In medio, virtus
Juny 23, 2011 on 12:52 pm | In Calaix de sastre |La Bíblia ja parla de set anys de vaques grasses i set anys de vaques magres. Això fa pensar que, des de que el món és món, sigui per les causes que sigui, les coses no van sempre bé, ni tampoc sempre malament. L’aspiració dels ingenus redemptors socials a que vagin sempre bé, doncs, està condemnada al desengany.
Periòdicament, han aparegut ideòlegs que han volgut establir un nou ordre que permeti arribar a la felicitat general permanent. No cal pas fer-ne ara el recompte i descripció. Les dues alternatives extremes estan condemnades al fracàs. Les simplificacions radicals serveixen per a què els periodistes puguin fer titulars de premsa i per a res més. Les darreres versions de les utopíes que hem vist: «tot el poder als soviets», va acabar com tots sabem; i «tot el poder al mercat» ens ha dut a la crisi que ara patim.
Aquest «tot el poder al mercat», és allò que en podem dir també «capitalisme salvatge». La darrera aparició d’aquesta estupidesa va propiciar-la un mal actor de cinema que va arribar a president dels Estats Units. El pobre home sabia d’economia més o menys el mateix que Zapatero: sabia distingir el valor dels diferents bitllets de banc. Amb ell va començar allò que se’n va dir «reaganomics», la doctrina de l’escola de Chicago, encapçalada per Milton Friedman. I tant, que la va fregir! Allò va dur als yupies i la sacralització del guany instantani i il·limitat. Després ho van revifar els «neocon», una altra colla de cretins que creia que tot es mesura en diners i, per tant, que el mercat ho regularà tot automàticament.
I no és cert. El guany immediat acostuma a ser enemic del guany durador, a llarg termini. Aquest principi tan elemental, el va oblidar el sector del crèdit (bancs i caixes). El guany immediat els va arrossegar a donar crèdits de forma irracional, a qualsevol més que probable insolvent, enlluernats per l’estúpid miratge del creixement il·limitat i perpetu de la bombolla immobiliària. Es van inflar de donar crèdits forassenyats a incautes ciutadans que no pensaven en els perills que se’ls derivarien d’un possible canvi de fortuna. Com acostuma a passar amb totes les estafes, per tant, els estafats tampoc eren innocents. I la bombolla immobiliària va inflar la del consum. S’ha viscut per sobre de les possibilitats reals; un 20% diuen. L’altre gran bestiesa del sector del crèdit, va ser comprar el diner a curt termini i vendre’l a llarg, com si el braguer de la vaca estalviadora sempre hagués de rajar a la mateixa galleda.
Els diners que deixa una entitat de crèdit no són reals: és diner inventat, que es deixa i es torna a deixar, tantes vegades com de l’endeutament va al consum i del consum a l’estalvi. És l’estafa piramidal que han fet entre uns i altres i que ara pagarà tothom qui no ho pugui evitar, sigui culpa seva o no. Les coses sempre es trenquen pel punt més dèbil.
Però com deia al començament, les crisi són cícliques. No cal esperar que tornin les bombolles econòmiques en un futur proper –la majoria ja no les tornarem a veure- però per la mateixa raó, vindrà la correcció de l’estupidesa dels neocon, autoproclamats defensors de la llibertat. La llibertat no és que tothom pugui fer exactament el què li roti, sinó que tothom respecti la de tothom. I això vol dir que és necessari un equilibri entre la regulació i l’emprenedoria. Ni la desprotecció de la dreta radical ni l’ordenancisme de l’esquerra filocomunista. In medio, virtus.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^