Blog d´en Toni Ferran

Un pedrenyal recuperat

La tinença d’armes de foc era un fet habitual a la Catalunya anterior als Borbons. De fet, la defensa del país es sustentava en un concepte similar al suïs: no hi ha una casta de bellatores que es mantingui vagarosa quan no hi ha conflictes armats, sinó que és la pròpia població qui pren les armes per defensar el seu territori, bàsicament. La conquesta de nous territoris -considerada llavors una empresa en la qual s’associen la corona i els combatents- estava subjecta a què el príncep hi participes personalment, com establia aquell privilegi Princeps namque que tan poca gràcia feia a Oivares, i al posterior repartiment del botí entre tots els combatents.

El Llibre dels Repartiments de Mallorca, en realitat, no és altra cosa: Jaume I reparteix entre ell mateix i els qui anaren amb ell a l’illa, el territori conquerit. És a dir, els nous amos de la illa foren el rei i els catalans que l’acompanyaren en la conquesta, no pas el Principat de Catalunya.

En altres ocasions, també veiem com hi ha ciutadans que obtenen una patent militar per mobilitzar tropa i combatre al servei de la corona pel dret al botí: a la guerra de Secessió, per exemple, A Terrassa es mobilitzen una companyia de cavalleria que promou el coronel Pere Brichfeus, un doctor en lletres natural de Castellterçol i casat a Terrassa, o el regiment d’infanteria del coronel Francesc Busquets, del mas Busquets de Valldoreix i casat amb la pubilla del mas Mitjans de Santa Maria de Taudell, part forana de Terrassa.

No té res d’estrany, doncs, que el dia 24 de juliol de l’any 1636, Pere Estrada, pagès de Martorell, reconegués al batlle del castell de Terrassa, Bartomeu Llonc, en presència de l’escrivà Joan Mas i testimonis, que se li havia restituït sense cap desperfecte “una xispa de tres pams ab nou lligades de llautó groc” que li robaren uns dies abans a la plaça Major de Terrassa. Es tracta d’un pedrenyal, una espècie de pistola d’avantcàrrega amb pany de xispa i un canó que avui ens sembla molt llarg. (ACVOC E 346, Manual de Joan Mas, notari de Terrassa, f 398r).

La Inquisició, estructura d’Estat sota els Absburg

El costum de ficar el nas en el paper vell, sobretot -com en aquest cas- en els manuals notarials, proporciona de tant en tant alguna troballa que, com aquesta, aclareix com anaven en realitat els fets en temps passats. I amb l’avantatge que no estem davant una interpretació d’historiador, sinó d’una realitat adverada notarialment.

La lletra que a sota queda reproduïda, és un requeriment que per via notarial el tribunal de la Inquisició a Barcelona envia al Batlle i Jurats de la Universitat de la part forana de Terrassa, lliurat el dia 8 de febrer de l’any 1669. És l’any en el qual neix el general Moragues, que serà executat per l’autoritat borbònica mig segle més tard, i mor -uns mesos després- el rei Felip III (IV de Castella). Commina al Batlle i Jurats de la Universitat de la part forana de Terrassa (l’Alcalde i els Regidors de l’Ajuntament, en la terminologia actual), per a què eximeixin de contribuir en diner i en allotjament de soldats, a Jaume Parellada, familiar (delator, diríem avui) de la Inquisició (esapanyola, com es pot veure per l’idioma).

Del seu propi redactat se’n pot deduir molt, i no cal afegir-hi gaire cosa més. Diu:

//f 158r// Nos, los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía en el p(rese)nte Principado de Cathalunya y su districto &… hazemos saber a los Jurados y Bayle de San Pedro parte foránea de Tarrassa y otros en el auto de notificación nombradores, como el día presente y abaxo scrito, ante nos, por parte de Jayme Parellada, vesino de dicho término, familiar del Santo Officio se nos representó que no dudáis en querer alojar soldados en su casa y también en que contribuya, como los demás vezinos, no exepmtos, a los cargos de la universidad y término, en prejuisio de la exempsión de que gosan los familiares del Santo Officio, contos ministros Reales, con motivo que Isabel Parellada, viuda, madre de dicho Jayme Parellada, se halla usufructuaria de los bienes de los quales es proprietario dicho Jayme Parellada; y haviéndose visto por nos, que dicho usufructo está cedido //f 158v// a dicho Jayme Parellada, y assí consolidado con la propiedad que es própria de dicho Parellada; y assí, que cessa el motivo y fundamento suso dicho, provehimos y mandamos despachar las presentes nuestras letras en forma para vosotros, por cuyo tenor os desimos y mandamos que luego que las presentes nuestras letras os fueran notificadas, dexéis de más molestar y inquietar a dicho Jayme Parellada con alojamientos de soldado o soldados, ni contribuciones o cargos de la Universidad y término, ni por otros procedimentos ni en otra corte o tribunal por vosotros ni interpuestas personas, so pena de cien ducados de a doze reales de plata castellanos, aplicadores para gastos extraordinarios de este Santo Officio y, en subsidio, de excomunión mayor; antes bien, si algunos ay alojados o algunas contribuciones huviéraveis recibido, so las mismas penas los desalojéis y restituiáis respectivamente a dicho Parellada; y si algo pretendéys contra él y sus bienes, lo vengan a pedir y deducir antes nos dento diez días, con apecibimiento que si lo contrario a lo de suso por nos mandado fuere hecho (lo que no creemos), procederemos contra el inobediente o inobedientes a execusión de dichas censuras, sin otra notificasión, valiendo ésta por primero, segundo y tercero peremptorio término, vuestra ausencia no enbargante, más contumasia y rebeldía acusando. Por cuyo effecto os senyalamos los estrados deste Santo Officio, donde todos los autos os serán notificados invalvis &… Datt(um) en el Real Palacio dela Inq(uisició)n de Bar(celo)na, a los ocho días del mes de febrero de mil seys cientos sesenta y nueve años.

//Firma// D(octo)r Félix de Ubago y Río

//Al marge// Asiste sólo el s(eño)r Inq(uisdor) &…

Por man(da)do del S(an)to Officio, el d(octo)r Eudaldo Pujol

Locus sigi+llis

ACVOC E 414/1. Llibre primer de Rafael Coll, notari de Terrassa, f 158r i v.

El cognom Picasso és d’origen català

En realitat, cal escriure picassó, que en la nostra llengua és el nom d’una eina de picapedrer. Això no significa que la mare de Pablo Ruiz Picasso, el pintor malagueny, fos catalana. Però el seu cognom patern, sí.

El pare de Maria Picasso López, la mare del pintor, provenia de Sori, un poble prop de Gènova. Però res s’oposa a que algun Picassó català anés a instal·lar-se a la Ligúria fa molt de temps. A més, el cognom no es troba en cap altre lloc d’Itàlia (vegeu ancestrositalianos.com).

En canvi, l’he trobat al Vallès. Remenant els manuals notarials del segle XVII a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, vaig trobar una carta de pagament parcial del dot promès a un pagès de Vacarisses i la seva esposa, nascuda a Sant Julià d’Altura.

Die XIII septembris MDCLXXXX

Nos, Michael Picassó, agricola parochiæ Sanctorum Petri et Felicis de Vacarissas, diœcesis vicensis, et Paula Puig et Picassó, conjuges, gratis &… confitemur et i veritate recognoscemus vobis, Joanni Puig, agricolæ in parochia Sancti Juliani de Altura, termini de Castellar, diœcesis Barcinonæ habitante, quod modo infrascripto dedistis et solvistis nobis triginta quinque libras monetæ Barcinonæ; et sunt ad bonum comptarum illarum quinquaginta librarum quas vos promitistis nobis dare in capitulis matrimonialibus inter nos factis et firmatis pœnes reverendum Josephum Farreras, præsbiterum et rectorem dicta parochialis ecclesiæ Sanctorum Petris et Felicis de Vacarissas, die et anno in eis contentis.

Modus vero solutionis dictarum triginta quinque librarum talis fuit et est quoniam de eas habimus et recepimus viginti quinque libras barcinoneses ad nostras omnimodas voluntates; et restantes decem libras, numerando realiter et de facto in nottarium et testium infrascriptorum præsentia.

Et ideo, renuntiando &… vobis faciamus apocham &…

Testes firmæ dicti Michaelis Picassó, qui firmavit dicta die, sunt Jacobus Sabater, agricola parochiæ Sancti Petri partis foraneæ Tarratiæ, et Michael Palaudàries et Coll, scriptor villæ Tarratiæ, diœcesis Barcinonæ.

Testes firmæ dictæ Paulæ Puig et Picassó, qui firmavit die decima septima prædictorum mesis et anno, sunt Franciscus Falguera, faber lignarius villæ Tarratiæ et Michael Palaudàries et Coll, scriptor dictæ villæ.

Manual d’Agustí Vinyas 1689-1691, f 93r a v. ACVOC E 439/2

Sant Tornem-hi

Avui he tornat a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, després de tres setmanes de fer campana. A finals de juliol, quan en sortia al migdia, feia un bat de sol excessiu per a mi. Ara que ja fa una temperatura molt més agradable i han acabat les vacances, hi he tornat.

Furgar paper vell és com anar a buscar bolets. En la feina que faig ara mateix, és com buscar-ne sense saber per endavant on són els erols: ressegueixo les rúbriques -és a dir, els índexs- dels manuals notarials d’un en un, a veure què hi trobo. Quan busques a partir de les referències en documents posteriors és, ben al contrari, anar a on t’han dit que se n’hi fan. Si la informació no és errada, que a vegades ho és, tant amb els documents com amb els bolets.

De la sèrie e documents que busco -els de la família Farrés de Baix, que posseïren aquest mas mataperenc fins a principis del segle XIX- només he trobat una procura que Salvador Farrés féu al seu germà Jaume, pagès de Terrassa, el gener del 1691.

Però també he trobat l’àpoca d’un acompte del dot que Miquel Picassó i la seva muller Paula, pagesos de Vacarisses, firmaren al pare d’ella, Joan Puig, pagès de Sant Julià d’Altura, per trenta-cinc de les cinquanta lliures barcelonines que li prometé de dot als capítols matrimonials. Aquesta gent no tenen res a veure amb els Farrés de Baix, però el document fa suposar que el cognom Picasso podria ser d’origen català. De fet, el Diccionari Alcover-Moll diu que el cognom es troba a Ulldecona, Vinaròs, Xert, etc. Hi podem afegir que al Vallès.

Finalment, he trobat la compra-venda que els tutors de les germanes Eulàlia i Marianna Solà del Pla feren a Maria Barata i Castell del mas de les seves pupil·les. És bastant extens i no m’he aturat a llegir-lo a fons, perquè enumera tots els deutes de les noies que obliguen a vendre’l, però és una nova via a seguir. Uns vint anys abans, el seu pare confessà aquest mas al capbreu de Sant Llorenç del Munt, i al de principis del XVIII ja el confessaren els Barata. Un nou episodi de ruïna econòmica d’un mas mataperenc, com els Farrés de Baix al començament del XIX o els Gorina a principis del XX.

Els masos mataperencs al capbreu de 1708-1709

A la darrera edició de les Jornades d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt que va convocar la Diputació de Barcelona, vaig presentar-hi una comunicació, amb un breu anàlisi dels masos de Matadepera, tal com foren declarats al capbreu del notari barceloní Francesc Cervera, entre els anys 1708 i 1709.

Recentment, els serveis corresponents de la casa m’han fet arribar una còpia en pdf de la comunicació. Com que he estat incapaç de trobar-la a la xarxa, he pensat que no estaria de més que la pengés en aquest blog.

De tots els capbreus on es confessen masos de Matadepera que he pogut trobar -que no són gaires- aquest és l’únic en el qual hi apareixen tots. Això permet, doncs, fer-ne una “foto de família” en la qual es vegi la importància relativa de cada un dins el conjunt.

Un altre document que també dóna una visió de conjunt és l’Apeo que es va confegir mig segle més tard, l’any 1768, el qual es conserva a l’Arxiu Municipal de Matadepera (document número 1). És un cadastre de les terres, animals de tir i persones del municipi, confeccionat amb finalitats recaptatòries.

El capbreu Cervera, en canvi, es conserva a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, amb el títol “Capbreu de Sant Salvador de Polinyà y altres llochs a favor del Col·legi de Benedictinos Estudiants de la ciutat de Lleyda, de Francesc Cervera, notari de Barcelona” (topogràfic 883/48).

Algun dia caldrà confrontar les dades d’ambdós documents.

Els masos mataperencs al capbreu de 1708 i 1709

Més paper vell

La dèria pel paper vell m’ha dut, durant més de dos anys -i no s’ha acabat- a resseguir els arxius històrics, buscant tots els documents notarials i curials que pugui trobar, relacionats amb Farrés de Baix, un mas de Matadepera. Ja són més de tres-cents, i encara em queda per mirar quasi un segle (de finals del XVII en endarrere) del fons notarial de Terrassa, més alguns altres que tinc identificats a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on es guarden manuals de notaris d’Esparraguera i actes de litigis de la Reial Audiència de Catalunya. Ah, i encara els llibres de Sagraments del Sant Esperit, per trobar bateigs, casaments i enterraments de la família que posseïa aquest mas.

En aquest que publico aquí, el doctor Josep Vendrell, gendre dels Farrés de Baix, només hi intervé com a testimoni, però el document és ben revelador de com les tropes borbòniques que ocupen la vila de Terrassa el novembre de l’any 1714 -en aquest cas una tropa mercenària suïssa- imposen als terrassencs una devaluació monetària manu militari.

Atestat 13-11-1714

El curiós cas de can Pobla

Aquesta emblemàtica casa que es troba a mig camí de la Mola, té una història amb algunes particularitats.

Des de l’any 1013, en el qual els comtes de Barcelona en feren la donació, el 10 d’agost, dia de sant Llorenç, precisament, l’alou de Matadepera i alguns altres, es començaren a poblar de masos remences. La parròquia de Matadepera també seria instituïda molt aviat, de forma que aquells masos tenien com a senyor feudal l’abat del monestir, i com a parròquia la de Sant Joan de Matadepera, llavors radicada a l’església que ara en diem «de can Roura». L’actual parroquial no ho arribaria a ser fins a principis del segle XXè.

El cas de can Pobla seria una mica diferent. L’abat Domènec de Villalba establí a Macià Pobla, fins llavors servent del monestir, l’edifici i les terres que havien estat de la vaqueria dels monjos, per a què ho tingués com a pagès. La remença i la resta de mals usos ja havien estat declarats redimibles per la sentència arbitral de Guadalupe, promulgada per Ferran II, però el sistema emfitèutic era el mateix de l’Edat Mitjana. L’escriptura notarial d’establiment fou firmada el 14 d’octubre del 1539, davant el notari de Terrassa Joan Gili.

Per qüestions de proximitat evidents, si més no, els Pobla anaven a satisfer les seves necessitats religioses al monestir. Potser el fet de la vinculació inicial amb els monjos també hi tenia alguna cosa a veure. Així, Francesc Pobla, rebesnét de Macià, en el capbreu que atorga el 5 de maig del 1669, es confessa ser de Sant Llorenç del Munt, no pas de la parròquia de Sant Joan de Matadepera. Can Pobla té, ja llavors, una capella dedicada a sant Esteve, però sense la categoria parroquial.

Però a inicis del segle XVII els benedictins abandonen definitivament el monestir, on ja no tornaran mai més a radicar-hi una comunitat. Per resoldre el problema pastoral dels Pobla, pacten amb el rector de Matadepera: a canvi d’un estipendi anual que pagaran els benedictins, el rector pujarà a dir-los missa i a atendre’ls en les qüestions religioses.

Com que els monjos no compleixen amb els pagaments, el rector, després de requerir-los per conducte notarial, els reclama judicialment el pagament dels estipendis endarrerits. L’assumpte es resol per mitjà d’una transacció extrajudicial, feta davant el notari Joan Mimó, de Sabadell, l’any 1810. El document es troba al fons notarial de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS E 338 f §1#62, r a 65, r). Els benedictins i el rector pacten que en comptes de 100 lliures anuals, només n’hi pagaran 25, i que els Pobla hauran de baixar a l’església parroquial –avui de can Roure- per a les misses, batejos, casaments, enterraments, etc.

D’aquesta forma, doncs, can Pobla passava a formar part de la parròquia de Matadepera.

Adjunto un document on es poden veure, de forma més detallada, els documents que acrediten aquesta annexió de can Pobla a Sant Joan de Matadepera. Abans de clicar sobre el link, cal que obriu el vostre lector de pdf.

can-pobla.pdf

Son Morlà

Ja fa dies que vaig explicar que m’interessa la petita història, però no havia donat cap mostra de l’activitat en la qual esmerço tantes hores. Així que penjo aquí la transcripció d’un contracte mallorquí d’amitges, entre el senyor i l’amo de Son Morlà, una possessió a les afores de Santanyí (anant cap a Es Llombarts, a l’esquerra de la carretera).

Aclareixo que en la terminologia local, el senyor és aquell que en diríem ara i aquí, el propietari, i l’amo és el pagès que treballa la finca).

contracte_amitjer.pdf