La poteta (amb o) del llop
Juny 15, 2011 on 10:44 am | In Política catalana |Com el llop del conte, aquesta cosa que els mitjans en diuen “els indignats”, ha començat a ensenyar la pota del llop per sota la pell de xai, de forma que ja ningú pot mirar cap a una altra banda.
És innegable que hi ha un grup bastant nombrós de gent que pateix la crisi econòmica, de manera greu. És natural que es queixi. Menys natural resulta, ja, que no es faci examen de consciència, a més de indignar-se contra els poders. Aquella categoria de poders que en el temps de la transició postfranquista qualificàvem de “fàctics”. El poder real, de veritat, en altres paraules. No vull exculpar, ni una mica, les responsabilitats innegables d’aquests poders fàctics en aquesta terrible crisi, però tampoc es pot amagar la imprudència amb què tanta gent ha viscut per sobre de les seves possibilitats.
Aquesta gent que ara es lamenta i s’enfada, se sent del tot òrfena de líders, perquè la seva representació política –els partits d’esquerra- ha fet fallida: ideològica –els vells dogmes i els vells anatemes ja no serveixen, perquè el món ha canviat molt des del segle XIX - i personal –els quadres dirigents durant aquests darrers anys, d’aquestes forces polítiques, han mostrat impúdicament la seva baixa estofa.
Com a l’altre extrem del ventall polític, aquells que lluiten contra la democràcia han vist la ocasió per a la seva infecció oportunista d’una part del teixit social, que s’ha quedat indefensa. De la mateixa manera que ha crescut l’extrema dreta feixista, en el brou de cultiu de la indignació contra l’enemic assenyalat com a responsable de tots els mals, “els emigrants”, l’extremisme marxista o anarquista pretén créixer gràcies a la indignació dirigida contra un altre enemic responsable de tots els mals: “el sistema”.
Només ha calgut veure, aquest matí, dues coses:
-
a) els pobres ànimes de càntir dels periodistes, dolent-se de que no els deixessin informar en directe des del lloc dels fets. Ells, pobrets, que en tot moment han tractat amb cotó fluix la “moguda” dels indignats, ara els sorprèn veure com els coarten la llibertat d’expressió!
b) les pintes que exhibien els fills de Tejero que han volgut segrestar el Parlament de Catalunya aquest matí; aquí la tens, la pústula social que tan estúpidament va cultivar l’ecoloxisme Armani!
I quin deu ser, el tractament contra aquestes infeccions? Doncs el que la medicina prescriu per a aquesta mena de mals: antibiòtics i cirurgia, si cal, contra els partits no democràtics; reconstituents, aliments saludables i exercici, per als que ho són.
Els d’esquerres, sense anar més lluny, s’ho necessiten força: han de canviar fins que no els conegui ni sa mare. Però la dreta també necessita tractament: es deia que l’aproximació a l’extremisme dretà del PP havia d’impedir l’aparició del feixisme a les institucions representatives; ja s’ha vist que no. Com van haver de fer els francesos contra el lepenisme, en aquestes municipals ha calgut algun pacte insòlit per barrar l’accés al poder als fatxes.
Val més per a tothom, que el PPC abandoni definitivament l’aznarisme que ja fa temps que arrossega i el neoracisme que ara li ha donat algun rèdit electoral, i s’instal·li en la ponderació d’un centre dreta. I per als anti democràtics, el Codi Penal.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^