Blog d´en Toni Ferran

Qui us ha vist i qui us veu

Quin tomb ha fet la política d’aquest país, en poc temps!

Fa quatre anys, des d’aquest blog posava de volta i mitja els capgrossos d’Esquerra i PSC, llavors al cim de la ona. El «duet còmic Cadod i Putxi» i el «senyor encarregat de la Generalitat», els deia.

Podia semblar que era la militància política, qui em duia a valorar en tant poc aquests sinistres personatges. El temps ha demostrat que no. El rei –els reis: els tres quídams i la seva colla- anaven despullats, encara que tothom fes veure que no.

Han calgut dues eleccions –Parlament i municipals- per situar-los on els pertoca. Una derrota no els va ser suficient per entendre les dimensions del càstig que l’electorat els administrava. Donaven la culpa a la crisi, a no haver explicat bé l’obra de govern, al sursum corda… Tot, per no admetre que quan l’electorat els va encimbellar es va equivocar, i quan els va derrocar, rectificava. I si amb un clatellot no en tens prou, doncs dos i a la misèria més negra. L’ensorrada electoral d’Esquerra i PSC a les municipals, ha estat de proporcions oceàniques, mai vistes, impensables fa quatre anys.

Aquests darrers van convertir un partit de centre esquerra, tèbiament catalanista en part i decididament espanyolista en la seva majoria, en un sindicat de quadres: una infraestructura dedicada a proporcionar col·locació a una colla de murris que exercien el poder amb una dosi de cinisme que meravellava a una multitud de benintencionats convergents: «aquests sí que saben com es guanyen les eleccions…» deien amb un punt d’enveja. A alguns, que van començar aviat, amb el final del franquisme, la ruïna els ha arribat al mateix temps que la jubilació i se n’escaparan pel forat del pany. Altres, acostumats a la sinecura, des de les tenebres exteriors maleiran ara els seus ex caps.

El cas d’Esquerra presenta diferències: certament, set anys és prou temps com per acostumar-se a bufar cullera, i els nombrosos col·locats que va situar en aquest septenni de vaques grasses, ara mostraran el seu grau d’agraïment a la direcció del partit. Però a diferència del PSC, Esquerra té una militància, ara desnortada i segurament acollonida, que deurà dur el partit cap als llocs d’on no havia d’haver sortit. Els milhomes que els encapçalaven s’havien proposat ni més ni menys que cruspir-se Convergència, un cop jubilat el President… Il·lusos!

Una altra estona, miraré d’analitzar quin és el mecanisme que porta a l’electorat a, com en deia la meva mare, cansar-se d’estar bé.