Blog d´en Toni Ferran

Investidura dura

La pirueta de Rajoy

El líder nominal del PSOE –perquè realment ves a saber qui mana, allà- se les pintava dolces. Els fats electorals havien posat el Presidente en funcions en una mena de trampa, de la qual no se’n podia escapar sense rebre una repulsa generalitzada del Congreso.

La maniobra, però, tindrà l’efecte de traslladar la pressió al camp socialista: ara serà Sánchez qui –tot sembla indicar-ho- es veurà en la necessitat de decidir si passa pel cèrcol que li posa Podemos al davant, o bé deixa veure que encara té menys possibilitats que Rajoy. Segur que no li agrada ni una perspectiva ni l’altra. Ja ho diu la dita castellana: donde no hay harina, todo es mohina… Aquí diem que l’alegria dura poc, a casa dels pobres.

Iglesias li acaba de fer un regal enverinat: li ofereix la investidura, però ja li ha fet el govern. És probable que els poders pretesament fàctics –el gran capital, representat per bancs i grans empreses- per una part, que ja van demostrar estupidesa, en promocionar un candidat que ha fet figa, i els realment fàctics –Europa, sobretot- que mai volen que els descotxin, perquè sempre suen, l’empenyin a permetre un govern en minoria PP – C’s amb l’abstenció del socialisme. Però això seria tant com rendir-se amb armes i bagatges a Podemos, perquè els deixaria com a única opció per als qui volen canvis, a les següents eleccions. Que poden ser aviat.

Mirat des del punt de vista d’aquí, no obstant, la disjuntiva és saber amb quina mà te la clavarien, si poguessin, perquè ganes de clavar-nos-la en tenen tots. Esperem que ben aviat, com més aviat millor, ens puguem mirar aquesta mena de trifulgues i dir com deia la Trinca: guaita què fan ara…

Delegacions a l’estranger

En Banyeta temptant en Rovelló

Una garba de mal lligar

Està per veure com acabarà la qüestió, perquè el guirigall que és l’Estat ha quedat ben reflectit en la foto-finish del 20D. Les nacions sense estat voten canvis dràstics, en alguns llocs més i en altres menys, identificats amb Podemos i els seus associats, a més dels sobiranistes, partidaris de la liquidació total per tancament del negoci madrileny. El Sur és feu majoritàriament socialista, i la major part de la península –on els escons són més barats, especialment- queda per al PP.

No arriben a fer majoria ni la dreta (PP – C’s) ni l’esquerra –per un modo di dire, en el cas socialista- PSOE – Podemos. Que no faci majoria la dreta de l’imperialisme castellà, no és mala notícia. Però què l’opció alternativa no sembli capaç d’entendre’s ni a fums de sabatot, està per veure si ho és o no. Els socialistes tenen el seu graner de vots a les províncies mendicants, i mai tolerarien ni la menor frivolitat que posés en perill la mamella; els comunistes 2.0 (els de la vella guàrdia ja estan descatalogats i només n’han tret dos), vist que d’on treuen vots és de les nacions sense estat, s’enroquen en la defensa de la plurinacionalitat de l’Estat. El triomf d’una hipotètica barreja de “tots contra el PP”, per tant, costa de creure.

Es diu que Sánchez ja ha començat a rebre pressions internacionals per a què deixi investir a Rajoy, sumant les abstencions del PSOE i Ciudadanos. Falta saber, però, si aquesta abstenció seria el Götterdämerung del socialisme espanyol que acabés d’empènyer el votant d’esquerres cap a Podemos.

I per si això fos poc, ara van els de les CUP, tant impermeables al què passi a Madrid, ells, i diuen que els resultats a Catalunya reforcen la negativa a investir Mas. Com amb el porc, tot s’aprofita, si és per combatre l’enemic de classe que, segons l’ortodòxia anti, és la petita i mitjana burgesia. La independència de Catalunya, en canvi, només l’utilitzen com el cèlebre McGuffin de Hitchcock: un pretext per distreure l’atenció del públic de la veritable trama.

Coalició a la portuguesa?

Pot ser realment espaterrant la coalició a la portuguesa que ahir semblava probable i avui encara més, si finalment es confirma que Podemos passa al davant dels socialistes. Per poc, però l’enquesta andorrana ho presenta així.

Perquè, per altra part, només una große koalition de PP i PSOE podria tirar-ho per terra. Ben mirat, la podrien “justificar” davant les seves clienteles respectives com la única fórmula per evitar la sedició catalana, encara que realment seria per no perdre la mamella que han compartit des de fa anys.

En fi, com als mots encreuats dels diaris, la solució demà (o aquest vespre abans d’anar a dormir, per ser més precís).

Demà

Com diuen els jugadors de mus quan la cosa no està gens clara, dels resultats de demà es pot ben repetir: Incierto se presenta, el reinado de Witiza! De les enquestes que publiquen a fora se’n pot ben deduir que ni a una banda ni l’altra de l’espectre social, la suma de carrosses i modernets no dóna per fer majoria. Serà el moment de fer de torna, per als partits amb pocs diputats.

Navarresos i canaris és probable que segueixin com sempre o quasi, essent un zero a l’esquerra. Ves per on, encara pot donar-se el cas que els sobiranismes peninsulars acabin tallant el bacallà, com havia fet en altres ocasions Minoria Catalana, que per sentit d’Estat, segons deien els beneficiaris, ho aprofitava i munyia el què podia. Que mai va ser gaire i, per postres, amb alguna engalipada (el transvasament de l’Ebre, per exemple), fruit de l’excés de candor d’uns negociadors catalans que tractaven els de Madrid com si fossin gent de paraula.

Aquesta vegada, no obstant, els temps estan més per a “té” que per “et donaré”, i qui vulgui el vot –o fins i tot l’abstenció- dels sobiranismes, que vagi preparant-se per passar les forques caudines. És a dir, que PP i C’s es poden anar pintant el govern a l’oli. A l’altra banda, dins la pila del greix amb possibilitats d’arribar a fer majoria, hi pot acabar havent-hi menys escons del PSOE que de la resta, tots partidaris –alguns de paraula, si més no- del dret a decidir. O sigui que aquest xicot guapet de cara, encara li poden fer dir allò de: On dic dic no dic dic, sinó que dic Dídac. Que és una cosa que passa de tant en tant.

Amb un afegit: que si el tracte inclogués fer als catalans una consulta sota la legalitat espanyola que fos nominalment no vinculant, una part substancial d’aquest pack d’escons no acceptaria que es deixés la promesa ad kalendas græcas, perquè tothom sap que al poder de Madrid no el preocupa gens quedar com el què és realment.

Faites pas le con, les gars

Fa tes setmanes, com qui diu, a rel de la massacre de París, deia que França feia por, perquè l’extrema dreta començava a fregar la victòria. Ja l’ha té. Només els pactes a la segon volta de les eleccions poden impedir que es materialitzi en l’arribada al poder. Però semblen difícils. El socialisme vestit de dretanisme d’aquest xicot de Barcelona i el seu cap de files, Hollande, va d’Herodes a Pilat. Ni sap, ni pot ni vol. Sarkozy, a falta de res millor a cals dretans democràtics, tampoc no sembla que pugui donar la talla. I no és un joc de paraules per les alces que es posa a les sabates; la França de quan érem joves, la del maig del 68, la de la Nouvelle Vague cinematogràfica, on és?

És de témer que, si no es pot impedir que Marine Le Pen arribi al poder, els musulmans de França ho arribin a passar pitjor que ara. Potser no tant com als seus respectius països, on en nom d’Alà els massacren físicament uns altres musulmans, però Déu n’hi do. Perquè ja no seran a temps de posar-se més durs, menys mesells, amb aquells dels seus que han dut la gihad al seu nou país. Aniran a parar tots al mateix sac, que és el què fan els radicals sempre. Enclosos entre el mur de l’extremisme religiós que domina els seus països d’origen, i l’extremisme racista de França, la pressió anirà augmentant. I deurà petar, tard o d’hora, si no passa res d’imprevist.

La massacre de París

Això comença a fer por. Si a França l’extrema dreta fos residual, en faria menys. Però no es pot oblidar que els de Marine Le Pen fan uns resultats a les urnes que freguen la victòria electoral. Una empenta més, impulsada pel pànic que aquests atemptats provoquen entre la població francesa i, per extensió, del primer món, per a què algú se’n recordi que els Estats Units, poc després de l’atac japonès a Pearl Harbour van confinar en camps de concentració a tots els americans d’ètnia japonesa. Alguns dels quals, per postres, havien fugit del Japó un temps abans, per disconformitat amb el militarisme del seu país.

Per no dir la persecució dels jueus als dominis nazis. Per molt menys d’una colla de morts com la d’ara, sis milions de jueus que no havien fer cap mal a ningú foren deportats a camps de concentració, i en la seva major part exterminats. I si ara se li acut a algú que la solució per combatre el terrorisme religiós passa per deportar tots els musulmans d’Europa a camps de concentració i exterminar-los, encara que se sàpiga positivament que la majoria d’ells no ha fet mai cap mal a ningú? No es pot donar per impossible.

De la mateixa manera que els jueus de l’Europa de mitjans del segle passat eren un objectiu fàcil sobre el qual carregar totes les desgràcies de la República de Weimar, molt més a l’abast que els causants reals, ara tots aquests magribins que viuen en barris al voltant de les capitals europees o en petits pobles agrícoles, estan pràcticament indefensos si uns escamots fanatitzats se’ls tiren al damunt i en fan una massacre darrere l’altra, en “defensa” dels valors democràtics: liberté, egalité, fraternité.

I el més terrible de tot és que aquesta perspectiva, en comptes de desencoratjar el terrorisme religiós, l’enforteix. Els prometen el martiri. Per als homes, això comporta disposar d’un nombre considerable de noies verges per desflorar, a l’altre món; però a les dones, què els hi deuen dir que en trauran?

Amenaces a la Presidenta del Parlament