Blog d´en Toni Ferran

El debat de la CUP

A veure

Avui pot ser aquell dia en el qual 1.600 cupaires podrien dir a 1.620.000 votants de Junts pel Sí qui mana a cal Ribot. Mal que els pesi, si podrien seria gràcies a les tupinades del Govern espanyol amb el vot de l’exterior. Els obstacles burocràtics que hi posà van privar a la candidatura guanyadora dels dos diputats que li haurien permès guanyar la investidura només amb l’abstenció de la CUP, segons les estimacions. Perquè el vot exterior és molt més marcadament sobiranista que el de l’interior. Aquest fet podria donar lloc a sucoses reflexions, que la majoria de sobiranistes deuen veure clares; bé que la realitat és que els vots es compten però no es pesen.

Veurem com acaba: si el porc finalment mana o no. Que uns 140 no ningú de l’esquerra pseudo-intel·lectual, capitanejats per la monja alferes anti-vacunes hagin tret un manifest contra la investidura de Mas, en canvi, no té la menor importància. Aquests mai faran cap pet que pudi.

PS (afegit a les 20:16 h). Mana el porc, per ara. S’han tret la careta: el què els importa realment és imposar el sistema comunista a la majoria que no el vol; la independència només la utilitzen com a trampa per caçar carallots.

Com més radicals, més animals

El radicalisme, sigui de dretes o d’esquerres, consisteix en proposar –i imposar, si et descuides- solucions fàcils, miraculoses, per als problemes. Tot és meridianament senzill: els bons –que son els seus- són bons a matar, mentre que els dolents –els altres- són dolents, també a matar.

Generalment, la solució miraculosa passa per fer pagar-ho tot als dolents i donar el poder als bons (als que diuen què han de fer els bons, en realitat; no fotem!). Poder absolut, no cal dir. Segons el cas, els dolents són la burgesia –tota, sense distincions- el capital o la raça o el grup maleïts. Aquesta raça o grup maleït, està format pels “altres”. Poden ser els gitanos, els jueus, els homosexuals, el que van a missa, etc. Si aquest grup o raça enemic no té poder –i no s’hi pot tornar, per tant- la cosa funciona de meravella. Només cal veure la mortaldat que van causar les dictadures del segle XX: milions i milions de persones que no eren combatents.

Que el radicalisme sigui estúpidament binari, maniqueu, no obstant, no significa que els capitostos d’aquests moviments siguin els més estúpids. Mancats de tot rastre d’ètica sí, però no tant rucs –o ruques- com això. El seu missatge és absolutament binari i maniqueu perquè és la única manera que surti comprensible per a la multitud d’estúpids que domina demogràficament el gènere humà. Si el subjecte és prou estúpid, se’l pot convèncer per a què es faci xixina amb una bomba lligada al cos. Total, si no troba les verges que li havien promès al Paradís, tampoc podrà tornar per reclamar…

Però el pitjor de tot, em sembla, és que tota aquesta colla s’aprofiten dels problemes reals que la gent de veritat pateix realment. Quan denuncien els abusos de la banca, dels Estats dominants, tenen tota la raó: els problemes que denuncien són reals. Però les “solucions” que prescriuen no són realistes. Tots els “bons propòsits” de nacionalitzar la banca o els Yacimientos Petrolíferos Fiscales, acaben no resolvent el problema, a mig termini. Les repartidores muntades pels dictadors sud-americans amb el petroli car, se n’han anat al carall. Els peronistes ja no manen a l’Argentina, el Maduro no sap si podrà fer una tupinada prou grossa… I el mateix es pot dir dels de l’altra banda. Poden anar acumulant diners a base de trobar contínuament noves formes d’espoli, però Grècia no pagarà mai a Alemanya tots els diners en capital, interessos i interessos dels interessos que els governants alemanys creuen. O potser no ho creuen però han de fer veure que sí, per no fer enfadar als seus propis estúpids.

I dels de la CUP? Doncs que aquest és un malaventurat país, perquè ara que semblava que es congriaven les variables per poder acabar amb tres segles de dominació castellana, l’odi salvatge i irracional a un polític –Artur Mas- posarà de manifest que l’independentisme d’aquesta colla només era una postura contestatària per quedar bé i fer emprenyar els poders fàctics, però del què en realitat es tracta, és de carregar-se el sistema i tornar a imposar la democràcia directa, que és molt més fàcil de manipular pels demagogs que la divisió de poder de Montesquieu. Els atenesos ja ho van descobrir fa vint-i-cinc segles, però es veu que hi ha qui encara no ho sap. O bé ho sap, però si passa, passa…

El paisatge humanitzat

Dijous passat vaig assistir a Castellar a una conferència del professor Tello, de la UB, que participa en un estudi sobre la sostenibilitat agrària en diverses àrees del món. Ell i una colla multidisciplinària de científics més, concretament, centren el seu treball en una àrea del Vallès Occidental que formen els termes de Castellar, Sentmenat i Polinyà, durant els darrers 150 anys, més o menys.

Va ser molt interessant, perquè va mostrar com l’aplicació de diverses disciplines científiques, com ara la cartografia o les matemàtiques pures, permetien obtenir imatges conceptuals de l’evolució de l’ús del sòl, i quantificar el balanç dels inputs i outputs en termes d’energia o potencial energètic de cada sistema agrari.

De llarg, en aquest estudi, el millor resultat corresponia a la concentració urbana en espais reduïts (actualment un 5% de la superfície), i la formació de mosaics de cereal, vinya, prat i bosc, amb una població situada en masos poli-culturals distribuïts a l’entorn dels cursos d’aigua. Les urbanitzacions aïllades i la reforestació, en canvi, eren vistes negativament.

Hi vaig trobar a faltar alguna referència –ni que fos mínima- a l’evolució demogràfica. Si el desideràtum era el model que es va exhaurir als anys del post-franquisme, com es retorna als volums demogràfics de llavors. Antigament, els excessos de població es resolien amb l’emigració, les guerres i les pestes; ara, cap d’aquests tres procediments seria gaire ben rebut.

Però encara hi ha una altra cosa pitjor. Com es convenç a la gent que ara està acostumada a uns drets laborals i a uns ingressos més o menys regulars, a dependre del resultat de cada collita, a tenir els retorns de la seva inversió en treball, llavors, adobs i fitosanitaris exposats a les catàstrofes meteorològiques i als robatoris. La documentació del XVIII ens mostra com hi ha pagesos que es veuen forçats a vendre terra per poder comprar gra per fer pa i sembrar o per pagar el Catastro –l’impost sobre el sòl que imposà l’administració borbònica. I la terra que ha estat reforestada perquè només podia ser cultivada a mà o amb un animal, però no resulta rendible si es vol fer amb maquinària, o és poc accessible, com és el cas de les feixes.

En resum, sembla que la multitudinària deserció de l’arada que ha caracteritzat la societat durant els darrer cinquanta anys, des del món acadèmic la consideren més una conseqüència de la reforestació que no pas la causa. A pesar que ara ja no cal doblegar l’esquena per cavar amb l’aixada, perquè hi ha tractors amb cabina, aire condicionat i ràdio per escoltar música que llauren, sembren, adoben i fan els tractaments contra les malures.

Però la realitat és que jo, que vaig tenir els avis materns i dos oncles pagesos, no tinc cap cosí que en sigui. Qui més qui menys, ha estudiat i no treballa amb les mans. Potser és que cal considerar l’ús del territori com un subsistema de l’aprofitament del planeta. Llavors, considerant la tecnologia com un dels inputs de la gestió de la Terra (en majúscules), i el grau de beneficis per a la vida humana que aporta com un output, potser sí que surten els números. I l’augment de preu de l’energia fòssil, que inevitablement és produirà a mesura que es vagin exhaurint els dipòsits més fàcils d’explotar, es tornaran rendibles altres fonts que ara són encara anti-econòmiques.

La massacre de París

Això comença a fer por. Si a França l’extrema dreta fos residual, en faria menys. Però no es pot oblidar que els de Marine Le Pen fan uns resultats a les urnes que freguen la victòria electoral. Una empenta més, impulsada pel pànic que aquests atemptats provoquen entre la població francesa i, per extensió, del primer món, per a què algú se’n recordi que els Estats Units, poc després de l’atac japonès a Pearl Harbour van confinar en camps de concentració a tots els americans d’ètnia japonesa. Alguns dels quals, per postres, havien fugit del Japó un temps abans, per disconformitat amb el militarisme del seu país.

Per no dir la persecució dels jueus als dominis nazis. Per molt menys d’una colla de morts com la d’ara, sis milions de jueus que no havien fer cap mal a ningú foren deportats a camps de concentració, i en la seva major part exterminats. I si ara se li acut a algú que la solució per combatre el terrorisme religiós passa per deportar tots els musulmans d’Europa a camps de concentració i exterminar-los, encara que se sàpiga positivament que la majoria d’ells no ha fet mai cap mal a ningú? No es pot donar per impossible.

De la mateixa manera que els jueus de l’Europa de mitjans del segle passat eren un objectiu fàcil sobre el qual carregar totes les desgràcies de la República de Weimar, molt més a l’abast que els causants reals, ara tots aquests magribins que viuen en barris al voltant de les capitals europees o en petits pobles agrícoles, estan pràcticament indefensos si uns escamots fanatitzats se’ls tiren al damunt i en fan una massacre darrere l’altra, en “defensa” dels valors democràtics: liberté, egalité, fraternité.

I el més terrible de tot és que aquesta perspectiva, en comptes de desencoratjar el terrorisme religiós, l’enforteix. Els prometen el martiri. Per als homes, això comporta disposar d’un nombre considerable de noies verges per desflorar, a l’altre món; però a les dones, què els hi deuen dir que en trauran?

L’odi a Mas

L’odi a CiU, la negació del pa i la sal a la coalició que ha tret més diputats que ningú en totes les eleccions al Parlament de Catalunya des del final del franquisme fins a les anteriors a aquestes últimes, ha estat un lloc comú de les esquerres catalanes de tota mena. En alguns, obeeix al tap mental que provoca la creença en la lluita de classes, un vell concepte marxista. En altres, poc o gens marxistes, el provocà la sorpresa del resultat de les primeres eleccions de la Generalitat pre-constitucional; perquè la Generalitat recuperada no la dugué cap Constitució espanyola, sinó el post-franquisme.

Raventós, que esperava guanyar, va tenir un monumental atac de banyes que el va portar a refusar l’oferiment del guanyador, Pujol, per compartir govern. I ‘oposició per l’oposició es va mantenir legislatura rere legislatura. Fins i tot durant el primer mandat del tripartit, socialistes, republicans i comunistes semblaven l’oposició de l’oposició, més que el Govern.

Avui que CiU ja no existeix, que ja s’ha vist clarament que Unió no compta, l’hereu d’aquest odi és el president Mas. Està per veure -per més que diguin- si la CUP es deixarà endur per aquest odi i engegarà a rodar l’oportunitat que ara s’ha presentat de canviar l’escenari polític radicalment, i poder desempallegar-se de totes les rèmores del domini espanyol. No cal oblidar, no obstant, que vendre a la seva clientela un vot favorable a la investidura de Mas, és tota una papereta, per a un electorat molt escassament dotat de la virtut de la comprensió intel·ligent dels matisos.

El què és ja de comicitat marxista -de Grouxo-, humor de l’absurd, és que avui, després del primer discurs d’investidura de Mas, surti la portaveu socialista i digui d’ell que és un “polític derrotat i fracassat”. Sorprenent fracàs i derrota, ser el presidenciable del grup polític més nombrós del Parlament, que ha tret 62 diputats. La vegada que els socialistes en van treure més, en van tenir 52; no sé si a hores d’ara consideren que fou un fracàs. En tot cas, ningú podrà negar que ho ha estat treure’n només 16, una quarta part dels de la candidatura que presenta Mas a la presidència de la Generalitat. Però no se’n donen vergonya, de fer el ridícul de forma tant estrepitosa.

Duran espera “la majoria silenciosa”

Demòcrates per Catalunya

La biologia política ofereix a vegades fenòmens ben curiosos. DxC no és en si mateix un partit nou, perquè es declara continuador del que fundà Carrasco i Formiguera l’any 1931. Es basteix com a resposta a la desnaturalització d’Unió que han dut a terme Duran i els seus escolanets, que cada vegada són menys.

Però en aparèixer ho fa sense el ni poc ni gens assumible deute de la minvant Unió de Duran, que com els Últimos de Filipinas, es nega a creure que ja té perduda la guerra. Que la desaparició del partit que el serillu ha conduït amb mà de ferro sigui vista per molts com una prova de l’existència de la justícia divina, després de la nombrosa sèrie de punyalades per l’esquena al soci de coalició, no té res d’estrany. I més, si ha permès que els democratacristians catalans que militaven honestament a CiU puguin seguir defensant el seu projecte polític en companyia de la resta dels sobiranisme català.

En haver compartit militància i tasques d’electe a CiU amb militants d’Unió que ara són a DxC, sempre amb bona sintonia personal, m’alegro molt d’aquest canvi, i que Duran passi a les golfes de la política, amb els trastos vells. Fa poc PP i PSOE manifestaven que els agradaria discutir futurs canvis a la Constitució espanyola amb ell. No és res d’estrany: com un quisso ensinistrat, donava la poteta sempre que li manaven, a canvi d’una carícia o d’una llepolia. Però no serà; les enquestes diuen que Unió quedarà molt lluny de treure ni un sol diputat al Congrés de Madrid. Seguirà representant un nombre ínfim de catalans, però ja no podrà simular més que en representa molts.

Amenaces a la Presidenta del Parlament

Els tres botiflers

Com Felip d’Anjou a l’Almodí Xàtiva, penjats de cap per avall.