Blog d´en Toni Ferran

Fideus de caça

La setmana passada, a Mallorca, em van convidar a menjar uns fideus poblers de llebre, algun tord i altres salvatgines menudes. A menjar i a fer de marmitó, que és la manera d’aprendre a repetir aquestes coses.

El més meravellós de l’art culinari, em sembla a mi, és la capacitat de fer plats extraordinaris amb ingredients humils. No es tracta de menysprear llagostes, caviars i altres matèries caríssimes, sinó de no haver-les d’enyorar. El cuiner era un cunyat postís –gendre del segon marit de la meva sogra- que fa de municipal. Escopeta fina, gasta bon paladar. I no li fan mandra els fogons, com a mi mateix. Vam fer fideus per a trenta o quaranta persones, i en van sobrar per a l’endemà.

Els fideus que fan a Sa Pobla tenen una qualitat extraordinària. Són una cosa excelsa: la pasta a l’estil italià, o te la menges al dente o la trobes escagassada, mentre que aquests fideus no. Són d’una melositat que es fon a la boca, fent una carícia al paladar. Tenen un color d’os, lleugerament moreno, com a conseqüència de la farina (crec que de fajol) amb la que estan fets, i que no porten ou. Vam coure-ho en una cassola de terra (greixonera de test, per als mallorquins) convenientment cordada, per a que no s’esquerdi. El cordat és una mena de morrió de filferro que posen a la cassola pel seu exterior, i que té la finalitat d’uniformar l’escalfor a tot l’atuell amb més eficiència que no ho faria el fang cuit tot sol.

La cosa es comença tallant a trossets petits la caça i un volum considerable de porros. Es tiren a la cassola on hi haurà un cul d’oli, ja calent, i es va remenant, amb paciència, durant una bona estona. No pas menys de mitja hora; si hi ha algú amb pressa, me li donen una almoina i me l’envien a menjar fast food en qualsevol cóm industrial per a ignorants, i que no emprenyi. La finalitat de la maniobra és que els àcids del porro facin el seu efecte sobre la fibra de la proteïna i la deixin d’una masticació assolible per al queix del comú dels mortals.

Passada aquesta estona, s’hi afegeix tomàquet ratllat i es deixa que s’integri al material preexistent, formant una confitura homogènia amb la pasta en la que s’hauran convertit ja els porros. Mentre el tomàquet es cou, es piquen els fetges del bestiar que ha anat a parar a la cassola, amb unes quantes dents d’all i un bon menat de julivert (a Mallorca, el julivert no l’administren en dosi homeopàtiques, com fem a Catalunya). Després, s’hi tira una mica de sípia, tallada a daus, i la picada. Quan tot està integrat i cuit, sal, espècies d’arròs brut (canyella, clavell i nou moscada), pebre negre i l’aigua –que ja la estarà en ebullició. Si se’n tenen, s’hi poden posar bolets; nosaltres teníem picornells (és a dir rossinyols, cantarellus cibarius). Nova bullida, sense presses, per seguir estovant el gènere. Quan la cosa pinta bé, i ja sura visiblement la substància per sobre el brou, s’hi tiren els fideus. Deu o dotze minuts de coure, un parell més de repòs quan han aturat el bull, i a menjar.

I riu-te’n de les esferificacions!

Ara li toca a l’aranès

La persecució dels idiomes sota la fèrula espanyola és antiga: de diversos segles. El genocidi lingüístic que practica l’imperiet de més al Nord d’Àfrica, ni comença amb Franco, ni s’atura després de la mort del general.

Franco va perseguir per la llengua als qui parlaven altres idiomes a Espanya, no perquè fos un dictador –que ho era- sinó per ser un governant espanyol. La història de la persecució lingüística per part d’Espanya la va documentar amb gran rigor el Sr. Francesc Ferrer i Gironès. El seu llibre porta per títol «La persecució política de la llengua catalana» (Edicions 62, 1985).

Els anys de la transició van generar algunes expectatives enganyoses. Semblava que l’imperialisme castellà –aquell que manté que espanyol i castellà són sinònims- l’havien sebollit amb el dictador, al Valle de los Caídos. Greu errada. Una mica tocat per la identificació entre franquisme i genocidi, durant els primers anys s’amagava, amb una certa vergonya. Es va produir un miratge. Va semblar que es podia trobar una forma o altra de respecte dels espanyols per als altres pobles que formaven part de l’Estat.

El 23 F, tot i el seu aparent fracàs, va triomfar. Allò de «antes roja que rota» es va fer palès novament. Van entrar a governar els socialistes, però va sortir la LOAPA. Un Tribunal Constitucional que encara ho semblava, la va declarar inconstitucional, però van reemprendre la seva aplicació per terra, mar i aire.

L’homenet del bigoti, arribat al poder quan la corrupció socialista ja no es podia tapar de cap manera, va ressuscitar la fatxenderia espanyola. De primer, parlava català en la intimitat, però aviat va veure que el socialisme estava derrotat per estona. El complex d’inferioritat imperial es va sublimar en un de superioritat. Aznar es permetia oferir lliçons d’economia als alemanys, que eren els qui pagaven les seves alegries econòmiques. El pobre imbècil va perdre el poder per la seva dèria amb ETA, i el va substituir Zapatero, un tros de carn batejada més enze que els pèls del cul, que veuen a venir la merda i no s’enretiren.

Les persecucions lingüístiques, però, es mantenen inalterables. El Constitucional contra l’Estatut, el Suprem contra la immersió lingüística… La divisió togada de les forces d’ocupació manté activa la repressió de les llengües sotmeses. Ara li toca el torn al govern central, que impugna la llei de l’aranès, perquè declara que la llengua aranesa serà d’ús preferent a l’Aran.

On pot ser la preferent de forma més natural, la llengua aranesa, sinó a l’Aran? Cal haver estat engendrat en un prostíbul, per negar-ho. Molts ho neguen, però. Ja ho deia una cançó de Quico Pi de la Serra: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol…»

L’estafa de l’impost del patrimoni

El govern del Zombie Presidente, per boca del seu aspirant a perdedor, va amenaçar fa uns dies que ressuscitarien temporalment l’impost sobre el patrimoni. Aquest és un tribut essencialment venjatiu. Ve a ser una multa que els governs, quan volen fer demagògia, fan pagar els estalviadors, per no haver malgastat.

«Només per als més rics», van matisar. Hauria resultat una novetat. En aquest país, els més rics –els rics de veritat- no paguen. Poden permetre’s el cost de les estratègies per evitar-ho. Se’n diu enginyeria fiscal. Els més pobres tampoc paguen, per raons evidents: d’allà on no n’hi ha, no en pot rajar.

Qui sempre paga la festa, doncs, és la gent de classe mitjana, preferentment si a la seva terra parlen català. Són molts i se’ls pot xuclar la sang de forma lucrativa, per a què er pueblo de la Espanya cañí segueixi vivint de las peonás sense fotre ni brot; i els zeñoritos, de les subvencions agrícoles als seus latifundis, també sense fotre ni brot.

Després, quan ve la lletra menuda, es comprova un cop més que el de Madrid mentia per la gola: la veritat és que pagaran els qui tinguin més de 700.000 € de patrimoni. Si ha arribat a vell i ja no té cap hipoteca, després de tota una vida de treballar com a autònom, d’arriscar-se per no haver de compartir el fruit de l’esforç amb un amo, després d’estalviar per no haver de malviure d’una hipotètica pensió de vellesa, hom pot haver reunit aquests estalvis, poc mes o menys, sense fer cap pelotasso ni sortir a Telecinco a vendre les misèries personals.

És a dir, que pagaran els pobres desgraciats que es prometien una vellesa confortable com a compensació per haver treballat tota la vida com una mula, des de jove. Els rics de veritat, els qui han fet el pelotasso, els que surten a Telecinco, ja tenen les seves SICAV, que no les toca ningú.

Però aquesta només és la primera part de l’enganyifa: anunciar que faran pagar als rics (cosa que tothom diu que veu bé) i fer pagar als benestants, fins que deixin de ser-ho. La segona és implantar un impost que cobraran –o no, si no volen- els governs autonòmics, per a que sembli que millorarà el finançament autonòmic.

Que no millorarà realment, perquè el govern central deixarà de pagar als autonòmics els diners que recaptin per l’impost de patrimoni. És a dir, que el beneficiari únic de l’increment de pressió fiscal a les classes mitjanes que ens amenaça, serà el govern central. Però el veritable objectiu s’haurà assolit: tenir més diners i que la “culpable” sigui una altra administració. A més, els “indignats” quedaran mig contents, perquè hauran vist espoliar els qui envegen. I els rics de veritat, encara més: se n’hauran sortit quasi de franc.

Llàstima que aquí no hi hagi qui cridi “agua” i els faci fugir, com passa amb els trileros!

Capvespre

Colònia de Sant Pere, badia d’Alcúdia

Barca

Botet fondejat davant el pinaret d’Alcanada

Carretero, a Telecinco

El campió mundial del ridícul en política, afirma ara que cal ser idiota per ser independentista i votar CiU.

El seu concepte de la intel·ligència és per pixar-se de riure. Veiem-ho:

a) funda amb quatre il·luminats una secta, i li posa per nom «Reagrupament». Vist que l’únic efecte perceptible que va aconseguir va ser l’atomització de l’independentisme d’esquerres, li hauria escaigut més «Comando España», «Sinistre total», «Misèria i companyia», o alguna cosa així.
b) De tots els grupuscles independentistes que resulten de la seva pírrica performance, precisament el seu és l’únic que no treu cap diputat al Parlament. Èxit guanyat a pols, realment. Retirar-se de la política i tornar-hi en menys d’un mes, no ho ha fet ningú més. Conscient de la seva ínfima vàlua personal, comet la indignitat d’oferir el lideratge a Jan Laporta, patum mediàtica, llavors. Després de fer-li gruar un quant temps, l’expresident del Barça el deixa amb la canya sense peix. És a dir, que ni tan sols s’assegura que li acceptarà l’oferiment, abans de reconèixer públicament la seva incapacitat.

Insultar a CiU va ser un dels esports preferits del Tripartit i, fins a cert punt, ja rellisquen. No ofèn qui pot, sinó qui vol, després de tot. Però el quídam no es conforma amb insultar la majoria dels votants del país –CiU va treure més vots i diputats que els altres, al Parlament. Insulta tots els catalans; diu que “aquest és un país de marmotes”. Són els símptomes d’una patologia psicòtica. Tothom s’equivoca greument; només ell té la raó. Tota. Li cal com el pa que menja, la prescripció de meperidina o un psicofàrmac similar, i una llarga temporada de repòs en una institució frenopàtica. O que el fitxin per a un programa espanyol de telescombraries, amb la princesa del pueblo i altres freakies severament perjudicats. No hi desentonarà.

Un gran aplaudiment, en canvi, per a Màrius Serra i el seu palíndrom «català, a l’atac», pronunciat al discurs de la Diada, al parc de la Ciutadella. Va aconseguir fer posar més mala cara a la pepera. Cosa difícil, perquè l’equí rostre de la dona ja és una màquina de fer por, al natural.

En roda

Cala Sant Vicent, Pollença

Alcanada

Illot d’Alcanada, badia d’Alcúdia

És que no paren…

Des del final del franquisme –en un tres i no res farà quaranta anys- la judicatura espanyola deu ser de les poques castes que manté el grau d’arbitrarietat inalterable, globalment considerada. Els hauria de fer vergonya, si en tinguessin.

El país del Sud té un tribunal Constitucional que es permet contradir les lleis que la ciutadania referenda, com si la sobirania residís en el tribunal i no en els ciutadans. I això, tenint el mandat exhaurit un nombre significatiu dels seus membres.

També té un tribunal Suprem que es permet judicar lleis, com si fos el Constitucional. Quan no li agrada una llei del Parlament, dicta que es canviï. Per a més INRI, no ho diu a qui l’ha fet –el Parlament- sinó a qui li toca posar-la en pràctica- el Govern. Es dona la paradoxa, doncs, que el club de cantamanyanes de la plaza de la Villa de París pretén obligar al Govern a no complir una llei del Parlament.

I, per reblar el clau, el president del tribunal Superior colonial, es permet parlar a la premsa d’una interlocutòria que ha dictat, sense haver-la entès. El ridícul que ha fet el pobre quídam, és dels que faria dimitir a qualsevol, en un país civilitzat. Però ells no gasten, d’aquesta mena de manies…

Trobaríem més exemples de manca de dignitat, si féssim memòria: jutges vedette que instrueixen causes sense cap rigor, per filies i fòbies; sentències ad hominem per declarar il·legal un partit que no agrada a la ortodòxia espanyolista, sota el pretext que la condemna de la violència que fa als seus estatuts no és prou creïble… Inasequibles al desaliento, com la Falange, les van fent, una d’arrere l’altra. Està a punt de tornar al poder un partit que mai ha condemnat els crims del franquisme, però la judicatura no hi veu problema. Per què? Aquests són dels seus, i els bascs són l’enemic; no és el mateix.

És evident, que l’aparell d’administració de Justícia de l’Estat és un aparell d’administració de venjança i repressió. Això hauria de canviar; em pregunto si podem o, encara millor, si cal que hi perdem el temps. Em sembla que no. Aviat farà 300 anys del Decret de Nova Planta d’en Felip d’Anjou; fem-ne un altre, que revoqui totes les autoritats, com feia l’article 51 d’aquell, i que estableixi el nostre propi òrgan d’administració de Justícia.

Després d’haver declarat la independència, naturalment.

El principi del fi

Sembla que els òrgans político-judicials espanyols hagin muntat un concurs, a veure qui es passa pels “considerandos” més vegades i més sovint, la voluntat dels catalans. Què es pensen, que els deixarem fer? Que no veuen com els va, a la riba Sud del mediterrani, als que es creuen que poden vulnerar, impunement i sistemàtica, la voluntat dels pobles?

No sembla probable que passi com a Líbia, on un poble en armes derrota l’exèrcit del seu opressor. Però hi ha certs aspectes que són comuns a totes aquestes mostres d’insubmissió popular; bàsicament, una: la facilitat de comunicació actual. La batalla entre la comunicació i la censura, l’ha perduda aquesta darrera. La caiguda de l’imperi soviètic, la va causar la televisió. El “pásalo “ de l’endemà del 11 M a Madrid, Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Síria… Tot són fenòmens nascuts de la extrema facilitat de comunicació entre les persones. Interrompre Internet, que és tècnicament possible, és aturar l’economia.

Potser són les ganes que en tinc, però em sembla que, gràcies a l’estupidesa espanyola, s’estan congriant els núvols de tempesta que han de portar la pluja que farà brotar la independència de Catalunya. És una estupidesa congènita, irreprimible, que no cessarà. A nosaltres ens correspon posar els mitjans per a què ja no ens afecti: que no segueixin usurpant la nostra sobirania. Qualsevol d’aquestes putades por ser la que ho desencadeni tot…