Una altra candidatura franquiciada
Juliol 31, 2015 on 10:20 am | In Política catalana | Comments OffA la del PSC, sempre a les ordres del PSOE, i la del PP, que ni es molesta en fingir una certa autonomia de la seva central madrilenya, s’hi afegeix “Catalunya, sí que es pot”, de cara al 27S.
No han trigat gaire a ensenyar el llautó. Són la Delegación Provincial del Movimiento Nacional Rojete, i això marca. L’adhesió dels comunistes - pastanaga locals, que ha canviat la franquícia dels d’Esquera Humida per la del de la cueta (surt a les televisions de Madrid, mentre que els altres estan morts i no ho saben), es deu a la necessitat d’un paraigua que no els deixés definitivament a la intempèrie de la marginalitat.
Els progres amb carnet oficial de progre no són contraris al referèndum; si s’hi oposessin, se’ls veuria massa el llautó. La contradicció tan seria flagrant, que la veurien fins i tot els seus votants. Però són contraris a la independència de Catalunya. Com que implicaria desobeir l’Estat espanyol, resulta que “No es pot”. Així ho diu el seu líder, un paio que confessa que va votar Sí-Sí el 9N i es queda tan ample. Però en matèria de llibertat nacional ja no temen la contradicció; la capa de la lluita anti-capitalista ho tapa tot.
Ja es veia a venir, no obstant. Que dos Il·luminats com l’Oliveras i la monja alferes renunciessin a ajuntar-s’hi i tenir una parcel·la del seu protagonisme, vol dir que el tuf imperialista que fan tomba d’esquena, i no és circumstancial.
Però trauran vots, com a can Fanga s’ha vist. Això de la democràcia podria estar molt bé, si no fos perquè una part del “demos” sovint fa un paperot d’estrassa. No he parlat dels Ciudadanos, perquè aquests es dediquen a una altra cosa: són les tropes indígenes de la colònia. Ara que el temps a posat al seu lloc a la sipaia basca, aspiren a ocupar l’espai que ha deixat lliure. Ni tampoc dels de l’Espadaler, que ja en parlaré una altra estona.
Els masos mataperencs al capbreu de 1708-1709
Juliol 30, 2015 on 10:17 am | In Matadepera, Paper vell | Comments OffA la darrera edició de les Jornades d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt que va convocar la Diputació de Barcelona, vaig presentar-hi una comunicació, amb un breu anàlisi dels masos de Matadepera, tal com foren declarats al capbreu del notari barceloní Francesc Cervera, entre els anys 1708 i 1709.
Recentment, els serveis corresponents de la casa m’han fet arribar una còpia en pdf de la comunicació. Com que he estat incapaç de trobar-la a la xarxa, he pensat que no estaria de més que la pengés en aquest blog.
De tots els capbreus on es confessen masos de Matadepera que he pogut trobar -que no són gaires- aquest és l’únic en el qual hi apareixen tots. Això permet, doncs, fer-ne una “foto de família” en la qual es vegi la importància relativa de cada un dins el conjunt.
Un altre document que també dóna una visió de conjunt és l’Apeo que es va confegir mig segle més tard, l’any 1768, el qual es conserva a l’Arxiu Municipal de Matadepera (document número 1). És un cadastre de les terres, animals de tir i persones del municipi, confeccionat amb finalitats recaptatòries.
El capbreu Cervera, en canvi, es conserva a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, amb el títol “Capbreu de Sant Salvador de Polinyà y altres llochs a favor del Col·legi de Benedictinos Estudiants de la ciutat de Lleyda, de Francesc Cervera, notari de Barcelona” (topogràfic 883/48).
Algun dia caldrà confrontar les dades d’ambdós documents.
Mas, el saltamartí
Juliol 29, 2015 on 9:40 am | In Política catalana | Comments OffEn una cosa coincideixen el tardo-franquisme hispànic i el comunisme vergonyant local: l’enemic a abatre és Artur Mas.
La capa de vernís democràtic d’uns i altres és minsa, molt minsa, i més forçada per les circumstàncies històriques que sincera. Potser per això, entre les seves respectives clienteles electorals no cal buscar-hi gaires signes d’intel·ligència. En aquesta situació, personalitzar tots els mals en una figura individual és obligat.
No hi fa res que les “retallades” dels governs de Mas siguin causades per l’ofegament econòmic del Govern central. Si qui retalla és Mas, la culpa és de Mas. Que això fa el joc al tardo-franquisme que mana a Madrid? És igual; la majoria de l’electorat comunista-pastanaga tampoc entendria idees com aquesta, d’una certa complexitat, i podria acabar acusant els seus caps de connivència amb el Govern català.
De l’altra banda, quan hom ha escollit el comodíssim mètode de posar la judicatura pel mig, perquè la negociació política podria ser vista com una claudicació, l’adversari cal que sigui una persona física, perquè un col·lectiu format per tanta gent com és l’independentista, no pot ser processat. Que això no fa altra cosa que afavorir la independència catalana? És igual. Vale más honra sin barcos, que barcos sin honra.
Com un saltamartí, que després de rebre cada cop, recupera la verticalitat, Mas, a qui tants enterren adesiara, torna a ser el cap visible d’un moviment de fons que avança per la seva pròpia força, no arrossegat per Mas. I és que Mas, al meu entendre, ha sabut veure que un canvi com aquest no el podia arrossegar un visionari que enardís les masses. Per això es limita a fer de primus inter pares.
Certament, corre el risc que les garrotades siguin per a ell tot sol i la glòria compartida, però em sembla que això ja ho sabia quan s’hi va posar.
El sarcasme d’Unió
Juliol 27, 2015 on 9:41 am | In Política catalana | Comments OffAnomenar Unió un partit que acaba de perdre la meitat dels seus militants és una contradicció sense pal·liatius
Totes les jugades li han sortit malament, a Duran. Funda un partit de recanvi per si perd el referèndum intern, aplegant les engrunes de l’Opus Dei, i per noranta vots es queda amb la mona: Unió, que té un pufo de disset milions d’euros. D’això se’n diu una victòria pírrica. Per altra part, a Convergència els Pujol ja no manen gens, i els actuals caps, que venen d’una militància que fa anys que n’estava fins al cap d’amunt, d’un Duran perpetu, li diuen que “per aquí o per la porta”.
Com a estratega, doncs, el demòcrata-cristià no ha estat gens hàbil. O potser és que, arribat el moment de les definicions, quan la puta i la Ramoneta ja no van enlloc, li ha tocat tirar-se pel balcó, per por dels dossiers que a Madrid tinguin d’ell? Molt sotto voce, hi ha qui explica anècdotes que fan bo el vell acudit que era cristià de cintura en amunt, i demòcrata de cintura en avall.
Ves a saber, però per als convergents ha estat un cas de justícia històrica. La venjança és un plat que es menja fred, però que en casos com aquest, ve molt de gust.
Més paper vell
Juliol 26, 2015 on 10:55 am | In Paper vell | Comments OffLa dèria pel paper vell m’ha dut, durant més de dos anys -i no s’ha acabat- a resseguir els arxius històrics, buscant tots els documents notarials i curials que pugui trobar, relacionats amb Farrés de Baix, un mas de Matadepera. Ja són més de tres-cents, i encara em queda per mirar quasi un segle (de finals del XVII en endarrere) del fons notarial de Terrassa, més alguns altres que tinc identificats a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on es guarden manuals de notaris d’Esparraguera i actes de litigis de la Reial Audiència de Catalunya. Ah, i encara els llibres de Sagraments del Sant Esperit, per trobar bateigs, casaments i enterraments de la família que posseïa aquest mas.
En aquest que publico aquí, el doctor Josep Vendrell, gendre dels Farrés de Baix, només hi intervé com a testimoni, però el document és ben revelador de com les tropes borbòniques que ocupen la vila de Terrassa el novembre de l’any 1714 -en aquest cas una tropa mercenària suïssa- imposen als terrassencs una devaluació monetària manu militari.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^