Blog d´en Toni Ferran

Un pop en un garatge

Segueixo amb el comiat de Lluís Llach. No per parlar de l’home i la seva obra que, crec, s’expliquen per si mateixos, sinó per remarcar com un país està al darrere d’aquest cantant, d’aquest músic, d’aquest poeta, que ha estat una peça cabdal de la seva vida sentimental. Només cal recordar com ahir, quan va convidar al públic a cantar amb ell, les imatges ens mostraven polítics, artistes, gent de tota condició cantant o cantussejant amb ell. Tots? No. En mig del mar d’humanitat que vibrava, un ésser immòbil, quasi astorat, posava cara d’aguantar el xàfec resignadament: Montilla. Certament, en arribar va rebre una copiosa xiulada del públic, però un parell d’hores llargues després, plenes del bany sentimental de poesia, de “mística” terrenal, sense perdre el món de vista, el motiu no podria ja ser la xiulada. Em va fer venir al cap una cançó castellana que ens ensenyaven a escola, quan era petit:

   -Porqué no lloras, Simón?
   le pregunta la tia Eustaquia.
   -Yo no soy de la pirroquia
   y los que lloran lo son.

Montilla, simplement, no és de la parròquia. No és que aquest país, que la seva gent –de la qual n’hi havia una mostra representativa ahir, allà, exclogui a ningú. Com diu la cançó del mateix Llach:

   Venim del nord,
   venim del sud,
   de terra endins,
   de mar enllà,
   i no creiem en les fronteres
   si darrera hi ha un company
   amb les seves mans esteses
   a un pervindre alliberat.
   I caminem per poder ser
   i volem ser per caminar.

Però a aquell que arriba amb vocació de preservar-se dins la bombolla cultural dels que vingueren del mateix lloc que ell, de viure al marge de la vida col·lectiva del país, d’ignorar-ne la llengua i la cultura, a qui és capaç de dur la presidència del país com un Governador Civil de províncies, no hi ha qui el pugui fer parroquià. Llavors, en mig de la parròquia, només és un pop en un garatge.