Blog d´en Toni Ferran

Petit i pessimista exercici de semiòtica

Veient el missatge montillà de cap d’any des del punt de vista de la semiòtica, només es pot qualificar d’una pura maniobra anti-inflamatòria. Com posar una bossa de gel en un turmell torçat. El fons blavós i llis, el to monocorde de la salmòndia presidencial… Cap primer pla. A les antípodes de la simbologia de Palau: el Govern d’un país. Tot proper a la gràfica plana, a l’anestèsia.

No hi deu haver altre remei, amb un homenic així. Veure’l ex cathedra a l’històric Pati dels Tarongers o qualsevol altre lloc de Palau, seria com veure el “neng” de Castefa en un Testarossa. No lliga. Per dir el què havia de dir, a més… L’anàlisi de l’any que acaba –una tirallonga de malaurances sense redòs possible- omès. Pas question, fer quedar malament el franquiciador de la marca, oi? Tampoc era qüestió d’apuntar-se la medalla de la nova llei d’expropiació de l’ús dels habitatges: sembla molt probable que resulti inconstitucional i, si per xiripa no li declaren, serà inaplicable, com el propi conseller criptocomunista que la va parir admet.

Les esperances per al 2008, tampoc s’ha vist per enlloc. Es negociarà el finançament, diu. Això és tot el programa que té per ensenyar. Però cap mena de promesa. Qui té el cul llogat no seu quan vol. El seu horitzó és anar a quadrar-se davant els seus amos de Madrid i recollir les engrunes que els vulguin donar.

Tot, fons i forma, destinat a adormir. D’allà on no n’hi ha, no en raja. Però com que a tots els tripartidaris ja els va bé tenir el país en aquesta misèria moral, i “sumen”!

La travessa del març

Falten molts dies per a les eleccions estatals. Poden passar moltes coses, encara, i alguna pot trasbalsar el panorama actual. Si ha de ser com la d’ara fa quatre anys, val més que no. Diu molt poc de la qualitat democràtica d’un país que un govern que havia posat l’Estat en guerra i que havia volgut fer el “puta” amb el «Prestige» estigués a punt de repetir majoria absoluta. I que la perdés només per una mala jugada més. Amb molta sang pel mig, però només una mala jugada més.

Se m’ha acudit, tot i el temps que falta encara, fer una travessa. No m’hi jugo res. Sé bé que em puc equivocar. Però la faig com un exercici de futurologia recreativa. Llavors veurem si he anat errat o no.

Em sembla que el PSOE traurà més diputats que el PP. Les acusacions a Zapatero de pactar amb els terroristes –l’artilleria pesada del PP- han fet mistos. Està ben clar que la cosa no ha acabat en pacte. Per postres, Zapatero reconeix que es va precipitar anunciant la fi del conflicte, cosa que l’humanitza. Ara s’acomiada posant el SMI en els mítics 600 €. I situant en Bono al luxós tanatori polític de presidir el Congreso, fa endreça a casa seva. Vist des d’Espanya, pot presentar un balanç relativament potable.

Aquí, ja és una altra cosa. La falsa promesa de l’Estatut, el caos de Rodalíes, l’ocultació dels balanços fiscals… Motius per no votar socialista en tenim per donar i per vendre. No obstant, em temo que a Catalunya el PSC traurà més escons que CiU, per anar a Madrid. L’electorat socialista d’aquest pobre país nostre és d’un gregarisme oví. Espero, també, que es produeixi el reflux del transvasament de vot convergent d’ara fa quatre anys, que va anar a parar al PSC (per derrotar al PP) i a Esquerra (per les raons sobradament conegudes).

En un panorama així, pot passar perfectament que Zapatero no tregui majoria suficient però sigui investit amb els vots de CiU i, potser, els del PNV. Els d’Esquerra no crec que els vulgui, pel conegut efecte recíprocament retroalimentador del binomi PP – Esquerra. Dels comunistes, chi se ne frega?

Aquesta és la meva travessa. Si no és demanar massa, proposaria que els vots catalans es venguin a preu fixat i no per promeses vagues, de compliment incert. A veure si per una vegada és veritat que som fenicis i tenim ben clar que no ens toca a nosaltres, arreglar Espanya. Amb la rucada aquesta de la governabilitat ja hem fet prou vegades el passarell. De fet, els catalans sempre en traiem les palles més llargues dels governs espanyols febles. Ah, i en l’intercanvi, la hipotètica assumpció d’algun ministeri l’hem de considerar un passiu: no pas una part del premi, sinó del cost.

El llibre del David Madí

Acabo de llegir el llibre. Els primers dos terços són un interessant dietari que permet veure una mica per dins el procés de gestació y realització de les darreres campanyes i, per extensió, alguns dels aspectes del relleu de Pujol i els canvis que això comporta per al partit i la federació.

Omet diplomàticament algunes de les trifulques que periòdicament es donen a la cúpula de la federació. Està bé. La roba bruta es renta a casa. Si la tesi de la casa gran del catalanisme, que Madí abona, es vol tirar endavant, seria una rucada treure drapets al sol.

A la tercera part final, més o menys, exposa algunes de les idees sobre què cal canviar per tornar la empenta al país. Per desgràcia, l’espai que hi dedica és excessivament curt i cada proposta exposada genera un munt de preguntes que queden sense resposta. Entre línies, però, s’hi poden llegir algunes crítiques als governs pujolistes. Suaus, encotonades de comprensió pel moment històric difícil, però crítiques. Ja era hora.

Ell i la nova fornada que encapçala Mas faran bé si comencen –que comencen- a replantejar-se l’estil de CiU. Allò que en Vicenç Villatoro en deia fa temps en un article, el “gen” de CiU. El famós DVD, més enllà de possibles discussions sobre la seva factura formal, va ser un símbol potent d’aquest replanteig: s’ha acabat l’anar entomant insults i difamacions sense ensenyar les dents.

En els temps de la sortida del franquisme es podia entendre, fins a cert punt, que perdurés la complicitat mantinguda mentre va durar. Ara ja no. Ni se’ls pot demanar als qui ja no l’han viscut. La correcció política és el psicotròpic que ven l’esquerranisme (per entendre’ns; que no ho és pas d’esquerrà, de fet), per mantenir anestesiada la ciutadania mentre colonitza tots i cada un dels racons del poder.

Comença a ser hora de negar-los la pretesa –i falsa- superioritat moral que han exhibit sense que ningú proptestés. Comença a ser hora, també, de reconèixer les errades del pujolisme: no haver fet una nova administració pública catalana amb criteris d’ergonomia, deixar-se timar com un passarell amb el trasvasament de l’Ebre, etc. Que hagi tingut més encerts que errades, no les esmena pas.

Aquesta nova fornada que encapçala Mas guanyaran credibilitat en les seves crítiques als adversaris si també exposen obertament les que fan als propis. Tinc la pretensió que els seus coetanis, que han d’esdevenir la mina de vots de CiU, són intel·ligents i saben reconèixer qui els diu la veritat. Potser s’escandalitzarà alguna tieta o a algú de la vella guàrdia, però el preu de mantenir contentes tietes i vella guàrdia és que la biologia se’t vagi cruspint l’electorat.

Apa, doncs!

Tornem-hi

Porto molts díes sense escriure res aquí. Massa. Però tenir alguna responsabilitat política –tot i que modesta- provoca tenir menys temps i, per altra banda, no poder parlar d’algunes de les coses que es fan i que, sense discreció, no es podrien fer. És a dir, que no són secrets polítics inconfessables, sinó la mateixa prudència amb que un no diu que té pressa per vendre la finca per a què no el collin en el preu, per fer una comparació.

Ara que sembla una mica més aclarit l’assumpte de la subvenció del Teatre –auditori, en el qual hi ha hagut nombroses ocasions per callar prudentment, potser ja se’n pot dir alguna cosa. Ho pintaven com si una hipotètica devolució dels pressupostos generals al Govern de l’Estat fos una opció versemblant, si feies cas a les gàrgoles sociates. Per contra, cal reconèixer que fer-hi aprovar una esmena i després votar-los negativament, si no es coneix bé la mecànica parlamentària i hom hi aplica els criteris habituals dels negocis entre privats, també resulta poc entenedor. Pel què en sabem, està decidit que els calés sortiran de la pila, però no de quin calaix, per dir-ho planerament. De totes maneres, fins que la Secretària municipal no ens digui l’alea jacta est, no passarem el Rubicó de la despesa. Ben alerta!

En tot aquest afer dels Pressupostos s’ha pogut veure una vegada més com des de l’Estat el PSC només és la delegació local del PSOE i que els negocis amb Catalunya es fan amb CiU, governi o no. No és que CiU s’irrogui la representació del país, és que li donen per natural. I per al PSC, tenir el Govern de la Generalitat no és l’ocasió de defensar els interessos del país a Madrid (com per a CiU), sinó per allò que diu l’himne blavero: «per ofrenar noves glòries a Espanya…»

Ara que s’acosten les eleccions espanyoles, i que es presenten com una disjuntiva entre PP i PSOE, potser seria hora d’entendre que només si una força catalana té prou representació parlamentària com per encimbellar o tombar un govern espanyol, en podem treure alguna cosa. No és que ens preguntin si el PSOE o el PP ho faran anar millor per a Catalunya; prendre-s’ho en termes de bipartidisme és respondre a un «amb quina mà vols que te la foti?» I donar més força a qualsevol de les dues mans és una pura rucada. A qui cal donar representació –tota la que es pugui- és a qui té alguna possibilitat de parar-nos els cops. Que no és ningú més que CiU.

L’estalvi d’aigua

El sistema de captació d’aigua del nostre país és insuficient. Si no plou tant com hauria de ploure, fem curt. Llavors encara és més indefugible estalviar-ne, no gastar-ne de més.

Tot i que el consum domèstic només representa una petita part del total del consum, hi ha una veritat indiscutible: l’aigua que estalviem cada un de nosaltres a casa, serà tota la que nosaltres podrem afegir a l’estalvi general. I cada litre compta. Sobre la resta, la que gasta la indústria i l’agricultura –sobretot l’agricultura- difícilment podrem fer-ne cap, d’estalvi, des de casa nostra.

El Govern municipal de CiU, doncs, es proposa repartir properament reductors de cabal en un miler de packs de tres (dos per a les aixetes i un per a la dutxa). Cada casa de Matadepera podrà recollir gratuïtament un pack d’aquests a l’Ajuntament. Estem acostumats a que les aixetes de casa ragin amb una bona pressió. Si el doll que surt és totalment d’aigua, en sortirà un volum considerable en poca estona de tenir l’aixeta oberta. Però si fem que en surti una barreja d’aigua i aire, tindrem la mateixa pressió i gastarem menys quantitat de líquid. Amb aquesta mesura esperem sumar més habitants a l’estalvi.

Hi ha més formes d’estalviar, que ja són prou conegudes: no rentar amb les màquines mig plenes, tenir descàrregues de WC que permetin no buidar tot el dipòsit si no cal, etc. A Matadepera, on durant els darrers anys s’han fet tants jardins domèstics amb gespa, una bona forma d’estalviar-ne serà també retornar progressivament als jardins transitables, amb vegetació autòctona i espais amb sauló, grava o empedrat, per estar-hi, més grans. Si, a més, es recullen les aigües pluvials i es mantenen netes per al reg en un aljub o cisterna, encara més. També estalvia força consum la reutilització de les “aigües grises”, aquelles que provenen del lavabo i la dutxa, i que poden servir perfectament per al WC, en comptes de llençar-hi aigua potable.

El nostre govern té previst per a un futur no molt llunyà treure una ordenança que regularà tots aquests aspectes. Comencem, entre tots, a posar-ho en pràctica.

CiU

Gaseta de Matadepera, gener del 2008

Gràcies a CiU, ens paguen el Teatre - Auditori

El Govern municipal de CiU va lliurar als diputats de CiU a Madrid un documentat dossier, amb un complet estudi justificatiu de la necessitat de l’equipament que comprenia una escola de música i una aula magna / teatre – auditori annexa, un Cd amb l’avantprojecte que va fer la Diputació i una actualització de la memòria econòmica amb el pronòstic del cost probable en el moment de la construcció, situat entre 2008 i 2009. La previsió va a l’entorn dels 4.500.000 €.

La petició era agosarada, però ja ho diu l’aforisme clàssic: Audaces Fortuna juvat. Més que Fortuna, la gran feina del nostre grup parlamentari al Congrés de Madrid, ha dut a què els Pressupostos Generals de l’Estat del 2008 incloguin, per una esmena de CiU, una partida dotada amb 4,5 m € (750 m pta) del Ministeri de Cultura, a través de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música, per finançar íntegrament l’Escola de Música i Teatre – Auditori de Matadepera. L’ajut més gran que mai ha rebut aquest Ajuntament, impensable per a cap força d’abast local.

Davant d’un fet d’aquesta magnitud, quasi que no paga la pena aclarir que una cosa és el seguiment de l’IPC per mantenir el poder adquisitiu dels impostos que finançaran béns i serveis, i una altra augmentar la pressió fiscal, com de forma esbiaixada i indocta se’ns ha retret. Gestionar bé econòmicament és que, sense augmentar aquesta pressió, Matadepera ja té tres policies municipals més; i que properament tindrà una nova escola de música amb teatre – auditori. Com deia en Jan Laporta: «que n’aprenguin!»

Els arxius administratius són silenciosos, però parlen. A crits, a vegades. Si a alguns els agraden els motius per demanar perdó, que no es preocupin, que aviat els en direm tants que no se’ls acabaran. Només un, d’avenç: consta en una acta de visita d’obres, que el 2005 ja van ser avisats que les lloses del c/ Sant Joan, tal com es col·locaven, acabarien ballant. De moment, ja s’han esmerçat 24.000 € (dels que paguen els mataperencs) en reparar un tram. I el què queda per gastar-hi…

CiU

Gaseta de Matadepera, desembre del 2007

La mani, versió PSC