Blog d´en Toni Ferran

La llista més votada i l’abstenció

CiU propugna al programa electoral que governi la llista més votada. Ahir al vespre, David Madí, que va venir a Matadepera a presentar el seu llibre, donava l’argument principal per a aquesta proposta: hi ha molta gent que, en veure que en pactes de despatx entre perdedors es torça la voluntat popular expressada per les urnes, s’enfada i es desenganya de votar. Allò de: «si no governa qui hem triat els electors, que s’ho facin; no vaig a votar més!»

Admetent que la gent voti “a la contra” –el contrari de l’enemic polític més ben situat-, es podria dir que amb aquests pactes no governa aquell a qui la majoria no vol al govern. Això també seria coherent, en termes de democràcia. Però l’increment galopant de l’abstenció sembla indicar que no és així. Els indicis apunten cap a què a les properes eleccions hi haurà també una abstenció considerable. Cal creure, doncs, que la immensa majoria de l’electorat vota “a favor” i si no serveix de res, no vota més.

Llavors, la coherència democràtica rau en què governi la llista més votada, encara que sigui en minoria. Es pot pensar que la proposta és interessada, atès que amb aquesta regla CiU governaria a la Generalitat. Segurament la governaria, però si fos un simple càlcul especulatiu, se li podria girar en contra: es tancaria la possibilitat de fer pactes per desplaçar el PSC –no hi ha cap altra força propera, en nombre de vots- si perdia, per estret que fos el marge.

Per tant, la mesura provocaria canvis en les regles del joc, però neutres des del punt de vista partidista. Madí deia ahir de posar-ho en marxa per mitjà d’un simple pacte públic entre les dues grans forces del país. Si més no, valdria la pena provar-ho, a veure si la mesura provoca la davallada de l’abstenció.

Perquè l’abstenció –tot i que hi ha qui la vol presentar com un fet que no ha de preocupar, com el mateix Montilla- té un efecte pervers: només voten els militants, cosa que dóna un plus de presència a forces minoritàries amb ideologies que, per no fer sang, en direm “curioses” i que radicalitzen l’espectre polític molt més del què ho està el social. La “foto social” parlamentària surt amb excés de contrast. La societat no es veu, llavors, ben retratada i el fenomen es retroalimenta. En aquestes estem.

PERSES, d’Èsquil

Acabo de llegir aquesta tragèdia d’Èsquil. La vaig veure fa dos estius, representada al teatre d’Epidaure –cosa que fa una impressió extraordinària- però no sé un borrall de grec i em vaig quedar dejú pel que fa al text. Els espectadors autòctons, en canvi, aplaudíen a rabiar. El paralelisme perses – turcs no els deu costar gaire de fer; tot i que no els van derrotar a la primera, els van acabar fent fora, també. I no fa tants anys com per haver-ho oblidat. Ara he llegit «Perses» en català, traduïda pel bon amic Ramon Torné. Espero que la publiqui, perquè és una traducció magnífica; es llegeix com si res.

M’agradaria analitzar una mica l’obra. Hi ha una cosa sorprenent: cap dels combatents grecs, el poble del públic al qual s’adreçava Èsquil, no hi apareix; l’obra presenta el lament dels perses per la seva derrota. Escrita no gaire temps després dels fets que narra, no hi ha quasi èpica. S’hi explica algun fet d’armes, però sense cap aurèola de gesta. Segurament, els fets encara estaven del tot frescos en la memòria del públic i era superflu enaltir-los. S’hi troba, en canvi, una aguda observació sobre l’invasor fracassat:

«El destí que els déus han assignat des d’antic
als perses els imposa la tasca
d’ocupar-se de les guerres…»

En poques paralues, els perses són un poble busca-raons, que es creu amb dret a dominar-ne d’altres. La Història n’ha conegut tants d’altres, després…

No obstant, en aquesta ocasió acabaran derrotats, a pesar de ser més nombrosos i tenir molts més vaixells que els envaïts. Però els grecs combaten a mort; no lluiten per no compartir els seus béns, sinó per no quedar-se sense la subsistència. Èsquil, per boca de l’esperit de Darius, ho diu. Grècia és un país pobre, que no pot mantenir massa gent:

«…perquè la terra mateixa és aliada seva.

-Què vols dir-nos amb això? De quina manera és aliada?

-Fent morir de fam els qui són massa nombrosos.»

La riquesa dels grecs rau en la seva gent; en el geni d’un poble que primerencament va donar tantes figures cabdals de l’Humanitat: mig món som hereus de la seva cultura. Un anunci a l’aeroport d’Atenes, quan hi vaig anar, xifrava en uns trenta mil els mots que la llengua grega havia donat als idiomes del món.

Tornem a la peça teatral. El fracàs, la derrota, és el veritable subjecte de l’obra, diria. Té algunes frases lapidàries, que són un prodigi d’observació de la conducta humana. Al pàrode, diu el cor:

«Dolça i afalagadora, la Ruïna atrau l’home
cap a les seves xarxes,
i cap mortal no pot esquivar-les ni fugir.»

Al segon episodi, diu la Reina:

«Amics, aquell que té experiència dels patiments sap que els mortals, quan un cop de mar de mals s’abat damunt seu, tenen por de tot; però quan el destí bufa de manera favorable estan convençuts que sempre bufarà el mateix vent de la bona sort.» Aquest és el pinyol del funcionament de la Borsa, dos mil·lenis i mig més tard!

I, finalment, l’esperit de Darius dóna al tercer episodi una lliçó magnífica:

«…cap mortal ha de considerar-se superior al que és de condició humana; perquè quan floreix la insolència, treu l’espiga de la ceguesa i després acaba per segar una collita tota de llàgrimes.»

Segur que tothom trobarà en la pròpia observació del seu entorn, exemples que s’hi adiuen.

El PSC està preocupat pel protagonisme que ZP dóna a Duran (dels diaris)