Blog d´en Toni Ferran

El pacte del calçot

A vegades boigs fan bitlles, deia la meva mare. L’oferiment d’Esquerra, tot i ser potinerament fet en un tiberi, tot i semblar molt una maniobra de consum intern per contrarestar el forat que fa Carretero, tot i que probablement també és una gesticulació destinada a frenar la davallada electoral que se’ls vaticina, encara podria acabar sent el principi d’alguna cosa. No ho sembla gaire, per no dir gens, però no se sap mai.

Mas ha respost que estaria disposat a escoltar una proposta que tingui la seriositat de fer-se al Parlament. Això, junt amb les posicions radicalment contràries expressades pels altres socis del tripartit, amb totes les cauteles pertinents, fa que pensis: vés a saber, potser encara…

Segueixo creient que la població, ara mateix, no està per fer el salt; que majoritàriament no hi ha ni el coratge ni el grau de patriotisme que caldria, per fer-lo encara que sigui arriscant-se a suportar alguns sacrificis.

No em faig il·lusions, doncs. Veus que a Irlanda del Nord, només per no deixar-se prendre l’autonomia política, fan govern Ian Paisley (molt més imperialista ell tot sol que un míting sencer de peperos) i Gerry Adams (un independentista de pedra picada, no un matat com Carod). Aquí, per fer –representa- govern amb CiU, als d’Esquerra no se’ls acut altra cosa que convidar-la a estimbar-se conjuntament i estimbar el país, de passada.

Ara, si fos mínimament sincera la proposta i pogués acabar reconduïda a un full de ruta per a un govern només de nacionalistes, que tingués l’objectiu de deixar-lo, en una legislatura o dues, en condicions de treure’s la sangonera sense gaire trencadissa… El què deia la meva mare: a vegades boigs fan bitlles!