Blog d´en Toni Ferran

Nadal tolera que els seus socis de govern es manifestin contra el caos de RENFE a Barcelona el dia 1, però no que ho faci CiU

Paco Candel

Els darrers anys, l’escriptor Paco Candel havia mig desaparegut del circ mediàtic. No obstant, em sembla indiscutible que el país li deu que la part autòctona de nosaltres comencés a veure la part immigrant amb uns altres ulls.

Candel no presentava els veïns del seu barri com la cosa excelsa en què els ha volgut convertir sempre el cumbaianisme d’esquerres, sobretot el sector més Tusset street: el PSC dels nois i noies de casa bona barcelonins. No amagar defectes li va costar l’animadversió d’alguns dels seus veïns immortalitzats als llibres, com aquell que es dedicava a espiar per un forat les dones mentre es canviaven al vestuari, i alguns més. Aquest retrat tendre però naturalista va fer més que tots els exercicis d’analítica marxista recreativa que feien els “conscienciats”, per a què el país digerís en pau l’allau demogràfic amb què el franquisme va voler posar el finis Cataloniæ a la segona meitat del segle passat.

Això, trobo, fa que se li pugui perdonar que es convertís en senador per una força totalment antifranquista però de poc versemblants conviccions democràtiques: els comunistes. Per aquelles èpoques, encara eren recents els records dels “conscienciats” defensant la prohibició soviètica de fer fotocòpies lliurement (que haurien, en canvi, condemnat absolutament al franquisme, si l’hagués dictat). Aquests quídams que el vent de la Història avui ja ha escombrat fins a reductes vergonyants, es consideraven autoritzats a refutar-te un postulat amb un “això no és marxista”. Cal tenir-li en compte a Candel que llavors el PSUC era, per antonomàsia, “el partit” i que entre la seva gent era el que arrasava. Si volia ser útil en el camp la política als seus, només es podia presentar amb aquestes sigles.

No vull fer l’exercici de tornar a llegir els seus llibres avui, perquè em fa por que em caiguin dels dits, ara. No pas perquè Candel no sabés escriure –s’havia guanyat la vida fent de corrector d’estil d’algun escriptor “famós” llavors- sinó perquè la càrrega sociopolítica que van tenir per als d’aquella època encara m’impediria fer-ne una degustació estrictament literària.

Fa més de quaranta anys vaig anar a casa seva i li vaig gravar una entrevista per a un treball escolar, però el fet no té cap mena de transcendència. Només per poder dir ara: molt de gust d’haver-lo conegut, senyor Candel!

La casa gran del catalanisme

No sé perquè, però no em sorprenen gaire les reaccions que ha despertat la proposta que el dia 20 Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Catalunya. La litúrgia de la presentació era per no ferir susceptibilitats: cap logo ni de CDC ni de CiU, cap pretensió de liderar la proposta… En una paraula, Mas va proposar unes idees per a bastir la posada al dia del catalanisme, sense pretendre que són dogma, acceptant explícitament que s’hi facin aportacions des d’altres camps i a adoptar-les si cal. També va convidar a reconèixer que la pedagogia com a mètode de seducció, amb Espanya no funciona: no ens neguen els drets col·lectius per lletjos o per excèntrics, sinó per interès material. I a tenir clar que els referèndums es convoquen per guanyar-los, tenint una esperança raonable de guanyar-los, si no es vol fer el ridícul. D’això, d’aquest conjunt d’idees i propostes que sobrepassa l’àmbit del programa d’un partit, Mas en diu la casa gran.

Abans de sortir de la sala, un cadell de can Ràbia que conec, ja exigia l’harakiri de l’orador, reu de lesa pàtria per haver salvat l’Estatut de la vergonya de debatre a Madrid les esmenes del PSC. Res: Convergència és el dimoni i com que el duet còmic Cadod i Putxi ja fan una fortor de cadaverina que tomba…

Els diaris van publicant nous retrets de la penya. A can sociata, troben nefasta la proposta (o sigui que bon senyal, mira!) Hi ha qui hi troba a faltar que no sigui un pla quinquenal a la soviètica –full de ruta, en diuen ara-, amb totes les previsions detallades minuciosament (o sigui que no han entès que la proposta era oberta al debat); que algú no pontifiqui els destrossa els esquemes, als pontificadors habituals.

També cal dir que dins Esquerra hi ha gent que veu relativament bé la proposta de Mas. Fins i tot, hi ha qui amb un nivell penós de decòrum ve a dir que Mas va a les seves. És igual. La proposta va adreçada al món polític i al que no ho és. El catalanisme que proposa Mas és per a tothom qui fa alguna cosa. Si són armaris de cuina catalans, que siguin uns armaris de cuina de primera qualitat. I recuperar l’eix sobiranista de la política catalana, com reclamen (reclamem) tants.

Evidentment, les propostes concretes davant un previsible grapeig de l’Estatut a mans del maccarthisme centralista que va fer Mas, són només això: propostes prèvies a conèixer el resultat. Finalment, la reacció dependrà molt dels detalls concrets de l’estupre. Allò que venia a dir, és que sense sortir al balcó a proclamar la república, Catalunya hauria de deixar ben clar a tothom que un Estatut encara més desmanegat de com va tornar de Madrid el primer cop, els espanyols se l’hauran de posar per via rectal.

Civisme

Fa un mes ens felicitàvem pel civisme mostrat durant la Festa Major. En donàvem les gràcies a tothom. Però diuen que la felicitat no és mai completa. Per això cal seguir demanant-ne.

En demanem als que apedreguen fanals de l’enllumenat públic. Si no ells són els seus pares, i la resta de contribuents, qui paga els vidres trencats. I hi ha millors coses per esmerçar els diners de tots, que en haver d’esmenar les malvestats dels incívics.

També en demanem als que es juguen la integritat física i pertorben el descans dels veïns tot prenent carrers i places del poble per circuïts de competició de motor, accelerant a fons per apurar les marxes, cremant roda per autoafirmar-se davant les amistats o, encara més greu, modificant el vehicle per a que l’escapament faci més soroll. Cal que sàpiguen que excedir el nivell sonor és una infracció administrativa, però fer una transformació sense homologar d’un vehicle de motor va contra la seguretat i autoritza legalment a la immobilització immediata del vehicle infractor.

Però no són sols als que fan aquestes coses, generalment atribuïdes als joves, als qui cal demanar civisme. També a qui aparca el seu cotxe en una plaça per a minusvàlids, en un lloc de càrrega i descàrrega o bé on es bloqueja la circulació. «És un moment» no és una justificació. El temps dels altres és, almenys, tan valuós com el d’un mateix.

I la curiosa “gestió” dels residus que fan alguns. Una llauna de refresc, una bossa de plàstic, no canvien de propietari pel sol fet de ser buides. La responsabilitat de no llençar-les a terra, sinó dipositar-les en una paperera o altre receptacle que permeti el seu reciclatge posterior, no es transfereix automàticament al personal de neteja de l’Ajuntament. Ho fan, si cal, però amb un major i innecessari cost per als diners de tots.

Ja que som un dels pobles que més recicla, que tenim un entorn natural més bonic, de més nivell acadèmic mig, segur que el podem fer un dels més cívics, també. I que l’ordenança de civisme que properament farà l’Ajuntament sigui una norma que tinguem però no calgui aplicar mai. O quasi mai.

CiU

Gaseta de Matadepera, novembre del 2007

Hem tingut la Festa en pau

A CiU estem contents de com ha anat la Festa Major d’aquest any. El nivell de participació ha estat bo, no hi ha hagut incidents remarcables i les activitats programades han agradat.

Del grau de civisme, cal donar-ne les gràcies a tothom. També cal, i de manera especial, donar-ne a la Comissió de Festa Major, per un programa tan atractiu. I finalment però no en menor mesura, al personal municipal que hi ha treballat amb una dedicació més que total. Durant els darrers mesos, per a què tot estés a punt i no fallés res; i els cinc dies de més concentració d’activitats, de dia i de nit, sense escatimar esforços. Gràcies!

Per la nostra part, entre d’altres mesures, vam disposar un increment de la presència discreta de la nostra policia, que va fer unes quantes hores de més respecte d’altres anys, per ajudar a què l’eufòria de la celebració no dugués a cap mena d’incivisme, especialment de nits. A la vista dels resultats, van ajudar.

En resum, la Festa Major ha anat bé i tothom, a Matadepera, n’ha pogut gaudir. Nosaltres també. Hem assistit a un bon nombre d’actes, com ja feiem cada any. Sense fer-nos destacar si no és en els casos en què ho diu el protocol. Tot i que hi ha gent que ens ho agraït, perquè els darrers anys no havien vist sovint tants membres del govern municipal a la seva col·laboració a la Festa, no hem fet res d’extraordinari, acompanyant-los. Ha estat un plaer, de veritat.

També estem força contents del grau de participació en l’acte institucional de commemoració de la Diada. Tot i formar part l’onze de setembre d’enguany d’un llarg cap de setmana, la interessant conferència del Dr. Hernández sobre els exèrcits catalans que van combatre contra les tropes de Felip V els anys 1713 i 14, i el concert de cançó catalana posterior, van gaudir d’una nombrosa concurrència.

CiU

Gaseta de Matadepera, octubre del 2007

PS. Fa un mes, des d’aquesta pàgina se’ns convidava a millorar els serveis i la circulació. En un pòstum atac de sinceritat, ens venien a dir: «no en vam saber més, arreglin els nostres bunyols, sisplau». Doncs ja fa dies que ho anem fent. Després d’una cosa, l’altra; tot arribarà.

Turquia

Document judicial amb escriptura cuneïforme (Museu d’Ankara)

Cal reconèixer que tinc una mica – o un bon tros – abandonat aquest blog. Això de la política municipal és absorbent, si hom vol parlar amb tothom qui li demana, fer marxar les àrees que li corresponen i, encara, endegar noves iniciatives. No és cap queixa; només una constatació. M’hi dedico perquè m’agrada. Ningú m’hi va obligar.

No obstant, no estaria bé deixar passar sense parlar-ne el viatge que vam fer rera les petjades d’Ali Bei (Domènec Badia) i de lady Wortley Montagu amb AIUMA, d’una setmana a Turquia: la setmana de Tots Sants. Extraordinari país. Tenim la tendència a veure’l només com un país islàmic (i ho és, naturalment), però aquella part nuclear del continent euroasiàtic ha estat el bressol de nombroses civilitzacions, des de la nit dels temps. Allà va néixer l’escriptura, se suposa. Les tauletes amb escriptura cuneïforme que es conserven al museu d’Ankara (vegi’s el document judicial reproduït) són del segon mil·leni abans de Crist. La conquesta pels àrabs va donar lloc a la cultura otomana que encara perviu, amb algunes reformes europeïtzants de Kemal Atatürk. Potser perquè els Soldans otomans van ser els grans enemics tradicionals d’Europa, potser per la fascinació que Orient va exercir en l’Europa del XVIII i XIX, tenim tendència a fer un paral·lelisme massa sistemàtic Turquia – Islam. I, de fent, encara que ni turcs ni grecs ho admetran mai, només que es grati una mica en la superfície dels turcs, apareixen uns grecs totals. O viceversa. Només cal mirar la cuina d’uns i altres. De fet, i com deia orgullosament el nostre guia turc, Levent, hi ha més monuments grecs a Turquia que a Grècia. Natural. Geogràficament, Turquia és més gran que la Grècia d’avui.

Encara un altre exemple: Αγία Σοφία (Santa Saviesa) va ser el gran temple cristià de Constantinoble, obra del segle VI. L’Islam el va “recilcar” lleugerament i ha estat mesquita fins fa pocs anys; però resulta més que curiós, que les mesquites turques modernes segueixin tenint la planta tradicional de les esglésies gregues. El nom turc del monument tampoc ha fet grans canvis: Ayasofya.

Avui, el país està en mans de nacionalistes islamistes moderats. Pel què en sé, de mica en mica es comença a posar fre a la corrupció política generalitzada que hi havia abans de la seva arribada. Per altra part, com que el país arriba tard a la modernitat, es dóna la paradoxa aparent de què és moderníssim. Queden coses per resoldre, com ara la disciplina circulatòria, que és nul·la, però Turquia, cada vegada s’assembla més a Espanya. Fins i tot en l’imperialisme anacrònic, que allà pateixen de forma cruenta els kurds.

Avui he sentit que Turquia aspira a desplaçar Espanya com a destí turístic de baix preu, per a turisme de sol i platja. Tan de bo l’arribada del cosmopolitisme y els seus diners signifiqui també per a Turquia la caiguda de la crosta de la carcúndia moral que abans va portar a l’Espanya de Franco i que allà encara s’aguanta força, avui.

En canvi, seria bo que no perdessin el sentit de l’hospitalitat que encara conserven. No puc deixar d’explicar una anècdota personal: a punt de deixar ja la Capadòcia, vam visitar un petit poble. L’autocar va parar davant d’un brocanter que s’autotitulava «Crazy Ali» (el boig Alí). Veient-me caminar coix, amb el bastó, em va convidar a seure en uns bancs a l’entrada de l’establiment, em va servir un got de tè de poma excel·lent i em va donar a llegir –passats a diverses llengües europees- alguns dels seus poemes. Traduïda, ja se sap, la poesia perd la major part de la seva força, però així i tot, algun dels seus poemes conservava una bona dosi de lirisme en les imatges. Després de parlar una estona, en un anglès xampurrejat, dels poemes i dels objectes antics que tenia a la venda, en acomiadar-nos encara em va regalar una postal del seu poble, nevat. No sé si ho sap, però l’Alí té un amic a Matadepera.