La misogínia dels nostres poetes del XV i XVI
Juny 26, 2011 on 11:22 am | In Poesia catalana |Després de segles d’adoració en la poesia dels trobadors, el pèndul va bascular a l’altre extrem.
La primera mostra escrita en vers de que, en qüestions amoroses, les coses no són tan etèries ni tràgiques com les presentaven els trobadors, sembla que és «La belle dame sans merci» (1424), obra d’Alain Chartier. Ben aviat, entre 1457 i 1469, el poema fou traduït al català per Francesc Oliver, un cavaller hospitaler que seria nomenat veguer de Lleida per Carles de Viana. En aquest poema, la dama respon als retrets de crueltat que li fa l’enamorat, perquè no li correspon el seu volcànic enamorament. Amb tota la lògica del món, la dona li argumenta que no perquè l’hagi mirat, ja ha de quedar automàticament enamorada. Li diu:
-
…/…
més, si us voleu fer engàn ni ultrança,
axò no vull jo fer segurament.
Cal dir que els trobadors, quan es sentien desenganyats o queixosos de la seva dama,li dedicaven un «maldit», cansó on la posaven de volta i mitja i li feien saber que donaven l’adoració per acabada, però sempre de manera individual i sense malparlar del gènere femení col·lectivament.
March, en canvi, des de les primeres obres ja fa acusacions genèriques. Des de la inconstància que, anys a venir inspiraria a Verdi l’aria de Rigoletto «La donna è mobile», fins al poc seny de donar verí a un infant si el demana. Més endavant, les arribarà a considerar simples objectes sexuals intercanviables, sempre alguna o altra a l’abast, per diners, i sense altra justificació per a la seva existència que la perpetuació de l’espècie.
-
Lur cap no val, perquè no ÿ ha cervell,
tot l’àls és bo, segons a què serveix:
linatge d’om, mijançant elles creix;
lur esser fôn per aumentar aquell.
(De «Què m’ha calgut contemplar en Amor…»; Pagès LXXI)
El paradigma de la misogínia, no obstant, és Jaume Roig, metge valencià coetani de March. Només va escriure dues obres (o només ens en han arribat dues): un poema que va presentar a un certamen de «Trobes en lahors de la Verge Maria» que es va celebrar a València el 1474, i la coneguda codolada, pretesament exemplaritzant, que va titular «Spill», també coneguda com «llibre de les dones». Diu, per exemple:
-
Donchs, dich que totes,
de qualque ‘stat,
color, edat,
lley, nació,
condició,
grans e majors,
chiques, menors,
jóvens e velles
lleges e belles,
malaltes, sanes,
les cristianes,
jhuÿes, mores,
negres e llores,
roges e blanques,
dretes y manques,
les geperudes,
parleres, mudes,
ffranques, catives,
quantes són vives,
quals se vol sien,
tot quant somien,
esser ver crehen;
del que no vehen,
proçés de pensa
ffan, sens deffensa
ni part hoÿr.
Per presumir
sols, pronunçien:
ver sentencien
què cert no saben.
Roig conegué bé el gènere femení, com a metge acreditat en obstetrícia –va assistir un part reial- i totes les martingales femenines, com ara furgar dins la vagina amb una clau per provocar un avortament, o tenyir els mugrons amb henna per simular un embaràs. Però el catàleg de malvestats femenines que recull és fruit de tota una vida d’experiències i noticies recollides, tan extens com la seva codolada, que supera els 15.000 versos.
Tant March com Roig salven de la crema, no obstant, a les seves difuntes esposes i a la Mare de Déu. El mateix senhal que March dedicarà al seu primer amor «Lir entre carts», Roig el dedicarà a la Verge Maria, també lloada per ambdós.
Comparat amb ells, el «Sompni de Johan Johan» de Jaume Gassull, poeta de la generació posterior, és una senzilla col·lecció de les bromes que encara es poden sentir avui en una reunió d’homes sols. Vegeu sinó:
-
…/…
puix sabeu quant és cosa çerta,
elles ab elles
-hi més si són totes femelles-
tantost hi són,
volent parlar de tot lo món,
en tot se meten;
Perquè tot grup de marits assegut a l’entorn d’una taula ben assortida, i deslliurat de comminacions conjugals a menjar menys, no fer-se taques i tota la lletania habitual, dedicarà el seu temps de llibertat no vigilada a fer barrila del gènere femení –varietat muller o sogra- principalment. A més de parlar de futbol, de política i d’algunes senyores amb la carrosseria especialment admirable, mentre es posen rodons de xai al forn o seques amb botifarra, i s’omplen la roba de llànties, com si fos la capella d’un sant.
Res, si tenim en compte els penjaments dels homes –tots són iguals, ja se sap- que hom podria escoltar en una reunió de dones soles.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^