Blog d´en Toni Ferran

Zapatero convoca eleccions el 20 N

Aquesta fotografia, que publica avui l’edició digital del diari El País, és un editorial, ella tota sola. Chapeau!

Zapatero anuncia la convocatòria d’eleccions el darrer dia feiner abans de vacances. Aquesta és la darrera mesquinesa del mediocre personatge: mirar de xafar les vacances d’agost als que vénen al darrere. Cal suposar que tothom ja fa temps que treballa amb la previsió d’un avançament electoral, i ben poca gent agafarà amb els pixats al ventre.

Com les màscares del teatre grec clàssic, Zapatero ja no és altra cosa que el tornaveu de l’actor, un fòtil buit que li presta una aparença visual i fa sentir allò que diu qui hi ha darrere. Qui sentim parlar, realment, és frau Angela Merkel.

L’espectacle s’està acabant. Apareixerà al final el «απó μηχανῆς θεóς» que resoldrà la tragèdia? Em penso que no. La crisi no la resoldrà una màgica aparició d’un ser poderós -cap deus ex machina ho arregla, això- sinó un canvi de paradigma social: els molt rics seran quasi igual de rics, els menys rics seran bastant menys rics, i els pobres seran una mica més pobres. Que ja ho érem, però no ho volíem veure. I començar-nos a fer a la idea que la nostra butxaca col·lectiva no és la bota de sant Ferriol, que mai para de rajar. La crisi la pagaran les classes mitjanes, que són les que sempre ho paguen tot.

Sembla –diuen les enquestes- que Rubalcaba pot atenuar la victòria de Rajoy. Això és el què ens convé als catalans. Vist que és inevitable que un dels dos governi Espanya, que no tingui majoria absoluta. O potser no; vés a saber…

Josep Lluís Núñez, cap de turc?

«A Hassienda tampoc se li pot enganyar!» deurà dir ara, l’ex pezident del Barça.

Algunes vegades, quan es pronuncia una sentència judicial en un cas sonat, hom té la sensació que s’ha fet justícia. En aquest, no. No vull dir que la sentència sigui injusta; és perfectament versemblant que Núñez subornés els inspectors d’Hisenda. Ell i tants d’altres…

Defraudar a Hisenda ha estat l’esport més universalment compartit pels súbdits del Borbó. Qui no pagava tot el què podia en negre, era vist com un mindundi. Sottovoce, corria la brama que el pare de José Borrell, llavors martell d’heretges fiscals folklòriques, pagava el seu llauner en negre. I, el què són les coses, aquest mateix afer de corrupció a la Inspecció d’Hisenda de la plaça Letamendi que ara durà a la presó a Núñez, va ser el pretext que va trobar el PSOE per tallar les aspiracions de l’ex-català a succeir a Felipe González.

L’absència total d’entusiasme pel resultat del judici, en el meu cas, rau en què, aparentment, només uns pocs caps de turc pagaran per un delicte que molts han comès. Si la sentència s’hagués produït al cap de pocs mesos, potser hauria pogut tenir un valor exemplificant. Amb els anys que han passat, ja no. Potser es tracta d’allò tan clàssic de fer un escarment sonat per tapar la inoperància en la persecució del frau fiscal, com el Borrell secretari d’Estat d’Hisenda va voler fer amb Lola Flores i Pedro Ruiz? La inoperància no la taparan: és massa evident; el frau fiscal, massa voluminós.

Diuen, en canvi, que la venjança és un plat que es menja fred…

Junqueras intenta frenar la recollida d’avals de Ridao (dels diaris)

Sánchez-Camacho exigirà a Mas aparcar el sobiranisme per pactar els pressupostos del 2012

Coitus interruptus

No fa molt, l’alcalde de Lleida, un dels pocs socialistes que ha fet bon resultat a les municipals, propugnava la recuperació del grup parlamentari del PSC al Congreso de Madrid.

Però l’alegria dura poc, a casa dels pobres. I els pobres del sector catalanista ma non troppo del PSC, han vist un cop més com el PSOE que tenen a casa, els fa la llesca. La majoria del sector quillo del Baix Llobregat –amb Montilla al front- estan en hores baixes; però un xurro (d’una de les comarques xurres del País Valencià, el Serrans), l’ínclit Bustos, alcalde perenne de Sabadell, un lloc on els alcaldes acostumen a ser perennes (Marcet, Farrés…), porta ara l’estendard del PSOE a can sociata, vigilat des de la distància per una quilla del Baix en hores altes, la ministra. Castells, Nadal, Tura, Obiols i tutti quanti, mai més faran un pet que pudi.

Ros, de Lleida, i Bustos, de Sabadell, han donat per amortitzat en la pràctica el seu patètic Primer Secretari, i sense ni tenir-lo en compte, han tractat de l’assumpte. Total: Bustos ha posat firmes a Ros, i el no nat grup parlamentari a Madrid ha mort abans d’existir. Representa que hi renuncien, però no descarten votar en contra del PSOE, si volen. Que serà quan les gallines pixin; o trenta anys de tenir el cul llogat no els han convertit en “submisos” patològics, addictes del BSM de la “dòmina Espanya”, i tothom ho ha vist?

Espanya, en calçotets

Espanya recorre una llei catalana que estableix que l’aranès és la llengua prioritària a la Vall d’Aran.

Que l’aranès sigui la llengua prioritària a la terra dels aranesos, sembla un fet normal, lògic, incontestable. On ho serà, si no? És que els aranesos no poden esperar que es parli aranès a casa seva? La llei catalana que ara impugnarà el Govern espanyol, segueix la lògica més incontestable. Només faltaria que pretengués imposar el català als aranesos i deixar l’aranès per a ús residual. Seria un acte evident de genocidi cultural.

Aquesta coherència lògica, però, posa en evidència que a Catalunya, on el TC espanyol ha prohibit que el català sigui legalment llengua d’ús preferent, l’Espanya d’avui hi fa genocidi cultural. Suau, dissimulat, però en fa. Ve de lluny: «…y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…», deien les instruccions del fiscal del Consejo de Castilla als corregidors del Principat de Catalunya, l’any 1716.

El pronòstic sobre quin serà el pronunciament judicial del recurs, tots el sabem ja, no fa? Un cop més, Espanya es queda en calçotets davant del món, per voler imposar el castellà fora del seu àmbit lingüístic propi. No els deu importar gaire, tampoc, fer el ridícul. Des de que, a principis del segle XVII, els castellans van pretendre que els seus reis passessin de ser Hispaniarum rex (rei de les Espanyes) a Hispaniæ rex (rei d’Espanya), el reialme no ha parat de perdre territoris. Guinea, el Sàhara i Ifni –al segle XX- han estat els darrers, per ara. Espanya ja no té colònies a ultramar. Ni així, no han entès que no s’aguanta el seu agónic imperi.

Ja només els queden les colònies peninsulars. Esperem que no els durin gaire temps més: el problema de l’aranès –i molts altres de passada- quedarien definitivament resolts.

Miralles, val més que te calles

El sistemàtic aprofitament d’ocasions per a fer el ridicul no cessa, a l’esquerra crepuscular.

Aquest tovàritx, que de tant en tant pontifica en el Parlament en nom del comunisme vergonyant, ha volgut donar la nota culta, fent un exercici d’etimologia recreativa. Ha explicat que «aristocràcia» és el govern dels millors (ἀριστο significa excel·lent), i la confronta al concepte «democràcia» (δημοσ significa poble). Ergo, l’homenet creu que el poble mai pot ser excel·lent, oi?

En haver mamat allò que en deien «centralisme democràtic» (votació a mà alçada i els discrepants a Sibèria), la democràcia representativa li deu resultar un règim decadent, contra el qual ara no convé malparlar gaire, no fos cas que se li veiés el pèl moixí totalitari. Perquè el comunisme ni és millor que el nazisme, ni menys totalitari, ni ha fet menys morts entre la gent innocent. D’ambdós règims dictatorials del segle XX se’n pot fer un foc, lligats esquena per esquena, que tampoc seria la primera vegada que s’ajunten. El recorden, el pacte Molotov-Ribbentrop?

Home, després de set anys de jiroterocràcia (perdonin el neologisme, però el mot χειρότερος significa pitjor), que el govern escollit pel δημοσ (demos) sigui ἀριστο (aristo), no ha estat cap mala pensada. No l’arregla qualsevol, el patafi que han deixat!

I que digui, el pobre quídam, que opten pel govern del δημοσ (demos), quan és precisament el δημοσ (demos) qui els ha pres el govern, no deixa de ser una esperpèntica contradicció. A no ser, que en la seva niciesa, els pobres es creguin que el δημοσ (demos) veritable són ells i els quatre gats que els segueixen, i no l’electorat. Que deu ser precisament això…

Camps obeeix

A la foto, Trillo, enviat de Rajoy a la Comunidaz Valenciana per a l’ocasió, dóna el vist i plau al dimitit Camps, un cop verificat que ha dimitit realment i sense dir mal del partit. La monja alférez respira aliviada. Ningú ha parlat dels «Vuiton».

Segons expliquen els diaris, aquest migdia el dimitit havia de comparèixer als jutjats per autoinculpar-se i estalviar-se la vista pública del judici per la trama Gürtel. En altres paraules, per a mantenir-se en el poder com a Molt Honorable (no és conya, és el tractament protocol·lari que correspon a qui presideix la Generalitat valenciana, per més que resulti sarcàstic tractar de molt honorable a qui es dubta que en sigui ni una mica).

La conversa Rajoy – Camps és fàcilment imaginable, bé que haurà sigut completament secreta. Rajoy haurà explicat al futur oficiant del seppuku (versió fallera), que la culpa de tot és dels socialistes, que són uns daixonses i un dallonses, que ni per un moment dubta de la seva innocència, que li sap molt greu haver de prendre aquesta decisió, però que la responsabilitat de presidir el partit l’obliga a adoptar, a vegades, decisions que no són fàcils, i que no es pot córrer el risc de que les insídies dels socialistes posin en perill –ni que sigui una mica- la esclatant victòria que li espera al partit en les properes eleccions. O sigui que tu dimiteixes i no en parlem més, que ja està decidit.

Camps, obedient, ha dimitit, després d’engegar una arenga de comiat patèticament patriòrico – blavera, i cap a casa. Que si el declaren culpable ja no hi farà res, i si no li declaren, tampoc; perquè com diuen els castellans, «muerto el perro, se acabó la rabia».

Hearst, Murdock…

Charles Foster Kane, el protagonista dels film «Citizen Kane» (1941), va ser el transsumpte narratiu de William Randolph Hearst; el fictici Elliot Carver, a «Tomorrow Never Dies» (1997), ho era de Rupert Murdock.

L’imperi periodístic de Hearst va propiciar, en el món real, la guerra de Cuba, en llençar els Estats Units a conquerir la illa, llavors colònia espanyola. Les quatre banyeres rovellades de la marina de guerra espanyola van fer la fi del poll davant la flota yanki, amb vaixells de guerra bons.

A «Tomorrow…», el fictici Elliot Carver, també pretén muntar una tercera guerra mundial, començant-la entre Xina i la marina reial de sa graciosa majestat britànica. Com que la pel·lícula és de la sèrie de James Bond, Pierce Brosnan ho impedeix, fent el paper de l’agent secret britànic, després de causar unes destrosses considerables al catamarà del fílmic magnat de la premsa. Ajudat per l’agent xinesa Wai Lin (Michelle Yeoh), que hi col·labora només per donar la nota ètnica i tenir la rèplica femenina característica de la sèrie, a l’escena final.

Amb uns agents de sa graciosa majestat britànica menys secrets però del tot veritables, ara li acaben de clavar una dolorosa puntada de peu on fa mal, al Murdock del món real. Dels quatre poders que dominen les democràcies –la premsa està considerada el quart poder- n’hi ha dos que sembla que estan segurs de no tenir cap responsabilitat: el judicial i el mediàtic.

Del judicial n’és una bona mostra el Constitucional espanyol, entestat en donar-ne una de freda i una de calenta, a la qual segueix indefectiblement una altra de freda, que així –deuen pensar- allunyen les sospites d’imparcialitat. A la sentència de l’Estatut, es passaven pel folre la veu del poble que el va referendar. Amb Bildu, no (en aquest cas, els resultats electorals ho van dir després, què en pensava el poble de l’assumpte). Fa quatre dies, ha donat al PP un regidor més a Barcelona…

El poder mediàtic també s’ha cregut, des de fa un bon nombre d’anys, que ningú li empatava la basa. Tothom sap que la majoria de periodistes parlen desacomplexadament i sense cap respecte a la sintaxi, sobre coses que no han entès. Mai permetrien que la veritat els espatllés un bon titular, però Murdock havia anat un pas més enllà: havia generalitzat iniqua manca d’ètica dels paparazzi a tots els camps de la informació.

Estarem davant el principi del fi d’aquest sinistre personatge? El temps ho dirà…

Zapatero, ningú t’estima

Com el Charlie Brown de la tira còmica, aquest paio no n’encerta ni una.

El diari «El País», sense Polanco (Jesus del Gran Poder, li deien) ja no és el BOE socialista, però Déu n’hi do de les afinitats que manté amb el PSOE. En un editorial que publicava ahir, convidava al pobre Zapatero a plegar d’una vegada i no allargar més l’agonia.

Mira que es necessita ser carnús, per agafar un govern després de la insospitada victòria sobre un PP enxampat en flagrant mentida i castigat per l’electorat, i anar de trompada en trompada fins a la misèria més absoluta. No és que no entengui un borrall d’economia –que no hi entén gens- sinó que deu llegir al revés i desaprèn. Ha acabat fent el contrari del què predicava, evidentment seguint ordres exteriors: Obama, Merkel…

Ara potser no ho voldran recordar els del PSC, però Zapatero va guanyar el congrés del PSOE gràcies a ells. Representava que l’havien convertit a les tesi del «federalisme asimètric», una maragallada que ha fet la fi del cagaelàstics (com era d’esperar). Aquest mediocre personatge mesetario haurà passat per la política espanyola fent allò dels mals viatjants de comerç: dir a tot i a tothom que sí, que després ja ho veurem…

La nostra desgràcia és que les opcions que s’entrelluquen en el futur immediat, són per fugir amb els talons tocant el cul. Rubalcaba, que fa cara de no ser beneit, fa un tuf de recentralització jacobina que mareja. Aquest, dirà que no cada vegada que li surti d’allà, sense ni immutar-se. Amb l’excusa que cal estalviar, ja ens podem preparar per passar per caixa, els catalans. Rajoy, no fa pas més gràcia. Si pot –i si té majoria absoluta podrà- ens passarà pel batan. I si no pot, també deurà parlar català en la intimitat, el concert econòmic serà possible (tant descafeïnat com pugui, no cal dir), s’agilitaran traspassos de competències…

Veurem. No m’agrada gens aquella teoria que diu “com més pitjor, millor”, però si ens trobem amb el més pitjor, potser sí que ens decidirem a fer el millor. D’una p… vegada!