Blog d´en Toni Ferran

Una altra volada de coloms

Llegeixo que un conegut (re)publicà, corifeu de Carod, insinua la possibilitat de convocar un referèndum per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i llença una indirecta a CiU per a què se sumi a la proposta si el Tribunal Constitucional fa la trinxadissa previsible. Tot i que la legislació de l’Estat no admet l’exercici d’aquest dret ni a Catalunya ni a cal altra nació de l’Estat, invoca la legislació internacional com a garantia de la convocatòria del referèndum. No cal dir que els drets dels pobles són imprescriptibles i irrenunciables –altrament mai es podrien exercir, perquè les potències colonials ja es preocupen de legislar-hi en contra. La pregunta seria, en tot cas: els altres països ens donarien suport en defensa del Dret, o farien com Anglaterra al segle XVIII, que es va conformar amb Gibraltar en concepte de les trenta monedes per trair-nos? Però no és aquest l’únic dubte.

Imaginem per un moment que agafem Espanya en calçotets i no tenen bemolls d’enviar-nos la Brunete (la divisió cuirassada, no la mediàtica) quan convoquem el referèndum. Quin resultat hi faria, en l’estat actual del país, l’opció independentista? Mal que em pesi, cal dir que no sóc gens optimista. Em sembla molt que entre els espanyolistes de tot pelatge, els que miren pel calaix que faran demà i no més lluny, els de “més val boig conegut que savi per conèixer” i els “no sap / no contesta”, tombarien la cosa. Queda massa per fer, encara. Llavors, tindríem allò que en jurisprudència se’n diu «l’excepció de cosa jutjada»; no pas eternament però sí que per un bon temps. I quina explotació de l’èxit en faria Espanya? No vull ni pensar-hi.

Com que jo el que pretenc és que el meu país sigui independent, i no que es conformi amb una expansió sentimental d’un dia, amb un exercici d’onanisme plesbicitari probablement contraproduent, em sembla més prudent no posar el carro davant del matxo i començar a pujar la casa des dels fonaments cap a la teulada. Sospito que Esquerra pretén donar-li una alegria al cos i prou, perquè només els preocupa apropiar-se del vot de CiU. La independència de Catalunya, ben poc. No és d’això del què els acusa Carretero, un dels seus, que els coneix per dins?

La qüestió real, però, és què caldrà fer després de la sentència del Constitucional. No es pot saber, ara per ara. Tot i el pessimisme general, caldrà veure llavors quina és la magnitud de la tragèdia (com diria Monzó), quina és la reacció de la societat catalana a la coça als morros que li donarà Espanya. No seran els partits polítics qui la puguin dur pel ronsal, si cal fer res una mica dràstic; més aviat serà qüestió d’escoltar-la bé, que el prestigi de la classe política no està per filigranes. I si llavors el país està prou emprenyat com per engegar Espanya a pastar fang, ja en parlarem. Les amenaces dels milhomes d’Esquerra només els fan riure, als espanyols. I fer boicot al cava català. Els fan el mateix efecte que el general Bum-bum de la cançó infantil:

El general Bum-bum, quan se’n va a la guerra,
damunt del seu cavall fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró,
aparteu les criatures, que ni s’espanta ni té por!