Blog d´en Toni Ferran

El marquès d’Esquilache

Per una vegada i sense que serveixi de precedent, diré que estic d’acord amb el PP. En matèria de prohibir el burca, i per raons de seguretat pública, concretament. La pensada no és nova. En una data tan llunyana com el 1766, durant el regnat del Borbó Carlos III (l’espanyol; no el nostre, que era un Àustria), un Secretari d’Hisenda d’origen italià, Leopoldo de Gregorio, marquès d’Esquilache, ja va voler prohibir als madrilenys la capa llarga i el xamberg –un barret d’ala amplíssima-, perquè permetia als homes amagar el rostre i les armes que duguessin. Formava part d’un conjunt de mesures -pavimentació i enllumenat dels carrers- que el marquès havia propugnat per millorar la salubritat pública de Madrid i europeitzar-la. El ban pretenia imposar als madrilenys el tricorni (sombrero de tres picos) i la capa curta, que no cobrien el rostre i les cames. La cosa va acabar com va acabar, però avui el principi és el mateix.

Pot un mandat religiós o cultural estalviar de complir les normes de convivència? Si és així, que m’ho diguin, perquè immediatament fundo una religió en la qual pagar impostos sigui pecat mortal. Tinc fins i tot un argument moral, el d’aquell personatge de The Last Hurrah, el film de John Ford: «si l’Estat vol diners, que se’ls guanyi treballant, com fem tots!» L’Església de la Cienciologia, que agrupa una colla de gent rica i famosa de Hollywood, semblaria de broma, al costat de la meva!

Si hom pot anar pel carrer emmascarat com un atracador de bancs i dir-li als Mossos: «és que la meva religió m’hi obliga, escolti…», no vull ni pensar en quin joc de nens es tornarà l’atracar bancs, ni en la quantitat de jutges (dit en gènere epicè) que correran a defensar la llibertat de religió dels emmascarats o les manis que muntarà la ramaderia progre-ecoloxista. Només els caldrà, als deliqüents, omplir els voltants de l’oficina atracada amb confrares amb la cara tapada que li diguin a la policia quan els pari: «Vostès són uns racistes! Es pensen que tothom qui va amb la cara tapada és un atracador?»

I per què no parlo de la dignitat de la dona, humiliada per l’infamant obligació d’ocultar el rostre com si fos sospitosa de nimfomania? Doncs perquè resulta que hi ha dones que reivindiquen el dret de portar el burca. La cosa és clara: per defensar la pròpia dignitat, primer cal que se’n vulgui tenir. O sigui que tampoc cal posar-se més papista que el Papa i defensar a ningú contra la seva pròpia voluntat, un dels pecats nefands del socialisme. Si hi ha cap dona que vol sortir al carrer mostrant públicament la seva imbecil·litat, que ho faci. Allà ella… Ara, si vol anar amb la cara tapada com un atracador de bancs, cop de tisora a la roba, com feia la Guàrdia Valona al Madrid de Carlos III (el seu, no el nostre). Només faltaria.

Comas i Novellón no diuen la veritat

Fa poc, els veïns del torrent del Salt van demanar una entrevista a CiU, per conèixer de primera mà les respectives posicions sobre l’assumpte. Per no allargar-nos, direm que coincidien, però que Comas i Novellón asseguraven a cada part que l’altra estava d’acord amb el Govern.

Un cop reunits Govern i veïns el dia 12 de febrer, vam interessar-nos pel resultat. Extraiem un fragment de la resposta, que diu així:

… ja tenia intenció de lliurar-te un correu explicant la reunió de ahir al vespre, per si us arribava una informació sesgada i inexacta del que va ser, plantejant-la ells com de “consens”, quan ja t’anticipo que ni molt menys va ser així:

1.- Per part de l’ajuntament hi eren, com sempre, el Jordi Comas i l’Alex Novellón. De la nostra banda, vam acudir-hi un grup de veïns deliberadament més nombrós que en reunions precedents, per demostrar que, malgrat que celebràvem les noves “concessions”, que ens anaven a anunciar per dividir-nos (que ja coneixíem per contactes individuals), seguíem en una postura unànime. Els pocs que no van poder venir hi eren, com sempre, tots representants.

2.- Van començar fent una reinterpretació del “procés” en el que han anat canviant d’opinió, volent atribuir la reducció successiva dels plantejaments inicials (entre ells, la supressió del PAU i la requalificació de parcel·les), a un mal plantejament inicial de l’equip redactor, sense reconèixer obertament que la seva “reflexió” s’ha degut -com així ha sigut- als nostres actes, informes i al·legacions d’oposició unànime al projecte.

Van tornar a dir que l’aprovació inicial s’havia fet per consens de tots els partits, sense pressió ni concessions per part d’ells a l’oposició, i van insinuar que la decisió “final” que ens anaven a comunicar comptaria també amb el consens de l’oposició. En el nostre torn ho vam posar en dubte, en raó de les explicacions i seguretats que ens havia donat CIU, si bé ells van dir que jugàveu a dues cares. …/…

Que quedi clar a tots, doncs, que la posició de CiU concorda plenament amb la dels veïns, i que nosaltres només tenim una cara.

CiU

Gaseta de Matadepera, març 2007

Com pitjor vagi, millor?

Aquesta es la tesi que fa que ETA i l’espanyolisme es realimentin mútuament, que com més morts més centralisme, i com més centralisme, més morts. La cosa arriba a l’extrem de voler encolomar al terrorisme basc les morts d’altri, obcecadament, i de dinamitar –en el sentit literal- l’intent d’acabar amb la violència que tanta gent va (vam) creure erròniament sincer. Erròniament, sincer per les dues parts.

Fidel a aquesta perversa doctrina, l’ex-conseller Carretero advoca ara pel trinxament de l’Estatut català al constitucional. Com pitjor vagi, millor, és el seu desideràtum. Cal admetre que si en aquest país l’independentisme tingués majories demolidores a les eleccions, potser. Només que llavors potser ja no tindríem el problema, ja faria temps que Catalunya seria independent.

Però no és així. I si no és així, com més trinxat surti l’Estatut, pitjor, però no millor per a l’independentisme, sinó pitjor, també. Cada vegada la proporció de gent que no té cap sentiment nacional català és major. A l’estació on espera agafar el tren de la independència Catalunya, pocs trens més hi passaran. Per tant, la única esperança de què un dia es pugui reivindicar l’Estatut del trenta de setembre i després més enllà, paulatinament, fins a arribar a la desconnexió indolora, és que aquest Estatut sigui un avenç respecte de l’anterior.

«A soroll de tabals no s’agafen llebres» deia la meva àvia, que era una pagesa vivíssima!

Desperta, ferre!!!

M’he adonat que el to dels escrits que vaig posant aquí, cada vegada gasta menys manies en qualificar sense embuts les actituds d’allò que amb no gaire exactitud en diem “les esquerres”. El tradicional guant de seda que se suposa que la majoria de la base electoral de CiU demana, es va perdent en les files properes al nacionalisme assenyat i, fins i tot, en la seva cúpula dirigent: el famós DVD, per exemple. No ho veig malament. Algú pot fer la vella increpació de Ciceró: O tempora, o mores!, però és que els temps canvien. Ja s’ha quedat en el record la vella complicitat entre famílies polítiques demòcrates de l’antifranquisme. Per sort, el franquisme és Història (bé, no del tot, però aquest és un altre tema). A la gent d’avui –molta de la qual ja no ha viscut aquells temps- no està ni estarà mai en condicions de captar els sobreentesos de llavors.

Si “les esquerres” són doctrinàries (que ho són), doncs es va i es diu. Si es revisa la “memòria històrica” (que em sembla que cal sempre mantenir-la viva) cal parlar tant de fosses comuns del franquisme com de les “cheques” del bàndol republicà. Que la única diferència entre un nazi  i un comunista és que el primer pretén tiranitzar la humanitat en nom de la pretesa supremacia de la raça ària i el segon ho pretén –exactament igual- però en nom de la pretesa supremacia del proletariat. Si hi ha sectarismes en la praxi del poder “esquerrà”, doncs es denuncien amb tota intel·ligibilitat. La bul·la que van tenir els “progres” ja no és defensable avui.

No vull dir que calgui imitar les esquerres en les seves desqualificacions gratuïtes, formulades sense argumentar, des de la possessió de la veritat absoluta, però tampoc cal gastar manies en posar de relleu les causes del progressiu decandiment anímic del país, cada vegada més arrossegat a la via del provincianisme, per més que la bona marxa de l’economia l’anestesiï una mica. Per això, crec, podem tornar a fer-nos el vell crit dels almogàvers en entrar en combat, colpejant les seves armes contra les pedres: desperta, ferre!!!

Fa un  mes, quasi, al·ludia a un article de Francesc – Marc Álvaro. Com que veig que el link que hi posava ja no funciona, aquest cop copio sencer el d’avui. No hi podria estar més d’acord.

El pluralisme d’ara

Durant els anys de la meva joventut, “pluralisme” era una paraula molt utilitzada per l’esquerra centralista catalana per fer oposició als Governs Pujol i practicar el victimisme. Tot havia de ser “plural”. Joan Rigol, venerable home d’Unió Democràtica que fou conseller de Cultura, va arribar a creure’s la farsa del PSC i va crear un consell assessor ple de prohoms socialistes i comunistes, no fos cas que les reinetes intel·lectuals de la gauche se sentissin desateses i marginades (i acabessin tenint un trauma com Francesc de Carreras). A Jordi Pujol aquell invent no li va fer gràcia i el va liquidar en dos dies perquè no estava disposat a ser banyut i pagar el beure. Va fer santament. El sectarisme del PSC i del PSUC no es podia aturar amb gestos de consens, estava massa arrelat en el menyspreu d’una classe cultural que mai va perdonar que Pujol (“el botiguer”) se’ls pixés en el pla polític i també en el pla intel·lectual.

Avui, quan els socialistes ho manen (i ho mamen) tot de dalt a baix, ningú no parla ja de pluralisme. Per exemple, el Col.legi de Periodistes (que durant els anys del degà Salvador Alsius exigia pluralisme a cada minut) ara calla dòcilment, excepte si es tracta d’anar contra el PP, que és la cosa fàcil a Catalunya i allò que ens permet fer el valent. Avui, quan els socialistes (amb el concurs amorf i desnatat d’ERC) disposen de totes les repartidores i de tots els canals de control, el pluralisme ha passat de moda. Els progres, els compromesos d’ofici i els que signen manifestos s’han oblidat ràpidament del pluralisme. Ara toca dedicar-se a la sostenibilitat, la multiculturalitat i la sinèrgia entròpica. La vida té un altre color. Per això l’Ajuntament de Barcelona crea un Consell de Cultura que és tan plural com el cul d’una mona. Els seus membres, tots ells molt respectables, són d’un pluralisme descriptible posats en línia: Oriol Bohigas, Jordi Balló, Manuel Borja-Villel, Rosa Cullell, Anna Maria Moix, Joan Oller, Ramon Muntaner i Daniel Giralt-Miracle. Aquest és el pluralisme dels socialistes, tan familiar per desgràcia nostra. Per cert, l’oposició hauria de denunciar aquestes jugades amb més insistència i claredat, sembla que no vulgui molestar.

Ja no cal reclamar pluralisme perquè ara el pluralisme dels bons (el de debò) ja ha arribat a la saturació màxima. És el pluralisme que bufa des del carrer Nicaragua. Tots ens hem assabentat d’aquesta novetat. Tots, excepte el comissari Vicenç Navarro que, des de les pàgines del diari del camarada Porky, segueix demanant la purga estalinista a TV3 i Catalunya Ràdio perquè encara hi troba massa nacionalistes. Que li regalin una “checa” en miniatura, a veure si així es desfoga, pobrissó.

Segui, segui, senyor notari

El notari López Burniol va ser un dels impulsors de CpC, el cor de cheerleaders que el iaio Maragall es va fabricar per poder anar una mica per lliure dins un PSC cada vegada més sovièticament controlat pels “capitans” del Baix Llobregat. El pobre fedatari va tenir un disgust quan l’excels líder no li va assignar una conselleria en el primer tripartit. Potser per això va ser radicalment crític amb la proposta d’Estatut que va sortir el trenta de setembre del Parlament. I no era pas perquè el trobés poc sobiranista, no cal dir.

Per això em va sorprendre l’article que publicava ahir a “El Periódico”. Hi diu, entre altres coses (l’article és força llarg):

HE REPETIT tant, últimament, que l’única alternativa realista davant el secular problema català és l’Estat federal o l’autodeterminació de Catalunya, que em pot passar com al tonto del poble, condemnat a fer sempre la mateixa gràcia. No m’importa, malgrat que admeto que ningú sol compartir el meu punt de vista. Però les raons dels meus objectors no em convencen, ja que totes giren al voltant de la idea que Espanya no permetrà mai la independència de Catalunya. Jo no ho veig així, ja que el cansament que provoca una reivindicació indefinida, així com el risc que la recerca d’un marc satisfactori per a Catalunya converteixi l’Estat en un galimaties ingovernable, superen els indubtables avantatges que derivarien d’una implicació cordial i il·lusionada de Catalunya en un projecte espanyol sincerament compartit.

No coincideixo amb ell en això del cansament (si en tres segles no se n’han cansat, ja ho veig difícil; a més, se’ls en fot de si estem il·lusionats per ser espanyols o no), però no sap pas com em plauria equivocar-me i que ell tingués raó. La gran aposta del catalanisme polític del segle XX va ser treure Espanya de la misèria i que ja no depengués majoritàriament, en matèria econòmica, de la generació de riquesa de Catalunya. No estava mal pensat, tampoc.

Però hi ha un factor que és el fonamental: per a molta –massa- gent al nostre país, una Catalunya independent encara no és viable, un trànsit a la independència encara seria traumàtic. I no em refereixo a un hipotètic conflicte armat que quasi ningú veu possible, sinó als buits en els serveis bàsics. Com que a la immensa majoria de la ciutadania només la preocupa “què n’hi ha d’això meu”,  el camí és, per a mi, recuperar tots els serveis bàsics i generar organismes propis que els donin. Ja tenim els Mossos; les poques competències que resten en mans de les policies espanyoles, les podrien assumir sense gaires dificultats en el moment d’assolir la independència. Doncs amb la resta de ressorts d’un Estat, cal que sigui igual: primer cal tenir la institució pròpia corresponent, encara que sigui en forma embrionària.

I això cal fer-ho sense soroll, a les quietes, com aquell qui li fa un favor a l’Estat, i estant disposat a donar de tant en tant una aglà per fer cagar un roure. I qui munta boicots gratuïts a la candidatura olímpica de Madrid i en treu una pèrdua econòmica per al món del cava català, està objectivament anant en contra de la independència de Catalunya, digui el què digui a les prèdiques que fa a la canalleta que el segueix.

I a aquests indepes de pa sucat amb oli tampoc els veig gaire cansats de fer rucades. O sigui, senyor notari, que agafi una cadira i segui, perquè qui es cansarà, em temo, serà vostè.