Blog d´en Toni Ferran

Atura, Tura!

Llegeixo que la consellera Tura s’ha posat com una moto perquè la seva substitució a Interior posava els “secrets” de la conselleria en mans d’un ecoloxista-armani d’aquesta mena de club de comunistes a mig penedir que és ICV. A la Itàlia de post-guerra, els comunistes, tot  i ser un partit reconegut, tenien vetat l’accés al govern, precisament per evitar que passessin als soviètics els secrets de la NATO. Calmi’s, senyora, que ni els Mossos  són l’exèrcit ni els soviètics són el què eren.

A més, com diuen a Mallorca: qui amb al·lots se colga, compixat s’alça! Si s’ho van estimar més que la sociovergència… Però ja dic, no pateixi; l’esquerranisme del senyor Saura i companyia és tan només de cara a la galeria com el de vostès, els socialistes. Que no em negarà que just és pour épater les bourgeois i que il popolino els segueixi votant. Fixi’s sinó, en el seu cap de files, que porta els fills al Col·legi Alemany, com un podrit burgès de Barcelona qualsevol. Bé, qualsevol no, que n’hi ha alguns als qui la indústria els va malament i no el podrien pagar.

De totes maneres, cal reconèixer que pot ser divertit veure com tracta la policia del senyor Saura als okupes, per exemple. Com en aquell acudit del gran Gila, els deuran detenir amb indirectes: per aquí hi ha algú que s’ha posat a casa d’un altre sense demanar-li permís… no vull senyalar, però en veig que han entrat amb violència en aquest local…

Estigui boneta, donya Tona!

Un matí a Barcelona

Anar a can Fanga pot ser desesperant, si hom hi va per feina. Carrers embussats, conductors imbècils… Aquest matí, quan sortia de la rotonda del final del Paral·lel per agafar precisament aquesta avinguda, una freaky que duia un monovolum s’ha plantat davant meu, barrant-me el pas: no fos cas que jo entrés al Paral·lel abans ella no pogués seguir donant la volta a la rotonda quan se li posés el verd. Sort que no m’empenyia el rellotge. Llavors, hom es pot permetre mirar amb una certa displicència les ridiculeses d’aquesta mena, dels què en termes de correcció política deu caldre anomenar energúmens/energúmenes.

He anat a veure dues petites exposicions, una de Fragonard i l’altra d’Anglada Camarasa. Notable colorista i amb un gran sentit de la llum, el primer, es passava ostensiblement per allà l’anatomia artística. Caparrons petits, dones amb pits un pis més amunt del seu lloc, braços més llargs del compte, fèmurs increïbles, una figura masculina que feia quinze caps (i això que era hiperrealista!) Cap al final, Fragonard va practicar una mena d’hiperrealisme inspirat en els holandesos, que sembla fet amb camera obscura; de fet, en un quadre s’hi podia veure clarament la distorsió de la perspectiva que caracteritza els objectius de focal curta. Però el color està tractat amb vigor. I la llum. Sovint amb marcat expressionisme.

Anglada Camarasa, com a colorista, és més que notable: és color tot ell. La mostra té gust de poc. No s’entén com tenint la Caixa la col·lecció que fou de la seva filla, no l’ha dut de Mallorca. També hi he trobat a faltar, entre la representació dels seus deixebles, alguna cosa d’en Dionís Bennàsser, un dels millors. M’he consolat pel didactisme: vestits de torero i de manola, guarniments valencians, japonaiseries de la seva col·lecció, acaben d’il·lustrar els gustos de l’artista. De tota l’obra exposada, la més impressionant, per a mi, és una tempesta, amb els núvols color de rosa. C…, quin quadre!

He rematat el matí anant a veure els colors de la Boqueria. M’he endut uns lloritos (a Mallorca, d’aquests peixets tan fins en diuen raors) per fregir. Després d’un matí tan acolorit, calia acabar amb uns colors ben vius al plat, oi?

Fred i pluja

Quan anàvem a la muntanya amb els amics, de jovenets,  a vegades cantàvem, tots agafats i caminant alhora:

Xumba, xumba, xumba,
peperifando, peperifando,
xumba, xumba, xumba,
peperifando, peperifà.

Llavors, caminant igualment agafats, però endarrere, cantàvem:

Perifà, perifà,
perifà, fa, fa, fa, fa.

I torna a començar. El fred, aquest any, sembla que vulgui arribar cantant aquesta cançó. No s’acaba de decidir. I la veritat, ja seria hora de poder  fer alguna sopa de blat de moro escairat, alguna escalivada amb patates i cebes al caliu, arengada i botifarra, a la llar de foc.

Les pluges, tampoc s’acaben de decidir. Avui ha fet una esquitxadeta just per mullar les voravies. M’agradarien, ara que ja no depenc del rellotge com abans, uns dies com els que canta en Tomeu Penya:

Plou, i a defora bufa es vent
que me fa sentir petit com un granet d’arena;
estic dins del llit, estic ben calent,
avui ja no em mouré d’aquí.

Coneixent l’optimisme genètic dels mallorquins, que els fa sostenir que no necessiten calefacció a casa perquè a Mallorca només hi fa fred quatre dies, s’entén perfectament que treure ni que sigui un peu fora del llit en aquestos quatre dies, faci allà una mandra infinita. Però espero que, per Nadal, ja em tindran el fred engegat i a ple rendiment, i els carrers de l’illa perfumats per l’olor dels focs de llenya dels esclafapanxes.

S’està acabant el bròquil

Els noticiaris, avui, expliquen que l’alcalde de Vila-real (la Plana Baixa) ha estat condemnat pel TS a penes de 18 mesos de presó i 8 anys d’inhabilitació per al càrrec, a causa de la reiterada negligència en actuar contra un generador elèctric que feia massa soroll en una fàbrica de taulellets (rajoles de València), que havia estat denunciat pels veïns.

El 2005, l’Ajuntament de Barcelona també va veure ratificada pel TSJC la condemna a indemnitzar uns veïns per ignorar repetidament les seves denúncies contra un local d’oci nocturn que també feia massa soroll.

A poc a poc i a bastonades, el respecte al dret al descans sembla que es començarà a imposar, per sobre de l’interès dels amics polítics o per anar de “guay”.

Matadepera també pateix alguns punts negres habituals (punts de trobada de motoretes trucades, equipaments que no tanquen a l’hora del descans dels veïns) i d’altres de més ocasionals (competicions il·legals de motos de muntanya). Potser ara, veient les barbes del veí afaitar, l’Ajuntament es prendrà més seriosament les seves responsabilitats en aquesta matèria.

Després de tot, una denúncia als Mossos d’Esquadra és ben fàcil de fer.

Rondalla immobiliària

Això era i no era un país on la creació de sòl edificable estava en mans dels Ajuntaments. Aquells Ajuntaments no rebien gaires diners dels impostos directes que pagaven els veïns del seu municipi, perquè l’Estat que els recaptava només els hi tirava les engrunes. Així doncs, quan els Ajuntaments volien tenir diners, o bé requalificaven sòl per participar de l’augment estratosfèric del seu valor, o misèria i companyia. Ergo, requalificaven. Llavors, alguns dels regidors d’alguns d’aquests Ajuntaments hi veien l’ocasió per “sucar” i ho feien, més o menys dissimuladament.

Després, però, venien tota una colla de polítics de nivells més alts, els quals s’escandalitzaven no sols del pillatge (del pillatge dels regidors, no del que patia la participació municipal en els impostos directes), sinó i també dels altíssims preus del sòl i, per tant, de l’habitatge. En aquesta tragèdia grega, els feien el cor tota una legió d’opinadors més o menys indocumentats que, amb grans aücs i escarafalls, s’esquinçaven les vestidures metafòriques en tertúlies i comentaris periodístics. Una multitudinària claca de compradors de pisos, també opinaven en cafès i sopars d’amics que no hi havia cap dret a què l’habitatge pugés d’aquesta manera tan descarada, si, veies, com no comprar-se el pis, si és una bona inversió i quan te’l venguis te’n donaran unes quantes vegades el què et va costar. Des de fora i amb una certa enveja, participaven de la condemna general una colla de llogaters disposats a demanar una milionada per les claus del seu vell habitatge de renda congelada: la indemnització cal que doni per comprar-se un pis, caram! Bancs i Caixes d’estalvis, promotors i intermediaris dels sector immobiliari, industrials del ram de la construcció, en el fons molt menys hipòcrites, rient per sota el nas, anaven munyint l’estúpida vaca de braguer inexhaurible.

A qui li interessava, que els preus del sòl no pugessin? A ningú. Unanimitat total. Aquells que encara no havien pujat al tren de la propietat immobiliària, potser podria semblar que no estaven interessats en l’augment dels preus. Res menys cert. De veritat, de veritat, la seva aspiració era pujar al tren, no pas que es parés abans de poder-hi pujar.

O sigui que els preus immobiliaris van seguir pujant, alguns regidors d’alguns Ajuntaments van seguir “sucant” fins que els van enganxar (o no), la resta en va treure el rendiment esperat, amb la consciència ben tranquil·la per haver-ho condemnat enèrgicament, i tots van ser feliços i van menjar anissos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, la rondalla s’ha acabat.

Catalanisme deconstruït

Maragall acaba de dir que s’ha canviat el catalanisme de pal de paller pel catalanisme coral. Serà del cor de la ràbia, vist com ha acabat el seu tripartit catalanista i de progres (no m’he deixat l’accent; llegiu-ho com està, sisplau). Progres d’Armani amb folre i manilles indepa.

Realment, l’intent de Maragall és rebaixar l’heràldica a logo comercial, és deconstruir el catalanisme, com feia Ferran Adrià amb la truita de patates i ceba. Parcialment, almenys, sembla que se’n va sortint. L’indepa mayor del reino, també acaba de dir que cal “repensar” el catalanisme. Serà el d’Esquerra, que ara liofilitzaran, no els tornin a fotre al carrer. Cuina amb nitrògen líquid, com ara fa Ferran Adrià.

El meu catalanisme, no cal que me’l repensin: amb seixanta anys, ja sé força bé en quin catalanisme milito i, sobre tot, ja he tingut quasi mitja vida per veure, experimentat a la pràctica, què no vull per al meu país.

I que no m’expliquin que el què cal és que al país s’hi visqui bé, que les coses funcionin, i que la qüestió de la nostra identitat de poble té menys importància. I tant que en té. Que els mecanismes de solidaritat social siguin eficaços, ja és natural. Toca. Ja en tenen l’obligació, si són al Govern, de fer-ho bé (o sigui que a veure si aquesta vegada no se’ls ensorra cap túnel, eh?) Però un Govern de Catalunya cal que sigui capaç de pensar i mastegar xiclet a l’hora. De tenir cura de les polítiques socials i de la preservació dels mots d’Espriu. En això darrer, però, Montilla y sus palmeros ja han dit que ara no toca.

Josep Pla va deixar escrit que era als seu país quan entrava a un lloc i li responien el “bon dia” amb un altre “bon dia”. Beatus ille! Anem de cara a l’apoteosi del neng de Castefa; ens respondran: qué pasa, tio! Un altre escriptor, Sebastià Alzamora, esmolat com un trinxet de n’Ordines, pronostica que parlarem “montillà”, una llengua sense pronoms febles. La varietat de catanyol políticament correcta.

Amb aquestes cabòries, divendres al vespre vaig anar a la Faràndula de Sabadell, a veure “Cançó d’amor i de guerra”. En aparèixer en escena Horaci, el carallot republicà que vol posar una barricada a cada carrer i una presó a cada portal, se’m va encendre la bombeta: el país sempre n’ha tingut, de carallots. I no obstant, som on som, amb una crònica mala salut de ferro. Un cop més, a la societat civil li tocarà encarregar-se de la defensa de l’ànima catalana del país. Missatge rebut.

Plácido

Acabo de revisionar «Plàcido» (1961), el film de Luis Garcia Berlanga, després de molts anys. En el seu moment, va ser un film que va causar un gran impacte en el món cinèfil. Bevent de les fonts del neorealisme italìa –la música sona a Nino Rota- en un blanc i negre bàsicament d’escenes capvesprals o directament nocturnes i d’interiors, quaranta-cinc anys després conserva tota la seva punyent sàtira. És un document trepidant, d’acció frenètica sense aturador, de l’Espanya negra. Un “parte de la victoria” en marbre il·luminat a l’acabament del film, és la única referència explícita al règim franquista, però tot ell retrata el franquisme sociològic, la gent que va fer que el dictador morís al llit. De tots els personatges: les dames “caritatives” i les seves famílies, el fabricant d’olles a pressió, les “pel·liculeres”, fins i tot els pobres i els vells que usaran per tranquil·litzar-se la  consciència un cop l’any, com diu la dita castellana, el vitriòlic Berlanga en fa xixina: “no deja títere con cabeza”. Només el pobre Plácido, la seva dona i el sogre, víctimes de l’embolic que és tota la peripècia del film, se’n salven.

Després de patiments sense fi ni compte, acabaran evitant el protest de la primera lletra del motocarro, l’instrument de treball del cap de família. Per a més ironia, quan finalment la pot pagar, el notari li explica que tampoc s’hauria pogut protestar, per un error material: no hi consta el lliurador. Però l’alegria dura poc a la casa dels pobles. Fins hi tot els faran donar la panera de Nadal refusada, que ja veien seva. Només els quedarà el plaer d’una petita venjança: deixar l’ànima de càntir d’en Quintanilla plantat en mig del carrer, en plena nit de Nadal.

Aquest viatge endarrere en el túnel del temps permet avui comprovar quin observador més fi va estar en Berlanga.

Mèxic

Tinc una amiga mexicana. El seu company, que és català, també és amic meu. Ambdós són professors universitaris i ensenyen a Mèxic i a Catalunya, alternativament. Quan són per aquí, ens veiem de tant en tant. A més del que ja sabia d’aquell país per haver llegit Avelí Artís “Tisner” i Pere Calders, en converses de sobretaula m’han anat explicant una mica el país real, tan lluny del tòpic com nosaltres ho estem de les “manolas” i els “toreros”. Potser per això em va doldre tan íntimament que el president d’Esquerra en parlés tan despectivament; d’un país que amb tanta generositat va acollir els republicans catalans que s’hi van anar a exiliar, fugint de la mort segura.

Tísner i Calders s’han estalviat la indignació amb què, n’estic segur, haurien rebut l’exabrupte. El fet de provenir d’aquest sinistre personatge, que ja té nombrosos precedents d’ofenses gratuïtes, d’incontinència verbal, no hauria pas minvat la contundència de la seva autoritzada resposta.

Doncs el tal serà la imatge exterior del nostre Govern, el cap de la nostra ”diplomàcia”! Francesc Pujols deia que, anys a venir, els catalans aniríem pel món tenint totes les despeses pagades. Si el quídam en qüestió dura gaire més que la darrera vegada en el càrrec, molt em temo que els catalans anirem pel món rebent insults i carades, i amb tota la raó. Perquè d’aprendre, està vist que no n’aprèn: no dóna per més. Com deia un mallorquí amic meu, bastant savi i ja difunt, hi ha homos, homonets, homonics, homoniqueus i gàrgoles merdassanes…

Que els mexicans ens perdonin, doncs, als catalans. Ells també tenen un líder d’esquerres que ha perdut les eleccions, i ara veuen quina és la seva talla real. Aquí, molts sabem que aquest patètic personatge no representa el seu país. Segur que seran indulgents amb nosaltres.

Tunning corporal

Com que la baixa autoestima no s’arregla operant el cervell, molta gent -dones sobretot- es fan operar els pits, els malucs, el nas, o es fan estirar les arrugues… No parlo de les reconstruccions post-traumàtiques ni de reconstruccions mamàries després d’un càncer. Jo mateix tinc una mà reconstruïda després de la pèrdua traumàtica dels ossets del canell; m’ha quedat una mà que sembla més el peu d’un simi que una mà humana, però que encara puc usar bastant, relativament.

Em refereixo, per exemple, a les dones que es fan inflar o desinflar els pits. En la meva particular estadística, quasi cap dona està contenta amb el pit que té. Si es esponerós, el voldria tenir petit; si és breu, voldria tenir-lo gros. No ho entenc, la veritat. D’acord que la dona atorga més valor simbòlic a aquest caràcter sexual propi, del que l’home pot donar a la seva barba. Però si pregunta a qualsevol home, la immensa majoria no li farà escarafalls a cap pit femení, ni per la mida ni per res. Tots tenen la seva gràcia. A més, el sexe es fa amb el cap.

Més aviat, sembla, hi ha qui es fa tunejar el cos pel mateix motiu que altres ho fan amb el cotxe. Es consideren dins la mediocritat i en volen sortir per la via ràpida: pagant amb diners. Personalment, crec que el cos és com l’uniforme de gala dels militars: el temps t’hi va penjant les medalles que et guanyes durant la vida: les arrugues, els cabells blancs, la panxeta…

Qui tingui l’autoestima baixa per un motiu d’aquests, si em vol creure, que dugui un rètol (un badget, una samarreta) exposant-ho: “em sembla que tinc el pit petit”, “em sembla que faig el cul gros”, i que esperi que la gent li digui que no n’hi ha per tant. Corre el risc que algun imbècil s’en rigui; llavors, que pensi: de què riu aquest imbècil? i llestos. Si s’opera, s’arrisca a una infecció nosocomial, que és força més greu i difícil de curar. El rètol li sortirà molt menys car, a més.

Himnes

Fa poc es va constituir el Parlament sortit de les eleccions de Tots Sants del 2006. Es va poder veure que alguns diputats no cantaven l’himne oficial de Catalunya.

Això em va dur a pensar en les diferències del nostre amb l’himne oficial d’Espanya: una marxa militar anomenada Marcha Real, i anteriorment Marcha Granadera, que va ser escollida com a conseqüència d’haver quedat desert el concurs per fer un himne de l’Estat. Mai el canta ningú, almenys oficialment, perquè no té lletra oficial; només d’apòcrifes. Quan era petit n’havia sentit una que deia:

Arriba Espanya,
un gat amb una canya,
un gos amb un bastó…

Els Segadors, en canvi, és un cant del poble. Ni és una marxa militar ni va caldre cap concurs per fer-lo. També n’havia sentit una lletra apòcrifa, del temps de la primera dictadura del segle passat. Amb la música de la tornada, cantaven:

Doneu-li alfals,
al Primo de Rivera,
doneu-li alfals!

Naturalment, en ser un cant té lletra de veritat. La oficial és una versió suavitzada, de 1899. Tot just acabat el franquisme, amb fort soroll de sabres encara, no era pas qüestió d’esverar-los més del què estaven, amb la lletra històrica. Els Segadors de veritat, cant de guerra català contra Felip III d’Aragó (IV de Castella), que glosa el Corpus de Sang i les malvestats comeses a Catalunya pels terços castellans que anaven a fer guerra contra França, la vaig sentir per primera vegada a les inesborrables “Sis hores” de Canet del 1975, cantada per Rafael Subirachs. Diu:

Catalunya, comtat gran
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el Rei, nostre senyor,
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
-Ara és hora, nostre Rei,
ara és hora que fem guerra.

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs,
fins al lloc del Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església:
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers,
sols per regar la terra.

A presència dels parents,
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n’hi foren les dependències.

A vista de tot això,
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes,

Entraren a Barcelona,
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
 
De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren el Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que així ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó,
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l’esquerra:
-On és vostre capità?,
on és, vostra bandera?

Varen treure el bon Jesús,
tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità,
aquesta és, nostra bandera.

A les armes, catalans,
que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!