Pablo Iglesias promet que blindarà constitucionalment el dret a decidir
Octubre 25, 2015 on 1:03 pm | In ;-), Assumptes exteriors | Comments OffLa culpa és del manxaire
Octubre 25, 2015 on 12:52 pm | In Política catalana | Comments OffSi hom s’escolta el iaioflauta que va fer el paper de la trista figura a les darreres eleccions, la culpa la té l’alcaldessa Colau, que no va fer prou. És culpa d’ella, doncs, que bona part del vot dels barris que li va donar una victòria -curteta però victòria- a les municipals, es passés a la noia aquesta que no deu tenir àvia i es dóna bombo ella sola.
Cal ésser curt! L’electorat d’aquests barris sempre ha estat vist per l’esquerra del marxisme vergonyant com una propietat indiscutible; i precisament ara descobreixen que tota la penya es passa per allà l’eix social -el que el iaio brandava en contra del sobiranista- i vota un partit clarament dretà i espanyolista.
Només així s’entén que a misses dites vegi que l’omnipresència del de la cua l’ha perjudicat i ha fet palès que la seva era una candidatura sucursalista. Com que els cal seguir amagant el pecat original de ser d’una de les dues ideologies totalitàries que tants milions de morts van fer el segle passat, per al desembre tornen a plantejar una sopa de lletres, amb un cap de llista sense afiliació en cap de les sigles, que només és conegut pels de casa seva.
I així, de derrota en derrota…
El sofà del PSC
Octubre 24, 2015 on 12:57 pm | In Política catalana | Comments OffS’atribueix a Narcís Serra l’afirmació -expressada quan els socialistes catalans guanyaven totes les eleccions del Congreso- que si el PSC presentés com a cap de llista un sofà, el seu electorat el votaria. Es podria afegir que qui millor que ell, en aquell moment, per conèixer el seu electorat… Perquè el cas és que resultava absolutament cert.
Només cal recordar la colla de líders que ha tingut el PSC. Cadascun d’ells més comparable a un moble atrotinat que l’anterior. Després de dues nul·litats com Raventós i Obiols, van tenir l’acudit de presentar per a candidat a la Generalitat a Pasqual Maragall, conegut per les maragallades que havia fet de tant en tant com a alcalde de Barcelona. A la segona, van aconseguir que, després de la retirada de Pujol, una coalició de tres partits formés govern i Maragall arribés a President, perquè la candidatura de Mas, tot i guanyar, es va veure arraconada. Carod i Puigcercós aspiraven a què l’electorat convergent fos seu, després del pujolisme. No va ser així, evidentment.
Però seguim amb el PSC. Les maragallades no sempre van posar-se bé a qui feia i desfeia dins el sanedrí socialista, i va ser ell en persona, qui es va posar al front. Montilla donava per al què donava, i li començaven a sortir insubmisos dins de casa. Així que a can sociata van recórrer a la vella estratagema de posar una nul·litat al davant, amb l’esperança de cada facció, que des de l’ombra serien ells qui se’l manegarien. La nul·litat va fer el què era d’esperar: res de bo. Resultat: el van fer plegar.
En el seu lloc hi situaren l’eminència gris del partit, sense adonar-se que una cosa és parlar com suposa l’estereotip popular d’una peixatera del mercat, amb llengua viperina, i una altra de diferent ser un intel·lectual. Ja s’ha vist a la darrera campanya: el gran trumfo del xicot ha estat remenar les anques al so de la música de Queen. Prova evident que al PSC segueixen pensant el mateix que Narcís Serra, del grau d’intel·ligència del seu electorat.
La darrera xarlotada és que la Chacón, una de les poques engrunes que encara queden a la coixinera buida del partit, no vol a la llista el pobre Navarro, i el priva d’una moma que li hauria permès cobrar un bon sou durant quatre anys. Només cal veure els qui ha triat: també se’n pot fer un foc, de tots plegats. La decisió de la senyora amb la boca plena de dents, per postres, denota una altra misèria: la candidata es passa per l’engonal la voluntat del seu cap, que en teoria és Iceta.
I aquesta és la trista història, per ara, del socialisme català, que ha passat de tenir al Parlament de Catalunya 52 diputats, als 16 que hi tindrà a partir de dilluns. Potser l’electorat socialista d’aquest país no és molt despert, però tampoc ho deu ser gaire menys que els seus líders. I els que han deixat de votar-los, evidentment, ja no se n’han empassat cap més.
L’assassinat del president Companys
Octubre 24, 2015 on 9:46 am | In Assumptes exteriors | Comments OffUn vell aforisme diu que la justícia militar és a la Justícia el mateix que la música militar és a la Música. Deixant de banda el què fa a la Música, la justícia militar -com en el seu temps ho féu la Inquisició- pateix del vici congènit que jutges i acusadors estan subordinats i deuen obediència a una mateixa autoritat: l’Església per als segons, l’Exèrcit per als primers. Dit sense embuts, no hi ha cap garantia d’imparcialitat per a l’acusat. I el mateix es pot dir dels “tribunals populars”. Tots ells s’han dedicat, de fet, a administrar venjança.
En el cas de Companys -com sempre que un tribunal militar pretén sentenciar sobre qüestions que no són purament sobre jerarquia militar i les seves cadenes de comandament- la venjança, per postres, no l’administrava cap tribunal militar, sinó una colla de alçats en armes contra el Govern legítim de la República espanyola, que havia guanyat unes eleccions democràtiques. Per això no entenc ni poc ni molt que es demani l’anul·lació del procés al President. Ho ha sigut sempre, de nul.
Qui es prengui la molèstia de llegir el apuntamiento -les actes del procés, segons la seva pròpia terminologia, ho veurà clarament. El document fou publicat en edició facsímil per la Generalitat l’any 2004 (ISBN/ISSN: 84-393-4927-0). No fa falta tenir estudis de Dret per veure que la condemna ja estava decidida abans de començar.
Del què es tracta realment, encara avui, és de que l’actual Govern espanyol i el seu Exèrcit, hereus sense solució de continuïtat dels governs i exèrcit franquistes, si més no, reconeguin explícitament aquesta nul·litat. Que demanin perdó, a més, estaria bé. Però tampoc cal; de totes formes, mai se’ls podrà donar.
Allez Barça!
Octubre 23, 2015 on 7:27 pm | In Llegit a la xarxa | Comments OffUn setmanari francès, Challenges, ha publicat que la Lliga francesa de futbol acolliria el Barça, si en una Catalunya independent, la Lliga espanyola vetés els equips catalans. Addueix el cas del Mònaco, un altre equip que també hi juga, tot i ser estranger.
A més, suggereix que el primer ministre francès, Manuel Valls, és culer. Fa de mal dir si tot plegat és veritat o no, però gràcia en fa molta.
O’Reilly
Octubre 19, 2015 on 7:53 pm | In Assumptes exteriors | Comments OffLa senyora -en tota l’extensió del mot- Emily O’Reilly, ha respost la carta que li van adreçar diversos diputats catalans del Parlament Europeu. Ho ha fet a través dels seu cap de gabinet, Aidan O’Sullivan. Davant les queixes d’aquests diputats, ha precisat que els tractats de la Unió no preveuen res per al cas que Catalunya proclami la seva independència.
Res, significa que tota la colla dels que ja situen la Catalunya independent fora de la Unió, formulen en realitat un desig, encara que ella ho qualifica d’opinió personal. Ni que sigui el propi president Juncker, que ho és d’un organisme col·legiat, no d’una república soviètica.
En altres paraules, que encara no podem saber quin tracte ens donaria Europa, un cop independents. Res ens priva d’arribar a una conclusió provisional, en base a aquell principi que diu que ningú va contra els seus propis interessos, però presentar-nos-en una com a definitiva no és versemblant..
Potser algú es preguntarà per què aquesta senyora diu el què diu i no se suma als corifeus i àugurs de la catàstrofe. Com es pot observar fàcilment, O’Reilly i O’Sullivan són cognoms irlandesos. No hase falta desir más nada.
14 milions
Octubre 18, 2015 on 11:54 am | In Política catalana | Comments OffAquest marejador nombre d’euros és que, segons el propi Espadaler, deu Unió. Mentrestant, el degoteig d’electes que abandonen la formació, continua, i el què queda del partit persisteix en ratificar Duran com a líder. Si al Parlament no en van treure cap de cent trenta-cinc, a Madrid, que se n’elegeixen aproximadament un terç, se’ls pot pronosticar sense gaire esforç d’imaginació un altre zero en escons.
Com es pot comprendre amb aquesta perspectiva, des del punt de vista econòmic no pot esperar ningú que Unió torni ni un cèntim dels diners que hipotèticament podria manllevar per a la campanya electoral de desembre. De fet, és segur que els que ja són creditors del partit avui, donen el deute per incobrable, tret dels avals personals que poguessin haver obtingut.
La fatal pietra -no per immaterial menys real que la que enterrà Radamés i Aida de viu en viu- sepultarà també Unió en l’avern de la irrellevància política, mediàtica i de tot ordre. En ocasions, això de la justícia divina sembla que existeixi realment.
No obstant, Unió a ratificat a Duran com a lider, i ell es proposa ser cap de llista al Congrés. L’anècdota podria donar argument per a una òpera. Bufa, no cal dir.
Tothom fora
Octubre 18, 2015 on 11:27 am | In Calaix de sastre | Comments OffExtra omnes. Amb aquestes dues paraules -que signifiquen exactament això- es tanquen els conclaves de l’Església. Sembla que al cap i casal de Catalunya, can Fanga, pensen el mateix de nosaltres, els de comarques. Com més va, més dificultats posen a què anem a donar una volta per la ciutat, si de sobte ens en vénen ganes.
És impossible. Per anar a Barcelona cal tenir-ho planificat amb anticipació, disposar d’estona suficient per desplaçar-se, i combinar els diversos sistemes de transport públic, cada un amb el seu horari. Un exemple recent: per anar a acompanyar Artur Mas el dia de la seva compareixença davant el Tribunal espanyol (compareixia a migdia), la gent de Matadepera va sortir del poble a les sis del matí. Hi haurien pogut anar a peu; no haurien tardat gaire més (sis hores i mitja per caminar 32 km.) i s’haurien estalviat els diners del viatge.
Però el dogma anti-transport privat agrada als devots de la correcció política; de fet, ningú que tingui opcions a arribar a governar algun ajuntament, gosa contradir-lo. La bucòlica imatge de gent passejant -jubilats, avis i criatures- ven moltíssim. Només hi ha una excepció: les bicicletes, però és que no tenen motor de combustió. Són vehicles de tracció animal. No hi fa res que corrin enfollits per les voravies i envesteixin de tant en tant algun vianant que no va prou àgil: si porten casc, problema resolt.
Però totes les dificultats dels comarquins per anar a la capital són poc, comparat amb les dels que, a més, tenim dificultats de locomoció derivades de minusvàlues físiques. A la gegantina suma de barreres arquitectòniques que hom troba -tant a can Fanga com per tot arreu, que no es pot ser partidista- cal sumar-hi la de carrers tancats als cotxes: a tots els cotxes menys els dels serveis municipals. I si caminar cent metres és per a tu una caminada excessiva, doncs no haver sobreviscut a la desgràcia que et va esguerrar. Que les autoritats de can Fanga no poden estar per a tot. I si no hi vas, millor, que ja tenen prou guiris per munyir i no donen l’abast.
Les CUP fan assemblees obertes
Octubre 16, 2015 on 7:07 pm | In Política catalana, ;-) | Comments Off
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^