Blog d´en Toni Ferran

El nom fa la cosa, es veu

Clos i Montilla són els dos ministres que hauran consumat la censura definitiva de la televisió pública catalana al País Valencià. Eliseu Climent destaca el sarcasme que siguin dos ministres catalans els qui han beneït la pèrdua de la única proposta de gran emissora que els valencians poden veure en la seva llengua.

A darrera hora, quan les jeux son faits, representa que les dues Generalitats negocien l’intercanvi de senyal de les seves respectives cadenes. La veritat és que no hi ha cap programa de TV3 de tan baix nivell com la tele – escombraries que fa Canal 9, però no podem fer-nos els “puretes”: «Crónicas Marcianas», una gasòfia que produïa vergonya intel·lectual aliena, era obra de catalans; dos ex de la Trinca i el cunyat o ex-cunyat d’un d’ells, Sardà. Per tant, endavant amb l’intercanvi de senyal, per mi.

No obstant, es veu que la Generalitat del Sud li posa a la del Nord una condició: que del seu país en diguin “Comunitat Valenciana” en lloc de País Valencià. El País Valencià apareix denominat com a «País Valencià» al seu Estatut, però com si res. El cripto – franquisme, fidel a les seves tradicions, canvia el nom de les coses per fer veure que són com ells volen. Durant el franquisme, no hi havia suïcides; tots havien mort “en extrañas circunstancias”. Als porters dels blocs de pisos, en comptes d’apujar-los el sou, els denominaven “empleados de fincas urbanas”. I així… En resum, que per als cripto – franquistes, el nom sí que fa la cosa. Doncs se’ls diu que sí, i després se’ls fa la “pirula”, anomenant preferentment les comarques valencianes pel seu nom, etc. i deixant escapar algun “País Valencià” de tant en tant, preferiblement en boca dels convidats. Què faran, llavors? Anomenar-nos “Comunitat Catalana”?

I acabo amb dues reflexions que als valencians els poden servir de mínim consol: 1) els avenços tecnològics van en la direcció de posar a l’abast de tothom, cada vegada més, els canals de comunicació, tant per emetre com per rebre informació. Tots els intents de posar-hi traves, de mantenir el monopoli, des del carallot de Calviño fins avui, estan destinats a quedar en no res. I 2) mentre duri l’apagada de la televisió pública catalana, no es perden gran cosa. Colonitzada pels socialistes, la nostra televisió –de la qual ens sentíem orgullosos tants catalans- va caient més i més avall, fins a fer vergonya. Fixin-se, per donar només una mostra, en la transmissió del concert de comiat de Lluís Llach; mentre el públic cridava sorollosament “fora Montilla”, el pilota de la carxofa pretenia que els crits reclamaven la presència del cantant. Com si no se sentís ben bé el què deien…

Carta a l’Estat espanyol

Distinguido Estado,

Desde hace casi trescientos años, mi país no sólo comparte con ustedes el monarca, sino también la práctica totalidad de los instrumentos del poder. Bien, compartir, lo que se dice compartir, no seria la palabra más apropiada; me refiero a que los instrumentos de poder de usted también mandan sobre mi país. Nos lo impusieron militarmente, pero no es por esta causa, que le escribo.

Hemos procurado, durante este dilatado período, buscar acomodo para nuestro país en su estructura de poder, de diversas maneras, negociando (cuando uno no puede defender lo suyo de otro modo más convincente, negocia). Seria largo hacer una lista de los intentos. Sólo me referiré al último. Después de un proceso largo, demasiado largo, incluso, el Parlament elaboró un Estatut, una especie de contrato con usted, que fué aprobado por el 90% de nuestra representación popular. Que era muy mayoritariamente aceptado por nosotros, pero que mucho, vamos.

Recordará que había la palabra dada del Presidente de su Gobierno, el cual dijo públicamente que aceptaría el Estatut sin enmienda alguna. Algunos ya dimos entonces a esta palabra el mismo valor que debió haber dado la rana a la del alacrán, si quería sobrevivir, y el tiempo nos dio la razón. No obstante, y a fin de salvar lo posible de los muebles, se negoció una reducción bastante dolorosa de sus cláusulas, que a unos pocos ya les pareció intolerable y a los más, abusiva.

Ahora, parece que ni así. Que se saca usted un nuevo as de la manga y nos va a dejar el contrato como el de Telefónica: lo tomas o lo tomas. Eso sí, revestido de sentencia judicial, para quedar bien con los otros Estados del entorno, y que no parezca mucho otro acto como los que usted llevó a cabo en América del Sur y otros lugares del mundo en épocas pasadas.

Si en trescientos años no ha habido forma de encontrar un acuerdo satisfactorio para ambas partes, no cree usted que quizá sería hora de ir pensando que no debe ser posible? O es que usted tiene mal fario y nadie quiere voluntariamente gozar de su compañía? Lo digo por los vascos, por ejemplo, que pactaron su pertenencia a España, y desde hace años intentan infructruosamente rescindir el contrato, algunos por el absurdo método de matar a ciudadanos que poco o nada tienen que ver, incluso. O por los llanitos gibraltareños, andaluces como la copa de un pino ellos, que no quieren ni quisieron ser españoles, a pesar que ustedes les cerrasen la frontera a cal y canto durante años.

No crea que por no ser españoles, aquí odiamos a España. Tampoco somos alemanes o suecos, y no por ello odiamos a Alemania o a Suecia. Pero si Alemania o Suecia quisieran venir a gobernarnos a su antojo y sin nuestro permiso, no nos gustaría, compréndalo. En fin, que me parece que nos iría mejor si lo dejamos de mutuo acuerdo; abren su embajada en Barcelona y nos mandan sus diplomáticos, y no perdemos más tiempo discutiendo si son churras o son merinas. Que trescientos años nos han dejado el país hecho unos zorros, y tenemos trabajo.

Salude usted de mi parte a su Ejército. Atentamente,

Ha durat poc la xarlotada de la calçotada

Acabem de veure tots l’abast d’allò que semblava una xarlotada, d’allò que només les ganes de no deixar escapar cap oportunitat de salvar el país duia a no qualificar-ho de xarlotada de bell antuvi, d’allò que ara ja es pot dir que només era una xarlotada. Ras i curt, quasi amb brutalitat, Carod ha dit al Parlament que no trencaria el tripartit, que no faria President a Mas.

La sorpresa ha estat realment petita, vista des de la posició d’un convergent. La decepció, vista des dels interessos de partit d’un convergent, mínima; voler donar un petit marge de versemblança al pacte del calçot, era ben bé circumspecció exquisida, no voler ser mai acusat de la més lleugera frivolitat davant una proposta de pacte entre nacionalistes.

Ara, mirat des del punt de vista d’un nacionalista sincer –sigui convergent, sigui republicà- la decepció no és nova, només és una més, però dol. Força. Tornant al punt de vista estrictament partidari, que ara s’hagi fet fer el paper de la trista figura a Vendrell i, previsiblement, se’l dugui a engruixir la facció Carretero, a esqueixar novament del tronc del partit –segons el fat d’Esquerra- una dissidència, no es cap bona notícia, tampoc. No es pot pensar que Carretero o Vendrell es faran convergents, com va fer Colom. L’escissió debilitarà el vot nacionalista, tornat a fragmentar, a desenganyar, per la nefasta frivolitat dels dirigents d’un partit, tan històric com es vulgui, però que té una cúpula d’una qualitat humana francament penosa. En treus els bufanúvols i el que s’arrapen a la mamella a qualsevol preu, i no queda ningú. Ja cal que facin dissabte amb urgència, a can Indepa.

Liquidació total per canvi en el negoci. I que hi posin gent nova, gent potser encara no gaire experta, potser massa bocamolla i un pèl pedant, com Jordi Comas, l’alcalde de Matadepera, però gent jove i amb potencial, que aprengui de les pròpies errades i que dugui a Esquerra a fer a la política catalana el supporting role que l’electorat català, una vegada darrera l’altra, per ara li assigna. I a fer-lo bé, mostrant l’altra cara del sobiranisme, la que no es vol veure a Madrid quan es tanca un acord amb Catalunya: la que quan els nacionalistes transaccionen amb l’Estat, els catalans no estan renunciant definitivament a res: només és un intercanvi per arribar a un acord en algun assumpte concret. Cosa que a Madrid els fa feredad; sempre pretenen donar per definitivament tancat el procés de devolució de l’autogovern a Catalunya.

Ja sabem que a tothom li agradaria ser el John Wayne de la pel·lícula, però no s’hauria pogut fer cap dels grans westerns de John Ford sense Ward Bond o Thomas Mitchell, Andy Devine, Francis Ford, Victor McLaglen, i tota la fantàstica colla d’actors del repartiment fordians que encarnaven els estimadíssims irlandesos dels seus films.

El pacte del calçot

A vegades boigs fan bitlles, deia la meva mare. L’oferiment d’Esquerra, tot i ser potinerament fet en un tiberi, tot i semblar molt una maniobra de consum intern per contrarestar el forat que fa Carretero, tot i que probablement també és una gesticulació destinada a frenar la davallada electoral que se’ls vaticina, encara podria acabar sent el principi d’alguna cosa. No ho sembla gaire, per no dir gens, però no se sap mai.

Mas ha respost que estaria disposat a escoltar una proposta que tingui la seriositat de fer-se al Parlament. Això, junt amb les posicions radicalment contràries expressades pels altres socis del tripartit, amb totes les cauteles pertinents, fa que pensis: vés a saber, potser encara…

Segueixo creient que la població, ara mateix, no està per fer el salt; que majoritàriament no hi ha ni el coratge ni el grau de patriotisme que caldria, per fer-lo encara que sigui arriscant-se a suportar alguns sacrificis.

No em faig il·lusions, doncs. Veus que a Irlanda del Nord, només per no deixar-se prendre l’autonomia política, fan govern Ian Paisley (molt més imperialista ell tot sol que un míting sencer de peperos) i Gerry Adams (un independentista de pedra picada, no un matat com Carod). Aquí, per fer –representa- govern amb CiU, als d’Esquerra no se’ls acut altra cosa que convidar-la a estimbar-se conjuntament i estimbar el país, de passada.

Ara, si fos mínimament sincera la proposta i pogués acabar reconduïda a un full de ruta per a un govern només de nacionalistes, que tingués l’objectiu de deixar-lo, en una legislatura o dues, en condicions de treure’s la sangonera sense gaire trencadissa… El què deia la meva mare: a vegades boigs fan bitlles!