Blog d´en Toni Ferran

Dame argo! Es triste de pedil, pero más triste es de robal…

Quim Nadal ofereix el PSC per a ser soci preferent del Govern, diuen els diaris.

El PSC, el dels fills de Regne, ara expulsats a fora, a les tenebres, hi ha torbat els plors i el cruixit de dents, com diu Mateu 8, 12. O, si ens posem menys elevats, allò que diu la ranxera titulada «Fallaste, corasón»:

A dónde está tu orgullo,
a dónde está el coraje,
por qué hoy que estás vensido
mendigas caridad.

El problema és que ara el pati no està com per a divertir-se anant a torna-jornals i deixant al PSC en l’ostracisme, tot i que les ganes serien ben comprensibles, en el govern de CiU.

Si no hi ha més remei, es pot deixar fora dels acords als grups residuals que difícilment canviaran la demagògia pel sentit de la responsabilitat, com ara els criptocomunistes, però aquells que aspirin a ser alternativa de govern en un futur a mig termini, cal que entrin en els acords que han de treure el país de la crisi, en matèria econòmica i social.

Tots ells han d’explicar clarament a la societat que sortir de la crisi comportarà sacrificis per a tothom i que no es pot aspirar a que la sortida la paguin uns altres. Cadascú en la seva mesura, però culpa en la crisi n’hi ha tingut tothom. I a més dels sacrificis, caldrà que hi hagi canvis. I dels grossos: l’enriquiment il·limitat d’una élite molt reduïda, mentre les classes mitges majoritàries són empeses a la pobresa cada vegada més rigorosa, no poden sortir mai bé. Ha estat una mostra d’onanisme mental dels neo-con, que han volgut imposar-nos l’american way of life a uns ciutadans que ja fa mil·lennis que vam perdre el candor cultural congènit dels nord-americans.

Per convèncer als qui s’hauran de sacrificar i renunciar a privilegis que en altres llocs són impensables, caldrà que les esquerres els ho expliquin de manera que s’entengui. Caldrà que la dreta també faci entendre als seus que el repartiment de la riquesa és com el set i mig, on tan dolent és passar-se com quedar-se curt. Per convèncer als qui hauran de renunciar a privilegis fiscals per a les SICAV i altres invents de la enginyeria tributària. I també, als qui hauran d’entendre que deixar diners només a qui ja en té, resulta tan perniciós com deixar-los sense mirar prim –les hipoteques escombraria-, i que no es poden repartir grans retribucions entre ells mentre descapitalitzen les entitats on manen, tot maquillant comptabilitats per a què no es conegui el disbarat.

El PP haurà de posar-se les ulleres de veure la realitat, i deixar les imperials collonades aznaristes tancades en l’armari del passat, que ja han fet prou el rídícul. En honor de la veritat, però, cal admetre que ho té més cru l’actual cúpula del carrer de Nicaragua, que regalima cadaverina per tots els seus orificis, i no pot aspirar a ser creïble ni per la seva clientela ni per les altres forces polítiques. És urgent, doncs, que facin el seu «Staroye i novoye», com el que l’any 1929 va retratar el film de Sergei M. Eisenstenin; i els pobres camarades que la van cagar, «tururut, tururut, a Sibéria els han fotut…», com diu la Trinca. Després, a anar per feina!

I Esquerra? Doncs, miri, per ara que faci llit i se’n prengui una d’aquestes després de cada àpat, i un dia d’aquests ja tornarem a auscultar-la!