Blog d´en Toni Ferran

Ha durat poc la xarlotada de la calçotada

Acabem de veure tots l’abast d’allò que semblava una xarlotada, d’allò que només les ganes de no deixar escapar cap oportunitat de salvar el país duia a no qualificar-ho de xarlotada de bell antuvi, d’allò que ara ja es pot dir que només era una xarlotada. Ras i curt, quasi amb brutalitat, Carod ha dit al Parlament que no trencaria el tripartit, que no faria President a Mas.

La sorpresa ha estat realment petita, vista des de la posició d’un convergent. La decepció, vista des dels interessos de partit d’un convergent, mínima; voler donar un petit marge de versemblança al pacte del calçot, era ben bé circumspecció exquisida, no voler ser mai acusat de la més lleugera frivolitat davant una proposta de pacte entre nacionalistes.

Ara, mirat des del punt de vista d’un nacionalista sincer –sigui convergent, sigui republicà- la decepció no és nova, només és una més, però dol. Força. Tornant al punt de vista estrictament partidari, que ara s’hagi fet fer el paper de la trista figura a Vendrell i, previsiblement, se’l dugui a engruixir la facció Carretero, a esqueixar novament del tronc del partit –segons el fat d’Esquerra- una dissidència, no es cap bona notícia, tampoc. No es pot pensar que Carretero o Vendrell es faran convergents, com va fer Colom. L’escissió debilitarà el vot nacionalista, tornat a fragmentar, a desenganyar, per la nefasta frivolitat dels dirigents d’un partit, tan històric com es vulgui, però que té una cúpula d’una qualitat humana francament penosa. En treus els bufanúvols i el que s’arrapen a la mamella a qualsevol preu, i no queda ningú. Ja cal que facin dissabte amb urgència, a can Indepa.

Liquidació total per canvi en el negoci. I que hi posin gent nova, gent potser encara no gaire experta, potser massa bocamolla i un pèl pedant, com Jordi Comas, l’alcalde de Matadepera, però gent jove i amb potencial, que aprengui de les pròpies errades i que dugui a Esquerra a fer a la política catalana el supporting role que l’electorat català, una vegada darrera l’altra, per ara li assigna. I a fer-lo bé, mostrant l’altra cara del sobiranisme, la que no es vol veure a Madrid quan es tanca un acord amb Catalunya: la que quan els nacionalistes transaccionen amb l’Estat, els catalans no estan renunciant definitivament a res: només és un intercanvi per arribar a un acord en algun assumpte concret. Cosa que a Madrid els fa feredad; sempre pretenen donar per definitivament tancat el procés de devolució de l’autogovern a Catalunya.

Ja sabem que a tothom li agradaria ser el John Wayne de la pel·lícula, però no s’hauria pogut fer cap dels grans westerns de John Ford sense Ward Bond o Thomas Mitchell, Andy Devine, Francis Ford, Victor McLaglen, i tota la fantàstica colla d’actors del repartiment fordians que encarnaven els estimadíssims irlandesos dels seus films.

El pacte del calçot

A vegades boigs fan bitlles, deia la meva mare. L’oferiment d’Esquerra, tot i ser potinerament fet en un tiberi, tot i semblar molt una maniobra de consum intern per contrarestar el forat que fa Carretero, tot i que probablement també és una gesticulació destinada a frenar la davallada electoral que se’ls vaticina, encara podria acabar sent el principi d’alguna cosa. No ho sembla gaire, per no dir gens, però no se sap mai.

Mas ha respost que estaria disposat a escoltar una proposta que tingui la seriositat de fer-se al Parlament. Això, junt amb les posicions radicalment contràries expressades pels altres socis del tripartit, amb totes les cauteles pertinents, fa que pensis: vés a saber, potser encara…

Segueixo creient que la població, ara mateix, no està per fer el salt; que majoritàriament no hi ha ni el coratge ni el grau de patriotisme que caldria, per fer-lo encara que sigui arriscant-se a suportar alguns sacrificis.

No em faig il·lusions, doncs. Veus que a Irlanda del Nord, només per no deixar-se prendre l’autonomia política, fan govern Ian Paisley (molt més imperialista ell tot sol que un míting sencer de peperos) i Gerry Adams (un independentista de pedra picada, no un matat com Carod). Aquí, per fer –representa- govern amb CiU, als d’Esquerra no se’ls acut altra cosa que convidar-la a estimbar-se conjuntament i estimbar el país, de passada.

Ara, si fos mínimament sincera la proposta i pogués acabar reconduïda a un full de ruta per a un govern només de nacionalistes, que tingués l’objectiu de deixar-lo, en una legislatura o dues, en condicions de treure’s la sangonera sense gaire trencadissa… El què deia la meva mare: a vegades boigs fan bitlles!

Una altra volada de coloms

Llegeixo que un conegut (re)publicà, corifeu de Carod, insinua la possibilitat de convocar un referèndum per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i llença una indirecta a CiU per a què se sumi a la proposta si el Tribunal Constitucional fa la trinxadissa previsible. Tot i que la legislació de l’Estat no admet l’exercici d’aquest dret ni a Catalunya ni a cal altra nació de l’Estat, invoca la legislació internacional com a garantia de la convocatòria del referèndum. No cal dir que els drets dels pobles són imprescriptibles i irrenunciables –altrament mai es podrien exercir, perquè les potències colonials ja es preocupen de legislar-hi en contra. La pregunta seria, en tot cas: els altres països ens donarien suport en defensa del Dret, o farien com Anglaterra al segle XVIII, que es va conformar amb Gibraltar en concepte de les trenta monedes per trair-nos? Però no és aquest l’únic dubte.

Imaginem per un moment que agafem Espanya en calçotets i no tenen bemolls d’enviar-nos la Brunete (la divisió cuirassada, no la mediàtica) quan convoquem el referèndum. Quin resultat hi faria, en l’estat actual del país, l’opció independentista? Mal que em pesi, cal dir que no sóc gens optimista. Em sembla molt que entre els espanyolistes de tot pelatge, els que miren pel calaix que faran demà i no més lluny, els de “més val boig conegut que savi per conèixer” i els “no sap / no contesta”, tombarien la cosa. Queda massa per fer, encara. Llavors, tindríem allò que en jurisprudència se’n diu «l’excepció de cosa jutjada»; no pas eternament però sí que per un bon temps. I quina explotació de l’èxit en faria Espanya? No vull ni pensar-hi.

Com que jo el que pretenc és que el meu país sigui independent, i no que es conformi amb una expansió sentimental d’un dia, amb un exercici d’onanisme plesbicitari probablement contraproduent, em sembla més prudent no posar el carro davant del matxo i començar a pujar la casa des dels fonaments cap a la teulada. Sospito que Esquerra pretén donar-li una alegria al cos i prou, perquè només els preocupa apropiar-se del vot de CiU. La independència de Catalunya, ben poc. No és d’això del què els acusa Carretero, un dels seus, que els coneix per dins?

La qüestió real, però, és què caldrà fer després de la sentència del Constitucional. No es pot saber, ara per ara. Tot i el pessimisme general, caldrà veure llavors quina és la magnitud de la tragèdia (com diria Monzó), quina és la reacció de la societat catalana a la coça als morros que li donarà Espanya. No seran els partits polítics qui la puguin dur pel ronsal, si cal fer res una mica dràstic; més aviat serà qüestió d’escoltar-la bé, que el prestigi de la classe política no està per filigranes. I si llavors el país està prou emprenyat com per engegar Espanya a pastar fang, ja en parlarem. Les amenaces dels milhomes d’Esquerra només els fan riure, als espanyols. I fer boicot al cava català. Els fan el mateix efecte que el general Bum-bum de la cançó infantil:

El general Bum-bum, quan se’n va a la guerra,
damunt del seu cavall fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró,
aparteu les criatures, que ni s’espanta ni té por!

Un pop en un garatge

Segueixo amb el comiat de Lluís Llach. No per parlar de l’home i la seva obra que, crec, s’expliquen per si mateixos, sinó per remarcar com un país està al darrere d’aquest cantant, d’aquest músic, d’aquest poeta, que ha estat una peça cabdal de la seva vida sentimental. Només cal recordar com ahir, quan va convidar al públic a cantar amb ell, les imatges ens mostraven polítics, artistes, gent de tota condició cantant o cantussejant amb ell. Tots? No. En mig del mar d’humanitat que vibrava, un ésser immòbil, quasi astorat, posava cara d’aguantar el xàfec resignadament: Montilla. Certament, en arribar va rebre una copiosa xiulada del públic, però un parell d’hores llargues després, plenes del bany sentimental de poesia, de “mística” terrenal, sense perdre el món de vista, el motiu no podria ja ser la xiulada. Em va fer venir al cap una cançó castellana que ens ensenyaven a escola, quan era petit:

   -Porqué no lloras, Simón?
   le pregunta la tia Eustaquia.
   -Yo no soy de la pirroquia
   y los que lloran lo son.

Montilla, simplement, no és de la parròquia. No és que aquest país, que la seva gent –de la qual n’hi havia una mostra representativa ahir, allà, exclogui a ningú. Com diu la cançó del mateix Llach:

   Venim del nord,
   venim del sud,
   de terra endins,
   de mar enllà,
   i no creiem en les fronteres
   si darrera hi ha un company
   amb les seves mans esteses
   a un pervindre alliberat.
   I caminem per poder ser
   i volem ser per caminar.

Però a aquell que arriba amb vocació de preservar-se dins la bombolla cultural dels que vingueren del mateix lloc que ell, de viure al marge de la vida col·lectiva del país, d’ignorar-ne la llengua i la cultura, a qui és capaç de dur la presidència del país com un Governador Civil de províncies, no hi ha qui el pugui fer parroquià. Llavors, en mig de la parròquia, només és un pop en un garatge.

Ho sap tothom i és profecia

Tot allò que es podria dir de la vergonyosa claudicació d’Esquerra pel poder (poderet, que el senyor encarregat els posa les peres a quarto, si pixen fora del test sociata), ho acabo de llegir en un article a l’Avui, d’Heribert Barrera.

El veterà polític explica com, fa trenta anys, va refusar una proposta d’absorció del PSC i es lamenta que ara Esquerra “a canvi de poder administratiu, que permet resoldre problemes personals de tot tipus, ha acceptat joiosa la satel·lització que aleshores refusàrem” (sic). No és que no tinguin a la seva militància gent sincerament nacionalista, als quals els deu doldre i els deu fer caure la cara de vergonya contemplar, posem per cas, la boutade del seu líder –qüestionat, però líder-, que diu sense rubor que les al·legacions de l’advocacia de l’Estat demostren que l’Estatut és constitucional.

De fet, Carretero i la gent que li dóna la seva adhesió, van per aquest cantó. Potser ja ho he explicat algun cop, però el mateix Barrera va sentenciar, fa bastants anys, que el fat d’Esquerra és que li pertoca una escissió cada deu anys. En els darrers trenta, la cosa es compleix al peu de la lletra. Primer va ser la d’Hortalà i els seus, que se’n van anar per fer Esquerra Catalana; després van venir Colom i Rahola, que van sortir per fundar el PI; ara (encara es digui que no), Carretero i els més de cinc-cents adherits que ha reunit, tenen tots els números per acabar fundant un nou partit.

També fa una colla d’anys, un conseller nacional d’Esquerra –llavors, ara convergent- va proposar que el partit es passés en bloc a Convergència, per fer, amb les dues militàncies juntes, un Partit Nacionalista Català fort, majoritari. La proposta va ser refusada en veu alta a la sala i lloada en privat, als passadissos. Trista sort la d’un partit de segona fila en el qual els seus dirigents opten sistemàticament i ofuscada per ser cap d’arengada en comptes de cua de lluç.

Oh, l’ecoloxia!

Avui diu un diari que madò Mayola de can Fanga combatrà la sequera regant la meitat els jardins públics de Barcelona. Un, que ha tingut pagesos a la seva família, creia que calia regar quan no plou, precisament! Es veu que la regidora criptocomunista del cap i casal, que diu ser verda, només ho és de cap.

També anuncia que regaran menys els carrers. Si es refereix a que deixaran de fer servir les mànegues d’aigua a pressió en comptes d’escombrar, ja fa temps que convenia que ho fessin, que això de la necessitat d’estalviar aigua no és pas d’avui. A Matadepera ja fa temps que paguem l’aigua com si fos de disseny, amb aquest pretext. Ara, si vol dir que no esquitxaran els carrers abans de passar-hi la màquina que escombra, els barcelonins i tothom qui pensi baixar a la capital ja poden anar comprant-se una mascareta, si no volen acabar amb els pulmons plens de brutícia barcelonina (ecolòxica i sostenible, no cal dir).

Una altra mesura, serà que ara usaran l’aigua de la capa freàtica per regar els carrers. I pararan els brolladors que funcionen amb aigua llençada, és a dir, aquells que no la reutilitzen. Hom es pregunta com és que no ho feien ja, després de tant de temps de donar la pallissa per fer-nos dutxar en comptes de banyar-nos i pretendre minar la moral dels qui tenen piscina a casa.

En el darrer lloc de la llista de mesures, hi ha el control d’escapaments (sens dubte la forma quantitativament més significativa de malbaratament públic de l’aigua) i la substitució d’espècies vegetals que demanen molta aigua al jardins, a fi de que necessitin menys rec. Potser podrien haver començat per aquí, i no pas ara, sinó molt abans.

Com que l’Ajuntament de Barcelona ve a ser l’Ágata Ruiz de la Prada del municipalisme sociata, a l’hora de posar de moda rucades i, després, encara, tothom mira de ser més ecologista que els altres, que a ningú el sobti si s’acaben netejant les vidrieres municipals a escopinades i fregant amb paper de diari.

El negoci d’en Robert i les cabres

Els diners són els diners. Potser per aquest motiu els líders dels qui tenen diners tendeixen a defensar políticament més el patrimoni que els amics. En canvi, els líders dels que no en tenen, de patrimoni, defensen políticament els amics. Això sí, mentre procuren treure el ventre de pena sense que es noti.

Deu ser per això que mentre els líders socials i polítics del primers procuren ser pragmàtics, en defensa dels seus interessos materials, els dels segons són sectaris, per manca d’interessos materials per defensar. Aquest sectarisme fins a l’abjecció dels polítics d’allò que eufemísticament se’n diu «esquerres», provoca que els líders econòmico-civils d’allò que se’n diu «dretes» (on tendenciosament les esquerres hi col·loquen els partits de centre, també), deixin a vegades amb el cul a la fresca als seus naturals «amics» polítics, quan coquinament els sembla que no fer-ho podria posar en perill la paradeta.

Finalment, però encara amb timidesa, sembla que les cúpules dirigents de les institucions econòmico-civils del país comencen a adonar-se que amb l’equidistància i la neutralitat (per parlar en plata: per anar al sopar del senyor Maragall a fer-li la gara-gara) no n’han tret cap remei. La resolució dels problemes dels trens, de l’aeroport de Barcelona, de les carreteres, segueix pendent anys i anys. I les multinacionals se’n van per aquest estat lamentable de les infraestructures. I les indústries auxiliars, de capital català, es queden amb la canya sense peix, però amb tota la plantilla. Projectat cap a l’espai exterior el patètic carcamal, ara tenen al Govern el mateix inútil que va posar objectivament bastons a les rodes de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, per la via de voler ajudar-la amb alcaldades. Segurament el compte de resultats resistirà el regal (tècnicament, “condonació de deute”) que li van fer, però més onerosos per al poder econòmic d’aquest país seran tots els regals d’imatge de falsa respectabilitat que els hi han donat. Perquè certament, ha fet el negoci d’en Robert amb les cabres, amb les esquerres.

A veure si a base de pèrdues d’hores de feina dels treballadors, engatillats en un sistema ferroviari tercermundista, de costos exorbitants de transport pels col·lapses viaris endèmics, de caos aeroportuaris cíclics, que actuen com una ruleta russa, i de castració del trànsit aeronàutic internacional que Catalunya necessita, els líders econòmico-civils del país comencen a veure-hi una mica més enllà del nas, i comencen a posar-hi una mica de bemolls, a defensar els interessos del seu país, que també són els seus, ara deixats en mans d’uns governs d’esquerres formats per dependents i nois dels encàrrecs. La premsa catalana, tan poruga amb les esquerres sempre, comença a fer-ho i ja es queixa quan l’amenacen.

Potser no cal exactament un altre «tancament de caixes», però no es pot negar que en aquell llunyà 1899, el missatge va ser rebut alt i clar. De la manera com pinta el futur del nou Estatut al Constitucional i les corresponents conseqüències econòmiques de l’estrall, de com els del PSC i en Carod ja posen el pegat abans del mal, se’n dedueix que ja ens ho podem anar rumiant, tots plegats.

Substàncies tòxiques

Mentre el senyor encarregat de la Generalitat feia desastres pel Ministerio de Madrid, en va fer una que ara surt a la llum pública. Les freqüències de TV del País Valencià a través de les quals l’Acció Cultural del País Valencià re-emet el senyal de TV3 i el Canal 33, se les va vendre a La Sexta. Ara, aquesta cadena estatal reclama les freqüències que li van tocar. Com que al senyor encarregat el va substituir al Ministerio l’anestesista dislàlic major de Barcelona (per mantenir la quota d’almoina política al PSC, que fa Zapatero), resulta que són precisament catalans (si més no de DNI) els qui consumaran l’apagada de l’oferiment televisiu en català més potent a tot el País Valencià.

Eliseu Climent, que fa vint-i-set anys va posar en marxa els repetidors que posibiliten la recepció, recorda ara que quan Barrionuevo va voler fer el mateix que Joan Clos vol fer ara, una colla de gent es van anar a tancar a la seu del Ministerio, per impedir-ho; entre ells, Carod. Ara Carod, que ja bufa cullera, és qui ha posat al front del Govern el sapastre que es va vendre les freqüències per les quals els valencians podien veure televisió en català.

Mentre uns socialistes del PSC degraden l’altíssim estàndard de qualitat de la televisió pública catalana, que cada cop recula més en audiència, uns altres socialistes del PSC li prenen, per un sinistre joc de mans, una bona part del seu públic. No sé què és més greu, si un Goebbels de Castefa amenaçant la llibertat d’expressió d’un periodista, o un parell d’inútils carregant-se un bon tros de l’espai lingüístic català a la TV; en qualsevol cas, això seria una qüestió menor. La cosa veritablement greu és la toxicitat extrema dels sociates per a aquest país, completament empastillat de PSC, malgrat que perd les eleccions.

Les amenitats del socialisme

Així en deia Josep Pla d’aquells principis de la ideologia socialista portats a la pràctica darrere el teló d’acer, en èpoques en què la inteligentsia barcelonina era unànime en lloar i tenir per dogma la mística del PSUC. I la del PSC, que veia a ser la versió descafeïnada de la mateixa gasòfia mental. L’antifranquisme com a garantia de qualitat per al maniqueisme binari: si vas contra un fill de puta, ets un sant; tout court, per definició. Allò, ajudat per no tenir cap mena de responsabilitat governamental que en permetés veure la part fosca, era una vinya.

Però ara manen: a l’Estat, a Catalunya, a les grans ciutats. Tenen tot el Poder. A la Unió Soviètica, el lema teòric «tot el poder als soviets», a les assemblees populars, es va plasmar en la praxi «tot el poder als aparatiks», a la burocràcia del sistema. Aquí, igual. El Poder és insadollable; com més en té, més en vol. I la premsa, tot i ser generalment afí, també cal controlar-la, si es vol que el poder sigui total.

A la anterior legislatura del tripartit, el “comandant” Sallarés ja va encetar una llista negra de periodistes i mitjans de comunicació. Com que allò era can Seixanta, al primer calbot que es va escapar, en Sallarés va quedar amb el cul a la fresca i va saltar de l’escambell. Ara, la Santa Inquisición Española en matèria periodística la formen Bolaño, Zaragoza, Albert Sáez (la nota acadèmica) y el republicanet Vendrell. En Madí ho va denunciar, però ja se sap que en Madí és en Banyeta disfressat de convergent, o sigui que tot controlat.

Ara resulta que Barbeta, un dels comptats periodistes que mereix el qualificatiu al nostre país i, per  tant, poca gràcia li fa al tripartit, gosa denunciar públicament, en un article a La Vanguardia, les amenaces del pinxo mediàtic de Montilla, el tal Bolaño. «No voy a parar hasta joderte!», diu que li va dir. S’anuncia que el Col·legi de Periodistes es pronunciarà properament sobre l’afer.

Entre que seria més apropiat dir-ne Parvulari de Periodistes, i que molts d’ell mengen calent de riure-li les gràcies al socialisme, em temo molt que la cosa acabi en un passa com puguis, i el tal Bolaño enquistat al seu lloc per Montilla, per allò tan espanyol de sostenella y no enmendalla. Fixa’t si ara ens hem de treure de sobre un pistoler tan útil i amb tan poques maníes democràtiques!

Olimpíades de seques amb botifarra i porronet de vi a doll

Amb l’aparició del Seat 600, que va representar la mesocratització del cotxe, als seixantes van florir en aquest país una colla de masos, masies, cases de pagès i edificacions rurals diverses, que oferien restauració als novells automobilistes de diumenge. Tots aquests improvisats establiments d’hostaleria tenien un rètol més o menys esponerós on anunciaven pomposament: «especialitat en cuina catalana».

La cuina catalana, des del Sen Soví fins als nostres dies, és una cosa monumental, que mereix molt de respecte, un veritable opus magnum que resisteix la comparació amb qualsevol altra cuina del món. Però no anessis a demanar en un can Dallonses d’aquests un fricandó de vedella, uns peus de porc amb sèpia o un all cremat. Res d’això. Oferien mongetes seques bullides, acompanyades d’un tall de botifarra a la brasa, all-i-oli, i un porró de vi negre “de pagès” (és a dir, producte d’un most havia fet la bullida en condicions incertes). L’alternativa a la botifarra era un quart de pollastre criat a correcuita o un tros de llorigó que ni arribava a conill, també cuits a la brasa. D’això en deien “cuina catalana”. La gent de can Fanga i altres ciutats del seu entorn, que havien passat fam a la guerra i encara tenien presents els cupons del raccionament, i que no podien fer carn o sardines a la brasa en els seus pisets perquè el veïnat es queixava, pel celobert, de la fortor, ho trobaven meravellós. La brama corria de boca a orella, i tothom havia trobat la carn a la brasa més genuïna, les mongetes que produïen flatulències més sorolloses, la vinassa amb més grau alcohòlic. Era cuina catalana, però de la més justeta; per satisfer la mediocritat general dels “domingueros” (així se’n deia) que no recordaven haver bufat cullera, només.

Ara, la mediocritat congènita del líder d’Esquerra el duu a reeditar l’invent, i es conforma (pobrets i alegrets, els catalanets) amb uns jocs esportius per a seleccions nacionals de seques amb botifarra a la brasa i porronet de vi a doll.

A tota aquesta gent que ha lluitat per veure les seleccions nacionals catalanes reconegudes o que, senzillament, només ha firmat per manifestar que els hi dóna suport, des de l’independentisme més baladrer i buit els acaben d’aigualir el vi, de llençar-los al damunt un gerro d’aigua freda: les competicions de les seleccions catalanes seran de costellada: solters contra casats, etc.

Carod i companyia no en saben més, però no tenen cap problema: diu que la intel·ligència és la cosa més ben repartida; tothom en té prou amb la que té.