Blog d´en Toni Ferran

Els Mossos d’Esquadra

Una senyora (per un modo di dire) anomenada Nebrera –el “todo lo que tengo, traigo” del PP a Catalunya- proposava ahir a TV3 que els Mossos no tinguin por. Em sembla que mentre ella no sigui consellera d’Interior, no cal que en tinguin.

El seu gran argument per atribuir-los poca preparació professional, és que la seva formació és recent. Miri, doncs és gràcies a que la seva formació és recent i ha estat dissenyada en democràcia, que resulta impensable per a qualsevol que els Mossos prenguin mai per les armes el Parlament del seu país i segrestin la representació democràtica de la ciutadania.

I si la por els ve de no tenir un “credo” com aquell que diu «a la voz de “a mí la Legión”, sea donde sea, acudirán todos y con razón o sin ella defenderán al legionario …», i saben que abans d’usar la força, les armes, els cal tenir la convicció que actuen en justícia, doncs que la tinguin, aquesta por.

Sembla que insultar els Mossos, com insultar a la totalitat dels catalans, sigui gratuït. De fet, no ho és; qui els, ens, insulta queda com allò què és: un (una en el seu cas, senyora Nebrera) imbècil.

Per als que hem viscut la joventut amb la por certa i contrastada en la realitat, que qualsevol policia et podia clavar “un par de hostias” només per parlar en català pel carrer, no tan sols no tenim cap dubte que els Mossos no tenen por, sinó que tampoc ens cal tenir-ne d’ells. Cosa que no podem dir dels d’abans.

Dues notícies

Llegia aquesta setmana que els jutges del Tribunal Superior de Justícia del País Vasco –pobres- se senten “pertorbats i inquietats”, segons diu el Consejo General del Poder Judicial, per les crítiques que des dels partits i els mitjans de comunicació se’ls li llencen. Fins i tot un d’ells s’ha vist en la necessitat de demanar-li empara al sanedrí del gremi. L’imperatiu categòric de processar el lehendakari per entrevistar-se amb un paio amb qui s’hi entrevista el gat fins i tot, és cosa per damunt de tota controvèrsia: és veritat revelada, caram!

Avui llegeixo que un individu que tenia una ordre judicial d’allunyament de la seva ex-dona, l’ha apunyalat i mort a Ciutat de Mallorca, junt amb l’home que ara devia ser la seva parella i era el seu cap a la feina. Podriem dir que J.J.V.R., de 43 anys, i O.K.T., de 38 anys, les dues víctimes mortals de l’allunyat pel jutge, a hores d’ara estan força més que pertorbats i inquietats com a conseqüència de la resolució judicial d’allunyament a 500 metres, en comptes de prendre mesures més efectives.

Com en Puyal però, ara em jugaria un pèsol que al Consejo General del Poder Judicial no li vagarà de lamentar que l’error judicial en la valoració de la perillositat de l’assassí, l’hi hagi permès cometre el doble assassinat.

La Justícia espanyola és justa. Més que justeta diria, fins i tot.

Són 21.900 i la voluntat

Diuen els diaris digitals d’avui, que el ministeri fiscal demana per a Pepe Rubianes la condemna a una multa de 21.900 euros, per haver-se cagat en Espanya. Molt bé (és a dir, molt bé no), ara ja sabem la tarifa: el senyor fiscal ja ens ha dit quant pretén cobrar-se’n Espanya d’aquest alleujament intestinal d’un ciutadà.

La sagnia econòmica –la balança fiscal que no tenen el coratge de publicar- que ens representa Espanya als catalans és d’uns 4.000 euros anuals per persona, números rodons. Als Ciudadanos també, encara que no se n’adonin. Si tenim en compte el què ja paguem, podríem alleujar-nos públicament com en Rubianes un cop cada sis anys, i encara deixaríem propina.

Ara em preguntava quant podríem reclamar nosaltres pels «puta Barça, puta Cataluña» dels camps de futbol, pels anuncis del PP a les emissores andaluses, per aguantar que els peristes de Salamanca ens acusessin de lladres… Ai no, que nosaltres no tenim justícia que els processi!

La “gran nevada”

Després de totes les alertes oficials i de tots els pronòstics meteorològics amb models matemàtics, de la nevada, ben poca cosa: som a l’hivern i ha caigut una mica de neu en alguns llocs alts. Im Westen nichts Neues.

Per què deu ser, doncs, que corren a curar-se en salut, Govern i meteoròlegs? Jo diria que és perquè si neva, podran adduir «ja ho vam dir i no és culpa nostra si ha passat cap desgràcia» i si no, el ridícul no supera l’habitual: quatre dies de conyeta i ja està.

Segurament la causa és que tots considerem un dret inalienable estar absolutament protegits de qualsevol inclemència meteorològica. De l’imprevist, en una paraula. Que per això paguem, caram! Neguem obstinadament i ridícula que, com diu la cançó de Rubén Blades, Pedro Navaja, «la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida…» Llavors, ens sobta trobar-nos en algun altre país on la gent surt al carrer encara que faci mal temps, com si res; però és que si no ho fessin, no sortirien quasi mai!

I mira que no hi ha res que s’esperi més que la feina: si no la fas, no hi ha por que es faci sola. Si neva i no podem sortir de casa, doncs, ens hi quedem. Això sí, després de nevar, que passin les màquines i treguin la neu dels carrers, que per a això sí que hem pagat. I amb que facin allò que cal quan cal, n’hi hauria d’haver prou.

El rei va nu, hosanna!

La gent que tenim la perniciosa mania de pensar ja ens havíem acostumat, quasi, a veure a tota la premsa impresa, cibernètica i hertziana com el dogma universalment admès era que les esquerres-esquerres tenen sempre tota la raó (com il Duce) i la resta són –som- una colla d’egoistes, malbaratadors dels recursos naturals (i tots aquells penjaments que si vulgui afegir), descomptant els germans esgarriats de les esquerres toves, que de moment són útils.

Vaig poder parlar a fons fa pocs mesos, privadament, amb Francesc-Marc Álvaro. Una bona estona, durant el trajecte de casa seva fins a Matadepera i tornada; va venir a donar una conferència. CiU ha estat i és la bèstia negra dels progres de tot pèl. Quan li vaig manifestar que trobava que pel tractament que es feia (i es fa) al món periodístic en general a la federació nacionalista, semblava –i sembla- que estigui sempre sota sospita, m’ho va admetre, constatant-ho. Tot i que no ho deia precisament per ell, que mai, una mica veladament, s’ha estat de donar opinions contràries al dogma. No li vaig dir, però ho entenc que ningú es jugui les garrofes i es vulgui convertir en la nota discordant.

Ara sembla que comença a trencar-se la crosta de toix seguidisme, una de les herències del franquisme, purulència que va convertir el PSUC en “el partit” i el comicastre Boadella, paràsit d’una colla de gent de teatre boníssima, en un màrtir de la llibertat d’expressió. Potser per aquest trencament, Álvaro ja comença a parlar amb més claredat, prou per a què ho entenguin fins i tot els imbècils. Ja no és en Sostres –que sempre les aboca pel broc gros- tot sol. Déu n’hi do de la metrallada que els clava a Elsingulardigital (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=2235).

A mi –fora dels quinze dies que em va durar en l’adolescència la curiositat pel marxisme- el comunisme sempre m’ha semblat que només es distingia del nazisme per l’excusa invocada: el proletariat en comptes de la raça ària. Dos col·lectius, aquests, cada vegada una mica més diluïts, per cert. Si tinguessin el més mínim sentit de la decència intel·lectual, els feligresos d’ambdues religions laiques correrien a penjar-se o a clavar-se un tret. El sentit del ridícul els hauria d’aclaparar fins a extrems impossibles d’aguantar. Tenir raó sempre deu ser insuportable!

Els nazis, que van patir una derrota sense pal·liatius a mitjans del segle passat, ja van quedant reduïts només al grupúscul de deficients mentals que és avui. Els comunistes no. Tot i la derrota de l’enfonsada de la terra promesa, la URSS, –reconvertits lleugerament, vergonyants- encara segueixen fent la viu-viu. Potser perquè la seva derrota no va ser militar. Només que es comparessin a ells mateixos quan van començar la militància, durant el franquisme, amb el què són ara, ja veurien que allò que defensaven era una salvatjada i que ara només estan defensant la seva botigueta, per mantenir el vot de la minsa quota d’imbècils indocumentats que els va votant. Per què no els oferim la jubilació voluntària a tots plegats, amb el cent per cent de la pensió –a la Seguretat Social no li deurà venir d’aquí l’expoli- i deixen d’insultar la intel·ligència dels mortals amb la seva sola presència?

Nou euros diaris

Sembla ser que el comunisme (sector Armani) de la Generalitat ha secretat una altra brillant idea: penalitzar els habitatges sense utilitzar, amb una multa de nou euros diaris. Pel què he sentit, la mesura la copien dels seus correligionaris bascos. A les darreries de la meva vida professional ja vaig tenir ocasió d’assistir a la presentació pública d’una altra idea lluminosa per resoldre la manca d’oferta d’habitatge de lloguer, obra del conseller volador, aquell que passejava els nens amb l’helicòpter de la Generalitat. El resultat va ser com era d’esperar: res de res.

Perquè, a veure: qui determina que un habitatge no és utilitzat? Les actes dels funcionaris de la Generalitat tindran presumpció de veracitat? S’invertirà la càrrega de la prova? Hom el perdrà si la seva empresa l’envia a treballar lluny de casa uns anys?  Els jutges tractaran la Generalitat de manera diferent que als propietaris que intenten demostrar que el seu llogater no ocupa l’habitatge? Si un habitatge sense utilitzar està llogat, qui serà sancionat, el propietari, el llogater, tots dos o cap dels dos?

Sospito que aquesta és una altra francesilla per sortir als noticiaris. Ni es podrà posar en pràctica ni, si s’hi posés, serviria per a res. El remei ja el va trobar un amic meu, advocat, fill d’advocat, fa molts anys: s’agafa a tots els jutges de l’Estat i se’ls fa el ratio de sentències emeses / plets assignats, durant l’any. Al que tingui el més baix de tots, se’l fot al carrer, punta en blanc, sense indemnització ni atur (bé, ell proposava afusellar-lo/la, però no siguem tan dràstics).

Si tot jutge que rep una demanda de desnonament contra un llogater per manca de pagament del lloguer, senyalés el dia per al judici dins el termini d’una setmana, i llavors es fes la vista, dictés sentència i senyalés l’execució per al cap d’una altra setmana (tot el mateix dia), potser hi hauria molts més pisos per llogar. Que advocats i procuradors no hi fossin preceptius, també ajudaria.

La veritat és que poca cerimònia caldria. Els judicis es graven en imatge digital, oi? La demanda, la contesta i les proves  documentals es poden escanejar com aquell qui fa fotocòpies, o no? Doncs un judici per manca de pagament és ben senzill: només es tracta de saber si el llogater ha pagat el lloguer o no. Verificades les legitimacions de les parts, o blanc o negre. El veredicte no té cap mena de complicació interpretativa. Els litigis per l’import de la renda són un altre procediment.

La gent que té pisos com a inversió (que és un grup molt nombrós) perdria la por a llogar-los, a arriscar-se a estar més d’un any sense cobrar lloguers (uns quants milers d’euros), afegir-hi un parell de milers d’euros més de cost del desnonament, i el què li costi reparar els desperfectes i tornar a pintar (uns quants mils d’euros més, potser). I no caldria que a l’hora d’escandallar el preu hi comptés un any d’impagats, un desnonament i una rehabilitació de l’habitatge. Si ara es conforma amb la revalorització (que la tindria igual) i lloguer zero…

La casa comuna

Al circ del duet còmic Carod i Putxi comencen a créixer-li els nans. Els equilibris a la corda fluixa (catalanisme de dies feiners, etc.) cada cop són més vacil·lants. El gran salt cap a l’independentisme de la darrera estossinada al partit, quan van jubilar els vells, –més tàctic que estratègic- ara comença la inflexió cap avall. I surten, doncs, els desenganyats.

Un amic meu, ja fa molts anys, deia que no es creia allò de l’eurocomunisme; afirmava que qui ha tingut mentalitat dictatorial –les dictadures del proletariat són dictadures, com el seu propi nom indica- no sembla gaire bon candidat a respectar la pluralitat, la llibertat de pensament. Vaticinava que el comunisme sempre seria monolític. Jo li rebatia. No pas perquè em fes cap il·lusió que els vells comunistes abracessin la democràcia, sinó perquè tots els que entrarien en un partit que es proclamés demòcrata, creient-s’ho, acabarien impedint-los-hi, amb el temps, els tics dictatorials. I això que encara ningú podia sospitar l’enfonsament de la URSS!

Als republicanets ara els passa que els qui s’ho van creure, això de l’independentisme instantani, liofilitzat, com un cafè de sobre, tenen una decepció com una casa de pagès, perquè ara els seus ínclits pròcers que anaven de milhomes pel món, posats en la tessitura de fer en comptes de parlar (que és de franc, si no s’és responsable), resulta que formen com sorges a les ordres del xusquero. Van sortir a cantar «donde están las llaves?» i els van donar «matarile», oi? Doncs ara, clavats.

Diuen que la unió fa la força, oi? Doncs la proposta de Mas de fer una «casa comú del catalanisme polític» és del tot assenyada. Tant, que tots els imbècils, somiatruites, puretes i tots els que volen mantenir la seva guingueta a qualsevol preu, hi estaran en contra. I mira que ja comença a no haver-hi més cera que la que crema! Telesociata de Catalunya mostrava aquest vespre una aula catalana on ensenyaven ciències naturals en anglès, “per a què els nens aprenguin anglès” Òndia!!! O sigui, que se’ls condemna alegrement a la ignorància de la terminologia científica pròpia. Faci’ls la immersió a la hora del menjador, a les sortides de colònies, carallot! A casa seva ja aprendran com es diu pa, i sopa, i enciam, o on són les meves sabates, en català! Només és un exemple, però indicatiu de com podem acabar amb aquestes llumeneres manegant la Generalitat.

O bé aprofitem aquesta oportunitat de reconstruir un catalanisme fort, unitari, aplegat a l’entorn del seu nucli més nombrós -amb aportacions de totes les minories que s’hi afegeixin, no cal dir- o els catalans ens quedarem llepant-nos la ferida nacional durant dècades, qui sap si per sempre més.