Blog d´en Toni Ferran

Ai, la Cultura!

He sentit al cap de llista per Barcelona del PP, a les notícies, anunciant retallades dràstiques del diner públic en Cultura, si manen (que manaran). Diu que la pagui el mecenatge…

He patit personalment antecedents de la confusió pepera entre Cultura i oci, quan era regidor de Cultura. Una regidora pepera, que ara va a les llistes del Congreso, en un atac de sinceritat, va venir a dir que això de la Cultura ho considerava despesa supèrflua. S’entén: els incultes són votants més fidels, més acrítics.

La veritat és que el model de Cultura finançada amb el diner públic, tampoc és cap meravella. Si les subvencions es concedeixen discrecionalment, és força probable que s’ajustin a les filies i fòbies culturals de qui les atorga. Si és per concurs de mèrits, la taula de puntuació dels mèrits durà els diners a les propostes menys arriscades. I si es generalitzen –allò tan progre de no discriminar ningú- s’acaba pagant amb diner públic qualsevol parida que s’hagi muntat per cobrar de l’Administració.

El problema real no és aquesta dicotomia de mecenatge, de si cal que sigui públic o privat. Del primer, ja he dit quins inconvenients té; el principal problema del segon, és que la motivació del mecenatge privat és publicitària. Quan es pagaven pocs impostos, hom es permetia fer el senyor per adquirir notorietat i exhibir puixança econòmica; amb les cinglades que clava el fisc ara, la majoria s’estima més passar desapercebut i no regalar res. Les desgravacions fiscals són un incentiu aparent, que només enganya al personal més beneït. Al món empresarial, no. Si a una empresa li permeten comptabilitzar com a despesa el mecenatge, la major part del cost anirà contra el compte de resultats; només serà “a càrrec del fisc” el percentatge que li apliquin d’impost de societats.

El problema real, diria, és que la majoria de la gent està disposada a pagar el què calgui pel seu oci, però espera que la Cultura li surti de franc. Mentre no canviï aquest planteig –que no es canvia des de la política, sinó des de la societat- la Cultura no serà autofinançada. Em temo, doncs, que mentre es retalla dràsticament en Cultura, seguirem veient com es gasten muntanyes de diners en instal·lacions esportives, sense que ningú ho vegi malament.

Què hi hauria molt a dir. Perquè, hi ha més estúpid que pagar per inscriure’s a un gimnàs i córrer sobre una màquina caríssima, sense moure’s de lloc, quan es pot córrer de franc en qualsevol parc, envoltat de vegetació que oxigena l’aire? Doncs la majoria d’aquests que corren pagant quan podrien fer-ho de franc, no veuen cap necessitat de gastar diners en Cultura. De fet, no en veuen la necessitat, de la Cultura, encara que, de boquilla, els “interessa” molt.