Blog d´en Toni Ferran

Comas se’n desdiu

La dimissió de Comas a què al·ludia en l’anterior comentari, finalment no s’ha concretat. Sembla que tot i que l’agrupació de Matadepera li va admetre, des de la seu nacional li van dir que no dimitís.

Finalment, doncs, Comas serà al consistori. No vario res del què deia i tampoc podria ara aventurar quin serà el resultat d’aquest canvi per a Esquerra i per a ell, però m’ha semblat que ho havia d’aclarir. Per no desinformar, sense voler.

Comas ha dimitit

Potser tocaria que la primera reflexió que pengés en aquest bloc, després de l’esclatant victòria que hem tingut a Matadepera (8 regidors de 13), hauria de ser d’alegria, per donar les gràcies o per analitzar les causes de la nostra victòria i de l’aclaparadora derrota del tripartit.

Però avui tinc la confirmació que Jordi Comas, alcalde republicà aquests darrers dos anys, dimiteix; en altres paraules, que renuncia a la seva acta de regidor per als propers quatre anys. S’havia dit, ja, que si no podia ser alcalde tenia pensat renunciar: aut Cæsar, aut nihil. Tampoc jutjaré ara l’aspecte ètic d’haver portat per endavant aquest plantejament.

No se li pot negar al jove Jordi Comas que va mostrar des de bon començament que era un xicot amb un pensament polític propi, construït, de cap manera fruit d’una escalfada de cap de les que tan sovint es troben en el radicalisme juvenil. Amb ell podies i pots estar d’acord o no, que aquesta és una altra qüestió, encara que segurament ell i jo estaríem d’acord en molts més diagnòstics que en les prescripcions, en matèria de política catalana. Per això, després de tot, em sap greu que ara Comas desaparegui del mapa polític local. Per a ell, segurament, la feta haurà estat una lliçó vital de les que tots, un dia o altre, rebem en aquesta vida.

Per a qui hauria de ser un motiu de reflexió profunda i sense autocomplaences, és per al seu partit, Esquerra, que per una sèrie de errors perfectament evitables haurà perdut un home dels que, en un futur no molt llunyà, li podien resultar dels més valuosos. Que pensin en com han convertit un noi amb la capacitat i la valentia de tenir opinions pròpies i exposar-les, en un dimissionari.

I per a què no hi hagin dubtes ni ningú malpensi, vull aclarir que no estic menystenint indirectament ni en Mortés, l’altre electe d’Esquerra, ni a la Marta Troné que, suposo, serà qui el substituirà. Al primer el conec poc però em mereix tot el respecte. La Marta, a qui conec més, la considero una persona que ha treballat pel poble; a vegades hem discrepat, moltes altres no, però no tampoc em mereix cap prevenció ètica o moral. Segur que tornarem a estar d’acord i a discrepar moltes vegades.

Vols que et punxi amb un punxó?

Segons la cançó infantil, això és el que li va preguntar en Pinxo a en Panxo. L’altre es veu que li va respondre: punxa’m, però a la panxa no.

No sé jo si els okupes estarien tant ben disposats, si els Mossos els preguntaven abans d’aplicar-los la força, però em sembla que no. No els veig tant dialogants, als pobrets okupes. 

És ben clar que trencar-li el nas d’un cop a un agent de la Llei, després de passar-se les lleis i el dret de propietat dels ciutadans pel folre, ja no deu ser un acte que repugni tant des del punt de vista ètic. Suposant que tinguessin cap indici d’ètica, els okupes.

Segurament també cal tenir en compte que el cap polític dels Mossos i la seva eximia parella s’hagin manifestat tant llagoters i llepaculs amb aquesta púrria, fa que ara aquest bestiar se senti sorprès si la Policia del país l’escalfa una mica. Què volen, a mi em sembla que si algú decideix enfrontar-se a la força pública, després ha de tenir prou bemolls per no anar a plorar a la falda de la mare si li han fet una mica de mal, com un mitja nena.

Començaríem a anar bé si tots els partits polítics, periodistes de diversos mitjans, jutges, advocats i altres herbes que els riuen les gràcies als okupes aquests, comencen a donar-se’n vergonya. Que es passin a defensar el dret de propietat quan és conculcat; és un dels principis bàsics en el nostre sistema político-social. De la mateixa manera que avui ja els fa vergonya defensar la innocuïtat del cannabis, reconegut afavoridor de l’aparició d’episodis psicòtics.

Perquè no és que “en su puta vida va a tener un piso”, sinó que “en su puta vida le van a regalar un piso” a cap paràsit d’aquests. Seria una injustícia intolerable contra tots aquells que, amb gran esforç, es paguen el seu habitatge amb el seu treball. Que són molts.

Em farien un esquema, sisplau?

Llegeixo que s’acaba de publicar un llibre que porta el bonic títol de «El fòrum de les mentides». L’edita i n’és co-autor un senyor que ha estat President de la Comissió sectorial de Cultura d’Esquerra. Gens sospitós de filoconvergència, oi?

El Singular Digital ( http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=6321 ) li fa una entrevista. Com a tast, la pregunta sobre el perquè del títol del llibre, i la seva resposta:

P. Per què vau escollir el nom de ‘fòrum de les mentides’?

R. Primer de tot, perquè va ser un frau total. A més, el Fòrum ja era nomenat així per alguns col·lectius contraris i llavors vam pensar que podia ser un nom molt adient pel nostre llibre. A banda de tot això, creiem que en el Fòrum hi va haver malversació de fons públics, delictes encoberts i ens agradaria que es formés una comissió per investigar la societat Fòrum de les Cultures. En Xavier Trias ha parlat de 230 milions d’euros gastats, però pensem que són molts més els diners que es van gastar. Ara, si tots aquests diners s’haguessin invertit en altres coses, aniríem molt millor, ja que el Fòrum ha estat un cementiri de milions d’euros, un cementiri urbanístic.

No obstant, el partit d’aquest senyor bé que li feia la claca al socialisme malbaratador. I bé que li fa i li farà, segons afirma el candidat Portabella. Home, ja se sap que si tens un nivell normal de coherència intel·lectual no pots ser d’Esquerra, però aquesta ni així l’entenc. Em farien un esquema, sisplau?

El candidat sofà

Llegeixo a l’Avui una sentència atribuïda a un polític socialista barceloní, referint-se a l’alcadia de Barcelona. Diu l’home, que deu saber de què parla: «si presentem un sofà, també guanyem…»

En un atac de sinceritat i, per descomptat, «off the record», l’home va sintetitzar l’opinió que li mereixen l’electorat socialista i els socis de govern. No seria pas jo qui li porti la contrària. De fet, sense estar tant a dins de l’olla com aquest socialista, jo mateix i molta altra gent també tenim una opinió força pobra del nivell intel·lectual dels qui col·loquen socialistes a front dels nostres Ajuntaments i Diputacions, de la Generalitat.

Que t’ho confirmi algú que té informació de primera mà, potser podria donar la satisfacció de veure que l’anàlisi que hom en fa és correcte, però a mi em preocupa encara més. Un, que en el fons deu ser una mica socràtic, aspira a què la gent pensi.

PS Demano disculpes a les tres o quatre persones que em llegeixen, però això de la campanya electoral demana forces hores cada dia i aquest blog se’n ressent.

Porcella al forn

Abans de res, cal que digui que la campanya electoral em té ocupat durant quasi tot el dia i que, per aquest motiu, tinc el blog una mica abandonadet. Aprofito, doncs, la petita calma de diumenge al matí.

Divendres, a l’òpera, un amic i gran melòman em va dir que havia trobat aquest blog, tot mirant si en algun lloc d’Internet un servidor havia deixat dit com es fa la porcella al forn. Encara que ja va trobar una recepta, explico com la faig, seguint les senzilles indicacions d’una parenta d’Alcúdia.

El secret de la porcella és que no té secret. Si l’animal és de qualitat, no necessita quasi res. Després d’afaitar-li els pèls que pugui tenir i rentar-la, es frega amb llimona, per treure-li el possible tuf porquí. És millor coure-la en canal (mitja canal), sense trossejar. Es frega, doncs, amb mitjes llimones per dins i per fora, i se li tira sal i pebre negre, també per dins i per fora. Després s’enforna en fred, a 180º, a mitja alçada, damunt una graella i amb una safata a baix de tot, en la qual s’hi haurà posat encara no un través de dit d’aigua. La pell a la banda de sobre. Si es disposa d’un forn elèctric, amb el ventilador en marxa. I si no es pot posar l’aigua a sota, es va esquitxant periòdicament per sobre amb aigua ben salada. Quan té bon color i la pell comença a fer croc-croc si la toques, ja està cuita. Es pot servir amb enciam amanit i unes patates tallades a daus, fregides i posades un moment, amb una picada d’all i julivert i una mica de sal per sobre, al forn.

I si hom és a Mallorca i vol anar a menjar una porcella que fa dir «sí senyor» en un establiment de restauració pública, cal anar, de totes, totes, a can Tronca. Només s’hi pot triar entre «arròs brut» o arròs clar de peix, de primer, i porcella o xai al forn de segon i, per aquest motiu, el producte és cuit en peça i servit al moment, que és com cal menjar la porcella. Aquest lloable restaurant és a Sant Joan, població que queda a mà esquerra de la carretera que va de Ciutat a Manacor, i que també resulta que és la vila nadiua d’aquella Consellera florero del primer tripartit que va dinamitar el Ramon Llull. Ningú és perfecte i Sant Joan tampoc! Però la porcella de can Tronca és mel, que diuen els mallorquins. Paraula.

Tercera estació: vota Convergència i Unió

Dins aquest particular –per dir-ho amb un qualificatiu moderat- Via Crucis a què Maragall està sotmetent al que encara és el seu partit, a les declaracions que ha fet darrerament a Nova York només li ha faltat demanar el vot per a CiU. Que si la “conllevancia”, que si la ingenuïtat de creure’s allò de l’Espanya plural, que si Pujol i CiU van fer la política més realista en front a Espanya…

Si no fos perquè el personatge tampoc dóna la talla, aquest procés d’autonegació semblaria la davallada als inferns d’un heroi de l’èpica clàssica, abans d’arribar al seu destí: demanar el carnet de Convergència. Però no crec que això passi ni crec que Maragall, com a convergent, fos poca cosa més que un trofeu dissecat per tenir penjat en una paret del carrer Còrssega i ensenyar a les visites.

El iaio més aviat recorda Pirgopolinices, el “Miles Gloriosus” de Plaute: un autoproclamat a cada instant heroi magnífic, que acaba sol i amb banyes, abandonat pel seu murri criat Palestrió i sense Filocomastia, la noia que va raptar i que se’n torna amb Plèusiscles així que pot.

L’executiva del PSC va fer pinya ahir amb el primer secretari del partit, José Montilla, i va esmenar la plana al president socialista, Pasqual Maragall. (dels diaris)