Blog d´en Toni Ferran

El paisatge humanitzat

Dijous passat vaig assistir a Castellar a una conferència del professor Tello, de la UB, que participa en un estudi sobre la sostenibilitat agrària en diverses àrees del món. Ell i una colla multidisciplinària de científics més, concretament, centren el seu treball en una àrea del Vallès Occidental que formen els termes de Castellar, Sentmenat i Polinyà, durant els darrers 150 anys, més o menys.

Va ser molt interessant, perquè va mostrar com l’aplicació de diverses disciplines científiques, com ara la cartografia o les matemàtiques pures, permetien obtenir imatges conceptuals de l’evolució de l’ús del sòl, i quantificar el balanç dels inputs i outputs en termes d’energia o potencial energètic de cada sistema agrari.

De llarg, en aquest estudi, el millor resultat corresponia a la concentració urbana en espais reduïts (actualment un 5% de la superfície), i la formació de mosaics de cereal, vinya, prat i bosc, amb una població situada en masos poli-culturals distribuïts a l’entorn dels cursos d’aigua. Les urbanitzacions aïllades i la reforestació, en canvi, eren vistes negativament.

Hi vaig trobar a faltar alguna referència –ni que fos mínima- a l’evolució demogràfica. Si el desideràtum era el model que es va exhaurir als anys del post-franquisme, com es retorna als volums demogràfics de llavors. Antigament, els excessos de població es resolien amb l’emigració, les guerres i les pestes; ara, cap d’aquests tres procediments seria gaire ben rebut.

Però encara hi ha una altra cosa pitjor. Com es convenç a la gent que ara està acostumada a uns drets laborals i a uns ingressos més o menys regulars, a dependre del resultat de cada collita, a tenir els retorns de la seva inversió en treball, llavors, adobs i fitosanitaris exposats a les catàstrofes meteorològiques i als robatoris. La documentació del XVIII ens mostra com hi ha pagesos que es veuen forçats a vendre terra per poder comprar gra per fer pa i sembrar o per pagar el Catastro –l’impost sobre el sòl que imposà l’administració borbònica. I la terra que ha estat reforestada perquè només podia ser cultivada a mà o amb un animal, però no resulta rendible si es vol fer amb maquinària, o és poc accessible, com és el cas de les feixes.

En resum, sembla que la multitudinària deserció de l’arada que ha caracteritzat la societat durant els darrer cinquanta anys, des del món acadèmic la consideren més una conseqüència de la reforestació que no pas la causa. A pesar que ara ja no cal doblegar l’esquena per cavar amb l’aixada, perquè hi ha tractors amb cabina, aire condicionat i ràdio per escoltar música que llauren, sembren, adoben i fan els tractaments contra les malures.

Però la realitat és que jo, que vaig tenir els avis materns i dos oncles pagesos, no tinc cap cosí que en sigui. Qui més qui menys, ha estudiat i no treballa amb les mans. Potser és que cal considerar l’ús del territori com un subsistema de l’aprofitament del planeta. Llavors, considerant la tecnologia com un dels inputs de la gestió de la Terra (en majúscules), i el grau de beneficis per a la vida humana que aporta com un output, potser sí que surten els números. I l’augment de preu de l’energia fòssil, que inevitablement és produirà a mesura que es vagin exhaurint els dipòsits més fàcils d’explotar, es tornaran rendibles altres fonts que ara són encara anti-econòmiques.

Tothom fora

Extra omnes. Amb aquestes dues paraules -que signifiquen exactament això- es tanquen els conclaves de l’Església. Sembla que al cap i casal de Catalunya, can Fanga, pensen el mateix de nosaltres, els de comarques. Com més va, més dificultats posen a què anem a donar una volta per la ciutat, si de sobte ens en vénen ganes.

És impossible. Per anar a Barcelona cal tenir-ho planificat amb anticipació, disposar d’estona suficient per desplaçar-se, i combinar els diversos sistemes de transport públic, cada un amb el seu horari. Un exemple recent: per anar a acompanyar Artur Mas el dia de la seva compareixença davant el Tribunal espanyol (compareixia a migdia), la gent de Matadepera va sortir del poble a les sis del matí. Hi haurien pogut anar a peu; no haurien tardat gaire més (sis hores i mitja per caminar 32 km.) i s’haurien estalviat els diners del viatge.

Però el dogma anti-transport privat agrada als devots de la correcció política; de fet, ningú que tingui opcions a arribar a governar algun ajuntament, gosa contradir-lo. La bucòlica imatge de gent passejant -jubilats, avis i criatures- ven moltíssim. Només hi ha una excepció: les bicicletes, però és que no tenen motor de combustió. Són vehicles de tracció animal. No hi fa res que corrin enfollits per les voravies i envesteixin de tant en tant algun vianant que no va prou àgil: si porten casc, problema resolt.

Però totes les dificultats dels comarquins per anar a la capital són poc, comparat amb les dels que, a més, tenim dificultats de locomoció derivades de minusvàlues físiques. A la gegantina suma de barreres arquitectòniques que hom troba -tant a can Fanga com per tot arreu, que no es pot ser partidista- cal sumar-hi la de carrers tancats als cotxes: a tots els cotxes menys els dels serveis municipals. I si caminar cent metres és per a tu una caminada excessiva, doncs no haver sobreviscut a la desgràcia que et va esguerrar. Que les autoritats de can Fanga no poden estar per a tot. I si no hi vas, millor, que ja tenen prou guiris per munyir i no donen l’abast.

Dèiem ahir

M’adono, amb motiu d’haver-me demanat l’hostaler del blog el login i el password per migrar de servidor, que ja fa més de tres anys que no hi penjava res. No sé si val la pena o no de tronar-hi, perquè sembla que avui per avui la gent s’ha passat al Facebook i al Twiter, que són més sintètics. A mi no em diuen res; no em fa cap gràcia que tabulin les meves fílies i les meves fòbies per fer-se rics, i es converteixin en propietaris de les imatges i escrits que hi pengi.

Faré la prova. Tornaré a penjar-hi coses durant un temps. I si em sembla inútil l’esforç, ho deixaré córrer.

Ai, la Cultura!

He sentit al cap de llista per Barcelona del PP, a les notícies, anunciant retallades dràstiques del diner públic en Cultura, si manen (que manaran). Diu que la pagui el mecenatge…

He patit personalment antecedents de la confusió pepera entre Cultura i oci, quan era regidor de Cultura. Una regidora pepera, que ara va a les llistes del Congreso, en un atac de sinceritat, va venir a dir que això de la Cultura ho considerava despesa supèrflua. S’entén: els incultes són votants més fidels, més acrítics.

La veritat és que el model de Cultura finançada amb el diner públic, tampoc és cap meravella. Si les subvencions es concedeixen discrecionalment, és força probable que s’ajustin a les filies i fòbies culturals de qui les atorga. Si és per concurs de mèrits, la taula de puntuació dels mèrits durà els diners a les propostes menys arriscades. I si es generalitzen –allò tan progre de no discriminar ningú- s’acaba pagant amb diner públic qualsevol parida que s’hagi muntat per cobrar de l’Administració.

El problema real no és aquesta dicotomia de mecenatge, de si cal que sigui públic o privat. Del primer, ja he dit quins inconvenients té; el principal problema del segon, és que la motivació del mecenatge privat és publicitària. Quan es pagaven pocs impostos, hom es permetia fer el senyor per adquirir notorietat i exhibir puixança econòmica; amb les cinglades que clava el fisc ara, la majoria s’estima més passar desapercebut i no regalar res. Les desgravacions fiscals són un incentiu aparent, que només enganya al personal més beneït. Al món empresarial, no. Si a una empresa li permeten comptabilitzar com a despesa el mecenatge, la major part del cost anirà contra el compte de resultats; només serà “a càrrec del fisc” el percentatge que li apliquin d’impost de societats.

El problema real, diria, és que la majoria de la gent està disposada a pagar el què calgui pel seu oci, però espera que la Cultura li surti de franc. Mentre no canviï aquest planteig –que no es canvia des de la política, sinó des de la societat- la Cultura no serà autofinançada. Em temo, doncs, que mentre es retalla dràsticament en Cultura, seguirem veient com es gasten muntanyes de diners en instal·lacions esportives, sense que ningú ho vegi malament.

Què hi hauria molt a dir. Perquè, hi ha més estúpid que pagar per inscriure’s a un gimnàs i córrer sobre una màquina caríssima, sense moure’s de lloc, quan es pot córrer de franc en qualsevol parc, envoltat de vegetació que oxigena l’aire? Doncs la majoria d’aquests que corren pagant quan podrien fer-ho de franc, no veuen cap necessitat de gastar diners en Cultura. De fet, no en veuen la necessitat, de la Cultura, encara que, de boquilla, els “interessa” molt.

Les Caixes, al nínxol

Les arques públiques –és a dir, l’Estat espanyol- han comprat Unnim, Catalunya Caixa i la CAM. La primera d’elles per un euro. Avui, s’anuncia que la Unió Europea ha autoritzat les operacions. Ja se’ls pot cantar el Dies iræ…

S’ha dit que les Caixes catalanes han estat víctimes de la gran banca espanyola. Segons aquesta teoria, mentre la gran banca espanyola –Botín i altres- anaven a fer les Amèriques, les caixes es van introduir a l’eixida bancària espanyola, que la banca comercial considerava seva, i se li menjaven un bon tros del pastís. Sense necessitat de donar dividends als socis, les caixes sortien amb avantatge, en aquesta lluita pel mercat.

Seguint amb la teoria, la gran banca hauria pressionat el poder bancari espanyol –Banc d’Espanya i el Sr. MAFO- per fer-li el mat del pastor a les Caixes. El Sr. MAFO s’hauria plegat a la voluntat de la gran banca, i les Caixes han estat convertides en caixes de morts.

Totes? No! Menys una; com el poblat de l’Armòrica on viuen Astèrix, Obèlix, Idéfix i tota la seva colla, “La Caixa” ha sobreviscut a l’atac dels romans. S’ha convertit en banc, cosa que ja li anava bé per poder fer ampliacions de capital. Qualsevol li empata la basa, ara!

La resta, han fet la fi d’en Cagaelàstics, saturades d’actius tòxics. Vaig assistir fa uns anys a la conferència del director general d’una de les Caixes de la comarca. Era a principis de l’aparició de les hipoteques subprime. Seriós com un plat d’arròs, l’home afirmava que aquest era un problema local dels Estats Units, i que aquí no podia passar mai, perquè les Caixes estaven molt ben aprovisionades; més que ningú.

Certament, més que ningú ho estaven. Recordo que un conegut ex directiu de Caixa Catalunya reconeixia haver protestat per l’elevat nivell d’aprovisionament, quan el Banc d’Espanya els el va imposar, i que ara la precaució seria ben útil. Potser ha estat útil, però no suficient. No és que haguessin estirat més el braç que la màniga: és que anaven en màniga curta.

Pocs dies després que el conferenciant afirmés pomposament que aquí ningú tenia subprimes, en vaig poder llegir una, en un nota de càrregues del Registre de la Propietat. Es tractava d’una compravenda d’habitatge amb dret d’adquisició preferent per al venedor, durant deu anys, pel preu de venda més l’IPC. La mateixa Caixa del conferenciant havia fet una hipoteca pel 125% del preu total de venda. Després, un 50% més del preu havia estat concedit, en una segona hipoteca, per un banc; per acabar-ho de rematar, la Caixa que tenia la primera, havia concedit una tercera hipoteca, per un altre 25% del preu. Total, que un habitatge amb un preu de recompra limitat al 100% del de venda més l’IPC, era la única garantía d’uns préstecs pel 200% del preu. El comprador, que devia ser un figura, hi tenia sis embargs, per acabar-ho d’arreglar.

No és d’estranyar, doncs, que les Caixes hagin estat els sarcòfags d’aquesta colla d’ineptes, i que les Caixes catalanes –menys “La Caixa”- hagin anat a parar al cementiri. No pas per ser catalanes, sinó per haver estat governades amb el cul. Com la banca francesa i la alemanya, que ara passen les angúnies d’un manobre, perquè si Grècia fa figa, ells han begut oli, també.

To have and to have not

Lluís Gené / APF PHOTO

La foto del dia. Genial!!!

Josep Lluís Núñez, cap de turc?

«A Hassienda tampoc se li pot enganyar!» deurà dir ara, l’ex pezident del Barça.

Algunes vegades, quan es pronuncia una sentència judicial en un cas sonat, hom té la sensació que s’ha fet justícia. En aquest, no. No vull dir que la sentència sigui injusta; és perfectament versemblant que Núñez subornés els inspectors d’Hisenda. Ell i tants d’altres…

Defraudar a Hisenda ha estat l’esport més universalment compartit pels súbdits del Borbó. Qui no pagava tot el què podia en negre, era vist com un mindundi. Sottovoce, corria la brama que el pare de José Borrell, llavors martell d’heretges fiscals folklòriques, pagava el seu llauner en negre. I, el què són les coses, aquest mateix afer de corrupció a la Inspecció d’Hisenda de la plaça Letamendi que ara durà a la presó a Núñez, va ser el pretext que va trobar el PSOE per tallar les aspiracions de l’ex-català a succeir a Felipe González.

L’absència total d’entusiasme pel resultat del judici, en el meu cas, rau en què, aparentment, només uns pocs caps de turc pagaran per un delicte que molts han comès. Si la sentència s’hagués produït al cap de pocs mesos, potser hauria pogut tenir un valor exemplificant. Amb els anys que han passat, ja no. Potser es tracta d’allò tan clàssic de fer un escarment sonat per tapar la inoperància en la persecució del frau fiscal, com el Borrell secretari d’Estat d’Hisenda va voler fer amb Lola Flores i Pedro Ruiz? La inoperància no la taparan: és massa evident; el frau fiscal, massa voluminós.

Diuen, en canvi, que la venjança és un plat que es menja fred…

Hearst, Murdock…

Charles Foster Kane, el protagonista dels film «Citizen Kane» (1941), va ser el transsumpte narratiu de William Randolph Hearst; el fictici Elliot Carver, a «Tomorrow Never Dies» (1997), ho era de Rupert Murdock.

L’imperi periodístic de Hearst va propiciar, en el món real, la guerra de Cuba, en llençar els Estats Units a conquerir la illa, llavors colònia espanyola. Les quatre banyeres rovellades de la marina de guerra espanyola van fer la fi del poll davant la flota yanki, amb vaixells de guerra bons.

A «Tomorrow…», el fictici Elliot Carver, també pretén muntar una tercera guerra mundial, començant-la entre Xina i la marina reial de sa graciosa majestat britànica. Com que la pel·lícula és de la sèrie de James Bond, Pierce Brosnan ho impedeix, fent el paper de l’agent secret britànic, després de causar unes destrosses considerables al catamarà del fílmic magnat de la premsa. Ajudat per l’agent xinesa Wai Lin (Michelle Yeoh), que hi col·labora només per donar la nota ètnica i tenir la rèplica femenina característica de la sèrie, a l’escena final.

Amb uns agents de sa graciosa majestat britànica menys secrets però del tot veritables, ara li acaben de clavar una dolorosa puntada de peu on fa mal, al Murdock del món real. Dels quatre poders que dominen les democràcies –la premsa està considerada el quart poder- n’hi ha dos que sembla que estan segurs de no tenir cap responsabilitat: el judicial i el mediàtic.

Del judicial n’és una bona mostra el Constitucional espanyol, entestat en donar-ne una de freda i una de calenta, a la qual segueix indefectiblement una altra de freda, que així –deuen pensar- allunyen les sospites d’imparcialitat. A la sentència de l’Estatut, es passaven pel folre la veu del poble que el va referendar. Amb Bildu, no (en aquest cas, els resultats electorals ho van dir després, què en pensava el poble de l’assumpte). Fa quatre dies, ha donat al PP un regidor més a Barcelona…

El poder mediàtic també s’ha cregut, des de fa un bon nombre d’anys, que ningú li empatava la basa. Tothom sap que la majoria de periodistes parlen desacomplexadament i sense cap respecte a la sintaxi, sobre coses que no han entès. Mai permetrien que la veritat els espatllés un bon titular, però Murdock havia anat un pas més enllà: havia generalitzat iniqua manca d’ètica dels paparazzi a tots els camps de la informació.

Estarem davant el principi del fi d’aquest sinistre personatge? El temps ho dirà…

La donació en pagament

Aquesta figura jurídica ve a dir que si em fas una hipoteca per comprar un pis i no et puc pagar els terminis del préstec, et dono el pis i ja no et dec res.

Això dels deutes és un assumpte que, al llarg de la Història, ha tingut tractes diversos. Antigament, per garantir amb una finca els deutes, es constituïa una hipoteca amb escriptura de terç. Els béns immobles –com el seu nom indica- no es poden fer desaparèixer; la garantia, doncs, tampoc. Aquesta càrrega hipotecària s’inscrivia en un Registre d’Hipoteques –precedent dels Registres de la Propietat que es crearien en el XIX.

El terç era una clàusula de salvaguarda per al cas que el deutor no complís, una mena de comissió que el poder cobrava per donar la seva protecció al creditor que no cobrava. Llavors, començava a operar la maquinària judicial, i d’una manera ben contundent: a més del deute íntegre al creditor, el deutor passava a deure a la Hisenda reial, un terç de la xifra deguda al creditor. Amb la clàusula de terç, el deutor havia atorgat el seu consentiment per a què els oïdors i veedors de totes les Audiències poguessin vendre els seus béns i els del cònjuge, sense cap obligació de començar per la finca designada per la garantia hipotecària. En cas d’insolvència, el deutor anava a la presó, per no pagar a la Hisenda reial.

El sistema es va abandonar, perquè si ja és força difícil cobrar de ningú quan no té béns; tenint-lo empresonat, encara ho és més. A la pràctica, només era un element dissuasori per a qui tingués la temptació de fer passar amb raons el seu creditor. Avui, de la clàusula de terç només en queda el vestigi dels recàrrecs de constrenyiment, generalment d’un cinquè, que les Administracions públiques apliquen als seus morosos.

La responsabilitat personal il·limitada que avui caracteritza les execucions hipotecàries, ve a ser també una precaució inútil, que la pràctica ha demostrar que ni tan sols ho és, de dissuasòria. La donació en pagament, en cavi, tindria la virtualitat que el prestador seria molt més prudent que no han anat bancs i caixes durant aquests darrers anys, a l’hora de valorar les finques que garanteixen el préstec i, també, d’avaluar la capacitat a llarg termini d’endeutament del prestatari.

Després de tot, el creditor ha admès per actes propis que una determinada propietat era suficient per garantir el capital que ha prestat al deutor, més els interessos endarrerits i les despeses d’execució del crèdit. Per què se n’ha de poder desdir, si les circumstàncies del mercat varien aquest valor? Per què tota la minusvàlua se l’ha de “menjar” el deutor? I encara, quines probabilitats té de recuperar la part de deute que resti després de la despossessió del pis al deutor? Si el més probable és que prou feina tingui a viure, per haver de donar encara una part dels seus ingressos futurs, pel seu mal cap! No és ben lògic, doncs, que el límit exigible com a garantia, sigui el valor real d’aquesta garantia en el moment d’executar-la?

Ara caixes i bancs addueixen que la mesura, sobretot si és aplicada als préstecs hipotecaris preexistents i atorgats sense el pacte de donació en pagament, posaria en perill la salut econòmica d’aquestes institucions. Ja és barra! Qui la va posar en perill –i greu- van ser els qui des dels seus òrgans de decisió concediren, de forma insensata, hipoteques escombraria a tort i a dret!

In medio, virtus

La Bíblia ja parla de set anys de vaques grasses i set anys de vaques magres. Això fa pensar que, des de que el món és món, sigui per les causes que sigui, les coses no van sempre bé, ni tampoc sempre malament. L’aspiració dels ingenus redemptors socials a que vagin sempre bé, doncs, està condemnada al desengany.

Periòdicament, han aparegut ideòlegs que han volgut establir un nou ordre que permeti arribar a la felicitat general permanent. No cal pas fer-ne ara el recompte i descripció. Les dues alternatives extremes estan condemnades al fracàs. Les simplificacions radicals serveixen per a què els periodistes puguin fer titulars de premsa i per a res més. Les darreres versions de les utopíes que hem vist: «tot el poder als soviets», va acabar com tots sabem; i «tot el poder al mercat» ens ha dut a la crisi que ara patim.

Aquest «tot el poder al mercat», és allò que en podem dir també «capitalisme salvatge». La darrera aparició d’aquesta estupidesa va propiciar-la un mal actor de cinema que va arribar a president dels Estats Units. El pobre home sabia d’economia més o menys el mateix que Zapatero: sabia distingir el valor dels diferents bitllets de banc. Amb ell va començar allò que se’n va dir «reaganomics», la doctrina de l’escola de Chicago, encapçalada per Milton Friedman. I tant, que la va fregir! Allò va dur als yupies i la sacralització del guany instantani i il·limitat. Després ho van revifar els «neocon», una altra colla de cretins que creia que tot es mesura en diners i, per tant, que el mercat ho regularà tot automàticament.

I no és cert. El guany immediat acostuma a ser enemic del guany durador, a llarg termini. Aquest principi tan elemental, el va oblidar el sector del crèdit (bancs i caixes). El guany immediat els va arrossegar a donar crèdits de forma irracional, a qualsevol més que probable insolvent, enlluernats per l’estúpid miratge del creixement il·limitat i perpetu de la bombolla immobiliària. Es van inflar de donar crèdits forassenyats a incautes ciutadans que no pensaven en els perills que se’ls derivarien d’un possible canvi de fortuna. Com acostuma a passar amb totes les estafes, per tant, els estafats tampoc eren innocents. I la bombolla immobiliària va inflar la del consum. S’ha viscut per sobre de les possibilitats reals; un 20% diuen. L’altre gran bestiesa del sector del crèdit, va ser comprar el diner a curt termini i vendre’l a llarg, com si el braguer de la vaca estalviadora sempre hagués de rajar a la mateixa galleda.

Els diners que deixa una entitat de crèdit no són reals: és diner inventat, que es deixa i es torna a deixar, tantes vegades com de l’endeutament va al consum i del consum a l’estalvi. És l’estafa piramidal que han fet entre uns i altres i que ara pagarà tothom qui no ho pugui evitar, sigui culpa seva o no. Les coses sempre es trenquen pel punt més dèbil.

Però com deia al començament, les crisi són cícliques. No cal esperar que tornin les bombolles econòmiques en un futur proper –la majoria ja no les tornarem a veure- però per la mateixa raó, vindrà la correcció de l’estupidesa dels neocon, autoproclamats defensors de la llibertat. La llibertat no és que tothom pugui fer exactament el què li roti, sinó que tothom respecti la de tothom. I això vol dir que és necessari un equilibri entre la regulació i l’emprenedoria. Ni la desprotecció de la dreta radical ni l’ordenancisme de l’esquerra filocomunista. In medio, virtus.