Blog d´en Toni Ferran

Barbacoes reials

Bona la va fer el jutge Grande Marlaska! Amb el seu potiner intent d’encobrir la censura a la dissidència sota l’aparença de persecució d’un imaginari delicte, ha posat de moda els saraus populars amb cremació participativa de fotocòpies! Com més va, més se’n fan. Si la cosa hagués començat fa mig any, els programes de les Festes Majors n’haurien anat plens. No hi haurà prou tribunals per jutjar a tanta gent.

Tothom qui no és monàrquic –que n’hi ha a palades, de no monàrquics- pot sentir ara la temptació de fer un foquet, amb els Borbons de protagonistes involuntaris. Una monarquia tan controvertida com la britànica, va donar una figura com Diana de Gales, a qui Elton John va dedicar Candle in the Wind; potser a l’espanyola, que fins ara anava tirant sense donar la nota més del compte, Georgie Dann li dedicarà una versió lleugerament adaptada de La barbacoa:

Este domingo, con todos los amigos
nos vamos para el campo a comer la barbacoa.
Y nos reunimos con un montón de gente,
hacemos nuestro ambiente y una linda barbacoa.

Nos llevamos muchas cosas, las bebidas, las gaseosas,
la salsita, las costillas, buena carne en la parrilla,
el carbón y el Borbón.

Com que els catalans acostumem a treure alguna pela de tot, i em sembla que els aplecs piro-recreatius d’aquesta mena tenen la continuïtat garantida, per ara, proposo als cansaladers la producció de botifarres amb la pell il·lustrada gràficament segons les seves preferències. Té diversos avantatges:

• cremar papers en públic no és una activitat habitual i les botifarrades populars, sí; per tant, l’associació –ja prou “pillada”- de l’activitat amb un delicte es dificulta; hom podria dir, per exemple, que tenia gana i havia trobat aquelles botifarres penjades d’un arbre, que deien menja’m.

• tota activitat col·lectiva que va associada amb la manduca, experimenta un increment de popularitat directament proporcional a la quantitat de proteïna que ofereix (principi apòcrif d’Arquímedes).

• resulta òpticament impossible que en una única fotografia s’hi pugui veure clarament i alhora, el dibuixet cansalader i el rostre del fogainer; i com que el corpus delicti acabarà destruït pels sucs gàstrics…

• tots els contraris a aquesta mena d’activitats es podran consolar pensant que els antimonàrquics s’han posat el colesterol pels núvols, i que el pecat els ha dut el càstig.

Cadascú va per ell

Això és el que deien de nosaltres, dels sabadellencs: «A Sabadell, cadascú va per ell». No sé si es referien a la tendència dels «encarregats» de les fàbriques a establir-se pel seu compte i esdevenir amos així que podien (allò que en diuen «l’ascensor social») o a un suposat excés d’individualisme.

Ara resulta que el banyolí elevat a la glòria del “martiri” per haver sortit en una foto cremant una altra foto, no pot sofrir que altres s’apuntin al carro. Com un mataor, fa: «ea, ejarme zolo!». A dos significats republicans dissidents que s’han anat a autoinculpar del mateix davant els Mossos d’Esquadra, els retreu que ho fan per electoralisme! Que es pensava el quídam? Que si cap dirigent polític es posa del seu cantó ho farà per ell? És del tot evident que ho fa per fer créixer la importància de l’acció; ja és entrar en un judici d’intencions afirmar que ho fa en benefici propi –potser sí o potser no- però és ben clar que no ho fa per resoldre-li la papereta a ell. Si de passada li resol, doncs bé, però tampoc és l’objectiu principal.

Cal ser força egocèntric per creure que un mateix és el centre del món. Els Reis (ai, vull dir els presidents de les repúbliques, que la criatura és antimonàrquica) màgics son els pares i no cal fer-se il·lusions. La sort d’haver sortit de l’anonimat i aparèixer a la foto cremant una foto, la sort d’haver estat elevat a la glòria del “martiri” i esquitxat per la mesquita que defeca la garrinada de la «Brunete mediática», que en deia Xabier Arzallus, no dóna dret a crear divisió entre aquells que –en el fons- sembla que lluiten per a una mateixa cosa. O això és el què haurien de fer, en comptes de tenir atacs d’infantil gelosia.

Un ja comença a estar tip d’aquesta mena de passerells rebentaires, que objectivament són força més perjudicials per a la independència del país que diuen que propugnen, que les tones d’indiferència creada pel narcòtic mediàtic del socialisme triomfant.

Quan les cremacions en efígie eren de veritat

Els tribunals de l’administració judicial, que no tenen massa pressa a resoldre els litigis dels ciutadans, ara van de bòlit empaitant una colla de “tope indepes” que cremen fotos del Rei i la Reina d’Espanya a Girona. No he parlat amb cap dels fogainers amateurs, però no em sembla gaire difícil d’endevinar que aquesta gent no pretén que la parella reial deixi de regnar per causes de força major, sinó que es conformarien amb que no regnés sobre els Països Catalans, i a Espanya els espanyols que facin el què vulguin.

En resum, que sembla que s’expressen amb l’encenedor, però tampoc pretenen fer cap acte sagramental laic. Això dels “autos sacramentales” ho deu tenir patentat la Santa Inquisición, un dicasteri eclesiàstic que judicava l’ortodòxia religiosa de la penya. Quan topava amb alguns hipotètics catòlics que havien seguit practicant clandestinament la seva religió jueva, per exemple, els lliurava al braç secular (les tropes reials, per dir-ho clar), per a què fossin aquestes qui els cremés. Si els reus havien estat jutjats en rebel·lia, eren cremats en efígie: un ninot fabricat per a l’ocasió. Però la cosa era força més bèstia si el cos del pobre judaïtzant era enxampat pel Santo Oficio (tenien la barra de dir-ne així). En alguns casos eren cremats de viu en viu; si havien abjurat de la seva fe, només els cremaven després de matar-los a la forca, que es veu que ja deu ser tot un detall; i si havien tingut la precaució involuntària de morir-se abans, llavors els desenterraven i cremaven els ossos. Tot plegat entre càntics litúrgics i grans alimares místico-religioses.

He tingut la curiositat de llegir algunes coses sobre allò que a Mallorca és conegut com “la cremadissa de jueus”, quatre actes sagramentals que es van dur a terme l’any 1691 a Ciutat. La Carme Riera n’ha fet una versió novel·lada que em sembla del tot fidedigna, salvades les llicències narratives: Dins el darrer blau. En total, al lloc que ara ocupa la plaça Gomila, més o menys, hi van cremar un centenar de mallorquins de religió jueva, amb el seu rabí Rafael Valls al front. Valls i els germans Caterina i Rafael Taronjí, que no van voler renunciar a la seva religió, de viu en viu. El relat més impressionant és contemporani, del jesuïta gironí Francesc Garau, SJ, sacerdot que va actuar, com a teòleg, de calificador , figura que vindria a ser –en termes judicials- el perit de l’acusació i del tribunal alhora, que tot quedava a casa (però que en realitat interrogava els pobres reus, a vegades mentre eren torturats). El llibre, publicat un any més tard, més o menys, portava el títol de «La Feé Triunfante». Triunfava en castellà, por supuesto. És d’efecte garantit per a qui vulgui deixar de creure.

Però ja se sap que les coses no són com abans, i ni els pollastres tenen gust de pollastre, ni la llet de gust de llet, ara. Pur succedani. Doncs les cremacions en efígie, igual. O a mi m’ho sembla. Als tribunals, es veu que no.

Marcel Marceau, in memoriam

On dic «dic», no dic «dic»; dic «Dídac»

El bolero aquest dels “cataplines” s’ha acabat. Mas ha parlat amb Duran i la “conllevancia” ha tornat. Fa de mal endevinar com va anar la conversa, però pel resultat dóna la impressió que aquesta vegada la cosa ha estat allò de «Roma locuta, causa soluta». Ja se sap que hi ha d’haver una determinada igualtat entre socis, però com deia Orwell, n’hi ha que són més “iguals” que altres. I qui mana, mana. I és que fora de la federació i deuria fer un fred que pela, i qui té menys roba d’abric…

No és que ningú pugui pensar raonablement que la bassa d’oli està garantida per a un llarg futur, però a mi em sembla que es comença a operar un canvi. El gen orfeònic de Convergència comença a ser recessiu. L’actitut va ser molt positiva –no ho dubto pas- en els vells temps fundacionals. Però ja ha plogut molt, des de llavors. Només fa quatre anys, un dels pares fundadors, seguint la tradició de la casa, encara proposava votar la investidura de Maragall de franc, per la simpatia, només per demostrar que érem els més “kumbes” que es fan i es desfan, i donant per suposat que el tristpartit correria a agrair-nos-ho i quedaríem com uns senyors davant de tothom.

L’avi patern d’Artur Mas tenia una empresa d’ascensors que duia el nom «Mas, Goberna i Mosso, SA». La denominació no devia enganyar a ningú, però. Els mossos no governen. No vaig conèixer l’avi Mas, però devia manar ell, tal com toca. I el nét, igual. Per cert, a l’altre avi, el senyor Antoni Gavarró, que era un fabricant de Sabadell, sí que el vaig conèixer. Com a jove administrador de finques que era llavors, vaig anar al seu despatx del carrer de la Indústria, per firmar amb ell el contracte d’arrendament d’un magatzem proper. Em va sorprendre agradablement la consideració i amabilitat amb què un senyor gran va rebre aquell joveníssim professional que tot just acabava de deixar l’adolescència. Al senyor Gavarró no li calia fer-se l’important: a la seva empresa ja manava ell. Fer el tifa, ni cal ni serveix de res; això –segurament sense proposar-s’ho- em va ensenyar l’avi Gavarró.

La refundació del catalanisme

Com és obvi, quan es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya, era un partit acabat de fundar. Els seus posicionaments polítics corresponien a aquell moment, i ben estranya hauria resultat cap altra cosa. No parlo de principis ideològics, sinó de posicionaments estratègics en front de la realitat circumdant. Es va formar a l’entorn d’un líder carismàtic, cosa que fou força útil, en un país on llavors només hi havia un partit que meresqués el nom –“el partit” en deien els psuqueros- i el teixit políticosocial de les ideologies democràtiques estava quasi del tot per fer.

Ara, han passat una trentena d’anys. Ni la realitat en la què està immersa CDC ni els seus dirigents màxims són ja els mateixos. Seria ben il·lús que els posicionaments polítics fossin immutables, com ho eren, per definició, “los principios del Movimento Nacional”.

Se’n vulgui dir refundació, se’n vulgui dir redefinició d’estratègies, cal fer una revisió del full de ruta polític. I mirar de captar aportacions des de fora. Diuen que el PSC també s’ho planteja –i bé que farà, perquè s’està quedant en un sindicat de càrrecs públics- i cap sociata voldrà sentir parlar de crisi del socialisme. Perquè es parla de “crisi de Convergència” i no del socialisme, doncs? Només cal mirar en direcció a les menjadores del periodisme del país, per saber el motiu.

També diuen els diaris que Unió potser no voldrà seguir en aquesta federació si els posicionaments polítics –que no els principis ideològics- de Convergència canvien. No ho sé, però posem que no vulgui, ni que sigui com a hipòtesi. I? És evident que una dissolució de la federació provocaria traumatismes a curt termini: no es pot fer una truita sense trencar un ou. Però, a qui en provocaria més? Potser algú no hi sobreviuria? Seria Convergència, la que no sobrevisqués?

Em sembla de lògica que no seria pas Convergència, que és el partit amb més militants del país (dins i fora del catalanisme), qui sucumbiria al trasbals. Si és que hi sucumbeix algú, que està per veure. Acabat de perdre el poder a la Generalitat, es podia dir sense por de veure’s contradit per la realitat, que bona part de la militància era producte de l’adhesió que genera una llarga estada al poder i que el trencament de la federació seria un cop insuperable. Es podia recomanar quietut, per allò de “en tiempo de tribulación, no hacer mudanza“. Avui ja és força més difícil de sostenir, sobre tot si es té en compte que s’han continuat fent militants nous i el partit ha seguit creixent.

Sobreviuria Unió? S’escindiria en sectors que passarien al PP, altres a CDC o encara alguns que, simplement, se’n tornarien a casa seva? No ho sé, però no és el meu partit i no em preocupa gaire. En tot cas, no crec que a Convergència se li pugui demanar que renunciï a refer la seva estratègia política segons la realitat circumdant, per si això pogués perjudicar a Unió. De moment, no he sentit dir als dirigents convergents que la refundació passi per trencar amb Unió; però, i si s’arribés a aquesta conclusió? Doncs tant de gust d’haver-los conegut i un dia d’aquests quedem per anar a sopar! I si Unió deixa la federació voluntàriament, serà perquè vol deixar-la; ells sabran, llavors.

Els nous Superlópez

Prenc en emprèstit el sobrenom d’aquell senyor que es deia López de Arriortúa i que va revolucionar el món de la empresa amb la seva teoria d’eliminar tota despesa que no produís valor afegit, però que en realitat venia a ser la reimplantació del capitalisme decimonònic o una cosa semblant, tancament de l’ètica en un calaix inclòs.

En el cognom acaben les coincidències amb els dos López –Tena i Bofill- que acaben d’endegar un centre d’estudis sobiranistes. Van dir que volien trobar la manera de tornar sobiranista d’una punyetera vegada a la gent d’aquest país, al marge de les “obligacions” a curt termini que cada quatre anys els vencen als partits polítics, compel·lits a subministrar quasi de manera permanent aquell grau d’electoralisme que el votant els reclama (a l’hora que els el retreu, que així d’esquizofrènic és el país).

I comencen bé, trobo. Després de treure el llibre de López Tena, un impecable anàlisi de la legislació amb què l’Estat espanyol “colla” Catalunya, no s’hi posen per poc: analitzen el tema de l’espoli fiscal i xifren en dinou mil milions d’euros anuals el robatori amb l’agreujant intimidació.

De promig, a cada espanyolista que viu a Catalunya, la broma de tenir DNI espanyol li costa quasi mig milió de peles a l’any. Ja deu ser dels gustos cars més bèsties que es pot tenir! Però la cosa greu, allò que fot, és que als que ni som espanyols ni en volem ser, també ens costa el mateix. És com si menges un modest cap-i-pota en un restaurant i, amb el pretext del preu del pinso d’importació per a gos que s’estan menjant a la taula del costat, pretenen cobrar-te el teu plat a preu de deconstrucció.

L’argument dels calés birlats indiscriminadament a tots els residents al país, pispada de la que no se’n salven pas si parlen en espanyol, hauria de ser prou contundent. Ara, amb tanta fauna que vota ZP perquè té els ulls blaus i no vota Mas perquè va massa ben pentinat i és “catalang”, la racionalitat hi té poc a fer…

Suposo, doncs, que els Superlópez faran que els emprenyats n’estem una mica més. I prou. Ara, això va bé si fa que clavem un cop de puny sobre la taula, entre tots. Entre tots els catalans emprenyats, vull dir. Els partits ja estan prou enfeinats produint la dosi d’electoralisme que l’electorat no els perdonaria (i que els retreu alhora, perquè a Sant Boi en tanquen és a fora que a dintre). I si també s’emprenya algun acoquinat dels que no volen sentir a parlar d’independència per por de moure res i que no prenguem mal (que no prengui mal el seu negociet, naturalment), millor.