Blog d´en Toni Ferran

L’avantprojecte de Constitució

La veritat, és que no sé qui són, aquesta colla de professionals que s’han aplegat per elaborar un avantprojecte de la Constitució de la República Catalana. Intueixo, en canvi, qui no són.

Segur que no hi ha cap representant de la gran banca, ni de les grans corporacions empresarials; aquesta mena de fauna no està per què Catalunya tingui ni una República i Constitució pròpia. No hi deu haver, doncs, cap defensor dels privilegis econòmics que fan que aquesta colla tributin molt menys que les classes mitjanes. Tampoc hi deu haver mestretites de l’esquerra radical; ja ha quedat demostrat que els treus l’odi a la petita burgesia –en diuen ells- i es queden en blanc. Perquè el seu odi al gran capital és purament retòric; ben poc mal li poden fer.

El model de societat, doncs, és previsible que sigui un terme mig en matèria de llibertats, per a què les dels uns no impedeixin les dels altres. En allò que caldria posar esment, crec, és en no fer-se il·lusions en matèria d’europeisme. De la UE real a la ideal, hi va un bon tros; per tant, mentre aquesta baluerna de Brussel·les sigui més un mecanisme de dominació franco-alemanya de la conca mediterrània que una Europa dels pobles, no cal córrer.

Quan Espanya va entrar a la UE, la majoria hi vam veure una forma relativament ràpida d’aconseguir la domesticació de l’estament militar, llavors encara bastant assilvestrat. En un hipotètic exèrcit de la República catalana, per aquest aspecte no caldria patir I pel què fa a la domesticació dels oligopolis internacionals, el resultat ha estat força decebedor. Tributen on els ofereixen un millor tracte fiscal, i ningú els empata la basa. No correm a regalar la nostra privilegiada posició geo-estratègica per un plat de llenties.

Salut i República

De fet, Catalunya ja té dret a considerar-se una República. No independent, però sí de fet, en quedar sense rei.

Que aquell senyor que es diu Felipe i viu en un palauet a les afores de Madrid no es faci ni amb la presidenta del Parlament de Catalunya ni amb el President de la Generalitat que acaba de sortir elegit, planteja dues opcions possibles. La primera, és que aquest senyor ha repetit l’experiment que tant car li va costar al seu oncle Constantí, i no reconeix la representació democràtica d’un país en el seu màxim nivell –en aquest cas, de nosaltres, els catalans; l’altra, que ja no es considera rei nostre.

Segurament, deu ser la segona. Hauria pogut fer com la seva parenta llunyana, Elisabeth II, i dir que no era partidari de la independència –ella en el cas d’Escòcia, ell en el de Catalunya- però que respectaria la decisió –dels escocesos, en el cas d’ella, dels catalans en el d’ell. Però mentre que cap britànic es va esquinçar la roba quan ella ho va dir, no costa gens d’endevinar que en el cas d’ell se n’hauria vist una de crespa. L’Espanya negra li hauria muntat un sidral considerable, i llavors s’hauria recordat de totes les “joies” de la Corona: les abdicades, les encausades i les altres.

És a dir, que salut i República, catalans!

Les cabres, pels seus pecats, porten els genolls pelats

Com les cabres de la dita popular, tots aquells que van creure en la sinceritat de l’independentisme de les CUP, avui porten els genolls pelats. Aquí s’hi inclou la practica totalitat del sobiranisme, des dels que vam creure –i m’hi incloc- que la majoria dels diputats del Parlament sortits de les darreres eleccions donava fermes esperances de què la suma de JxS i CUP ens duria la independència del país, fins als qui militant o votant a les CUP van creure que posaven pressió a Mas, per a què no fes figa durant el procés.

El sarcasme és que ara Mas sí que farà figa, però no per cap pusil·lanimitat sinó per culpa dels que per desconfiança en ell van llençar el seu vot als porcs. La llista dels penediments públics ja ha començat, i és previsible que seguirà. Les CUP ja comencen a supurar cadaverina. El iaio Rabell l’ha flairada, i està clarament disposat a obtenir el seu tros de carronya electoral. No personalment, ben segur, perquè ell està més acabat que l’imperi espanyol, però el tapat que a ca la Colau es trauran de la màniga, sens dubte.

En fi, veurem què acaben dient a Junts pel Sí. Per ara sembla que ja han vist que no hi ha més remei que noves eleccions. Veurem si Mas sí o Mas no –que jo, en el seu lloc, ja n’estaria més que tip- però segurament la família sobiranista s’haurà adonat que el seu plantejament –tots els sobiranistes en una sola candidatura- era el més encertat.

No són res

Durant la darrera campanya de les eleccions al Parlament, l’escriptor madrileny Ramón Cotarelo afirmava que si pogués votar, ho faria per les CUP. Però les alegries duren poc, a casa dels pobres. Ara afirma que no investir a Mas només és fer pagar a la societat catalana els plats trencats de la pròpia inutilitat. Sic transit gloria mundi.

Perquè les limitacions intel·lectuals d’aquesta colla pessigolla han quedat al descobert, i el ridícul és maiestàtic. A l’empat que no esperaven no se’ls hi acut posar-hi altre remei que una de les opcions que l’assemblea va descartar: seguir negociant. La sortida de dir que JxS presenti un altre pla, és de criatures malcriades: ara no en vull, dona-me’n una altra. Com que a JxS el més curt fa rellotges, els han respost avui mateix que pugin aquí dalt i ballin.

Així doncs, l’estratagema per defugir la responsabilitat d’una decisió cabdal, els ha fet figa. Hauran de responsabilitzar-se’n. Jo, quin pal, tius!

Ja falta poc

Diumenge tindrà lloc la tragicomèdia que pot marcar el rumb d’aquest país. Perquè resulta tràgic i còmic alhora que tres mil i escaig de confrares d’una secta marxista-leninista puguin trencar les oracions a un milió tres-cents mil votants. Qui els hi ha donat cap representativitat? Els votants van donar-la als deu diputats que tenen, no a aquests tres mil i escaig. Que aquests deu encolomin la responsabilitat a una assemblea on s’hi apunta qui vol, on cada un només es pot representar a ell mateix, és un frau, una dimissió de responsabilitats.

Quina garantia democràtica oferirà la decisió que prenguin, sigui la que sigui? Cap. En comparació als 337.794 votants que van treure el 27S, quin tant per cent representarà aquesta assemblea? Poc més del 1%. A més, quants d’aquests tres mil i escaig són infiltrats dels serveis secrets espanyols o de partits antisobiranistes que pretenen impedir la independència? No se sap, però no costa d’endevinar que n’hi haurà.

Però el cos electoral, al qual sovint s’adula dient que l’encerta sempre, quan el més cert és que a vegades sí i altres no, ara ha posat la independència de Catalunya en el tràngol de passar per aquesta ruleta russa. Si acaba triomfant el no a la investidura de Mas, només ens quedarà l’esperança de què aquest súcube que és la CUP foti un pet com una gla, i no torni a bufar cullera en termes electorals.

Que és tant com dir que tots aquells que van votar-los per desconfiança en la fermesa de JxS a l’hora de dur a terme el procés, s’adonin que els ha sortit el tret per la culata i no els tornin a votar pel març. De fet, és probable que ells ja ho sospitin; d’aquí ve aquesta aria della pazzia que ha estat la negociació, que no podran tornar a representar. Així sigui.

Beurà, l’ase?

No deu ser molt correcte políticament, i sobretot a pocs dies de què les CUP facin l’assemblea-coartada que permetrà als seus representants eludir les responsabilitats personals en la presa de la decisió sobre la investidura, però cada vegada em sembla més i més evident que són anti-capitalistes i prou.

Si van triar la defensa de la independència de Catalunya, fou com a trampa de caçar carallots, a fi de captar els cadells del sobiranisme. Sobretot, des de que Esquerra s’ha anat institucionalitzant: molt més seny i molta menys rauxa. Com tots els cadells, el primitivisme intel·lectual els fa impermeables al raonament. El maniqueisme de bons o dolents, en canvi, pocs arguments necessita i es “ven” molt bé, entre aquests parroquians.

L’excusa de la desconfiança envers Mas i CDC, que ja va utilitzar l’Esquerra de Carod i Putxi per decantar-se cap al PSC a l’hora de formar els dos governs tripartits, ara la invoquen aquests de les CUP. Sarcàsticament, però, qui està en risc d’anar a la presó per independentista no és cap d’aquests apòstols del marxisme més tronat, sinó Mas. Que és qui representa les classes mitjanes, està també malvist pel gran capital i, recordem-ho, és l’enemic a abatre de les clavegueres de l’Estat. Potser és per això, que alguns de les CUP fan el què fan?

En fi, encara hi ha que manté l’esperança que en arribar al darrer cremallot facin possible un govern independentista, però és bastant impossible de pronosticar cap a on es decantaran. I la cosa més fotuda és que no s’hi pot fer res. Ja ho diu la dita: Ja pots xiular, si l’ase no vol beure…

L’alcaldessa arapahoe

No insinuo que la senyora Colau sigui de la tribu dels nadius americans anomenada Arapaho. Em refereixo a les motivacions que la dugueren a votar Sí-Sí el 9 N, segons confessió d’ella mateixa, vist l’incident d’aquests darrers dies a Madrid, quan va manifestar clarament el seu desig de què la ciutat manxega tornés a ser la capital dels catalans.

No és per saltar-se-la, la boutade, si tenim en compte que ella és l’alcaldessa de la capital de Catalunya, que ho és des de la nit dels temps (la ciutat, no ella). Per altra part, em va agradar molt que el professor Sebastià Serrano, comunicòleg al qui no cal que ponderi ara, analitzà el llenguatge corporal de la senyora, i demostrà com, allò que havia dit, havia estat un atac de sinceritat. L’argument que ho feia explícit, era el gest amb el qual s’havia arreglat els cabells, amb les dues mans, reblant la seva formulació.

Si acceptem la premissa que és com a mínim esquizofrènic voler una cosa i la contrària simultàniament, cal donar per cert que a Madrid no mentia. Per què degué votar Sí-Sí, el 9 N, doncs? Al meu entendre, perquè –i en això els de la seva ramaderia política hi tenen la mà trencada, si creuen que poden fotre a qui mana- el seu fou un vot arapahoe (ahora pa joder!)

Els reis d’Orient ens duran la investidura?

Ves per on

Foment del Treball, com sap tothom, és un lloc on s’aplega el gran empresariat, aquell a qui sovint el sobiranisme provoca anafilaxis que poden arribar a ser severes, com és el cas d’un que embotella líquid imbevible en ampolles de cava, per exemple. No se’ls pot considerar sospitosos de proclivitat vers l’independentisme català, per tant, als confrares de la plaça d’Antoni Maura.

Així doncs, deu ser cert, com diuen en el seu informe sobre la conjuntura econòmica, que durant el primer semestre d’aquest 2015, la inversió estrangera ha pujat a Catalunya un 280%, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol ho ha fet un 73%. Durant la roda de premsa de presentació, a més, els responsables de l’informe van afirmar que les decisions d’inversió no es decideixen d’avui per a demà, i que ja feia dies que el president de la casa havia declarat que no hi ha fugida d’empreses; els trasllats de seu obeeixen principalment a qüestions de diferències de fiscalitat.

Pel què fa a les vendes de Catalunya a l’exterior (es deuen referir a vendes fora de l’Estat) van pujar a 47.566,8 m€, un 27,7% del total de l’Estat (∆ 5,7%). El volum de les compres fan que el balanç sigui negatiu: un dèficit de 9.227,3 m€. En aquests números, la balança comercial Catalunya – Espanya no és tinguda en compte, i potser el dèficit comercial absolut és menor, en realitat, però segurament el balanç global encara és negatiu. És a dir, que el país necessita els recursos que genera per a millorar els serveis i incrementar la seva productivitat, si vol equilibrar la balança comercial amb el món, i no es pot permetre pagar TGVs per a quatre gats.

La somera pepera, no obstant, va dient als avis que si hi ha independència es quedaran sense pensions.

A veure

Avui pot ser aquell dia en el qual 1.600 cupaires podrien dir a 1.620.000 votants de Junts pel Sí qui mana a cal Ribot. Mal que els pesi, si podrien seria gràcies a les tupinades del Govern espanyol amb el vot de l’exterior. Els obstacles burocràtics que hi posà van privar a la candidatura guanyadora dels dos diputats que li haurien permès guanyar la investidura només amb l’abstenció de la CUP, segons les estimacions. Perquè el vot exterior és molt més marcadament sobiranista que el de l’interior. Aquest fet podria donar lloc a sucoses reflexions, que la majoria de sobiranistes deuen veure clares; bé que la realitat és que els vots es compten però no es pesen.

Veurem com acaba: si el porc finalment mana o no. Que uns 140 no ningú de l’esquerra pseudo-intel·lectual, capitanejats per la monja alferes anti-vacunes hagin tret un manifest contra la investidura de Mas, en canvi, no té la menor importància. Aquests mai faran cap pet que pudi.

PS (afegit a les 20:16 h). Mana el porc, per ara. S’han tret la careta: el què els importa realment és imposar el sistema comunista a la majoria que no el vol; la independència només la utilitzen com a trampa per caçar carallots.