Blog d´en Toni Ferran

Dame argo! Es triste de pedil, pero más triste es de robal…

Quim Nadal ofereix el PSC per a ser soci preferent del Govern, diuen els diaris.

El PSC, el dels fills de Regne, ara expulsats a fora, a les tenebres, hi ha torbat els plors i el cruixit de dents, com diu Mateu 8, 12. O, si ens posem menys elevats, allò que diu la ranxera titulada «Fallaste, corasón»:

A dónde está tu orgullo,
a dónde está el coraje,
por qué hoy que estás vensido
mendigas caridad.

El problema és que ara el pati no està com per a divertir-se anant a torna-jornals i deixant al PSC en l’ostracisme, tot i que les ganes serien ben comprensibles, en el govern de CiU.

Si no hi ha més remei, es pot deixar fora dels acords als grups residuals que difícilment canviaran la demagògia pel sentit de la responsabilitat, com ara els criptocomunistes, però aquells que aspirin a ser alternativa de govern en un futur a mig termini, cal que entrin en els acords que han de treure el país de la crisi, en matèria econòmica i social.

Tots ells han d’explicar clarament a la societat que sortir de la crisi comportarà sacrificis per a tothom i que no es pot aspirar a que la sortida la paguin uns altres. Cadascú en la seva mesura, però culpa en la crisi n’hi ha tingut tothom. I a més dels sacrificis, caldrà que hi hagi canvis. I dels grossos: l’enriquiment il·limitat d’una élite molt reduïda, mentre les classes mitges majoritàries són empeses a la pobresa cada vegada més rigorosa, no poden sortir mai bé. Ha estat una mostra d’onanisme mental dels neo-con, que han volgut imposar-nos l’american way of life a uns ciutadans que ja fa mil·lennis que vam perdre el candor cultural congènit dels nord-americans.

Per convèncer als qui s’hauran de sacrificar i renunciar a privilegis que en altres llocs són impensables, caldrà que les esquerres els ho expliquin de manera que s’entengui. Caldrà que la dreta també faci entendre als seus que el repartiment de la riquesa és com el set i mig, on tan dolent és passar-se com quedar-se curt. Per convèncer als qui hauran de renunciar a privilegis fiscals per a les SICAV i altres invents de la enginyeria tributària. I també, als qui hauran d’entendre que deixar diners només a qui ja en té, resulta tan perniciós com deixar-los sense mirar prim –les hipoteques escombraria-, i que no es poden repartir grans retribucions entre ells mentre descapitalitzen les entitats on manen, tot maquillant comptabilitats per a què no es conegui el disbarat.

El PP haurà de posar-se les ulleres de veure la realitat, i deixar les imperials collonades aznaristes tancades en l’armari del passat, que ja han fet prou el rídícul. En honor de la veritat, però, cal admetre que ho té més cru l’actual cúpula del carrer de Nicaragua, que regalima cadaverina per tots els seus orificis, i no pot aspirar a ser creïble ni per la seva clientela ni per les altres forces polítiques. És urgent, doncs, que facin el seu «Staroye i novoye», com el que l’any 1929 va retratar el film de Sergei M. Eisenstenin; i els pobres camarades que la van cagar, «tururut, tururut, a Sibéria els han fotut…», com diu la Trinca. Després, a anar per feina!

I Esquerra? Doncs, miri, per ara que faci llit i se’n prengui una d’aquestes després de cada àpat, i un dia d’aquests ja tornarem a auscultar-la!

Montilla strikes again

He sentit José Montilla aquest matí a les notícies del 3/24; encara es permet donar directrius per al proper congrés del seu partit, el pobre!

Postula que la renovació que surti del seu proper congrés no sigui total, a la cúpula del PSC. No el considero tan il·lús com per suposar que es salvarà de la crema, però sembla que vulgui salvar el cul d’alguns dels seus, que l’han seguit cegament, amb tossuderia bovina. Què els podran ensenyar, aquests de la vella guàrdia, als nous? Com ho han de fer per perdre eleccions, per enfonsar el partit? Són les úniques coses que han sabut fer amb eficàcia…

Des d’aquelles llunyanes primeres eleccions al Parlament després de la mort de Franco, el PSC –els dirigents del PSC- no han estat a l’alçada. Uns grisos Raventós, Obiols i Nadaló, un patètic Montilla (i en menor mesura l’excèntric Maragall) s’han guiat per l’antipujolisme com a objectiu central. Mai van tenir una estratègia de país; la de partit i gràcies. Els resultats al cinturó roig de Barcelona i a les eleccions municipals i les del Congreso, els han gaudit sempre per obra i gràcia del PSOE. Fins i tot quan rebien vots dels votants habituals de CiU, que així volien parar el PP a Madrid (suïcida estratègia, a fe!)

L’error de Raventós, emmurriat per una victòria de Pujol que considerava seva per dret, de refusar fer un primer govern de la Generalitat en coalició, va ser dels que fan època. La cúpula socialista, formada per nois “camacus”, de pis de l’Eixample barceloní, va veure CiU com una força de comarques, que no es podria imposar mai en un país amb la macrocefàlia barcelonina del nostre. Els vots del PSOE, del qual n’eren els franquiciaris al mercat electoral català, els havien de donar la victòria sistemàtica, al seu entendre. Un d’ells va arribar a afirmar en privat que si el PSC presentés un sofà com a candidat, el sofà guanyaria les eleccions. Fins que els fats els van castigar i, presentant un sofà rere l’altre, van guanyar les eleccions. Dos cops. Que ha sigut quan se’ls ha vist el llautó.

Encara que la ruïna del PSC facilita les victòries de CiU, no crec que al país li convingui que l’actual desfeta de les esquerres es perpetuï. Els indignats, són els orfes polítics que han deixat aquests morts; com estan ara, infiltrats d’antis de totes les llets, són un humus disposat a rebre i fer fructificar qualsevol llavor de demagògia, per descabellada que sigui. La granja d’Orwell a un pas, si se’ls prenen en broma…

Només un 28%

Només un de cada quatre catalans s’oposaria a la independència de Catalunya i votaria per la pertinença a l’Estat espanyol; dos de cada quatre estarien d’acord en una Catalunya sobirana, i l’altre no diu res.

La primera pregunta que ve al cap, és si aquest 28% pot imposar el seu criteri a la resta. Sembla clar que no. El pot imposar Espanya? Aquesta és, per a mi, la pregunta. Sembla factible que Escòcia es converteixi en un estat independent de la Gran Bretanya, sense que el Parlament de Westminster acordi impedir allò que esculli el d’Edimburg. Però els espanyols només seran demòcrates com els anglesos quan les gallines pixin.

Ergo, no cal plantejar una declaració d’independència pactada amb Espanya. Caldrà pactar-hi la separació –la operatòria de la separació- però no la declaració d’independència, pròpiament dita. No cal; el sistema democràtic situa la sobirania en el poble. Són els pobles, doncs, qui donen validesa a les lleis, i no les lleis als pobles. Que la Constitució espanyola no reconegui el dret dels catalans a tenir Estat propi, no invalida el nostre dret a tenir-lo. Des del mateix moment en què nosaltres, com a poble, decidim ser independents, la Constitució espanyola passa a ser legislació estrangera i sense cap força per obligar, dins el nostre territori.

Pel què fa a la pregunta de si Espanya pot impedir legalment o legítima, que per al cas és el mateix, que Catalunya es declari Estat independent, la resposta és no. Clarament. Per tant, només podria impedir-ho militarment. La pregunta, és si podria realment permetre-s’ho dins el context geopolític d’avui dia. És evident que la intervenció militar tindria defensors aferrissats; són fàcilment identificables des de fa temps, ja. Que el context geopolític els ho permetés, vull creure que no. Però cal treballar per a què aquesta hipòtesi guanyi en certesa. La guanyarà si aquest 42,9 % de sís a la independència supera el 50%; i com més llargament el superi, millor. I si la desconnexió de l’Estat espanyol ja no genera grans incerteses, perquè Catalunya funciona prou autònomament, administrant els seus impostos, tenint els seus propis serveis públics.

La col·laboració dels espanyols a fer que el nombre d’independentistes segueixi augmentant a Catalunya, la tenim assegurada. Des del decret de Nova Planta fins a l’actualitat, tots els arguments cauen del mateix costat. Ni repúbliques ni monarquies, ni dretes ni esquerres han trencat mai la seva congruència més absoluta. Qui pot esperar que la cosa canviï? El recentment expressat desengany del president Pujol, per la impossibilitat de trobar un encaix entre Catalunya i Espanya, no és més que el darrer episodi d’una corrua de desenganys que generacions i generacions de catalans, des de fa segles, pateix un cop darrere l’altre. Jo ja en tinc prou. A qui no ho entengui, li puc fer un dibuix.

Un clau treu un altre clau

Sembla ser que els pressupostos de la Generalitat s’aprovaran amb la col·laboració dels dretans espanyols, ai las!

Pactar amb ells per poder fer anar el país endavant, no és pitjor que pactar amb els esquerrans espanyols. Ni millor. És, poc més o menys, igual de molest en ambdós casos, bé que a vegades resulti inevitable. Quan parlo d’esquerrans espanyols, em refereixo al PSOE. El PSC no és més que el kindergarten que té a Catalunya, una mena d’escoleta de caganers que no es pot permetre tenir criteri propi. Maragall va fer veure que ho intentava, Montilla també, però sempre de cara a la galeria. A la hora de la veritat, res de res.

En aquest moment, a més, no hi ha ningú més amb qui es pugui pactar res. Les cúpules del PSC i ERC són sengles tanatoris on els morts encara caminen. És probable, però no segur, que els seus respectius congressos els serveixin per a tornar a tenir líders. És a dir, interlocutors que puguin prendre compromisos, decidir… Tot i que hauran de fer la travessia dels seus respectius deserts, abans no puguin asseure’s a taula amb la gent gran.

Com que els temps no estan per fer escarafalls, potser caldrà que CiU cedeixi en alguna cosa, per permetre que la senyora de rostre equí pugui presentar-se davant els seus superiors de Madrid amb una medalla. Serà el primer cop, perquè la llista de líders locals del PP a Catalunya és la col·lecció de piules que han fet llufa més completa que es pot trobar. Algú se’n recorda, de la mercenària que havia de ser la gran esperança blanca del PP local? Quan es va presentar ella sola a les darreres eleccions al Parlament, va treure uns dos mil vots en tot el país!

Per altra part, l’entusiasme en fer retrets a CiU perquè pacta amb el PP, no es veu frenat pel fet que el PSOE governi a mitges amb el PP a Euskadi, o que la cap de llista d’ICV, Mònica Miquel, de Cubelles, al Garraf, a la qual conec personalment, també ho hagi fet per a l’alcaldia. Amb el rebuig formal del partit, però alcaldessa.

A més, el PP també acusa periòdicament a CiU de pactar amb els socialistes. Doncs res, un clau treu un altre clau.

La poteta (amb o) del llop

Com el llop del conte, aquesta cosa que els mitjans en diuen “els indignats”, ha començat a ensenyar la pota del llop per sota la pell de xai, de forma que ja ningú pot mirar cap a una altra banda.

És innegable que hi ha un grup bastant nombrós de gent que pateix la crisi econòmica, de manera greu. És natural que es queixi. Menys natural resulta, ja, que no es faci examen de consciència, a més de indignar-se contra els poders. Aquella categoria de poders que en el temps de la transició postfranquista qualificàvem de “fàctics”. El poder real, de veritat, en altres paraules. No vull exculpar, ni una mica, les responsabilitats innegables d’aquests poders fàctics en aquesta terrible crisi, però tampoc es pot amagar la imprudència amb què tanta gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats.

Aquesta gent que ara es lamenta i s’enfada, se sent del tot òrfena de líders, perquè la seva representació política –els partits d’esquerra- ha fet fallida: ideològica –els vells dogmes i els vells anatemes ja no serveixen, perquè el món ha canviat molt des del segle XIX - i personal –els quadres dirigents durant aquests darrers anys, d’aquestes forces polítiques, han mostrat impúdicament la seva baixa estofa.

Com a l’altre extrem del ventall polític, aquells que lluiten contra la democràcia han vist la ocasió per a la seva infecció oportunista d’una part del teixit social, que s’ha quedat indefensa. De la mateixa manera que ha crescut l’extrema dreta feixista, en el brou de cultiu de la indignació contra l’enemic assenyalat com a responsable de tots els mals, “els emigrants”, l’extremisme marxista o anarquista pretén créixer gràcies a la indignació dirigida contra un altre enemic responsable de tots els mals: “el sistema”.

Només ha calgut veure, aquest matí, dues coses:

a) els pobres ànimes de càntir dels periodistes, dolent-se de que no els deixessin informar en directe des del lloc dels fets. Ells, pobrets, que en tot moment han tractat amb cotó fluix la “moguda” dels indignats, ara els sorprèn veure com els coarten la llibertat d’expressió!
b) les pintes que exhibien els fills de Tejero que han volgut segrestar el Parlament de Catalunya aquest matí; aquí la tens, la pústula social que tan estúpidament va cultivar l’ecoloxisme Armani!

I quin deu ser, el tractament contra aquestes infeccions? Doncs el que la medicina prescriu per a aquesta mena de mals: antibiòtics i cirurgia, si cal, contra els partits no democràtics; reconstituents, aliments saludables i exercici, per als que ho són.

Els d’esquerres, sense anar més lluny, s’ho necessiten força: han de canviar fins que no els conegui ni sa mare. Però la dreta també necessita tractament: es deia que l’aproximació a l’extremisme dretà del PP havia d’impedir l’aparició del feixisme a les institucions representatives; ja s’ha vist que no. Com van haver de fer els francesos contra el lepenisme, en aquestes municipals ha calgut algun pacte insòlit per barrar l’accés al poder als fatxes.

Val més per a tothom, que el PPC abandoni definitivament l’aznarisme que ja fa temps que arrossega i el neoracisme que ara li ha donat algun rèdit electoral, i s’instal·li en la ponderació d’un centre dreta. I per als anti democràtics, el Codi Penal.

Caga-t’hi, llorito!

Segons ha explicat el conseller Mas-Colell, el deute consolidat de la Generalitat de Catalunya que el 2010 ha trobat el govern de CiU, arriba a 32.000.000.000 €.

Aquesta és la xifra a pagar per Catalunya des d’ara fins l’any 2041, més els seus interessos, gràcies a la troica de sociates, republicanets i comunistes vergonyants. A més dels deutes personals que cada català pugui tenir, tots i cada un arrosseguem una hipoteca congènita de 4.500 € per cap; tres quarts de milió de pessetes de les d’abans.

Deixo a continuació un espai en blanc, per a què cadascú el pugui omplir amb els seus propis renecs i malediccions.
.
.
.
.
Ara que ja heu renegat i maleït, em sap greu haver de dir que els vostres deutes són els mateixos d’abans. Si sou dels il·luminats que votàreu dos cops pel tripartit, si sou dels llepafils que llavors no van votar Artur Mas, per allò que el canvi és saludable, o que era massa guapo, no us queixeu. Teniu el què vàreu demanar. Per als votants de CiU en aquestes dues ocasions, deixo un altre espai, que podeu omplir amb records i salutacions als pares i les mares dels il·luminats i els llepafils que deia abans.
.
.
.
.
Em sap greu, però és tot el què hi puc fer. Jo ja renegaré i saludaré en privat.

Qui us ha vist i qui us veu

Quin tomb ha fet la política d’aquest país, en poc temps!

Fa quatre anys, des d’aquest blog posava de volta i mitja els capgrossos d’Esquerra i PSC, llavors al cim de la ona. El «duet còmic Cadod i Putxi» i el «senyor encarregat de la Generalitat», els deia.

Podia semblar que era la militància política, qui em duia a valorar en tant poc aquests sinistres personatges. El temps ha demostrat que no. El rei –els reis: els tres quídams i la seva colla- anaven despullats, encara que tothom fes veure que no.

Han calgut dues eleccions –Parlament i municipals- per situar-los on els pertoca. Una derrota no els va ser suficient per entendre les dimensions del càstig que l’electorat els administrava. Donaven la culpa a la crisi, a no haver explicat bé l’obra de govern, al sursum corda… Tot, per no admetre que quan l’electorat els va encimbellar es va equivocar, i quan els va derrocar, rectificava. I si amb un clatellot no en tens prou, doncs dos i a la misèria més negra. L’ensorrada electoral d’Esquerra i PSC a les municipals, ha estat de proporcions oceàniques, mai vistes, impensables fa quatre anys.

Aquests darrers van convertir un partit de centre esquerra, tèbiament catalanista en part i decididament espanyolista en la seva majoria, en un sindicat de quadres: una infraestructura dedicada a proporcionar col·locació a una colla de murris que exercien el poder amb una dosi de cinisme que meravellava a una multitud de benintencionats convergents: «aquests sí que saben com es guanyen les eleccions…» deien amb un punt d’enveja. A alguns, que van començar aviat, amb el final del franquisme, la ruïna els ha arribat al mateix temps que la jubilació i se n’escaparan pel forat del pany. Altres, acostumats a la sinecura, des de les tenebres exteriors maleiran ara els seus ex caps.

El cas d’Esquerra presenta diferències: certament, set anys és prou temps com per acostumar-se a bufar cullera, i els nombrosos col·locats que va situar en aquest septenni de vaques grasses, ara mostraran el seu grau d’agraïment a la direcció del partit. Però a diferència del PSC, Esquerra té una militància, ara desnortada i segurament acollonida, que deurà dur el partit cap als llocs d’on no havia d’haver sortit. Els milhomes que els encapçalaven s’havien proposat ni més ni menys que cruspir-se Convergència, un cop jubilat el President… Il·lusos!

Una altra estona, miraré d’analitzar quin és el mecanisme que porta a l’electorat a, com en deia la meva mare, cansar-se d’estar bé.

La llista més votada i l’abstenció

CiU propugna al programa electoral que governi la llista més votada. Ahir al vespre, David Madí, que va venir a Matadepera a presentar el seu llibre, donava l’argument principal per a aquesta proposta: hi ha molta gent que, en veure que en pactes de despatx entre perdedors es torça la voluntat popular expressada per les urnes, s’enfada i es desenganya de votar. Allò de: «si no governa qui hem triat els electors, que s’ho facin; no vaig a votar més!»

Admetent que la gent voti “a la contra” –el contrari de l’enemic polític més ben situat-, es podria dir que amb aquests pactes no governa aquell a qui la majoria no vol al govern. Això també seria coherent, en termes de democràcia. Però l’increment galopant de l’abstenció sembla indicar que no és així. Els indicis apunten cap a què a les properes eleccions hi haurà també una abstenció considerable. Cal creure, doncs, que la immensa majoria de l’electorat vota “a favor” i si no serveix de res, no vota més.

Llavors, la coherència democràtica rau en què governi la llista més votada, encara que sigui en minoria. Es pot pensar que la proposta és interessada, atès que amb aquesta regla CiU governaria a la Generalitat. Segurament la governaria, però si fos un simple càlcul especulatiu, se li podria girar en contra: es tancaria la possibilitat de fer pactes per desplaçar el PSC –no hi ha cap altra força propera, en nombre de vots- si perdia, per estret que fos el marge.

Per tant, la mesura provocaria canvis en les regles del joc, però neutres des del punt de vista partidista. Madí deia ahir de posar-ho en marxa per mitjà d’un simple pacte públic entre les dues grans forces del país. Si més no, valdria la pena provar-ho, a veure si la mesura provoca la davallada de l’abstenció.

Perquè l’abstenció –tot i que hi ha qui la vol presentar com un fet que no ha de preocupar, com el mateix Montilla- té un efecte pervers: només voten els militants, cosa que dóna un plus de presència a forces minoritàries amb ideologies que, per no fer sang, en direm “curioses” i que radicalitzen l’espectre polític molt més del què ho està el social. La “foto social” parlamentària surt amb excés de contrast. La societat no es veu, llavors, ben retratada i el fenomen es retroalimenta. En aquestes estem.

Petit i pessimista exercici de semiòtica

Veient el missatge montillà de cap d’any des del punt de vista de la semiòtica, només es pot qualificar d’una pura maniobra anti-inflamatòria. Com posar una bossa de gel en un turmell torçat. El fons blavós i llis, el to monocorde de la salmòndia presidencial… Cap primer pla. A les antípodes de la simbologia de Palau: el Govern d’un país. Tot proper a la gràfica plana, a l’anestèsia.

No hi deu haver altre remei, amb un homenic així. Veure’l ex cathedra a l’històric Pati dels Tarongers o qualsevol altre lloc de Palau, seria com veure el “neng” de Castefa en un Testarossa. No lliga. Per dir el què havia de dir, a més… L’anàlisi de l’any que acaba –una tirallonga de malaurances sense redòs possible- omès. Pas question, fer quedar malament el franquiciador de la marca, oi? Tampoc era qüestió d’apuntar-se la medalla de la nova llei d’expropiació de l’ús dels habitatges: sembla molt probable que resulti inconstitucional i, si per xiripa no li declaren, serà inaplicable, com el propi conseller criptocomunista que la va parir admet.

Les esperances per al 2008, tampoc s’ha vist per enlloc. Es negociarà el finançament, diu. Això és tot el programa que té per ensenyar. Però cap mena de promesa. Qui té el cul llogat no seu quan vol. El seu horitzó és anar a quadrar-se davant els seus amos de Madrid i recollir les engrunes que els vulguin donar.

Tot, fons i forma, destinat a adormir. D’allà on no n’hi ha, no en raja. Però com que a tots els tripartidaris ja els va bé tenir el país en aquesta misèria moral, i “sumen”!

El llibre del David Madí

Acabo de llegir el llibre. Els primers dos terços són un interessant dietari que permet veure una mica per dins el procés de gestació y realització de les darreres campanyes i, per extensió, alguns dels aspectes del relleu de Pujol i els canvis que això comporta per al partit i la federació.

Omet diplomàticament algunes de les trifulques que periòdicament es donen a la cúpula de la federació. Està bé. La roba bruta es renta a casa. Si la tesi de la casa gran del catalanisme, que Madí abona, es vol tirar endavant, seria una rucada treure drapets al sol.

A la tercera part final, més o menys, exposa algunes de les idees sobre què cal canviar per tornar la empenta al país. Per desgràcia, l’espai que hi dedica és excessivament curt i cada proposta exposada genera un munt de preguntes que queden sense resposta. Entre línies, però, s’hi poden llegir algunes crítiques als governs pujolistes. Suaus, encotonades de comprensió pel moment històric difícil, però crítiques. Ja era hora.

Ell i la nova fornada que encapçala Mas faran bé si comencen –que comencen- a replantejar-se l’estil de CiU. Allò que en Vicenç Villatoro en deia fa temps en un article, el “gen” de CiU. El famós DVD, més enllà de possibles discussions sobre la seva factura formal, va ser un símbol potent d’aquest replanteig: s’ha acabat l’anar entomant insults i difamacions sense ensenyar les dents.

En els temps de la sortida del franquisme es podia entendre, fins a cert punt, que perdurés la complicitat mantinguda mentre va durar. Ara ja no. Ni se’ls pot demanar als qui ja no l’han viscut. La correcció política és el psicotròpic que ven l’esquerranisme (per entendre’ns; que no ho és pas d’esquerrà, de fet), per mantenir anestesiada la ciutadania mentre colonitza tots i cada un dels racons del poder.

Comença a ser hora de negar-los la pretesa –i falsa- superioritat moral que han exhibit sense que ningú proptestés. Comença a ser hora, també, de reconèixer les errades del pujolisme: no haver fet una nova administració pública catalana amb criteris d’ergonomia, deixar-se timar com un passarell amb el trasvasament de l’Ebre, etc. Que hagi tingut més encerts que errades, no les esmena pas.

Aquesta nova fornada que encapçala Mas guanyaran credibilitat en les seves crítiques als adversaris si també exposen obertament les que fan als propis. Tinc la pretensió que els seus coetanis, que han d’esdevenir la mina de vots de CiU, són intel·ligents i saben reconèixer qui els diu la veritat. Potser s’escandalitzarà alguna tieta o a algú de la vella guàrdia, però el preu de mantenir contentes tietes i vella guàrdia és que la biologia se’t vagi cruspint l’electorat.

Apa, doncs!