Blog d´en Toni Ferran

Bergman

Ha mort Igmar Bergman, el cineasta suec. Als inicis de la meva cinefilia, em va fascinar aquell film amb l’impronunciable títol de «Det sjunde inseglet», en el qual un cavaller que feia cara de Max von Sydow jugava a escacs amb la Mort. Allò era totalment nou, sorprenent, per als que estàvem acostumats al cinema nordamericà. Tampoc havíem vist cap Dreyer, llavors, encara.

Molta gent, en aquelles èpoques (i potser ara també), no entenia el cinema de Bergman. «Persona» era un altre d’aquells films que passàvem estones analitzant, tractant de treure’n l’entrallat. Ja no recordo les alambinades hipòtesi interpretatives que bastíem, però haurien fet les delícies d’un psiquiatre argentí. I si la cosa es posava  complicada, la censura franquista proporcionava el recurs infal•lible per explicar els buits d’interpretació: «deu estar tallada…», dèiem.

La veritat és que, amb el temps, sembla que es va fent evident que la cosa incomprensible, per a nosaltres, són els suecs. És com si s’expliquin cap endins; al revés de nosaltres, que ens expliquem cap enfora. Bergman els retravava meravellosament. I em refereixo a que els mostrava en la seva complexitat, descomptant que la fotografia, sobretot la de Sven Nykvist, és una cosa excelsa. Davant els films de Bergman, opino modestament, cal asseure’s i gaudir-ne, sense intentar cap exercici de psiquiatria recreativa.

A Bergman, crec, li devem una alta lliçó; la que ens va donar sobre allò que Pla en deia “les amenitats del socialisme”. El model socialdemòcrata suec era unànimament considerat la perfecció política, el súmmum, la pera en patinet, per tota la intel•ligentsia antifranquista. Allà sí que tot ho feien bé. La redistribució de la renda era perfecta, a Suècia. Però un dia Bergman va anar a rodar als USA «Face to Face» (1976). El director, bon socialdemòcrata, a la tornada va declarar al fisc del seu país els beneficis que li havia proporcionat el film. El fisc socialdemòcrata «tope guai» per a la progresia local, li va cobrar més del 100% sobre els ingressos declarats. Literalment. Se li van quedar tot el fruit del seu treball i encara una mica més.  Bergman, llavors, va “exiliar-se” fiscalment a Alemanya, on va rodar la següent pel•lícula: «The Serpent’s Egg» (1977). La socialdemocràcia ben entesa comença per un mateix!

En fi, que per molts anys el tinguem en el cel de cel•luloide!

Els camacus

Hi ha coses que no s’entenen. A can Fanga, elecció rera elecció, manen els sociates. Els ensorren cases perquè juguen a fer túnels com si fos la ruleta russa (encanonant la templa dels ciutadans, no cal dir), i tornen a votar-los. Els munten uns girigalls de trànsit monumentals, i voten altra vegada sociata, bovinament. Els trens de rodalíes no van ni amb rodes (no m’he pogut aguantar de fer el joc de paraules), i sociates forever.

Ja veurem què passa amb la Sagrada Família i, ara, els deixen a les fosques i condemnats a ensumar el fum dels generadors d’emergència durant mesos, amb un alcalde sociata i un president de la Generalitat sociata (el mateix que va nomenar el president de l’elèctrica quan era ministre). Saben què votaran, oi, la propera vegada?… Premi!

Matadepera és un poble petit, però aquí, com es diu vulgarment, el més “tonto” fa rellotges. A l’anterior mandat municipal vam tenir un regidor sociata. Gràcies a ell, les arques municipals estan pagant els cinc milions llargs d’euros d’un aparcament soterrani que ningú necessitava, que ningú demanava, i que destrossa la visió de la plaça del Casal de Cultura amb dues descomunals xemeneies de ventilació de quatre metres i mig d’alt. Saben quants regidors socialistes té, ara el poble? Cap ni un.

Que n’aprenguin!

Fil a l’agulla

A un mes llarg d’haver-nos estrenat, el grup municipal de CiU ja hem pres diverses decisions. Algunes de rituals, com la majoria de les del Ple de juliol. Els altres grups polítics del Consistori, donant-nos una mostra de confiança que agraïm, van votar-les a favor, amb l’excepció de dues abstencions en una d’elles.

També hem començat a prendre un seguit de decisions que, considerades d’una en una, no serien pròpiament notícia, però que com a conjunt són les que fan que el dia a dia del funcionament municipal rutlli. I això sí que és important. Encara n’hem pres algunes més. En destacarem tres, aquí.

La primera, la de no encomanar -i pagar- l’auditoria externa dels comptes municipals de l’anterior mandat. Convé aclarir que una auditoria no serveix per comprovar que la despesa de l’Ajuntament ha estat ben gastada, sinó per garantir que els assentaments de la comptabilitat municipal estan degudament documentats. Són dues coses ben diferents. D’aquesta segona, no en tenim cap dubte. De la primera, durant els quatre anys anteriors CiU ja va anar manifestant què opinava de cada partida, en el seu moment. I sempre que calgui, el grup actual de CiU en farà el seu judici polític. Que una cosa no treu l’altra.

La segona, la de donar la instrucció de reprendre immediatament i segons el projecte previst, l’obra del carrer Aldavert, paralitzada per discrepàncies de darrera hora en el si de l’anterior govern municipal. Excessivament de darrera hora, quan implicaven la renúncia a instal•lar elements ja fabricats, increments de costos substancials i, cosa encara molt pitjor, el risc de no poder complir els terminis que condicionen la percepció de subvencions atorgades. Grosso modo, s’hi jugava un milió d’euros a pagar a càrrec dels impostos mataperencs, de més. Poca broma.

I la tercera, emprendre el sanejament gradual de les noves pavimentacions del centre. Sentint-ho molt, no podem fer-ho tot de cop. No hi ha prou diners. En una primera fase, que serà immediata, es sanejaran uns 200 m2, que inclouen el tros del qual un ciutadà en va dir, amb ironia, “el carrer de les castanyoles”.

CiU

Gaseta de Matadepera, agost del 2007

Piazza Sordello

Aquest cap de setmana passat vaig passar-lo a Itàlia. Diumenge al matí, concretament, era a Màntua. Assegut en un banc de pedra, esperava que fos l’hora concertada per visitar el palau ducal i contemplava la gran plaça que té al davant. Les grans places italianes són una cosa admirable. Ja no diguem la del Palio, a Siena, o la de San Gimignano, a la Toscana. Aquesta, que Rigoletto devia creuar per anar a demanar al duc i als altres que no li violessin la filla, és una mostra magnífica de com la Història ens va llegant els edificis: el campanar romànic de la catedral, amb arcuacions llombardes (si som a la Llombardia…); la façana del temple, neoclàssica, com el palau que té a mà esquerra, fruit de la dominació austrohongaresa, plena de pomposa estaturaria; a continuació, un casal de gust mediterrani, amb persianes de llibret a totes les finestres, que no desentonaria gota al barri de la Seu, a Ciutat de Mallorca; després, un altre edifici, d’aire gòtic medieval, merletat. Un lloc viscut des de fa segles, aquesta ciutat que van fundar els estruscs.

Llavors, se’m va acudir com posaria de nerviosos a tots aquests urbanistes filosocialistes, una plaça així: res de línia de cornisa forçosa, res de reticulació de les obertures per al conjunt… llibertat de creació total! A tots aquests malalts de pauta, que es posen frenètics com un que pateixi d’autisme davant qualsevol trencament de la rutina, aquesta plaça els deuria provocar vertigen, overflow neuronal.

Allà on manen aquesta mena de quídams, lamentablement, imposen la línia de cornisa correguda, les pautes estètiques per a que tota l’edificació sigui igual d’anodina, sense la més mínima capacitat pertorbadora de la inèrcia mental.

Retornin-nos la llibertat estètica, senyors urbanistes filosociates. Com Rigoletto, els ciutadans els diem:

…Pietà, pietà, signori,
pietà, signori, pietà.

La lliçó Pique

A la vida et trobes, a vegades, gent que té una certa vàlua, però que té molta pressa per veure-la reconeguda. Això els fa ser cul de mal seient i córrer d´una banda a l´altra com una rata emmetzinada.

En el cas del senyor Piqué, des del PSUC -llavors ”el partit” tout court- passant per festejos amb tot l’espectre, fins arribar a ser el fitxatge per donar un vernís de moderació i centrisme al PP del senyor Aznar, moderat per la banda del folre, com hi ha món! Passada l’etapa, amb algunes anècdotes còmiques, com les repetides capadetes davant l’emperador del món a peu d’avió, l’home va anar a engruixir la llista de les patumetes que el PP fitxa amb propòsits electorals a Catalunya periòdicament, i que acaben perdent-se en la nit de l’oblit. Algú es recorda avui del senyor Bueno, empresari de piscifactories?

Ahir a la tarda, el senyor Piqué va sortir cantant Viva el Rey! del destacament del PP a Catalunya, per deixar-lo en mans dels tradicionals i incombustibles Últimos de Filipinas, els inasequibles al desaliento. De moment, aquest és el darrer fascicle de la instructiva enciclopèdia “No et pensis que els catalans som espanyols”. L’anterior fascicle, amb el bonic lema “Maragall al carall!”, anava de la franquícia local del PSOE i com els nois de bona família barcelonins no tenen res a fer en front dels “españoles fetén” del Baix Llobregat, en un negoci on els amos són a Madrid.

Certament, militar en un partit sobiranista català -com a opció professional- ofereix menys expectatives de ser ministre d’Espanya. Fins i tot, diria que més aviat fa pronosticar que no se’n serà. Però si un llegeix aplicadament l’enciclopèdia, veurà que ni fent-se d’un partit espanyol, per a un català que no sigui vist com un español fetén, les oportunitats professionals són limitades. Era un del PSOE qui deia que un xarnego no podia ser President de la Generalitat, era Ortega i Gasset qui deia “sólo cabezas castellanas pueden pensar España”. Més clar, aigua!

La Puntual

En el darrer Ple municipal de Matadepera, el senyor Comas -parlant en nom del grup d’Esquerra Republicana- va tornar a il·luminar-nos amb una de les seves profètiques sentències: CiU és un partit monàrquic.

Caram! i jo que sóc de CiU, no me n’havia adonat. Després de tant de temps. No voldria fer el set-ciències, però un, modestament, sempre hauria dit que tant per a Convergència com per a Unió, la qüestió de si monarquia o república era accessòria. De fet, el catalanisme polític havia estat sempre “accidentalista”, en aquesta matèria. Un dels cappares de les seves primeres èpoques, Cambó, ho va explicitar en els següents termes: “monarquia?, república? Catalunya! Ja sé que Cambó és el dimoni cucarell per a tot republicanet, però ho va dir i encara val.

I diré més. Posat a triar entre una monarquia com la d’Holanda i una república com la de l’Iran, un servidor triaria la monarquia. A ulls clucs. I no per ser monàrquic, sinó per raons més que evidents. De la mateixa manera, si em calgués triar entre una república com la d’Àustria i una monarquia de la península aràbica, no dubtaria ni un moment a escollir república.

Com pot ser, doncs, que algú consideri prou important com per fer-ne esment a la denominació del partit, la forma jurídica de designació del cap de l’Estat? La resposta només pot ser una: l’interès del partit en qüestió rau en derrocar la monarquia i instaurar un sistema republicà. Això es pot entendre en una situació com la que es donava en nèixer ERC, en la qual el monarca espanyol manegava i desmanegava la política governamental de manera clarament insensata. A l’Estat van sortir altres partits republicans, pel mateix motiu.

Però resulta que aquell rei ja va acabar tocant el dos del seu regne amb la cua entre les cames. I el va succeir una república, com ERC i altres pretenien. Però, després de tot, la cosa va anar com va anar (que tampoc va ser per llançar coets) i avui Espanya té un monarca que no fa més disbarats dels habituals en els caps d’Estat, siguin reis o presidents de república.

Ara i aquí, diria, són perfectament compatibles un nul entusiasme genèric per la monarquia com a institució, amb l’escepticisme més absolut sobre la necessitat de substituir-la per una república en el cas concret d’Espanya.

Que encara existeixi aquí, doncs, un partit que fa bandera del republicanisme, deu resultar anacrònic. Una mica com si encara hi hagués un comerç denominat “La Puntual”, com la botiga de betes i fils del senyor Esteve.

Com quedem?

Tinc la sospita que en Carod passarà a la petita història del país. El bufat negociador amb la banda terrorista amb més infiltrats dels serveis secrets espanyol que “progres” no hi ha en una “mani” antiamericana, no passarà pas a la Història, en majúscules, per haver dut el fi de la violència ni per cap altre bon motiu. No podia oferir res; perquè havia d’obtenir-ne alguna cosa, fora de convertir-se en el barret de rialles de la premsa madrilenya? Continuament li fan empassar galipaus el seu partit, els seus socis de govern, els seus aliats a Madrid. Hi ha més feina a collir-lo que a tombar-lo, el pobre.

Passarà a la petita, em sembla, com Pich i Pon, el polític lerrouxista barceloní de principis del segle passat, només famós per les “piquiponades” (la batalla de “Waterpolo”, per exemple).

L’ínclit Carod, després de presentar com a menor la força dins el seu propi partit dels crítics com Carretero, com Beltran, ara els atribueix l’haver-lo obligat a predicar el “no” a l’Estatut. Home, si són pocs, com s’ho van fer per fer-lo sortir a demanar el contrari del què la direcció pensava? Aquests pocs, poden ells sols fer triomfar els seus criteris dins el partit, en front d’una majoria, o són més dels que ell vol i diu? Com quedem?

Quan et pispen la cartera

El senyor Montilla no pot ocultar ni per un moment que per a ell, allò que li importa realment és que els seus governin a Madrid, perquè per a ell el Govern que realment importa és el de Madrid. Això de Catalunya ho troba pecata minuta.

Si no fos així, la diferència entre tenir l’Estatut bloquejat pel Govern espanyol o sub judice pel Tribunal Constitucional, li resultaria força més anecdòtica. No és que a cap catalanista li faci gràcia que el PP hagi dut l’Estatut als tribunals, però és un dret que té. I és conegut l’aforisme aquell que diu que “qui usa de son dret, no perjudica ningú”. Al que no hi ha dret, es a què passat un any de l’aprovació, que el Govern socialista del senyor Zapatero encara tingui més calent a l’aigüera en matèria de transferències recollides a l’Estatut. I a que el tripartit (ai no, que ara se’n diu l’Entesa!) s’ho miri com qui veu ploure, mesell del tot.

També seria greu que el Constitucional anul·lés o laminés l’Estatut, però en aquest cas, sigui a instància del PP o d’aquell senyor que era o és socialista i que porta els cognoms Múgica Herzog, la cosa tindria gravetat per ser una sentència amb força d’obligar, no per qui fos la part agent en el litigi.

La cosa que fa ràbia, quan et pispen la cartera, és que te l’hagin pres; que hagi estat un carterista o un “descuidero”, només resulta anecdòtic.