Internet és una mina (si saps què busques…)
Juny 15, 2011 on 12:27 pm | In Poesia catalana |El món està ple de gent que ofereix els seus coneixements de forma generosa, sense pretendre cobrar a canvi. Quan se’ls llegeix, cal tenir criteri per saber discernir, perquè no tot el què diuen és sensat; però en el món acadèmic també, mal que li pesi.
Fa uns anys, una amiga andalusa que ensenya clàssiques en un IES gallec, amb la qual ens emailem de tant en tant, em va enviar un poema que havia escrit. Com que la producció poètica d’un servidor és insignificant, se’m va acudir que era millor enviar-li un poema amb cara i ulls, que seria d’altri, naturalment, escrit en català, i afergir-hi la traducció corresponent. Vaig escriure al cercador «Poesia catalana».
Havia trobat una mina. Milers de poemes, des de facsímils de manuscrits antiquíssims, com el del «Spill» de Jaume Roig que es conserva a la Biblioteca vaticana, fins a transcripcions diplomàtiques de tota la poesia antiga, poemaris de contemporanis, etc. Vaig començar a llegir, i aviat vaig advertir que les possibilitats que oferia la via eren monumentals, mai vistes…
Sense anar més lluny, la troballa d’un incunable del mateix Spill de Roig, imprès el XVIII a València, que es conserva a la Biblioteca Valenciana, em va permetre dur a terme, amb total comoditat, un treball que en altres èpoques hauria estat impossible sense comptar amb una substanciosa beca, unes setmanes per dedicar-s’hi i unes acreditacions acadèmiques especialment brillants: una edició comparada d’ambdós textos.
Sense Internet, hauria calgut obtenir el permís d’una i altra biblioteca, desplaçar-se durant diversos dies a Roma i a València per copiar els textos sobre paper, i una gegantina erudició per disposar dels coneixements que permetessin redactar totes les notes al peu.
Amb Internet, aquesta feina la vaig fer des de qualsevol lloc, fins i tot a dalt d’un tren, còmodament i posant-m’hi i deixant-ho quan i com em venia bé. I les notes al peu… cada paraula que resultava poc clar, o que oferia l’aparença d’amagar algun concepte ignot, si no es podia trobar en els diccionaris –on line, no cal dir- es posava al cercador i, oh meravella, quasi amb tota probabilitat se’n podia trobar algun aclariment.
Després, van anar venint altres obres i autors, des dels Carmina Rivipullensia fins als novíssims, que he anat col·leccionant al disc dur de l’ordinador. Afegir-hi l’accentuació, la puntuació i les notes al peu, em permetien fixar el record de la meva proposta de lectura de cada obra. A aquesta activitat dedicava les estones mortes o de lleure…
Fins que un dia, l’amic Manel Costa, president de la Fundació Ars, em va convidar a tornar a escriure a «Quadern». Vaig pensar que, sense cap ànim de pontificar –jo no m’hi jugo un prestigi acadèmic- bé podia parlar de la nostra poesia clàssica, després d’uns anys de llegir-la i estudiar-la amb una certa assiduïtat. Però un article en una revista no és espai suficient, ni de bon tros, per donar sortida a tot el material que vaig acumulant. Què em costava, posar tota aquesta feina en uns fitxers pdf que tinguessin l’aparença d’un llibre amb l’obra que hagués pogut reunir de cada poeta? Res.
Dit i fet. El web de la Fundació té penjats els pdf que acompanyen cada un dels meus articles. El mateix faré aquí, si el hoster d’aquest blog no me’n priva, pel pes en Mb de tanta literatura.
Avui, però, ja m’he allargat massa per parlar mínimament d’un poeta. Però tampoc no és cas de no parlar-ne. Per aquest motiu, he triat la única obra que es conserva, segurament, d’un tal Andreu de Boixadors (premonitori cognom, a fe de Déu!), del qual sembla que no se’n sap gran cosa. Diu així:
-
Pus mon cosí me trau de pressa tanta…
Pus mon cosí me trau de pressa tanta
que no permet jo vag’a rodolons,
al cavaller qui té por a vuytanta,
vós li direu qu’es câch en los collons.
Del gentil hom, qui (lo migh és pugesa),
reste content, fiant de sa virtut,
per què us supplich, ‘squivant molt peresa,
de continent s’ï fasa lo degut.
‘Vuy que sos béns són en tanta flaquesa,
mon oncle vol mostrar-se tan agut;
(porta morint), féu el la bestiesa
com no tïr’ a la volta de Berut.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^