Blog d´en Toni Ferran

Només un 28%

Només un de cada quatre catalans s’oposaria a la independència de Catalunya i votaria per la pertinença a l’Estat espanyol; dos de cada quatre estarien d’acord en una Catalunya sobirana, i l’altre no diu res.

La primera pregunta que ve al cap, és si aquest 28% pot imposar el seu criteri a la resta. Sembla clar que no. El pot imposar Espanya? Aquesta és, per a mi, la pregunta. Sembla factible que Escòcia es converteixi en un estat independent de la Gran Bretanya, sense que el Parlament de Westminster acordi impedir allò que esculli el d’Edimburg. Però els espanyols només seran demòcrates com els anglesos quan les gallines pixin.

Ergo, no cal plantejar una declaració d’independència pactada amb Espanya. Caldrà pactar-hi la separació –la operatòria de la separació- però no la declaració d’independència, pròpiament dita. No cal; el sistema democràtic situa la sobirania en el poble. Són els pobles, doncs, qui donen validesa a les lleis, i no les lleis als pobles. Que la Constitució espanyola no reconegui el dret dels catalans a tenir Estat propi, no invalida el nostre dret a tenir-lo. Des del mateix moment en què nosaltres, com a poble, decidim ser independents, la Constitució espanyola passa a ser legislació estrangera i sense cap força per obligar, dins el nostre territori.

Pel què fa a la pregunta de si Espanya pot impedir legalment o legítima, que per al cas és el mateix, que Catalunya es declari Estat independent, la resposta és no. Clarament. Per tant, només podria impedir-ho militarment. La pregunta, és si podria realment permetre-s’ho dins el context geopolític d’avui dia. És evident que la intervenció militar tindria defensors aferrissats; són fàcilment identificables des de fa temps, ja. Que el context geopolític els ho permetés, vull creure que no. Però cal treballar per a què aquesta hipòtesi guanyi en certesa. La guanyarà si aquest 42,9 % de sís a la independència supera el 50%; i com més llargament el superi, millor. I si la desconnexió de l’Estat espanyol ja no genera grans incerteses, perquè Catalunya funciona prou autònomament, administrant els seus impostos, tenint els seus propis serveis públics.

La col·laboració dels espanyols a fer que el nombre d’independentistes segueixi augmentant a Catalunya, la tenim assegurada. Des del decret de Nova Planta fins a l’actualitat, tots els arguments cauen del mateix costat. Ni repúbliques ni monarquies, ni dretes ni esquerres han trencat mai la seva congruència més absoluta. Qui pot esperar que la cosa canviï? El recentment expressat desengany del president Pujol, per la impossibilitat de trobar un encaix entre Catalunya i Espanya, no és més que el darrer episodi d’una corrua de desenganys que generacions i generacions de catalans, des de fa segles, pateix un cop darrere l’altre. Jo ja en tinc prou. A qui no ho entengui, li puc fer un dibuix.

El curiós cas de can Pobla

Aquesta emblemàtica casa que es troba a mig camí de la Mola, té una història amb algunes particularitats.

Des de l’any 1013, en el qual els comtes de Barcelona en feren la donació, el 10 d’agost, dia de sant Llorenç, precisament, l’alou de Matadepera i alguns altres, es començaren a poblar de masos remences. La parròquia de Matadepera també seria instituïda molt aviat, de forma que aquells masos tenien com a senyor feudal l’abat del monestir, i com a parròquia la de Sant Joan de Matadepera, llavors radicada a l’església que ara en diem «de can Roura». L’actual parroquial no ho arribaria a ser fins a principis del segle XXè.

El cas de can Pobla seria una mica diferent. L’abat Domènec de Villalba establí a Macià Pobla, fins llavors servent del monestir, l’edifici i les terres que havien estat de la vaqueria dels monjos, per a què ho tingués com a pagès. La remença i la resta de mals usos ja havien estat declarats redimibles per la sentència arbitral de Guadalupe, promulgada per Ferran II, però el sistema emfitèutic era el mateix de l’Edat Mitjana. L’escriptura notarial d’establiment fou firmada el 14 d’octubre del 1539, davant el notari de Terrassa Joan Gili.

Per qüestions de proximitat evidents, si més no, els Pobla anaven a satisfer les seves necessitats religioses al monestir. Potser el fet de la vinculació inicial amb els monjos també hi tenia alguna cosa a veure. Així, Francesc Pobla, rebesnét de Macià, en el capbreu que atorga el 5 de maig del 1669, es confessa ser de Sant Llorenç del Munt, no pas de la parròquia de Sant Joan de Matadepera. Can Pobla té, ja llavors, una capella dedicada a sant Esteve, però sense la categoria parroquial.

Però a inicis del segle XVII els benedictins abandonen definitivament el monestir, on ja no tornaran mai més a radicar-hi una comunitat. Per resoldre el problema pastoral dels Pobla, pacten amb el rector de Matadepera: a canvi d’un estipendi anual que pagaran els benedictins, el rector pujarà a dir-los missa i a atendre’ls en les qüestions religioses.

Com que els monjos no compleixen amb els pagaments, el rector, després de requerir-los per conducte notarial, els reclama judicialment el pagament dels estipendis endarrerits. L’assumpte es resol per mitjà d’una transacció extrajudicial, feta davant el notari Joan Mimó, de Sabadell, l’any 1810. El document es troba al fons notarial de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS E 338 f §1#62, r a 65, r). Els benedictins i el rector pacten que en comptes de 100 lliures anuals, només n’hi pagaran 25, i que els Pobla hauran de baixar a l’església parroquial –avui de can Roure- per a les misses, batejos, casaments, enterraments, etc.

D’aquesta forma, doncs, can Pobla passava a formar part de la parròquia de Matadepera.

Adjunto un document on es poden veure, de forma més detallada, els documents que acrediten aquesta annexió de can Pobla a Sant Joan de Matadepera. Abans de clicar sobre el link, cal que obriu el vostre lector de pdf.

can-pobla.pdf

La misogínia dels nostres poetes del XV i XVI

Després de segles d’adoració en la poesia dels trobadors, el pèndul va bascular a l’altre extrem.

La primera mostra escrita en vers de que, en qüestions amoroses, les coses no són tan etèries ni tràgiques com les presentaven els trobadors, sembla que és «La belle dame sans merci» (1424), obra d’Alain Chartier. Ben aviat, entre 1457 i 1469, el poema fou traduït al català per Francesc Oliver, un cavaller hospitaler que seria nomenat veguer de Lleida per Carles de Viana. En aquest poema, la dama respon als retrets de crueltat que li fa l’enamorat, perquè no li correspon el seu volcànic enamorament. Amb tota la lògica del món, la dona li argumenta que no perquè l’hagi mirat, ja ha de quedar automàticament enamorada. Li diu:

…/…
més, si us voleu fer engàn ni ultrança,
axò no vull jo fer segurament.

Cal dir que els trobadors, quan es sentien desenganyats o queixosos de la seva dama,li dedicaven un «maldit», cansó on la posaven de volta i mitja i li feien saber que donaven l’adoració per acabada, però sempre de manera individual i sense malparlar del gènere femení col·lectivament.

March, en canvi, des de les primeres obres ja fa acusacions genèriques. Des de la inconstància que, anys a venir inspiraria a Verdi l’aria de Rigoletto «La donna è mobile», fins al poc seny de donar verí a un infant si el demana. Més endavant, les arribarà a considerar simples objectes sexuals intercanviables, sempre alguna o altra a l’abast, per diners, i sense altra justificació per a la seva existència que la perpetuació de l’espècie.

Lur cap no val, perquè no ÿ ha cervell,
tot l’àls és bo, segons a què serveix:
linatge d’om, mijançant elles creix;
lur esser fôn per aumentar aquell.

(De «Què m’ha calgut contemplar en Amor…»; Pagès LXXI)

El paradigma de la misogínia, no obstant, és Jaume Roig, metge valencià coetani de March. Només va escriure dues obres (o només ens en han arribat dues): un poema que va presentar a un certamen de «Trobes en lahors de la Verge Maria» que es va celebrar a València el 1474, i la coneguda codolada, pretesament exemplaritzant, que va titular «Spill», també coneguda com «llibre de les dones». Diu, per exemple:

Donchs, dich que totes,
de qualque ‘stat,
color, edat,
lley, nació,
condició,
grans e majors,
chiques, menors,
jóvens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
jhuÿes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes y manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
ffranques, catives,
quantes són vives,
quals se vol sien,
tot quant somien,
esser ver crehen;
del que no vehen,
proçés de pensa
ffan, sens deffensa
ni part hoÿr.
Per presumir
sols, pronunçien:
ver sentencien
què cert no saben.

Roig conegué bé el gènere femení, com a metge acreditat en obstetrícia –va assistir un part reial- i totes les martingales femenines, com ara furgar dins la vagina amb una clau per provocar un avortament, o tenyir els mugrons amb henna per simular un embaràs. Però el catàleg de malvestats femenines que recull és fruit de tota una vida d’experiències i noticies recollides, tan extens com la seva codolada, que supera els 15.000 versos.

Tant March com Roig salven de la crema, no obstant, a les seves difuntes esposes i a la Mare de Déu. El mateix senhal que March dedicarà al seu primer amor «Lir entre carts», Roig el dedicarà a la Verge Maria, també lloada per ambdós.

Comparat amb ells, el «Sompni de Johan Johan» de Jaume Gassull, poeta de la generació posterior, és una senzilla col·lecció de les bromes que encara es poden sentir avui en una reunió d’homes sols. Vegeu sinó:

…/…
puix sabeu quant és cosa çerta,
elles ab elles
-hi més si són totes femelles-
tantost hi són,
volent parlar de tot lo món,
en tot se meten;

Perquè tot grup de marits assegut a l’entorn d’una taula ben assortida, i deslliurat de comminacions conjugals a menjar menys, no fer-se taques i tota la lletania habitual, dedicarà el seu temps de llibertat no vigilada a fer barrila del gènere femení –varietat muller o sogra- principalment. A més de parlar de futbol, de política i d’algunes senyores amb la carrosseria especialment admirable, mentre es posen rodons de xai al forn o seques amb botifarra, i s’omplen la roba de llànties, com si fos la capella d’un sant.

Res, si tenim en compte els penjaments dels homes –tots són iguals, ja se sap- que hom podria escoltar en una reunió de dones soles.

Un clau treu un altre clau

Sembla ser que els pressupostos de la Generalitat s’aprovaran amb la col·laboració dels dretans espanyols, ai las!

Pactar amb ells per poder fer anar el país endavant, no és pitjor que pactar amb els esquerrans espanyols. Ni millor. És, poc més o menys, igual de molest en ambdós casos, bé que a vegades resulti inevitable. Quan parlo d’esquerrans espanyols, em refereixo al PSOE. El PSC no és més que el kindergarten que té a Catalunya, una mena d’escoleta de caganers que no es pot permetre tenir criteri propi. Maragall va fer veure que ho intentava, Montilla també, però sempre de cara a la galeria. A la hora de la veritat, res de res.

En aquest moment, a més, no hi ha ningú més amb qui es pugui pactar res. Les cúpules del PSC i ERC són sengles tanatoris on els morts encara caminen. És probable, però no segur, que els seus respectius congressos els serveixin per a tornar a tenir líders. És a dir, interlocutors que puguin prendre compromisos, decidir… Tot i que hauran de fer la travessia dels seus respectius deserts, abans no puguin asseure’s a taula amb la gent gran.

Com que els temps no estan per fer escarafalls, potser caldrà que CiU cedeixi en alguna cosa, per permetre que la senyora de rostre equí pugui presentar-se davant els seus superiors de Madrid amb una medalla. Serà el primer cop, perquè la llista de líders locals del PP a Catalunya és la col·lecció de piules que han fet llufa més completa que es pot trobar. Algú se’n recorda, de la mercenària que havia de ser la gran esperança blanca del PP local? Quan es va presentar ella sola a les darreres eleccions al Parlament, va treure uns dos mil vots en tot el país!

Per altra part, l’entusiasme en fer retrets a CiU perquè pacta amb el PP, no es veu frenat pel fet que el PSOE governi a mitges amb el PP a Euskadi, o que la cap de llista d’ICV, Mònica Miquel, de Cubelles, al Garraf, a la qual conec personalment, també ho hagi fet per a l’alcaldia. Amb el rebuig formal del partit, però alcaldessa.

A més, el PP també acusa periòdicament a CiU de pactar amb els socialistes. Doncs res, un clau treu un altre clau.

In medio, virtus

La Bíblia ja parla de set anys de vaques grasses i set anys de vaques magres. Això fa pensar que, des de que el món és món, sigui per les causes que sigui, les coses no van sempre bé, ni tampoc sempre malament. L’aspiració dels ingenus redemptors socials a que vagin sempre bé, doncs, està condemnada al desengany.

Periòdicament, han aparegut ideòlegs que han volgut establir un nou ordre que permeti arribar a la felicitat general permanent. No cal pas fer-ne ara el recompte i descripció. Les dues alternatives extremes estan condemnades al fracàs. Les simplificacions radicals serveixen per a què els periodistes puguin fer titulars de premsa i per a res més. Les darreres versions de les utopíes que hem vist: «tot el poder als soviets», va acabar com tots sabem; i «tot el poder al mercat» ens ha dut a la crisi que ara patim.

Aquest «tot el poder al mercat», és allò que en podem dir també «capitalisme salvatge». La darrera aparició d’aquesta estupidesa va propiciar-la un mal actor de cinema que va arribar a president dels Estats Units. El pobre home sabia d’economia més o menys el mateix que Zapatero: sabia distingir el valor dels diferents bitllets de banc. Amb ell va començar allò que se’n va dir «reaganomics», la doctrina de l’escola de Chicago, encapçalada per Milton Friedman. I tant, que la va fregir! Allò va dur als yupies i la sacralització del guany instantani i il·limitat. Després ho van revifar els «neocon», una altra colla de cretins que creia que tot es mesura en diners i, per tant, que el mercat ho regularà tot automàticament.

I no és cert. El guany immediat acostuma a ser enemic del guany durador, a llarg termini. Aquest principi tan elemental, el va oblidar el sector del crèdit (bancs i caixes). El guany immediat els va arrossegar a donar crèdits de forma irracional, a qualsevol més que probable insolvent, enlluernats per l’estúpid miratge del creixement il·limitat i perpetu de la bombolla immobiliària. Es van inflar de donar crèdits forassenyats a incautes ciutadans que no pensaven en els perills que se’ls derivarien d’un possible canvi de fortuna. Com acostuma a passar amb totes les estafes, per tant, els estafats tampoc eren innocents. I la bombolla immobiliària va inflar la del consum. S’ha viscut per sobre de les possibilitats reals; un 20% diuen. L’altre gran bestiesa del sector del crèdit, va ser comprar el diner a curt termini i vendre’l a llarg, com si el braguer de la vaca estalviadora sempre hagués de rajar a la mateixa galleda.

Els diners que deixa una entitat de crèdit no són reals: és diner inventat, que es deixa i es torna a deixar, tantes vegades com de l’endeutament va al consum i del consum a l’estalvi. És l’estafa piramidal que han fet entre uns i altres i que ara pagarà tothom qui no ho pugui evitar, sigui culpa seva o no. Les coses sempre es trenquen pel punt més dèbil.

Però com deia al començament, les crisi són cícliques. No cal esperar que tornin les bombolles econòmiques en un futur proper –la majoria ja no les tornarem a veure- però per la mateixa raó, vindrà la correcció de l’estupidesa dels neocon, autoproclamats defensors de la llibertat. La llibertat no és que tothom pugui fer exactament el què li roti, sinó que tothom respecti la de tothom. I això vol dir que és necessari un equilibri entre la regulació i l’emprenedoria. Ni la desprotecció de la dreta radical ni l’ordenancisme de l’esquerra filocomunista. In medio, virtus.

De l’enamorament a l’amor (segons Ausiàs March)

De tota l’obra d’Ausiàs March, plena de cants literaris a l’enamorament i el dolor que causa si no és correspost –fins i tot a aquest dolor, com a quinta essència del fin’amors, l’amor gentil- un dels poemes més sincers, més sortits de l’ànima és aquest que transcric al final, escrit després de la mort de la seva segona muller, Joana Escorna.

No ho diu enlloc, de quina de les seves dues mullers parla, però em sembla evident que es refereix a la segona. La primera, Isabel Martorell, germana del Johanot de «Tirant lo blanch», degué ser més aviat un matrimoni arreglat, on l’amor s’espera que ja sortirà amb el temps. El poeta havia tingut de companys d’armes, en les campanyes de Còrsega i Sardenya, al pare i a tres germans d’Isabel, cosa que devia reforçar, si calia, els llaços de relació entre dues famílies de la mateixa classe social en la Gandia del seu temps. March, no obstant, es va negar a celebrar el casament fins que el germà gran i cap de família dels Martorell no estigués disposat a fer-li efectiu el dot de la núvia (que no era cap minúcia, perquè es composava dels llocs del Ràfol de Xaló, Cuta, Traella, Benibéder i el Ràfol de Famut. Finalment, Johanot li va oferir els seus béns legitimaris en garantia, i el matrimoni es va dur a terme. Va durar poquíssim, perquè al cap de pocs mesos, moria Isabel. Si hagués estat enamorat a la vida real com en la literatura un trobador, no hauria esperat; i en pocs mesos difícilment s’hauria pogut desenvolupar un amor basat en la companyia.

Des de la seva joventut, March estigué enamorat. Va dedicar un bon nombre de les seves obres a una dama que identificava amb el senhal (pseudònim per no fer públic el nom de la dama, segons el costum dels trobadors) «Llir entre carts». El sobrenom, no gaire caritatiu amb la resta del gènere femení en edat de merèixer, procedeix del verset bíblic que diu: «Com un lliri entre els cards, / és la meva amiga entre les donzelles» (Càntic dels Càntics 2, 2). Sota el senhal s’hi amagava una dama aragonesa de la Cort, Teresa d’Híxar, vídua de Pedro Ximénez de Urrea i de Heredia, la qual havia mantingut, sense tornar-se a casar, l’administració dels béns familiars i l’educació d’un fill des de la pubertat. Més o menys, com la seva mare havia fet amb ell i la seva germana Peirona, sorda profunda de naixement. Les especulacions sobre una hipotètica projecció de la figura materna i un sucós complex d’Èdip, les deixaré per als freudians, que amb aquestes coses s’entretenen inofensivament llargues estones, com un gos amb un os.

També tingué altres enamoraments, i lluny de ser menyspreats, sobre tot. Cinc fills fora del matrimoni ho demostren. També tingué alguna aproximació a la pederàstia, atès que un edicte de Maria de Castella, regent del regne de València, ordenava que tornés amb els seus pares un noiet que convivia amb March. Cal dir que, històricament, el contacte dels efebus no era considerat homosexualitat. Es miri com es miri, cap al final de la seva vida, mostraria una radical homofòbia:

Yo guârt lo cel e no veig venir flames
per abrassar la sodomita sechta.

es lamenta a «Qui ne per si ne per Déu virtuts husa…» (Pagès CIV)

Amb la segona muller tampoc no va tenir cap fill, però l’estimació sincera es pot veure, no sols en aquest poema i d’altres, sinó en que fes hereu dels seus béns –que no eren pocs- a un nebot de Joana (el testament va ser impugnat pels seus cosins de la branca catalana dels March, no obstant, adduint que havia testat fora de la família). Per citar-ne només un fragment, basti aquest, on diu:

Quant ymagïn les voluntats hunides
y ell converssar, separats per a sempre,
penssar no pusch ma dolor haja tempre.

El millor, però, és llegir el poema.

Aquelles mans que jamés perdonaren… (Pagès XCII)

I
Aquelles mans (1) que jamés perdonaren
han ja romput lo fil tenint la vida
de vós, qui sou de aquest món exida,
segons los Fats en secret ordenaren.
Tot quant yo veig e sênt, dolor me torna,
dant-me recort de vós, qui tant amava.
En ma dolor, si prim e bé ‘s cercava,
se trobara que delit s’ï contorna;
donchs, durarà, puys té qui la sostinga,
car, sens delit, dolor crey no ‘s retinga.

II
En cor gentil, Amor per mort no passa,
mas en aquell qui per los vicis tira;
la quantitat d’amor durar no mira,
la qualitat d’amor bona no ‘s lassa.
Quant l’ull no veu e lo toch (2) no ‘s praticca,
mor lo voler, que tot per ells se guanya;
qui ‘n tal punt és, dolor sent molt estranya,
mas dura poch: l’espert ho testifica.
Amor honest, los sants amants fa colrre (3):
d’aquest vos âm, e Mort no ‘l me pot tolrre.

III
Tots los volers qu’en mi confusos eren,
se mostren clar per lur obra forana:
ma carn se dol, car sa natura ü mana,
perquè ‘n la mort sos delits se perderen;
en sa dolor, m’arma és enbolcada,
de què llur plor e plant (4) per null temps callen.
En tal dolor, tots los conorts me fallen,
com, sens tornar, la que âm és anada.
Mas l’altr’ amor, de amistança pura,
aprés sa mort, sa força gran li dura.

IV
Aquest’ amor, si los pechs (5) no la crehen,
és ver senyal del bé qu’en ell’ abita:
aquesta és qui sens dolor ‘delita,
y ells cechs volers de prop aquesta ‘s vehen.
Lo voler cech del tot ell’ il·lumena (6),
mas no en tant que leve ‘l cataracte (7),
e si posqués (8) fer sens empaig (9) son acte,
no for’ al món hull ab gota serena (10);
mas és axí com la poqua triagua (11),
que molt verí sa virtut li apagua.

V
Aquell voler qu’en ma carn sola ‘s causa,
si no és mort, no tardarà que muyra;
l’altre per qui dol continüu m’abuyra (12),
si ‘m deffaleix, no serà sens gran causa.
Ell pot ser dit voler concupiscible,
e sol durar, puys molt de l’arma (13) toqua,
mas fâll per temps, car virtut no invoca,
e d’un costat és apetit sensible.
Aquests volers l’amor honesta ‘m torben,
perqu’ entre mal e bé mes penses orben (14).

VI
D’arma e cors (15) és compost l’hom, contraris,
per què ‘l voler e l’apetit contrasten;
tot quant aquests de llur natura tasten
és saborós e vitals letovaris (16).
Altre voler qu’en mig d’aquests camina,
és atrobat que no té via certa;
cuyd’ haver port en la plaja deserta,
e lo verí li sembla medecina.
Aquest voler ab arma y cors converssa,
naix d’ells e fa la obra d’els (17) diverssa.

VII
Tres són les parts vers on mos volers pugen,
e per semblant vénen per tres maneres;
entre ssi han contraries carreres (18),
delits portants e d’altres que m’enûgen.
Quant los delits del cors la penssa ‘m mostra,
yo sênt dolor, car són perduts sens cobre (19).
Altra dolor sent qu’em vïst tot e ‘m cobre (20),
com (21) pêns que Mort ha tolta l’amor nostra.
L’altre voler, Rahó y Natura funden,
que sens dolor molts delits ne abunden.

VIII
Lo loch on jau la dolor gran que passe,
no és del tot fora de mes natures,
ne del tot és fora de lurs clausures;
lo moviment, crêu (22) que per elles passe.
Aquell voler qu’en mi no troba terme
és lo mijà per on dolor m’agreuja;
l’estrem d’aquest fora natur’ alleuja,
ffort e punyent, mas encansable verme (23).
Oppinió falssa per tots és dita,
que fora nós e dintre nós habita.

IX
D’aquest’ amor les demés gens tremolen;
aquesta és sentida y no sabuda;
poques gents àn sa causa coneguda;
delits, dolors per ella venir solen.
Lo cors (24) per si lo seu delit desija,
l’arma (25) ‘naprés lo sent, e vol atényer
lo propri seu, al qual no ‘s pot empènyer,
car tot és fals, d’on ella se fastija.
D’aquests contrasts aquest’ amor escapa,
que veritat no ateny ab sa capa.

X
Tant és hunit lo cors ab la nostr’ arma,
que acte (26) ‘n l’om no pot ser dit bé simple;
algú (27) no és vers l’altr’ umil (28) e simple:
contrast se fan, hú contra l’altre s’arma (29).
Mas és tan poch lo contrast a sa hora,
qu’en fets del cors, l’arma no fa gran nosa;
y en contemplant, axí l’arma reposa,
que, bé reprès, lo cors d’açò no plora.
Aquesta pau en mi no és molt longa,
per què dolor més qu’ell (30) delit s’allonga.

XI
Dolor yo sênt e sembl’ a mi estrema;
no so en punt de voler consell rebre,
e de negun remey me vull percebre,
ans de tristor he presa ja ma tema (31).
Si ‘m trôb en punt que dolor no m’acorde,
ja tinch senyal ab què a dolor torne:
recôrt sos fets d’amor, e allens borne (32);
d’ascí ‘scapant ab oci no ‘m concorde.
Son espirit ab lo cors yo contemple;
tant delit sênt com l’om devot al temple.

XII
De pietat, de sa mort ve qu’em dolga,
e so forçat que mon mal haj’ a plànyer;
tant he perdut, que bé no ‘m pot atànyer,
Ffortuna ja no té què pus me tolga.
Quant ymagïn les voluntats hunides
y ell converssar, separats per a sempre,
penssar no pusch ma dolor haja tempre,
mes passions no trôb gens aflaquides;
e si per temps elles passar havien,
vengut és temps que començar devien.

XIII
Mes volentats, mos penssaments aporten
avall y amunt, ‘sí com los núvols l’ayre;
adés me dolch, puys dolor no sênt gayre,
e sênt dolors qu’ab si delits comporten.
Quant pens qu’ells morts de res dels vius no pensen,
e les dolors que pâs, sens grat se perden,
mos sentiments han mal, e no s’esperden (33)
tant que d’amor e dolor se deffenssen;
e pâs dolor qu’en la d’Infern s’acosta,
com en est món no la’m veuré de costa (34).

XIV
En altre món a mi ‘par que yo sia
y ells propis fets, estranys a mi aparen;
semblant d’aquells que mos juhís loaren,
lo fals ‘par ver, la veritat falsia.
Los meus juhís la dolor los offega,
lo loch no ÿ és hon primer habitaven.
S’ï és (35), no tal com ans del cas estaven;
alterat és: la mort; y asò ‘m fa brega
tal e tan fort, qu’altre matant, mi mata.
No ssé com és, que lo cor no m’esclata.

XV
Alguns han dit que la mort és amarga;
poden-ho dir los qui la sabor senten,
o de per ssi o com per altre tenten
sa fort dolor, qu’entre totes és larga.
Per mi no têm, per altre l’é temuda;
puys fôn cruell, ja pietat no m’haja;
qui ‘n terra jau, no têm pus aval c’aja:
en l’esperat, ma ‘sperança ‘s perduda.
¡O partiment dolorós, perdurable,
ffent, en dolor, mi comparat diable!

XVI
No prêu (36) los béns que yo sol posseesca,
car plaent res (37), home sol no pratica;
la Mort no têm, que lo món dampnifica,
sinó que têm qu’el Cel me defallesca.
Tot cas yo mir ab una egual cara:
res no ‘m fa trist, e ja, molt més alegre;
no és color desobre, blanch o negre:
vers mi no ÿ ha cosa ‘scura ne clara.
Tot quant Amor e Por me pôgren noure (38),
ffiní lo jorn que li vïu los ulls cloure.

XVII
Segons lo cas ma dolor no és tanta
com se requer per un mortal damnatge;
sobre tots mals, la Mort porta ‘vantatge:
yo l’he sentit e de present m’espanta.
Segons l’Amor, del dân no pôrt gran signe,
e vôlgra yo qu’en lo món fos notable,
dient cascú: «Veus l’ome pus amable!»
e que plangués cascú mon fat maligne.
Aquell voler, caussat per cos’ onesta,
mentre seré, serà mostrant gran gesta.

XVIII
Tan comun cas ¿per què tan estrem sembla
al qui per sort la Mort en tant lo plaga?
¿Per què ‘n tal cas, la rahó d’om s’amaga,
e passió tota sa força ‘ssembla (39)?
Déu piadós e just cruel se mostra:
tant és en nós torbada conexença!
‘Ffluxant dolor, primer ‘plega creença,
mas ferm saber no ‘s en potença nostra.
Als que la Mort toll la muller aymia,
sabran jutjar part de la dolor mia.

XIX
Tot ver amich a son ver amich ama,
de tal amor que Mort no la menyscaba,
ans és fornal qu’apura l’or y acaba,
lexant-lo fi, e l’àls (40) en fum derrama.
D’aquest’ amor âm aquella qu’és morta,
e, tement, âm tot quant és de aquella.
L’espirit viu. Donchs ¿quina maravella
que âm aquell? E res tant no ‘m conforta.
Membra’m la Mort, e tôrn en ma congoxa,
e quant hi so, dolor pâs com me floxa (41).

XX
Accident és Amor, e no substânça (42),
e per sos fets se don’ a nós conèxer;
quant és ne qual ell se don’ a ‘parèxer;
segons d’on pârt, axí sa força lança.
‘Si com lo vent, segons les encontrades
on és passat, de ssi calt o fret gita,
axí Amor, dolor da o ‘delita,
segons lo for (43) del loch hon ha lançades
ffondes rahïls (44): o sús cara de terra
o sobre fanch, o sús molt aspra serra.

XXI
Amor en l’om dos lochs disposts atroba,
car hom és dit per ses dues natures:
lo cors per si, vol semblant de sutzures (45),
l’arma (46), per si, d’un blanch net vol sa roba.
D’ells hahunits (47) surt amor, d’algun acte
que no ‘s diu bé qual d’ells més part hi faça;
cascú per si algun delit acaça,
y, aquell atès, l’altre ‘n porta caracte.
E vêus (48) la Mort que llur voler termena:
lo bo no pot, no basta que l’offena.

XXII
Morint lo cors, a son amant no ‘l resta
sinó dolor, per lo recort del plaure;
ffallint aquell, no tard’ amor en caure:
ffallint lo sant, defall la sua festa.
Alguns delits qu’en l’arma pel cors (49) venen,
són los composts qu’els amadors turmenten,
e cascú d’ells tanta y qual dolor senten
segons del cors o de l’arma part prenen;
e, mort l’amat, amor és duradora
tant quant lo mort del viu té gran penyora.

XXIII
Ço qu’en passat enbolt (50) e confús era,
és departit: lo gra no ‘s ab la palla;
esperiment altre no ‘m pens hi valla (51);
per la Mort és uberta la carrera (52).
Ma carn no ssent; donchs no ‘s pot fer (53) que ame,
car ja no és ço que sentir-hi feya;
si voler tinch, pech és lo qui no crehia
que l’espirit de pur’ amor s’enflame,
cobejant molt que Déu s’arma s’enporte;
açò dubtant, que yo pena reporte.

XXIV
Si ‘n nostr’ amor pens esser fi (54) venguda
e d’ella pêrt esperança de veure,
sinó que tost vinch en açò descreure,
l’arma ‘n lo cors no fóra retenguda.
Si bé los morts en lo món no retornen,
ans d’esser mort noves sabré d’aquella.
‘Stat és ja: donchs, no ‘s gran maravella,
açò ‘sperant, mos sentiments sojornen;
e si cert fos qu’entre los sants fos mèsa,
no vôlgra yo que de Mort fos defesa.

Endreça
O Déu, mercè! Mas no ssé de qu’et pregue,
sinó que mi en lo seu loch aculles;
no ‘m tardes molt que dellà mi no vulles,
puys l’espirit on és lo seu aplegue;
e lo meu cors, ans que la vida fine,
sobre lo seu, abraçat vull que jaga.
Fferí’ls Amor de no curable plaga (55);
separa’ls Mort: dret és qu’ella ‘ls ‘vehine (56).
Lo jorn del Juhÿ, quant pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos.

Notes
(1) Les de la Mort.
(2) Tocar.
(3) Cultivar, mantenir.
(4) Plany.
(5) Necis.
(6) Ella –l’amor- il·lumina.
(7) Opacitat que es forma en el cristal·lí de l’ull.
(8) Pogués.
(9) Dificultat.
(10) El cristal·lí (transparent, se sobreentén).
(11) Triaca, antídot general de la medicina medieval, contra diversos verins.
(12) M’inunda.
(13) Ànima.
(14) Fan orbes, cegues.
(15) Ànima i cos.
(16) Electuaris, medicaments constituïts per unes pólvores, dissoltes en mel o un xarop.
(17) D’ells.
(18) Camins.
(19) Sense possibilitat de recuperació.
(20) Que em vesteix i tot em cobreix.
(21) Quan.
(22) Crec.
(23) Cuc, rosec.
(24) Cos.
(25) Ànima.
(26) (Cap) acte.
(27) Cap.
(28) Insignificant.
(29) Pren les armes.
(30) Que el.
(31) Sentit general dels pensaments.
(32) Enllà cavalco.
(33) Perden.
(34) A prop.
(35) Si hi és.
(36) Preo, aprecio.
(37) Cosa plaent.
(38) Podrien enfonsar.
(39) Reuneix.
(40) Les altres coses.
(41) Quan m’afluixa (li minva).
(42) Distinció aristotèlica entre el què és intrínsec, indispensable, en la cosa, i el que no ho és.
(43) El fur (la classe).
(44) Arrels.
(45) Brutícies.
(46) L’ànima.
(47) Ajuntats.
(48) I heus.
(49) En l’ànima pel cos.
(50) Embolicat, complex.
(51) Valgui.
(52) El camí.
(53) No es pot fer: és impossible.
(54) Esser al seu final.
(55) Ferida.
(56) Els faci veïns.

El PAM

És ben cert que només cal que t’asseguis al pedrís del teu portal, si vols veure passar el cadàver del teu enemic.

La darrera columna –vull dir que no en faran d’altra, a pesar que s’acomiadin amb un “fins aviat!”- del PAM a la Gaseta de Matadepera, confessa finalment quin era el mesquí propòsit de la seva existència: impedir la majoria absoluta de CiU.

En la confessió, queda implícitament palesa la immensitat del seu fracàs, la seva absoluta graponeria: CiU té la majoria més aclaparadora de totes les que ha fet en unes municipals –perquè sempre ha estat la força més votada a Matadepera, en totes les eleccions des de la fi del franquisme-; tot i que en una ocasió, amb quatre regidors, la victòria no fos suficient per impedir la formació del tripartit local.

Des de la majoria absoluta folgada d’ara fa quatre anys, la força nacionalista ha pujat fins a la majoria qualificada, superant els dos terços del consistori: nou regidors, i a prop de treure’n deu. El resultat és la palesa convalidació de l’electorat a la manera de fer del darrer govern de CiU, i la repulsa popular més severa a la del nefast tripartit local: de set a tres, de tres a un.

Des de que el PAM va passar per la pedra de toc de tenir la responsabilitat de governar sense el paraigua de CiU, el nombre del seus regidors ha baixat en caiguda lliure: el passat mandat municipal un i, per a aquest, al sot. Sot que es van cavar ells mateixos, amb el faraònic aparcament soterrani que van voler construir, fetillats per la sibil·lina temptació de qui els va induir a formar el tripartit: Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me.

Fins llavors, còmodament instal·lats en una oposició pintoresca o en un irrellevant gregarisme al govern de CiU, les seves capacitats polítiques havien quedat en el mateix grau d’evidència que les cartilles militars reconeixien al coratge en combat del soldat espanyol de lleva; “se le supone”, hi posava.

No fou així amb el seu sentit de la decència. Contra CiU, tot s’hi val, ha estat la divisa de tots els tripartits que el país ha patit darrerament. La seva manca d’escrúpols va quedar ben palesa en la ignominiosa calúmnia a aquell sant baró que fou el difunt Sr. Lluís Iribarren, l’alcalde que els havia admès a governar en coalició. No fou aquesta la única, però si la més greu de les deslleialtats que li van fer.

Amb una insensata fatxenderia, potser, volien compensar la seva manca d’escrúpols. En el debat electoral de fa vuit anys, el seu cap de llista feia ironia al·ludint a una regidora independent de l’anterior llista de CiU, que s’havia passat a la seva: «S’han deixat escapar en Rivaldo», va dir. De fet, però, la comparació amb el brasiler no anava desencaminada: fora del Barça, aquell jugador ja no va fer mai més res de bo.

I és que, al final, sempre tornen les coses al seu lloc. És ben certa aquella sentència que diu: es pot enganyar a tothom durant poc temps, o a uns pocs sempre, però sempre a tothom és impossible. Fins i tot el mateix PAM es va adonar que ja no enganyaven a ningú, i fa unes setmanes va plegar.

Que el vent de la Història s’endugui el PAM on no pugui tornar mai! O potser no; que es tornin a presentar, que CiU encara tornarà a millorar resultats!

Internet és una mina (si saps què busques…)

El món està ple de gent que ofereix els seus coneixements de forma generosa, sense pretendre cobrar a canvi. Quan se’ls llegeix, cal tenir criteri per saber discernir, perquè no tot el què diuen és sensat; però en el món acadèmic també, mal que li pesi.

Fa uns anys, una amiga andalusa que ensenya clàssiques en un IES gallec, amb la qual ens emailem de tant en tant, em va enviar un poema que havia escrit. Com que la producció poètica d’un servidor és insignificant, se’m va acudir que era millor enviar-li un poema amb cara i ulls, que seria d’altri, naturalment, escrit en català, i afergir-hi la traducció corresponent. Vaig escriure al cercador «Poesia catalana».

Havia trobat una mina. Milers de poemes, des de facsímils de manuscrits antiquíssims, com el del «Spill» de Jaume Roig que es conserva a la Biblioteca vaticana, fins a transcripcions diplomàtiques de tota la poesia antiga, poemaris de contemporanis, etc. Vaig començar a llegir, i aviat vaig advertir que les possibilitats que oferia la via eren monumentals, mai vistes…

Sense anar més lluny, la troballa d’un incunable del mateix Spill de Roig, imprès el XVIII a València, que es conserva a la Biblioteca Valenciana, em va permetre dur a terme, amb total comoditat, un treball que en altres èpoques hauria estat impossible sense comptar amb una substanciosa beca, unes setmanes per dedicar-s’hi i unes acreditacions acadèmiques especialment brillants: una edició comparada d’ambdós textos.

Sense Internet, hauria calgut obtenir el permís d’una i altra biblioteca, desplaçar-se durant diversos dies a Roma i a València per copiar els textos sobre paper, i una gegantina erudició per disposar dels coneixements que permetessin redactar totes les notes al peu.

Amb Internet, aquesta feina la vaig fer des de qualsevol lloc, fins i tot a dalt d’un tren, còmodament i posant-m’hi i deixant-ho quan i com em venia bé. I les notes al peu… cada paraula que resultava poc clar, o que oferia l’aparença d’amagar algun concepte ignot, si no es podia trobar en els diccionaris –on line, no cal dir- es posava al cercador i, oh meravella, quasi amb tota probabilitat se’n podia trobar algun aclariment.

Després, van anar venint altres obres i autors, des dels Carmina Rivipullensia fins als novíssims, que he anat col·leccionant al disc dur de l’ordinador. Afegir-hi l’accentuació, la puntuació i les notes al peu, em permetien fixar el record de la meva proposta de lectura de cada obra. A aquesta activitat dedicava les estones mortes o de lleure…

Fins que un dia, l’amic Manel Costa, president de la Fundació Ars, em va convidar a tornar a escriure a «Quadern». Vaig pensar que, sense cap ànim de pontificar –jo no m’hi jugo un prestigi acadèmic- bé podia parlar de la nostra poesia clàssica, després d’uns anys de llegir-la i estudiar-la amb una certa assiduïtat. Però un article en una revista no és espai suficient, ni de bon tros, per donar sortida a tot el material que vaig acumulant. Què em costava, posar tota aquesta feina en uns fitxers pdf que tinguessin l’aparença d’un llibre amb l’obra que hagués pogut reunir de cada poeta? Res.

Dit i fet. El web de la Fundació té penjats els pdf que acompanyen cada un dels meus articles. El mateix faré aquí, si el hoster d’aquest blog no me’n priva, pel pes en Mb de tanta literatura.

Avui, però, ja m’he allargat massa per parlar mínimament d’un poeta. Però tampoc no és cas de no parlar-ne. Per aquest motiu, he triat la única obra que es conserva, segurament, d’un tal Andreu de Boixadors (premonitori cognom, a fe de Déu!), del qual sembla que no se’n sap gran cosa. Diu així:

Pus mon cosí me trau de pressa tanta…

Pus mon cosí me trau de pressa tanta
que no permet jo vag’a rodolons,
al cavaller qui té por a vuytanta,
vós li direu qu’es câch en los collons.
Del gentil hom, qui (lo migh és pugesa),
reste content, fiant de sa virtut,
per què us supplich, ‘squivant molt peresa,
de continent s’ï fasa lo degut.

‘Vuy que sos béns són en tanta flaquesa,
mon oncle vol mostrar-se tan agut;
(porta morint), féu el la bestiesa
com no tïr’ a la volta de Berut.

La poteta (amb o) del llop

Com el llop del conte, aquesta cosa que els mitjans en diuen “els indignats”, ha començat a ensenyar la pota del llop per sota la pell de xai, de forma que ja ningú pot mirar cap a una altra banda.

És innegable que hi ha un grup bastant nombrós de gent que pateix la crisi econòmica, de manera greu. És natural que es queixi. Menys natural resulta, ja, que no es faci examen de consciència, a més de indignar-se contra els poders. Aquella categoria de poders que en el temps de la transició postfranquista qualificàvem de “fàctics”. El poder real, de veritat, en altres paraules. No vull exculpar, ni una mica, les responsabilitats innegables d’aquests poders fàctics en aquesta terrible crisi, però tampoc es pot amagar la imprudència amb què tanta gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats.

Aquesta gent que ara es lamenta i s’enfada, se sent del tot òrfena de líders, perquè la seva representació política –els partits d’esquerra- ha fet fallida: ideològica –els vells dogmes i els vells anatemes ja no serveixen, perquè el món ha canviat molt des del segle XIX - i personal –els quadres dirigents durant aquests darrers anys, d’aquestes forces polítiques, han mostrat impúdicament la seva baixa estofa.

Com a l’altre extrem del ventall polític, aquells que lluiten contra la democràcia han vist la ocasió per a la seva infecció oportunista d’una part del teixit social, que s’ha quedat indefensa. De la mateixa manera que ha crescut l’extrema dreta feixista, en el brou de cultiu de la indignació contra l’enemic assenyalat com a responsable de tots els mals, “els emigrants”, l’extremisme marxista o anarquista pretén créixer gràcies a la indignació dirigida contra un altre enemic responsable de tots els mals: “el sistema”.

Només ha calgut veure, aquest matí, dues coses:

a) els pobres ànimes de càntir dels periodistes, dolent-se de que no els deixessin informar en directe des del lloc dels fets. Ells, pobrets, que en tot moment han tractat amb cotó fluix la “moguda” dels indignats, ara els sorprèn veure com els coarten la llibertat d’expressió!
b) les pintes que exhibien els fills de Tejero que han volgut segrestar el Parlament de Catalunya aquest matí; aquí la tens, la pústula social que tan estúpidament va cultivar l’ecoloxisme Armani!

I quin deu ser, el tractament contra aquestes infeccions? Doncs el que la medicina prescriu per a aquesta mena de mals: antibiòtics i cirurgia, si cal, contra els partits no democràtics; reconstituents, aliments saludables i exercici, per als que ho són.

Els d’esquerres, sense anar més lluny, s’ho necessiten força: han de canviar fins que no els conegui ni sa mare. Però la dreta també necessita tractament: es deia que l’aproximació a l’extremisme dretà del PP havia d’impedir l’aparició del feixisme a les institucions representatives; ja s’ha vist que no. Com van haver de fer els francesos contra el lepenisme, en aquestes municipals ha calgut algun pacte insòlit per barrar l’accés al poder als fatxes.

Val més per a tothom, que el PPC abandoni definitivament l’aznarisme que ja fa temps que arrossega i el neoracisme que ara li ha donat algun rèdit electoral, i s’instal·li en la ponderació d’un centre dreta. I per als anti democràtics, el Codi Penal.