Blog d´en Toni Ferran

Montjuïc, el Memorial democràtic i la misèria moral dels comunistes

En aquest assumpte, s’hi poden veure fàcilment indicadors de la iniquitat dels comunistes vergonyants que encara queden al país.

No es tracta ara d’emular Plutarc i començar a establir paral·lelismes entre els currículums dels totalitaris d’un i altre bàndol; però n’hi va haver, i molts. El paradigma de l’excusa que invocaven per matar milions de víctimes –una pretesa supremacia- és la única diferència real entre Hitler i Stalin: el del primer era la raça ària, el del segon, la classe obrera.

Són de la colla d’aquests dos monstres, els qui assassinaven durant la Guerra Civil. En mig d’uns i altres, i pagant amb penes, sofriment i la mateixa vida fins i tot, la majoria de la gent. Que era d’esquerres o de dretes, catòlica o atea, però no era totalitària; les víctimes, fonamentalment, van sortir d’aquesta majoria. Els botxins, dels totalitaris.

Saura i la seva iniqua caterva es van proposar fer el mateix que havia fet el franquisme el 39: donar reconeixement a les víctimes d’un costat i negar-lo a les de l’altre. És a dir, posar-se al costat d’uns dels botxins, per explotar en benefici propi les víctimes dels altres criminals.

Per sort, la democràcia comporta la facultat d’esmenar els errors, i els criptocomunistes ja han perdut el poder. Ara, quan la Generalitat treu el Memorial Democràtic de l’edifici decrèpit on l’ecoloxista armani l’havia posat, i el fa instal·lar a Montjuïc, ho aprofiten. No pas per reconèixer que als edificis decrèpits cal enviar-hi els paletes i no els Memorials Democràtics, sinó per blasmar la decisió de portar la institució a un lloc certament més apropiat: on el feixisme va matar un President de Catalunya.

Companys fou assassinat per l’exèrcit franquista als glacis del castell, precisament per ser el President democràtic de Catalunya; quin millor lloc per commemorar les víctimes, que allà on fou afusellada la més significada de totes! No pas morta per trets disparats en combat: assassinada a sang freda…

Com que ja no tenen la possibilitat d’imposar els seus dictats des del poder, recorren a quintacolumnistes parapetats en diversos llocs de la societat civil, per aparentar el suport popular que les urnes acaben de dir que no tenen. Un galifardeu insignificant surt ara, per baladrejar que no es poden barrejar les víctimes d’un i altre bàndol. Com si Alemanya “decidís commemorar dedicant homenatges tant a víctimes dels nazis com a membres de les SS”, diu literalment. És una confessió implícita de la misèria moral d’aquest subjecte i els seus instigadors, que equipari els membres de la sanguinària milícia repressiva nazi, amb pacífiques persones mortes a trets en una o altra cuneta pels escamots anarquistes o comunistes, que són tant víctimes del totalitarisme antidemocràtic com les altres.

Les víctimes sempre es podran barrejar entre elles, perquè són igualment víctimes, per damunt de diferències ideològiques. I els criminals que torturaven i assassinaven també, perquè són igualment criminals, i cap pretext ideològic els pot justificar. Amb qui no es pot barrejar els criminals, és amb els qui defensaven la legalitat republicana amb les armes a la mà, al camp de batalla, contra els sediciosos.

Quan es nega el record a una part de les víctimes, s’està compartint les motivacions dels seus botxins. Automàticament. Les guerres civils són un horror que cal recordar per evitar que es repeteixin; glorificar els assassins d’un costat amb la ocultació de les seves víctimes, és col·laborar activament a la seva repetició. Per més que es vagi per la vida posant carona de capellanet laic!

To have and to have not

Lluís Gené / APF PHOTO

La foto del dia. Genial!!!

Es veu que volen suprimir les Diputacions, a can sociata

A can sociata del carrer Nicaragua, ben bé, no ho sé si les voldrien suprimir; però com que són un zero a l’esquerra…

La cosa fa ferum de piula electoral, de fet. En el cas de la de Barcelona, ha sigut el refugium pecatorum per col·locar companys de partit incòmodes o massa sapastres, per manegar quantitats enormes de diners sense fiscalització democràtica, i per fer de contrapoder a la Generalitat convergent, durant els anys de Pujol.

Ara, quan el PSOE veu que n’hi queden poques i que cal estrènyer el cinturó de la despesa pública, ha vist la llum: Rubalcaba, finalment, s’adona que no serveixen per a res. Per a res que beneficiï al ciutadà, s’entén. El PP, que ha aconseguit dominar-ne una bona colla, en canvi, s’hi mostra en contra, no cal dir. La subalterna que estava de guàrdia aquest agost, ha corregut a oposar-s’hi en nom del partit. Ells també tenen amics, coneguts i saludats per afavorir amb sinecures. Que ho diguin als de Castelló, sinó, que fan aeroports per anar a passejar-hi la canalla i els hi toca la rifa a cada moment.

L’estructura provincial que va implantar Javier de Burgos l’any 1833, a fi de centralitzar l’Estat espanyol i laminar qualsevol vestigi de poder regional, doncs, podria desaparèixer en l’improbable cas que el candidat socialista guanyés i, encara més improbable, que mantingués la seva paraula. Seria tota una sorpresa, doncs, que aquests fòssils decimonònics desapareguessin.

O sigui que «deixeu pixar el matxo», que deia Josep Pla. Seria precipitat córrer a celebrar-ho.

Se’n foten de mi, em penso…

Duran i Lleida torna a duranejar

Semblava que amb el poder a la Generalitat, a CiU havia arribat el final de les duranades; però mig any d’abstinència deu ser excessiu per al de la Franja.

Duran i Lleida no és independentista; els gats, quan es reuneixen a les teulades per miolar a la Lluna, ho comenten enriolats com el famós gat de Cheshire. Amb la que cau, la revelació d’aquesta mena d’intimitats mig vergonyants, ja, comença a cansar. Ni a Unió ja no el segueix tothom, en aquest assumpte. A Convergència, ni cal dir… Fins i tot els qui no ho eren, com el propi Jordi Pujol, consideren que es van equivocar, vist com ha anat.

També defensa la presència del catalanisme polític en un futur govern d’Espanya; amb aparent convicció, sosté la càndida il·lusió de l’esperit que aquesta presència faria que Espanya entengués Catalunya i acabés bé «el problema catalán».

Home de Déu! Si els espanyols han entès Catalunya des del primer moment: és la vaca amb un braguer prou productiu per viure ells sense fotre ni brot. Mira si ho tenen clar, que diuen allò de antes roja que rota. Cambó i Companys ja van ser ministres a Madrid, amb uns resultats per a Catalunya perfectament descriptibles. Un incís: «la presencia del catalanisme» és l’eufemisme que utilitza Duran per dir «si em fan ministre». I aquesta és una piula que al pobre li fa llufa un cop darrere l’altre, des dels temps del president Pujol.

Sembla ser, però, que el seu disgust no té gaires possibilitats de reedició. Per una part, s’augura una majoria absoluta per al PP que ho farà impensable. Per altra, les enquestes fetes a Madrid diuen que molta gent no veuria bé un pacte amb els nacionalistes (aquí hi entres els del PNB, també), en el cas poc probable de que no hi hagués majoria absoluta. Per què han de “comprar” el vot a l’engròs, si el poden comprar a la menuda, si arriba el cas… Ja pactaran assumpte per assumpte, com s’ha fet sempre.

Però potser sí, que no torna a fer com abans, després de tot; ara, la duranada ha sortit per vacances, quan hi pot haver menys risc d’un calbot d’en Mas. Que ara ja és President.

Tura, contra Ros & Bustos pel grup parlamentari al Congreso

La ILP «Televisió sense fronteres»

Fa més de quatre anys que vaig posar en un lateral d’aquest blog, un cartellet que protestava per la persecució de les emissions de TV3 al País Valencià. Havia estat una maniobra conjunta dels dos partits hegemònics de l’imperiet, que en això anaven a la una, i feien un PPSOE. Per part del Govern Valencià, el PP, amb Camps al front; des de Madrit, Montilla, llavors ministre. Ambdós personatges van de mal borràs, en aquests moments. Sic transit gloria mundi!

Fa pocs dies, el nou president valencià, Fabra, va dir que li semblava bé que TV3 es vegi allà. L’actual ministre del ram tampoc ho veu malament; la notícia, ara, és que el desnonat govern espanyol ha decidit retirar la seva negativa al tràmit parlamentari de la ILP. Si arribés a bon port, aquesta ILP legalitzaria la forma de posar fi a aquesta censura lingüística. Veies quina casualitat, el document del Ministerio de la Presidencia que comunica al Presidente del Congreso el placet del Gobierno, porta data del 18 de juliol. Tenint en compte que les legislatives es faran el 20 de novembre, sembla que les efemèrides franquistes els tenen el cor robat, a can Zapatero…

En relació a l’assumpte de TV3 al País Valencià, cal dir que pitjor estàvem, però que encara falta molt per poder cantar victòria. Que el Gobierno deixi de vetar la ILP no comporta ni tan sols que el Congreso l’admeti a tràmit, i encara menys que l’aprovi.

En la imminent campanya electoral estatal, com en totes, les temptacions de cridar «catalán el último» seran irresistibles. El tronat imperiet del sud, bovinament «desprecia cuanto ignora», com deia Machado. Allà, l’anticatalanisme és un valor de solvència electoral contrastada.

Podem anar a fer una orxata a la salut dels valencians per això de la ILP, però no cal posar el cava a la nevera, per ara. És massa aviat. A mi m’agrada més saber que la TDT és un sistema de transmissió del senyal televisiu amb data de caducitat. Tecnològicament, és una solució de bricolatge; no durarà gaire més de deu anys. Veurem com s’ho fa ningú, a mig termini, per vetar la comunicació… Paralitzar Internet significa paralitzar la economia, ja ho han vist alguns règims dictatorials. Així que tothom connecti el seu televisor a Internet (que tècnicament ja és factible), s’haurà acabat. No és el mateix prohibir que impedir.