Blog d´en Toni Ferran

Olimpíades de seques amb botifarra i porronet de vi a doll

Amb l’aparició del Seat 600, que va representar la mesocratització del cotxe, als seixantes van florir en aquest país una colla de masos, masies, cases de pagès i edificacions rurals diverses, que oferien restauració als novells automobilistes de diumenge. Tots aquests improvisats establiments d’hostaleria tenien un rètol més o menys esponerós on anunciaven pomposament: «especialitat en cuina catalana».

La cuina catalana, des del Sen Soví fins als nostres dies, és una cosa monumental, que mereix molt de respecte, un veritable opus magnum que resisteix la comparació amb qualsevol altra cuina del món. Però no anessis a demanar en un can Dallonses d’aquests un fricandó de vedella, uns peus de porc amb sèpia o un all cremat. Res d’això. Oferien mongetes seques bullides, acompanyades d’un tall de botifarra a la brasa, all-i-oli, i un porró de vi negre “de pagès” (és a dir, producte d’un most havia fet la bullida en condicions incertes). L’alternativa a la botifarra era un quart de pollastre criat a correcuita o un tros de llorigó que ni arribava a conill, també cuits a la brasa. D’això en deien “cuina catalana”. La gent de can Fanga i altres ciutats del seu entorn, que havien passat fam a la guerra i encara tenien presents els cupons del raccionament, i que no podien fer carn o sardines a la brasa en els seus pisets perquè el veïnat es queixava, pel celobert, de la fortor, ho trobaven meravellós. La brama corria de boca a orella, i tothom havia trobat la carn a la brasa més genuïna, les mongetes que produïen flatulències més sorolloses, la vinassa amb més grau alcohòlic. Era cuina catalana, però de la més justeta; per satisfer la mediocritat general dels “domingueros” (així se’n deia) que no recordaven haver bufat cullera, només.

Ara, la mediocritat congènita del líder d’Esquerra el duu a reeditar l’invent, i es conforma (pobrets i alegrets, els catalanets) amb uns jocs esportius per a seleccions nacionals de seques amb botifarra a la brasa i porronet de vi a doll.

A tota aquesta gent que ha lluitat per veure les seleccions nacionals catalanes reconegudes o que, senzillament, només ha firmat per manifestar que els hi dóna suport, des de l’independentisme més baladrer i buit els acaben d’aigualir el vi, de llençar-los al damunt un gerro d’aigua freda: les competicions de les seleccions catalanes seran de costellada: solters contra casats, etc.

Carod i companyia no en saben més, però no tenen cap problema: diu que la intel·ligència és la cosa més ben repartida; tothom en té prou amb la que té.