La pela és la pela
Octubre 21, 2007 on 7:26 pm | In Política catalana | Comments OffEl nacionalisme català ha fonamentat tradicionalment la seva argumentació en el dret d’existència d’un poble que té una llengua pròpia, una cultura pròpia. La cultura, que ho abasta quasi tot en tant que és una manera de fer, es veu reflectida en la llengua que li dóna el codi comunicacional, inseparablement imbricades una i altra. Ni que sigui per això sol, ja resulta èticament insostenible voler sacrificar una cultura a una de forastera.
Però sense negar ni el més mínim la raó més absoluta en la defensa d’aquest dret, l’estratègia de simple apel·lació a l’ètica presenta un punt dèbil insalvable: l’arribada de gent d’altra cultura debilita demogràficament, en termes percentuals, la força electoral de la raó. Els nouvinguts – i més encara si pertanyen a la cultura ocupant- no senten cap mena d’amenaça; ans al contrari. Se’ls facilita la conservació de la que han dut amb ells i se’ls estalvia el cost d’esforç personal de transculturització inherent a tota emigració.
Davant d’aquest fet, hi ha la postura indefensable de la neteja cultural, del refús als que no s’hagin transculturitzat. Més indefensable, encara, quan resulta que no han vingut en formació militar, conscients d’envair un territori aliè, sinó expulsats de la seva terra nadiua pel pacte de la fam. Només val la integració, fenomen repetidament experimentat pel nostre país, al llarg de la Història. L’assimilació, si cal que es produeixi per un procediment quasi sense forçar-la, serà lenta, durarà generacions.
Però hi ha raons per a l’optimisme. Limitat, però optimisme al cap i a la fi: la pela és la pela, i aquest llenguatge l’entén –a la curta o a la llarga- fins i tot el més ruc. Em sembla, doncs, que fan bé tots aquells que proposen fonamentar també i principalment, el dret a l’existència d’una Catalunya lliure, en el mal negoci que representa per als catalans –parlin com parlin- ser espanyols. És evident que els trens de rodalies molts matins deixen tirats, quan van a treballar, als que es diuen Joan Bosch, Josepa Roca o Feliu Martí. Però també hi deixen –exactament en la mateixa mesura- als José Martínez, Dolores López o Maruja Gómez. Ni el nom, ni la llengua, ni votar un partit espanyolista els en salva. Quan s’adonin que fan el “primo” de la forma més estrepitosa votant-los, potser es repensaran. Cal que sàpiguen que Espanya ens compra menys del 40% de la nostra producció i ens subministra menys del 35% de les nostres compres a l’exterior. Que ja no hi ha mercat espanyol, sinó mercat europeu. Que Espanya, amb l’excusa de la solidaritat hispànica, ens “manga” pel morro un bon pessic de mils d’euros a tots i cada un de nosaltres, tant als que voten nacionalista i se n’adonen com els que voten espanyolista i estan a mània o, directament i interessada, ho neguen.
La pela és la pela, i és possible enganyar a tothom poc temps o a pocs molt temps; però a tothom i sempre, no es pot.
Dir-se Josep Lluís
Octubre 18, 2007 on 7:14 pm | In Assumptes exteriors | Comments OffEl Sr. Carod va anar a un programa de la televisió espanyola on suposadament el públic pregunta a un personatge conegut allò que més li interessa en relació amb el dit preguntat. La garrinada mediàtica imperial l’ha convertit en el fetitx de totes les “maldats” independentistes i, per tant, el més lògic era esperar que li haguessin cantat els avantatges incommensurables de ser espanyol i li haguessin demanat les raons per les quals renuncia voluntàriament i incomprensible a una tan magnífica sinecura. Doncs no. Alguns preguntaires van esmerçar força temps en negar que es digués com es diu, cosa fàcilment comprovable, per altra part, només mirant-li el carnet.
Si s’hagués dit Giuseppe Luiggi, Josef Louis, Joseph Louis, Josef Ludwig, etc., cap problema. Fins i tot si es digués Joseba Luix, tant sospitosa com els resulta tota cosa que faci ferum basca, no n’hi hauria; no es veu pas que rebategin els Gorka, Antxon, Patxi… ni que surtin als seus diaris cap Jorge Bush o Condolencia Rice. El problema, sembla que sigui tenir noms catalans. Llavors, van i li inventen un fals cognom López, com si no hi hagués López independentistes. Precisament en tenim dos de ben coneguts: el magistrat López Tena i el professor López Bofill.
Un, que ja comença a ser una mica malpensat, sospita que la disgressió ve motivada per l’afany d’ocultar els veritables motius de l’animadversió castellana o espanyola cap a l’independentisme català. Que tots ja sabem quins són. Fa més de tres-cents anys que ho sabem. Des d’Olivares.
Quin descans!
Octubre 12, 2007 on 11:31 am | In Política catalana | Comments OffUn, és independentista. No sap del cert si n’hi ha molts més a Catalunya, encara que sospita que sí; no té gens clar que n’hi hagi els suficients per guanyar una votació de tot l’electorat del país, encara que opina que això no se sabrà segur mentre no es provi; tampoc té la tranquil·litat de saber que l’endemà de la independència –com va passar el dotze de setembre del 1714- tothom tornaria a la feina i el país seguiria funcionant, si abans no tenim ben definits els organismes que substituirien els de l’Estat foraster. Un mar de dubtes que no desencoratgen, però que es fa impossible menystenir, diria.
No obstant, avui diuen els diaris que ja tenim resolt el principal problema, el que treia la son a tot independentista català: Josep – Lluís Carod Rovira –ell tot solet i sense l’ajuda de ningú- ha escollit la data per al referèndum. Serà el dia onze de setembre del dos mil catorze. Laus Deo. El més difícil ja està resolt. No em vull ni imaginar el guirigall que es podria haver muntat en aquest país, amb una majoria aclaparadora de partidaris de la independència, amb els recanvis de tots els organismes estatals, perfectament greixats i pistonant regularment com un Diesel marí, només a la espera de l’ordre de posada en marxa, si llavors calgués discutir entre tothom quin dia seria millor per convocar el referèndum!
-No, el dia 10 no, que he promès a la canalla que aniríem de cap de setmana, dirien uns (i unes)…
-El 17 no ens va bé a nosaltres, que hi ha partit del Barça, dirien uns (i unes) altres…
-Doncs el 24 ni pensar-ho, que és la festa dels fabricants de cigrons i mongetes cuites, farien uns tercers (i unes terceres)…
Fixa’t quin descans, doncs. No hi haurà aquest greu problema. I tot gràcies només a l’ínclit, al mai prou lloat i sempre poc ponderat líder d’Esquerra, preclara figura, far intel·lectual del món mundial, que ens n’ha deslliurat com aquell qui no fa res. No sé pas si mai se li agrairà com es mereix, el seu titànic esforç…
Foment
Octubre 12, 2007 on 10:23 am | In Assumptes exteriors | Comments OffNo hi ha res com llegir el diccionari per entendre les coses. Una prova:
Una colla d’infraestructures del país no van ni amb rodes. No cal fer sang enumerant prolixament les desgràcies, perquè tothom sap que els trens de rodalies són una ruleta russa, la xarxa elèctrica és una traca aleatòria, etc. En fi, els avantatges que tenim els catalans en ser súbdits de l’Estat espanyol.
Com que el Ponç Pilat ordinari de la plaça Palau ha demostrat manifesta inutilitat per resoldre les qüestions derivades de les infraestructures estatals, al Bambi de la Moncloa se li va acudir enviar a la colònia un legat extraordinari, amb l’esperança que la mesura fes efecte als natius.
L’homenet enviat es diu Víctor Morlán i és el secretari d’Estat d’infraestructures del Ministeri de Foment. Després d’aterrar a la colònia, constata (o sigui, que fins llavors ni ho sabia) que les infraestructures catalanes van com el cul. Torerament, com correspon als de la seva nació, es planta davant el brau, disposat a fer una “faena” amb quatre quartos i sortir aclamat de la plaça pels agraïts natius.
Però les infraestructures catalanes, com la vaca de la mala llet de Joan Oliver, tenen banyes i escometen com un brau. A pesar dels “desplantes toreros” del quídam, segueixen caient catenàries, esllavissant-se talussos… Les infraestructures, que només s’impressionen davant les inversions suficients, continuen anant com el cul, en una paraula.
Llavors, hom, que ja les acostuma a fer, aquestes coses, es pregunta què deu voler dir exactament “Foment”. I mira el diccionari. En segona accepció, el mot queda definit com al DIEC2 com: «Preparació tòpica que s’aplica en calent damunt la pell». En altres paraules, un pegat. El Ministeri de Foment és el Ministeri del Pegat. Llavors s’entén tot.
M’ho expliquen, sisplau?
Octubre 6, 2007 on 7:26 pm | In Assumptes exteriors | Comments OffVeig al diari que s’està a punt de tancar a Madrid l’acord sobre una llei espanyola que en diuen “de la memòria històrica”. Per parlar en plata, la llei sembla que dirà què cal recordar del franquisme i què no. L’objectiu, si això resulta cert, ja semblaria prou freakie, perquè va passar el què va passar i això no hi ha llei que ho canviï. Seria com voler derogar la llei de la gravitació universal; les coses seguirien caient cap avall igual.
Sembla que aquesta llei diria que els tribunals franquistes són declarats il·legítims, però els seus actes no. Curiosa aplicació de la filosofia del Dret, típica d’Espanya. Així, l’assassinat del President Companys, si no demana formalment l’anulació del judici (no va ser un judici, però per entendre’ns) algú a qui li sigui permès, seguirà formant part legalment de la producció jurídica del país.
I és que ni es va tractar pas d’un consell de guerra sumaríssim (tot i que diuen que la justícia militar és a la Justícia el mateix que la música militar és a la Música). Realment, va ser un assassinat comès per banda armada, precedit d’una sessió de tortura en forma de sinistra pantomima de judici. Si hom té la curiositat de llegir l’edició en facsímil del “apuntamiento” (terme amb el qual es designa l’equivalent militar als actes d’un judici) de Companys, veurà –amb totes les seves lletres- que allà el President legítim, democràticament i legal elegit, de Catalunya hi és acusat de rebel·lió militar (!!!) pels que, traint el seu jurament de defensar el seu país, s’han rebel·lat militarment contra l’ordre democràtic.
És evident que demanar l’anul·lació d’un acte que ja és nul de ple Dret, és com atorgar-li una presumpció de validesa que no pot tenir. No es pot demanar. Si el tribunal era il·legítim, ho eren tots els seus actes. Per definició, i no cal parlar-ne més.
I qui diu el del President Companys, diu els de totes les altres víctimes del franquisme i de tots els “paseos” muntats pels terrorismes comunistes o anarquistes de l’altre bàndol, exactament igual d’il·legítims que els del franquisme. Totes aquestes víctimes no van ser executades, sinó assassinades. I tampoc van ser jutjades: com a part de la tortura prèvia a la mort, se’ls va sotmetre a un acte de fe com els de la Inquisició. I això s’assembla tant a un judici com robar a cobrar el sou.
Qui mana, a can Ribot?
Octubre 5, 2007 on 6:06 pm | In Matadepera | Comments OffNi ha que llegeixen al revés i desaprenen! A la Gaseta de Matadepera d’octubre, al govern municipal de CiU se’ns retreu que fem cas de la gent. Implícitament, és evident, també es retreu al poble que vulgui manar de les seves coses, de les que es paguen amb els seus diners. “Llegir” els resultats electorals al revés és un dret inalienable, però nosaltres –que no ens hem begut l’enteniment- no ho farem pas.
A tall de paràbola, ERC ens compara amb un Administrador de Finques que executa els acords de la Comunitat de Propietaris; ho fa així, i la Llei diu que és així com cal que ho faci, perquè els pisos i locals de l’edifici són dels propietaris i no el professional immobiliari. Qui mana és qui paga, a l’edifici.
L’exemple no és del tot equiparable a un Ajuntament, però té força semblances, almenys si estem d’acord en acceptar la Democràcia. Ara, si algú pretén reimplantar el despotisme il·lustrat de Carlos III (el rey - alcalde Borbó, que no es pot confondre amb el nostre Carles III d’Aragó, un Absburg), la cosa canvia. El despotismo ilustrado borbònic va ser una froma d’absolutisme, edulcorada amb un vernís de preocupació pel bé del poble. En aquell règim, uns savis que són molt savis, segons la seva personal opinió, decideixen què cal fer amb els impostos, des d’una autoatorgada superioritat i infal·libitat innata. Tot ignorant olímpicament, no cal dir, les opinions del poble, al qual li adjudiquen, també des de la seva visió, un grau d’ignoràcia que l’incapacita per saber què li convé. Als mataperencs, segur que això ens recorda experiències recents.
A part del judici ètic que pugui rebre el tarannà despòtic en general, ara i aquí presenta un inconvenient insalvable per a l’il·lús dèspota municipal, ni que sigui il·lustrat: les eleccions són cada 4 anys. I si, per postres, al pobre les lloses del carrer li sonen com castanyoles, el soterrani inútil que es va obstinar a fer s’omple d’aigua quan cauen quatre gotes… en una paraula, si no ho va fer pitjor perquè no es va entrenar, doncs encara ho té més malament. «O povo é quem mais ordena dentro de ti, ó cidade!» (com deia la cançó de la revolució dels clavells portuguesa) i l’envia a l’oposició de manera fulgurant i expeditiva.
Els saviassos estrenus poden seguir “llegint” al revés si volen, però llavors no els hauria de sobtar gens que els esperi un futur municipal poc falaguer. I si els sobta, podran afegir el ridícul intel·lectual més còmic al seu tronadet discurs polític. Tot i que hi tinguin tot el dret i no els li negarà ningú.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^