Qui cara veu,…
Desembre 21, 2006 on 12:46 pm | In Calaix de sastre | No Comments…cara honra. Això diu un aforisme popular. No sóc d’aquells que menystenen sistemàticament els avantatges de la informàtica, per coqueteria intel·lectual. Vaig accedir-hi en la gloriosa època que el programari d’aplicació se l’havia de fer cadascú, i em vaig desenvolupar el meu propi, perquè al mercat no n’hi havia cap per a administradors de finques.
Sé molt bé, doncs, que les màquines són idiotes (en el sentit etimològic del terme), però ho són sempre, de forma congènita, i que si fallen és pel programari. Per una cagada del programador. Només recordo una falla de maquinari, de disseny de maquinari: als processadors Pentium 90 d’una determinada època els fallava la funció random, la que havia de proporcionar un número pseudoaleatori.
Una falla de programari –de fet, d’anàlisi del treball que farà el sistema- és la que vaig patir ahir. Fa dies tenia bitllets per embarcar aquesta tarda cap a Mallorca. El tràmpol que hi ha i que està previst que duri, ha fet que quedés anul·lada la sortida del vaixell ràpid, un catamarà que fa la travessa en quatre hores. Ahir al vespre rebo un missatge al mòbil dient-m’ho i convidant-me a trucar al telèfon de reserves. Ho faig, i el xicot que m’atén em diu amablement que puc viatjar en el de la nit, però en butaca. Si vull cabina –que la vull-, em cal trucar a un altre número. Ho faig i em surt allò de “si vol tal, polsi qual”. Com que no hi ha una opció “veurà, és que jo volia cabina”, em surt un contestador automàtic on deixar un missatge. A l’hora que és, passa l’estona i no em diuen res. Incertesa total. Entenc llavors en primera persona els sentiments de les víctimes d’Air Madrid, la companyia cañí que ha tirat la clau per sota la porta.
Convençut de fa temps de l’encert del savi aforisme, decideixo que avui al matí me n’aniré al port, a resoldre l’assumpte vis à vis. Oli en un llum. La noia fa tic-i-tic al teclat i ja tinc les targes d’embarcament. Només queda el dubte de l’hora de sortida, que depèn de la d’arribada del vaixell. Ja me la diran. Acabat d’arribar a casa, rebo la trucada: sortirà a les tres de la nit. El sistema ja torna a funcionar. Si hagués volgut resoldre l’afer sense sortir-me del sistema, segurament encara estaria deixant estúpids missatges a una màquina idiota, sense avançar ni un pam.
Així doncs, me’n vaig. Bones festes a qui tingui la santa paciència de llegir-me; en tornar de l’estimada illa ja seguiré donant la tabarra.
Aparteu les criatures
Desembre 17, 2006 on 11:02 am | In PolÃtica catalana | No Comments
El tripartit (segon round) anuncia una llei del general Bum-bum de l’habitatge, que permetrà l’expropiació temporal del dret d’ús d’aquells pisos que portin més de dos anys de tancats. Ben entès que no tot el poder és dels soviets, aquí, i l’expropiació serà compensada econòmicament. En teoria, naturalment, perquè la víctima de l’expropiació no tindrà serà preguntat ni pel que fa al preu de lloguer ni en el cost de les despeses de rehabilitació. Hom pot temer amb raó els comptes del Gran Capitán, doncs.
D’entrada, sorprèn que pugui haver-hi costos de rehabilitació, quan el nombre més important d’habitatges buits són nous, comprats per gent que els té tancats per l’escassa fe en els tribunals de justícia –se’n diu així, sarcàsticament- a l’hora de reclamar cobraments de rendes impagades i desperfectes causats pel llogater. Si només esperant a la plus-vàlua que donaran tancats n’hi ha prou per fer la inversió rendible…
Cal ser bastant ruc per no saber que demostrar un fet negatiu és molt difícil, sinó impossible. És fàcil demostrar que algú viu en un determinat lloc: hi vas, l’hi trobes instal·lat, i només cal que es doni fe del fet. A la inversa, com ho fas? Et passaràs dos anys vigilant dia i nit el portal? Si és pels consums, com saps que no han deixat una aixeta oberta i un llum encès, dia i nit? Pel què diguin els veïns? Cap veí voldrà convertir-se en delator i buscar-se gratuïtament l’enemistat de la víctima.
Més preguntes. Les àvies que conserven el seu habitatge de renda congelada però viuen realment amb un fill o una filla, seran desnonades? Tenir un contracte d’arrendament en vigor estalviarà l’expropiació? Si és així, com se sabrà si no és un contracte de conveniència fet a una cunyada, per exemple, per a què no hi hagi coincidència de cognoms? Es podran usar les dades del padró d’habitants, que constitueixen secret estadístic, per saber si el teòric llogater està empadronat en un altre habitatge? Hi ha cap llei que prohibeixi tenir més d’un habitatge? La llei d’arrendaments urbans del 64 senyalava com a causa d’extinció de la pròrroga del contracte del llogater, que aquest disposés de més d’un habitatge a la mateixa població, però l’acció de desnonament era potestativa per a l’arrendador i prou.
He estat administrador de finques durant tota la meva carrera professional no em poden pintar sant Cristòfol nan. Sé per experiència pròpia com una acció de desnonament per manca d’ocupació de l’habitatge pot perdre’s per qualsevol futesa. Així, doncs, la mesura, més enllà de causar algunes molèsties a alguns ciutadans que veuran torbat el gaudi pacífic dels seus béns, està condemnada al fracàs en la via judicial més estrepitós. Amb l’eternitat que dura un contenciós-administratiu, la casa haurà caigut de vella, un promotor l’haurà comprat i tindrà llicència d’enderroc. Perquè si volen inscriure al Registre de la Propietat l’afectació, que preparin el pressupost!
O sigui que aquesta mesura expropiatòria, secreció mental de l’homenet que duia els seus nens a passejar amb l’helicòpter del Govern, fum. No enganyarà ni als okupes, que com que són quasi tots nois de casa bona, tenen estudis.
Els testos s’assemblen a les olles
Desembre 15, 2006 on 6:30 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsS’acaben de retirar de la circulació tot una colla d’ambulàncies medicalitzades noves de trinca, perquè resulta, no que no compleixin alguna envitricollada norma de seguretat, sinó perquè els sanitaris s’han adonat que no eren del tot segures! Pesen massa.
No sé ara si la culpa és de la doctora Escarola o de la doctora Zero, tolerància zero. O Sanitat o Interior deu haver de ser. És igual, però tindria gràcia que fos la darrera. En el seu moment va tenir fora de circulació una colla de camions de bombers voluntaris i d’ADFs, per un hipotètic problema de seguretat en les rodes, després d’anys de funcionament. Sense camions substituts, és clar. Després de mesos i mesos, els “egipcis” van tornar a prestar servei. El nom els venia d’haver format part fa anys d’una comanda de camions tot terreny per a l’exèrcit egipci, que no es va arribar a servir.
La cosa no adquireix les proporcions d’un Carmel II (the sociates strikes again), però vaja. Ara veurem si se’n fa gaire bugada o si s’hi tira terra damunt, als mitjans de comunicació. Després de l’episodi del semàfor vermell d’en Bassas, que ha tret de polleguera una persona tan moderada, quasi monacal, com Francesc Marc Álvaro, fins a l’extrem d’arribar a qualificar hipotèticament de feixista al “tete” Maragall, potser se n’hi tirarà. Cachis, no poder donar la culpa a CiU!
Jo també em dic Lluís, avui
Desembre 13, 2006 on 6:34 pm | In Calaix de sastre | No Comments
A Manresa no ha passat res que no passi cada dia. La nineta dels ulls de la judicatura (potser hi ha excepcions, però no en conec cap) sempre és l’agressor. Traumes heretats del franquisme. Estem tips de veure energúmens que han deixat una dona feta un santllàtzer, sortir-se’n amb un manament judicial –un tros de paper, per entendre’ns- que diu que se n’han d’allunyar, i prou. A la víctima, bones paraules; si no l’han mort… I que no se li acudeixi defensar-se.
Quan a la víctima d’una agressió dins el seu domicili, en minoria de quatre contra un, se li acut engegar un tret abans no li engeguin a ell, presó incondicional! Ja se sap que el món és ple de perillosos joiers que aprofiten qualsevol ocasió per disparar sobre innocents atracadors, pobres víctimes de l’exclusió social, que es veuen forçats a entrar en botigues plenes de joies i signes d’ostentació, només que per guanyar-se uns diners.
No sé què faria jo si m’entressin a casa. Engegar un tret segur que no, però només perquè no tinc pistola. El què sí sé, és que en aquesta mena de casa de barrets sense llum que és la judicatura, sento al pobre Lluís Coromines com un dels meus. A la senyora de la bata negra, no. Francament.
Traguem els paraigües
Desembre 13, 2006 on 12:55 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
El gobierno amigo del Bambi ens acaba d’enflocar una hora setmanal més de castellà, amb gran alegria del “tete”, que troba que ara sí que se’ns acabarà la tradicional mancança d’apañó que CiU va imposar. I calbot al Bassas, que no opina d’acord amb les consignes; els dónes el dit de treure la comissària política i s’agafen el braç!
El gobierno amigo del Bambi acaba de decretar que el destacament colonial de TVE a Sant Cugat ja no emetrà més en la llengua indígena. S’acosten acomiadaments de personal, però seran catalanistes i de progrés.
Catalunya Ràdio ha perdut 63.000 oients des de la darrera EGM. La SER, controlada per la PRISA del Jesús del Gran Poder, en guanya 36.000, mentre 180.000 catalans es posen caca a les orelles escoltant la COPE i altres emissores en català també perden audiència.
El sociòleg àulic, beneïdor màxim del turisme a la Catalunya Nord, mentor del carallotisme de vergonya aliena, ara troba que “Catalunya navega a la deriva” (quan fou mort el combregaren!)
El catalanisme d’aquest bunch of loosers havia de fer bondat, no enutjar el qui té la paella de les poltrones pel mànec i ser com una pluja fina, deia ara el catecisme indepa. Pluja fina? Se’ns pixen a l’orella, als catalans!
Adéu, Maria
Desembre 12, 2006 on 12:50 pm | In Calaix de sastre | No Comments
He estat uns dies fora de casa. Vam sortir afuats cap al port de Barcelona, per comprar bitllet i agafar el vaixell de Mallorca. Divendres 7, ja fosc, una trucada ens deia que la meva sogra havia mort. De cop. Estava jugant al bingo al casal dels avis, i el cap li va caure sobre la taula. Ni es va adonar que es moria. Li feia tanta por donar molèsties, que poder valdre’s fins al darrer moment li ha estalviat l’angoixa de dependre dels altres.
S’acostuma a fer brometa amb les sogres, no sempre sense motiu. A ella també n’hi havia fet. Sordejava, era una mica despistada, xerrava pels descosits i, els darrers anys, fumava molt. Però per damunt de tot, sempre va ser una bellíssima persona. Tots els seus descendents -la meva muller, el meu cunyat i la seva família- també són bellíssimes persones. A l’entrada de la senectut va ternir la sort de trobar un nou marit, amb filles i gendres, néts i besnéts. Tots, també, boníssima gent. Vam guanyar una família sencera, de cop.
Estimada Maria Joana Bennazar i Plomer, sollerica transplantada a Catalunya i tornada a arrelar a Alcúdia, encara que alguna vegada el teu gendre fes gloses a la teva inexhaurible verborrea, et trobarà a faltar.
La cosa vostra
Desembre 7, 2006 on 1:41 pm | In ;-) | No Comments
Peppone Bargalló, que va gosar enfilar-se a l’escambell del don, Giuseppe Luigi, quan plovien rocs i l’inefable homenic posava carona de gos apallissat, va restar apartat de les conselleries en fer “El tripartit II (a mí la Legión!)”. Com que l’omertá també funciona en sentit invers, ara el col·loquen a la via morta d’un Ramon Llull agònic. Si quién no llora no mama, quién mama no llora!
L’instrument que havia de portar el penó de la unitat de la llengua, va resultar massacrat sense remei pel pomot de Sant Joan: potser per rebaixar la glòria de ser la vila de l’excelsa porcella al forn de can Tronca, Déu va castigar-los a ser el terrer d’aquell desastre amb potes que el iaio Maragall va endollar com a quota femenina, y que té el dubtós honor d’haver fet el pont de plata per passar al gonellisme la peperada illenca. Sort que Mallorca no es llença a les folles mascletàs d’ignorància del blaverisme terramitiquer!
Lligat curt, però, l’estrenu governant que va guanyar la glòria per anar descorbatat. Passes a estar directament sota la fèrula del capo di tutti i cappi. Capicci Peppó? Si tornes a trair el jurament de submissió, t’esperen il baccio da morte i la luppara en forma de DOG.
Nianiaroriro, riroriro, riroró… (Música de Carmine Coppola)
PS. Ho veieu, com de desbarrar en sap qualsevol?
Un vespre perfecte
Desembre 6, 2006 on 8:33 pm | In Calaix de sastre | No Comments
El vespre d’ahir va ser perfecte.
Una horeta abans de començar el Barça, més o menys, vaig començar a preparar-me el sopar. Una versió aproximada de l’amanida de Jaume Mercader, el qui fou extraordinari xef del Motel de l’Empordà de Figueres i que tantes vegades va cuinar per al genial llepafils de Llofriu, que tenia més set que gana.
Per començar, vaig ofegar lleugerament i a foc suau en una cocotte de ferro fos que té una tapa capaç de contenir mig dit d’aigua, unes favetes fresques, envasades al buit ja desgranades, que havia comprat a la parada d’en Petràs, a la Boqueria. Just que agafessin temperatura, sense que comencessin a suar. Mentre, vaig fer un cruixent amb una minsa talladeta de pernil acabat de tallar, filada com cabell d’àngel, en una paella amb un bon raget d’oli. Quan va estar llest, vaig abocar una cosa i altra sobre una plàtera d’enciams variats d’aquests que venen ja tallats, i unes fulletes de menta fresca, també picades finalment. Remenada, un pols de sal Maldon i a sopar.
Com que cal estar menys gras, aigua filtrada per omosi per beure, i al darrere una poma verd donzella, neta i menjada a queixalades, sense pelar. Cafè sol i raget de single malt de quinze anys en un got alt grandiós, que permet posar el nas dins, quan beus, per anar mullant els llavis. Sense deixar la cuina, Puyal als auriculars i el televisor en silenci. Al menjador, la meva muller i unes veïnes s’organitzen per als tastets de Sant Sebastià. Elles no em senten a mi (fora d’algun crit esporàdic) i jo no les sento a elles. Per a les autèntiques devocions cal concentració, que no et distreguin.
Comença el partit. Aviat comença a ensenyar l’artilleria, el Barça. Al cap de poc, murri gol de llançament de falta, de Ronaldinho. Murri, murri, muuuurri! cridava el mestre. Després, nou gol de Goljohnsen (quan fa gol, el xicot canvia de nom).
Què més es pot demanar, per tan poc?
Fiiiiií… és!
Desembre 5, 2006 on 8:22 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
El sargento Montilla ja ha fet quadrar el recluta Puigcercós. Qüestió de banderes, aquest cop. En el cel de les oques dels republicanets, no posar la bandera espanyola a la seu de la Conselleria o de la guingueta del poder que usufructuen és la felicitat màxima a què aspiren. No som independents, però fem com si…! El “porret” que els evadeix.
Sembla que per a un independentista, l’objectiu hauria de ser que cap llei amb força per obligar pugui manar que la senyera cedeixi ni comparteixi el lloc d’honor. I mentre això no sigui així, hauria de voler que aquella bandera per sobre la nostra, en cada lloc on hi sigui, li recordés en tot moment que encara no és així, que cal fer més per a què no sigui així. El problema no li hauria de resultar que la bandera sigui espanyola, sinó que és obligatori posar-la i el perquè ho és.
I si es vol fer trampeta, ve el chusquero, que potser no és molt llest, però ho és més que ells i no es deixa aixecar la camisa, i els clava un calbot. Llavors cal posar carona d’haver estat enxampat portant la tova als bolquers, i hissar la bandera del país del sogre de l’Urdangarín (aquell xicot que jugava tan bé a handbol amb el Barça). I mira, així fem bullir l’olla…
Normalitat anormal
Desembre 3, 2006 on 12:28 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
Els Mossos d’Esquadra assetgen una fàbrica barcelonina, can Ricart, per desallotjar-ne els okupes per manca de menjar i d’aigua. És a dir, sense violència. És una policia democràtica que està actuant per fer complir les lleis. Tot normal, oi?
Doncs no. A vegades les coses normals no semblen normals, quan s’està fora de la normalitat. El Conseller del ram ha estat l’apologeta màxim dels okupes. I, per a més INRI, per desallotjar-los fa usar la mateixa tècnica que la policia franquista durant la caputxinada. Un doctrinari amb contradiccions ètiques? No. Qui s’ha hagut d’empassar l’arraconament de la dictadura del proletariat, veure’s “el partit” per antonomàsia reduït a un ínfim grupuscle que només pot subsistir dins un grupuscle minoritari, sense suïcidar-se intel·lectualment (callar per sempre més, amb una inifinita sensació de ridícul), ja fa temps que ni és doctrinari ni les contradiccions ètiques li treuen la son. Un bon àtic per viure i una segona residència a l’Empordà animen força.
Quina és l’anormalitat que fa veure amb expectació una cosa que hauria de semblar normal? Doncs que es defensi des del poder polític, sigui al govern o a la oposició, l’ètica de la barra lliure, la relativitat del Dret. Per pura demagògia. Una certa joventut, que en la infància ho ha tingut tot pagat pels pares, com és natural, vol seguir tenint-ho tot pagat, indefinidament. El meu pare els retratava amb l’acudit d’aquell que pretenia que fins als cinquanta anys el mantinguessin els pares, per jove, i a partir dels cinquanta el fills, per vell. Aquesta púrria s’aprofita la feblesa moral de les generacions traumatitzades per l’autoritarisme franquista, encara fumades de maig del 68, per a què els segueixin rient les gràcies tota la vida, com quan cagaven els bolquers!
A mi em sembla que treure els okupes és una forma que la societat té per dir a la immensa majoria de gent jove que treballa, s’esforça, estalvia si pot i es paga les seves despeses, que no són uns imbècils. Ni aquest país una casa de barrets sense llum. Tots aquests, però, com que no van vestits tan rarets ni fan animalades en públic, no són notícia.
D’ells, que seran els tax payers d’aquí a no res, ningú en parla. Fan més gràcia quatre pòtols fotent el saltimbanqui.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^