Allò que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible
Abril 30, 2007 on 4:17 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsAquesta dita, que s’atribueix a un torero que li deien “El Gallo”, mostra de saviesa popular andalusa, molt senequista, retrata perfectament la conclusió del dilema del qual ara –sembla- segons els primers indicis, que Esquerra comença a sortir. Falta temps i deixar pixar el matxo, com deia Pla, perquè la demagògia dels republicans ha estat d’una concentració de laboratori, però es veuen (o és que potser hi vull veure) senyals i auguris de què es comença a diluir.
Primera mostra: Carod diu que Esquerra no faria escarafalls a tenir ministres a Madrid. No és que jo cregui que el nacionalisme català no n’hi pugui tenir per cap concepte (de fet, Companys va ser ministre, encara que només de Marina) o que sigui obligat controlar alguna cartera. Depèn. Per a un nacionalista, aquesta només pot ser una qüestió tàctica, mai estratègica. Si ara abandonen la desqualificació de CiU només perquè Duran Lleida ha dit que li sembla que convindria tenir ministres nostres, seria un detallet. Tampoc gran cosa, perquè de les desqualificacions terribles d’Esquerra se’n pot tirar un bon tros a l’olla; però mira…
Segona: Vendrell, el capità Calçot, que acaba de treure un llibre, hi diu que CiU i ERC estan condemnades a entendre’s algun dia. L’oracle no és precís, com tots els oracles, però hi pot haver l’embrió del vestigi del primer indici que Esquerra dóna per impossible la OPA sobre l’electorat de CiU.
Que aprenen a clatellots? Potser sí. Que han posat al front de la Generalitat, successivament, dos putxinel·lis de guant manipulats per Zapatero? I tant! Però si aprenen la lliçó…
IBI i Matadepera
Abril 27, 2007 on 12:31 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsQuan es va anunciar la revisió cadastral, als inicis del mandat municipal que ara acaba, es va publicar al «Parlem-ne» de Matadepera, el butlleti de CiU,l’article que es reprodueix al final. A vigílies de les eleccions calia recordar l’afer i dir-ne alguna cosa més.
La revisió es va fer amb l’oposició de CiU i a proposta de l’Ajuntament de Matadepera, governat per PAM, ERC i PSC, que van mentir als ciutadans en la justificació. Es va dir que la Llei estableix que les revisions s’han de fer cada 10 anys, donant a entendre que CiU va incomplir la Llei. Es va “oblidar” de dir que el RDL 1/2004, de 5 de març (BOE 08-03-04), que estableix aquests 10 anys (art. 28.2 a), va ser promulgat després de la sortida de CiU del poder. Es va amagar que no obliga a cap Ajuntament a demanar la revisió, sinó que senzillament li obre la possibilitat de demanar-la si vol; l’article només diu que caldrà deixar passar 10 anys, com a mínim, abans Hisenda no en pugui promoure una de nova, si no és que el parc immobiliari del municipi ha sofert canvis considerables.
Per tant, l’Ajuntament de CiU no havia incomplert cap llei, en no estar legalment obligat a demanar res. Ni als 10 anys ni fins a la consumació dels segles. Ni Hisenda té cap termini obligatori màxim per tornar-la a fer. O sigui, que no la van demanar per complir la Llei, sinó per apujar impostos. Amb l’agreujant que si és l’Ajuntament qui demana voluntàriament a Hisenda que revisi els valors cadastrals, a l’Estat “a bodes el convides”; apugen els valors més que en una revisió «d’ofici», no demanada, per allò de «sarna con gusto, no pica». O sigui, que o van llegir la llei o no la van entendre. O van mentir a consciència. No hi ha altra explicació possible.
També es va dir, sense cap mena de mania, que si CiU hagués demanat la revisió temps abans, després pagaríem menys. Fins i tot un nen de quatre anys sap que si s’hagués demanat en complir-se els 10 anys, hauríem pagat més des de faria més temps i, a sobre, la següent revisió seria molt més propera. Potser el Govern municipal tripartit hauria de dir, com Groucho Marx: -Find me a four years old child!
L’únic consol va ser que fins llavors havíem tingut uns valors comparativament molt més baixos que els pobles de l’entorn, per haver estat tants anys sense revisió. En altres paraules, que gràcies a l’esforç de CiU per trobar formes de finançament dels projectes municipals sense el recurs a l’apujada del valor cadastral, els impostos de les administracions supramunicipals sobre aquest valor havien estat comparativament més baixos per als mataperencs, que als pobles del voltant.
I si calia cobrar més d’IBI, haver-ne augmentat el tipus, que encara tenia marge per pujar; així, tot l’increment de pressió fiscal s’hauria quedat a les arques municipals –al poble. Al revés d’ara, que la major part de l’increment d’impostos que paguem els mataperencs se’n va de Matadepera i no tornarà.
L’article deia així:
Catastrazo a la vista!
Molts recordem encara el «catastrazo» socialista. Mentre alguns amics del Sr. Josep Borrell, de la Delegació d’Hisenda de la plaça Letamendi –avui condemnats per sentència ferma- embutxacaven fent enginyeria fiscal per a grans immobiliàries, ell va engegar una revisió del Cadastre que posaria l’Estat a un pas del «tancament de caixes», la vaga de contribuents.
El treball de camp que va fer Hisenda, a fi de recollir els preus als anuncis de pisos de la premsa, en base als quals establir els valors unitaris per a la revisió –mira quina casualitat- s’havia fet en una situació de bombolla immobiliària. I encara, a base de tabular els que es demanaven; no pas els que es pagaven. Com a conseqüència d’això, els valors cadastrals que, segons llavors declarava el “ferotge” publicà, havien de ser el 70% dels de mercat, van acabar sortint superiors als preus reals. Si no arriba a comparèixer Felipe González a dir que se’n desdeien, el fugaç ex-futur candidat a substituir-lo li tenia muntat un batibull memorable. Aquella revisió, com és habitual en aquests casos, implicava multiplicar per quatre els valors anteriors.
A Matadepera probablement serà mes, perquè els valors cadastrals actuals són baixets. Aquesta magnitud es la xifra sobre la qual es basen diversos impostos. Perquè no és pas l’IBI tot sol; n’hi ha més, de calculats sobre seu. Si puja aquest valor, tots pugen:
o En l’Impost sobre el Patrimoni, el tant per cent no es modificarà per causa de la revisió cadastral. Per tant, per casa nostra pagarem quatre vegades més que no pagàvem, quan en fem la declaració anual.
o En l’Impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques, per les finques desllogades que no són residència habitual, s’imputa com a renda a sumar als rendiments declarables, un 2% del valor cadastral; el percentatge es redueix al 1,1% si hi ha hagut revisió del Cadastre. La rebaixa del tipus no neutralitza l’increment de la base, ja es veu. També pagaran més d’IRPF, els estiuejants (sense cap profit per a Matadepera; en tot cas, en perjudici).o L’Impost Municipal Sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (la plusvàlua municipal, vulgarment), també es quadruplica, perquè es calcula multiplicant el valor cadastral del sòl (descomptat el de l’edificació), pel nombre d’anys des de l’anterior transmissió i aplicant-hi un tant per cent.
o L’Impost de Successions i Donacions que es paga quan s’hereta (els drets reals, vulgarment), també s’incrementa, i per partida doble: en pujar la base, no sols puja el primer multiplicand sinó que, en tenir una taula de percentatges progressiva i un mínim exempt fix, en termes de valor total dels béns heretats, també s’apuja el tant per cent; la xifra a pagar (sobre tota mena de béns heretats) es dispara.o En l’Impost de Transmissions Patrimonials (o l’IVA si és del cas), el valor mínim sobre el qual l’Oficina Liquidadora admet la liquidació, quan venem una finca, en cancel·lem un usdefruit vitalici o en fem qualsevol altra transmissió onerosa de drets, també augmenta fortament, atès que es calcula sobre el valor cadastral, incrementat per aplicació d’un coeficient “corrector”.
o Tot i ser imports més petits, també s’apuja, quan afecti a finques (dissolució d’indivisos, etc.), el què ens tocarà pagar per l’Impost del Timbre i Actes Jurídics Documentats que es paga per tot document notarial amb quantia.
o I finalment, també puja l’IBI (la contribució, vulgarment). En aquest impost, la llei esglaona l’efecte de l’augment; durant els nou primers anys, la seva base liquidable (el valor sobre el qual s’aplica el tant per cent) s’anirà aproximant al nou valor cadastral (base imposable), a raó de desenes parts anuals de l’increment. L’any que en farà deu, la base serà el valor cadastral íntegre. D’entrada, l’increment pot semblar petit (posem que, rebaixant una mica el tipus, resulti d’un 20 a un 30% de la contribució) però cada any sofrirà una puja igual, que s’acumularà a les anteriors. Un supòsit per a què s’entengui: si una casa té ara un valor cadastral de 60.000 € (10 milions pta) i amb la revisió passa a 300.000 € (50 milions pta), el primer any pagarà per 84.000 € de base liquidable, però cada any se li afegiran 24.000 € més. La seqüència anual seguirà: 108.000 €, 132.000 €, 156.000 €, 180.000 €… fins acabar en els 300.000 €. No sabem quan pujarà l’IPC els propers deu anys, però sabem que entre octubre del 1993 i octubre del 2003 ha pujat un 43,05%. I sabem que passar de 60.000 € a 300.000 € serà un augment del 400%, que no és ben bé el mateix.
D’aquests impostos, només dos són administrats pel municipi: la plusvàlua municipal i la contribució (IBI). Que se sàpiga, la plusvàlua –tot i ser un impost al qual l’Ajuntament pot renunciar- se seguirà cobrant, encarida. Pel que fa a la contribució, el Regidor d’Hisenda filtrava a la premsa, aquest octubre passat, que abaixarien el tipus de l’impost. Però abaixar el tant per cent no és pagar menys, si la base puja proporcionalment més. Dir que s’abaixa el tipus i pensar que es farà creure al contribuent que baixa l’impost, és un autoengany: la fal·làcia la veurà tothom quan se li cobri el primer rebut després de la revisió. Per a la resta d’impostos, l’administració és supramunicipal i, per tant, cap pal·liatiu hi pot introduir l’Ajuntament.
O sigui que Matadepera està inevitablement abocada a un fort augment de la pressió fiscal, en una nova situació de bombolla immobiliària com la del catastrazo socialista dels 90. No sent partidaris de la demagògia, a pesar d’haver-la patit copiosament, no farem una condemna absoluta de la revisió. De fet, ja prevèiem que seria inevitable en un futur no massa llunyà –però tampoc tan immediat- i tenint ben present que caldria estar en condicions més “normals”, dels preus immobiliaris. Les previsions del Pla Estratègic demanaven una millora del finançament, i l’IBI és l’impost més important que recapta Matadepera. El que critiquem, doncs, és que s’hagi engegat sense analitzar prèviament les conseqüències: a la babalà i en mal moment. I amb el Pla Estratègic (que és el projecte de futur del poble, formulat per la pròpia societat civil mataperenca) mort de fàstic en un calaix, pel que sembla.
Publicat al “Parlem-ne” número 2.
Ni omertà ni res
Abril 27, 2007 on 11:18 am | In PolÃtica catalana | No CommentsEn una patètica, miserable vendetta amb totes les armes a l’abast, Maragall “passa comptes” des de la premsa al PSOE i al seu kindergarten local, el PSC.
Explica que va destituir Carod per l’anada a Perpinyà (a veure ETA, que és molt pitjor que anar a veure en Marlon Brando atacant la rereguarda de la Maria Schneider, per a la moral sociata), per ordre de Zapatero. Gran veritat revelada que tothom coneixia.
Confessa que després del paperot que va fer en la tramitació de l’Estatut, Zapatero va designar digitalment Montilla com a candidat a la Generalitat. Queda algú que no ho sabés?
Revela que la fracassada moció de censura contra Pujol la va fer més sol que la una, amb la parenta com a únic suport, ara explica. Els matrimonis són “en la sort i en la desgràcia”, ja se sap; els socialistes (tots) tenien ben clar que entre Pujol i el seu no hi havia color. Pel què es veu, ni el seu club de fans, els “Ciutadans pel Càtering”, ho veien clar.
Queda ben clar, doncs, que ni l’homenia (omertà) d’anar-se’n a casa seva sense fer el ploricó no té. D’això el PSC, Esquerra i els comunistes penedits en va fer el 127 President del país. Abominable. Es podria discutir si s’ha complert la llei de Murphy, que diu que si les coses poden anar a pitjor, hi van, o si amb el tripartit passa allò que deia Groucho Marx, «des del no res hem arribat a la més absoluta misèria». Els catalans estàvem fotuts perquè les someres no feien rucs, amb Maragall; ara, els rucs no fan someres i nosaltres estem fotuts de totes maneres.
N’hi ha que neixen estrellats
Abril 25, 2007 on 11:31 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsAmb aquest títol es va passar per TV3 una sèrie còmica anglesa que protagonitzava Michael Crawford, el títol original de la qual era «Some Mothers Do ‘Ave ‘Em». M’ha vingut al cap a propòsit de les manifestacions de Pasqual Maragall a un periòdic italià, en les quals declara que proposar un nou Estatut per a Catalunya va ser un error.
No es tracta ara d’establir si va ser-ho o no, perquè si ja està fet tampoc en traurem res. Però no deixa de resultar irònic que l’opus magnum com a President de la Generalitat del nét del poeta sigui blasmat per ell mateix com una errada. Si el seu mandat va acabar com el rosari de l’aurora, només va servir per fer l’Estatut –que tampoc va fer ell, espectador volatilitzat del procés- i encara això li va resultar fallit…
El mateix home que venia de deixar l’alcaldia de Barcelona amb un romiatge laic inventat de qualsevol manera, el Fòrum de les Cultures, una parida per tapar l’errada de voler muntar una Exposició Universal impossible. La rucada aquesta que va acabar executant Joan Clos –veies quin altre!- i que va ser una màquina de llençar diners, xaronisme i supèrbia sociata at his best, tampoc no és pas res per anar-ne presumint. Els seus, però, ja l’han situat definitivament al cementiri dels elefants.
Si és que n’hi ha que van i pensen, i com que no hi estan acostumats, la caguen!
CiU ofereix renovació i varietat
Abril 25, 2007 on 12:28 am | In Papers de CiU | No Comments
El dissabte 20 d’abril un bon grup de mataperencs i mataperenques van omplir la carpa d’un restaurant per donar suport a la candidatura que encapçala Mireia Solsona. Ens van acompanyar diversos diputats, encapçalats pel Secretari General, Duran i Lleida.
Després de sopar, va encetar el torn de parlaments Jaume Riera, que tanca la llista com a mostra de suport a la candidatura. En acomiadar-se de la seva funció, va elogiar la tasca d’Esquius com a President local de CiU, i va dedicar paraules d’agraïment als companys de grup i, especialment, a C. Ribera. Va destacar la tasca que CiU ha fet històricament a l’Ajuntament, amb un record especial per al senyor Iribarren. Finalment, va convidar els candidats a frenar el desastre del tripartit, que ha construït un aparcament no desitjat mentre el Conservatori ensenya en barracots.
Després, Duran Lleida ens va encoratjar a recuperar l’alcaldia, cosa factible, atès que som la primera força i comptem amb una excel·lent candidata; també va agrair el coratge de presentar-se sense amagar sota sigles neutres la militància política.
La Mireia va tancar les intervencions amb una exposició de la seva vinculació al poble des de la infància, i va posar de relleu la directriu principal que regiria el govern municipal, si els mataperencs ens el volen confiar, ja posada en pràctica des de l’oposició: escoltar a tothom, com ja hem fet amb grups de veïns o el Consell de Joves. En una paraula, que no calguin pancartes per fer-se sentir per l’Ajuntament.
Finalment, va anunciar la llista, en la qual s’hi veu representada la joventut, la maduresa i l’experiència, les dones i els homes, i que la componen: ella mateixa encapçalant, seguida de Jordi Roca, Mercè Armengol, Joan – Antoni Ferran, Christian Codony, Carles Iribarren, Joan Figueras, Carmina Puig, Núria Codina, Alfons Freixas, Enric Carrera, M Carme Querol, Jaume Riera i, com a suplents, Jordi Garriga, Rosa M Casarramona i Joaquim Esquius.
CiU
Gaseta de Matadepera, maig 2007
País Valencià 1 - PPSOE 0
Abril 24, 2007 on 5:27 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsEn el matx que enfronta el País Valencià amb l’espanyolada del PPSOE, els valencians acaben d’anotar el primer gol: la denegació dictada per la jutgessa del Contenciós – Administratiu número 2 de València, de la sol·licitud d’immissió als repetidors que reemeten els senyals de ràdio i televisió de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per a les terres valencianes. Fonamenta la negativa en la manca d’urgència que justifiqui executar una mesura provisional tan radical abans del pronunciament del Tribunal sobre el fons de l’afer. No és més que això, però és el que hi ha, per ara.
La interlocutòria de la jutgessa està redactada en el català del País Valencià, cosa que encara deu coure més als blaveros. Esperem ara que amb el reconegut estil per a fer amics d’Esquerra no se’n vagi pel pedregar l’acord entre les dues Generalitats per a intercanviar senyal dels respectius mitjans de difusió. Que, si tenim en compte que a Montilla se li en fot, perquè de ministre va ser qui va començar l’embolic, la podem passar bastant magra…
Ànima de Ponç Pilat
Abril 24, 2007 on 10:57 am | In PolÃtica catalana | No CommentsDes de que tornem a tenir govern de la Generalitat al país, els Presidents feien un discurs institucional el dia de Sant Jordi, Diada del Patró de Catalunya. Tot i que celebrar la festa del sant és una cosa de caire religiós, la festa del Patró del país transcendeix aquest caràcter estrictament religiós. Així ho va veure Pujol i, potser, Maragall. Almenys, el iaio no va gosar trencar la tradició de més de vint anys. No cal dir que el discurs del President d’un país, el dia de la festa patronal del propi país, toca que sigui un discurs institucional, fet des de la representació màxima de tot el país. Ningú no esperaria altra cosa.
El senyor encarregat, doncs, tan limitadet ell, no es veu capaç de fer un discurs institucional, situat pel damunt de la pugna partidista, en el qual reculli aquelles idees que el país comparteix, on faci el seu anàlisi dels grans temes, pel damunt d’interessos sectaris. No. A ell només li sortiria l’atac partidista a l’adversari, la mesquina picabaralla. El vol intel·lectual del senyor encarregat és allò que Josep Pla en diria gallinaci. No hi ha més cera que la que crema. I el propi Montilla ho admet implícitament, en justificar el seu silenci adduint que no vol fer un discurs partidista en una festa com la Diada de Sant Jordi, que els protagonistes són el llibres i les roses. I la senyora De la Vega, a qui ha convidat a fer el bolo a provincias. Del país, res, per a ell. Sigui quin sigui el títol que porta, en el seu fur intern se sent el governador de la colònia, el representant del poder de torn a la metròpoli, i no el màxim dignatari català.
Del discurs d’estadista de gran nivell de Pujol vam anar a parar a la pirotècnia verbal esfotrassada d’un Maragall que podia sortir amb qualsevol estirabot improvisat que provoqués consternació entre els seus i tot. Ara, hem caigut directament en el silenci sepulcral. La misèria moral i intel·lectual que ens infligeix el tripartit és cada vegada més gran. Comença a fer vergonya, fins i tot, a una part creixent dels propis militants d’Esquerra. Que ja és el súmmum.
Abril 24, 2007 on 10:47 am | In ;-) | No Comments
Sant Jordi ‘07
Abril 23, 2007 on 10:31 am | In Calaix de sastre | No CommentsAvui, dia de regalar llibres i roses, voldria dedicar una rosa del jardí de casa i una poesia del pollencí Miquel Costa i Llobera a qui visiti aquest blog. Una bona diada!
CANÇÓ DE NA RUIXA-MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se’n collar.Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.“La mar jo avorria mes ja l’estim ara
des que hi té l’estatge l’amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!“Un temps jo li deia: pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia
d’airós mariner.“Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per’xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.“La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d’ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.“Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l’hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.“Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.“Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l’ona escumosa
son vel fa volar.“De l’arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell…
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!“Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat…
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.“Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m’escoltava, bé prou sortiria
de l’encantament!”Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya cançó.Un vespre d’oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l’endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l’enterrà.No té ja sa tomba la creu d’olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l’aucell fugitiu…Miquel Costa i Llobera
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^