Blog d´en Toni Ferran

L’avantprojecte de Constitució

La veritat, és que no sé qui són, aquesta colla de professionals que s’han aplegat per elaborar un avantprojecte de la Constitució de la República Catalana. Intueixo, en canvi, qui no són.

Segur que no hi ha cap representant de la gran banca, ni de les grans corporacions empresarials; aquesta mena de fauna no està per què Catalunya tingui ni una República i Constitució pròpia. No hi deu haver, doncs, cap defensor dels privilegis econòmics que fan que aquesta colla tributin molt menys que les classes mitjanes. Tampoc hi deu haver mestretites de l’esquerra radical; ja ha quedat demostrat que els treus l’odi a la petita burgesia –en diuen ells- i es queden en blanc. Perquè el seu odi al gran capital és purament retòric; ben poc mal li poden fer.

El model de societat, doncs, és previsible que sigui un terme mig en matèria de llibertats, per a què les dels uns no impedeixin les dels altres. En allò que caldria posar esment, crec, és en no fer-se il·lusions en matèria d’europeisme. De la UE real a la ideal, hi va un bon tros; per tant, mentre aquesta baluerna de Brussel·les sigui més un mecanisme de dominació franco-alemanya de la conca mediterrània que una Europa dels pobles, no cal córrer.

Quan Espanya va entrar a la UE, la majoria hi vam veure una forma relativament ràpida d’aconseguir la domesticació de l’estament militar, llavors encara bastant assilvestrat. En un hipotètic exèrcit de la República catalana, per aquest aspecte no caldria patir I pel què fa a la domesticació dels oligopolis internacionals, el resultat ha estat força decebedor. Tributen on els ofereixen un millor tracte fiscal, i ningú els empata la basa. No correm a regalar la nostra privilegiada posició geo-estratègica per un plat de llenties.

Investidura dura

La pirueta de Rajoy

El líder nominal del PSOE –perquè realment ves a saber qui mana, allà- se les pintava dolces. Els fats electorals havien posat el Presidente en funcions en una mena de trampa, de la qual no se’n podia escapar sense rebre una repulsa generalitzada del Congreso.

La maniobra, però, tindrà l’efecte de traslladar la pressió al camp socialista: ara serà Sánchez qui –tot sembla indicar-ho- es veurà en la necessitat de decidir si passa pel cèrcol que li posa Podemos al davant, o bé deixa veure que encara té menys possibilitats que Rajoy. Segur que no li agrada ni una perspectiva ni l’altra. Ja ho diu la dita castellana: donde no hay harina, todo es mohina… Aquí diem que l’alegria dura poc, a casa dels pobres.

Iglesias li acaba de fer un regal enverinat: li ofereix la investidura, però ja li ha fet el govern. És probable que els poders pretesament fàctics –el gran capital, representat per bancs i grans empreses- per una part, que ja van demostrar estupidesa, en promocionar un candidat que ha fet figa, i els realment fàctics –Europa, sobretot- que mai volen que els descotxin, perquè sempre suen, l’empenyin a permetre un govern en minoria PP – C’s amb l’abstenció del socialisme. Però això seria tant com rendir-se amb armes i bagatges a Podemos, perquè els deixaria com a única opció per als qui volen canvis, a les següents eleccions. Que poden ser aviat.

Mirat des del punt de vista d’aquí, no obstant, la disjuntiva és saber amb quina mà te la clavarien, si poguessin, perquè ganes de clavar-nos-la en tenen tots. Esperem que ben aviat, com més aviat millor, ens puguem mirar aquesta mena de trifulgues i dir com deia la Trinca: guaita què fan ara…

Delegacions a l’estranger

Salut i República

De fet, Catalunya ja té dret a considerar-se una República. No independent, però sí de fet, en quedar sense rei.

Que aquell senyor que es diu Felipe i viu en un palauet a les afores de Madrid no es faci ni amb la presidenta del Parlament de Catalunya ni amb el President de la Generalitat que acaba de sortir elegit, planteja dues opcions possibles. La primera, és que aquest senyor ha repetit l’experiment que tant car li va costar al seu oncle Constantí, i no reconeix la representació democràtica d’un país en el seu màxim nivell –en aquest cas, de nosaltres, els catalans; l’altra, que ja no es considera rei nostre.

Segurament, deu ser la segona. Hauria pogut fer com la seva parenta llunyana, Elisabeth II, i dir que no era partidari de la independència –ella en el cas d’Escòcia, ell en el de Catalunya- però que respectaria la decisió –dels escocesos, en el cas d’ella, dels catalans en el d’ell. Però mentre que cap britànic es va esquinçar la roba quan ella ho va dir, no costa gens d’endevinar que en el cas d’ell se n’hauria vist una de crespa. L’Espanya negra li hauria muntat un sidral considerable, i llavors s’hauria recordat de totes les “joies” de la Corona: les abdicades, les encausades i les altres.

És a dir, que salut i República, catalans!

El seu gos en un pos

Les cabres, pels seus pecats, porten els genolls pelats

Com les cabres de la dita popular, tots aquells que van creure en la sinceritat de l’independentisme de les CUP, avui porten els genolls pelats. Aquí s’hi inclou la practica totalitat del sobiranisme, des dels que vam creure –i m’hi incloc- que la majoria dels diputats del Parlament sortits de les darreres eleccions donava fermes esperances de què la suma de JxS i CUP ens duria la independència del país, fins als qui militant o votant a les CUP van creure que posaven pressió a Mas, per a què no fes figa durant el procés.

El sarcasme és que ara Mas sí que farà figa, però no per cap pusil·lanimitat sinó per culpa dels que per desconfiança en ell van llençar el seu vot als porcs. La llista dels penediments públics ja ha començat, i és previsible que seguirà. Les CUP ja comencen a supurar cadaverina. El iaio Rabell l’ha flairada, i està clarament disposat a obtenir el seu tros de carronya electoral. No personalment, ben segur, perquè ell està més acabat que l’imperi espanyol, però el tapat que a ca la Colau es trauran de la màniga, sens dubte.

En fi, veurem què acaben dient a Junts pel Sí. Per ara sembla que ja han vist que no hi ha més remei que noves eleccions. Veurem si Mas sí o Mas no –que jo, en el seu lloc, ja n’estaria més que tip- però segurament la família sobiranista s’haurà adonat que el seu plantejament –tots els sobiranistes en una sola candidatura- era el més encertat.