Blog d´en Toni Ferran

El negoci d’en Robert i les cabres

Els diners són els diners. Potser per aquest motiu els líders dels qui tenen diners tendeixen a defensar políticament més el patrimoni que els amics. En canvi, els líders dels que no en tenen, de patrimoni, defensen políticament els amics. Això sí, mentre procuren treure el ventre de pena sense que es noti.

Deu ser per això que mentre els líders socials i polítics del primers procuren ser pragmàtics, en defensa dels seus interessos materials, els dels segons són sectaris, per manca d’interessos materials per defensar. Aquest sectarisme fins a l’abjecció dels polítics d’allò que eufemísticament se’n diu «esquerres», provoca que els líders econòmico-civils d’allò que se’n diu «dretes» (on tendenciosament les esquerres hi col·loquen els partits de centre, també), deixin a vegades amb el cul a la fresca als seus naturals «amics» polítics, quan coquinament els sembla que no fer-ho podria posar en perill la paradeta.

Finalment, però encara amb timidesa, sembla que les cúpules dirigents de les institucions econòmico-civils del país comencen a adonar-se que amb l’equidistància i la neutralitat (per parlar en plata: per anar al sopar del senyor Maragall a fer-li la gara-gara) no n’han tret cap remei. La resolució dels problemes dels trens, de l’aeroport de Barcelona, de les carreteres, segueix pendent anys i anys. I les multinacionals se’n van per aquest estat lamentable de les infraestructures. I les indústries auxiliars, de capital català, es queden amb la canya sense peix, però amb tota la plantilla. Projectat cap a l’espai exterior el patètic carcamal, ara tenen al Govern el mateix inútil que va posar objectivament bastons a les rodes de l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, per la via de voler ajudar-la amb alcaldades. Segurament el compte de resultats resistirà el regal (tècnicament, “condonació de deute”) que li van fer, però més onerosos per al poder econòmic d’aquest país seran tots els regals d’imatge de falsa respectabilitat que els hi han donat. Perquè certament, ha fet el negoci d’en Robert amb les cabres, amb les esquerres.

A veure si a base de pèrdues d’hores de feina dels treballadors, engatillats en un sistema ferroviari tercermundista, de costos exorbitants de transport pels col·lapses viaris endèmics, de caos aeroportuaris cíclics, que actuen com una ruleta russa, i de castració del trànsit aeronàutic internacional que Catalunya necessita, els líders econòmico-civils del país comencen a veure-hi una mica més enllà del nas, i comencen a posar-hi una mica de bemolls, a defensar els interessos del seu país, que també són els seus, ara deixats en mans d’uns governs d’esquerres formats per dependents i nois dels encàrrecs. La premsa catalana, tan poruga amb les esquerres sempre, comença a fer-ho i ja es queixa quan l’amenacen.

Potser no cal exactament un altre «tancament de caixes», però no es pot negar que en aquell llunyà 1899, el missatge va ser rebut alt i clar. De la manera com pinta el futur del nou Estatut al Constitucional i les corresponents conseqüències econòmiques de l’estrall, de com els del PSC i en Carod ja posen el pegat abans del mal, se’n dedueix que ja ens ho podem anar rumiant, tots plegats.