Febrer 13, 2007 on 12:26 pm | In Calaix de sastre | No Comments
Una mena de gos petaner que juga a futbol, ha volgut desqualificar Oleguer per les seves opinions sobre l’afer De Juana. Quasi l’endemà mateix, el tribunal superior jurisdiccional (que ara també deuen haver-se d’acatar) han cassat la sentència i li han reduït la condemna de dotze a tres anys. Quasi res; si la praxi judicial admet un grau tan baix de precisió (un 300% d’error) en una matèria tan sensible com la llibertat d’una persona, des del punt de vista acadèmic caldria que la judicatura s’ho fes mirar, oi? El fet cert és, però, que el Tribunal Suprem també ha trobat excessiva la condemna de dotze anys.
I torno al no-ningú aquest que borda contra el defensa del Barça. També trobarà que el Suprem mereix menys respecte que una caca de gos? Qui deu ser, aquest jurisconsult per generació espontània? Doncs resulta que és jugador d’un equip de segona, el Màlaga, i està cedit al Llevant (setzè de la classificació), després d’haver fracassat al València. Pel que diuen d’ell, és un davanter oportunista, de rematar passis; no crea joc, no entra a l’àrea amb la pilota als peus: tot un crac, veies. Així doncs, si aquest mediocre no respecta un jugador de l’equip que encapçala la lliga, chi se ne fregga?
Túnel de Vielha: a les dues!
Febrer 12, 2007 on 6:42 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
Això d’ensorrar-se els túnels, ja s’està convertint en marca de fàbrica dels Nadalons. Tot i el desastre del Carmel, on es va demostrar que mentien per la gola, com diu el clàssic, que no tenen ni vergonya ni coneixement, tornen a remenar les cireres a la Conselleria del ram. Aquest país ensopega dos cops amb la mateixa pedra, a diferència dels rucs.
El pobre Síndic d’Aran, se’n va haver d’anar sol a Madrid, a reclamar que no li suspenguessin estúpidament l’obra del segon túnel, segurament perquè els midget brothers tenien feina a gratar-se l’escrot i no els “vagava” d’anar a importunar a la ministra del “gobierno amigo” amb peticions. Representant d’un petit territori i de diferent color polític, al Síndic no n’hi van fer ni cas, a Madrid: al enemigo, ni agua, diuen a Espanya.
Tenim ara una comarca, doncs, la Vall d’Aran, amb les comunicacions viàries i els subministraments que depenen de que no es tanqui el port de la Bonaigua per una nevada –en plena temporada de la neu i a alta muntanya-, en un fluixa temporada d’esquí, que ja els va prou magra pel clima, i amb els grans vehicles de transport obligats a fer una marrada immensa per territori francès. I tenim que només el Conseller d’Interior surt a tirar pilotes fora: els Nadalons, res. Perduts, perduts. Com que no és una obra d’ells! Com que tenen mentalitat de diputació provincial! Torna a haver-hi el mateix desinterès que durant el caos del Prat, i per les mateixes raons.
Davant d’aquests precedents, hom entén perfectament les suspicàcies dels veïns de l’Eixample de Barcelona i dels responsables de l’obra de la Sagrada Família: pur empirisme!
Si encara em quedés candor demanaria que, quan tornem a les urnes, tots aquells que no van votar CiU perquè el DVD els va semblar massa fort, perquè anar a cal notari ho van trobar massa contundent, perquè creien que les ulleres d’en Madí eren massa fashion, perquè Artur Mas és massa “guapo”, o per qualsevol altra raó tan de pes com aquestes, no ensopeguin per tercer cop amb la mateixa pedra. És que no els queda ni l’excusa de l’airejat sobiranisme “per un tubu” d’Esquerra, caram! Però resulta que ja sé que els nens no els porta la cigonya, i no hi perdré pas el temps.
Miraré d’evitar els túnels mentre manin aquests carallots, que és tot el què hi podré fer.
Ves al vàter, Meifrèn!
Febrer 11, 2007 on 12:38 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
Tornen les flatulències verbals del vicepresidens interruptus. CiU no hauria de criticar el Govern, segons ell. Resulta que si es vol defensar el desenvolupament de l’Estatut és condició indispensable riure-li totes les gràcies, deixar passar com si res les intromissions d’una llei espanyola en les competències de la Generalitat i la mesella claudicació de la troika governamental.
L’exemple que addueix és el del suport que tocaria que l’oposició donés al govern de Madrid en la qüestió d’ETA. És una comparació totalment impossible. El PP vol la derrota militar de l’abertzalisme basc i està disposada a sacrificar tota la carn de canó que faci falta, i Zapatero voldria que la pau li toqués de franc, amb el bidó de detergent: és a dir, sense pagar res.
Res més oposat. El suport de CiU el tindria el Govern, si anés a negociar amb Madrid amb l’americana ben cordada i disposat a no deixar-se birlar la cartera. El problema, és que més aviat sembla que anirà a què li llegeixin la cartilla, a que li introdueixin sense vaselina una nova loapa que el Constitucional ja té més de mig preparada, segons diuen els diaris. Davant d’això, la pregunta és, més aviat, si Esquerra estaria disposada a votar favorablement una moció de censura contra el senyor encarregat.
Si fos així, que d’entrada no resulta gaire versemblant, encara hi hauria alguna cosa a fer. Altrament, i com deia el xinès en blanc i negre, ves al vàter, Meifrèn! O a la via.
I que em perdonin la brometa amb el seu cognom tots els Meifrèn, començant pel senyor Eliseu, que pintava unes marines meravelloses!
Son MorlÃ
Febrer 10, 2007 on 7:42 pm | In Paper vell | No CommentsJa fa dies que vaig explicar que m’interessa la petita història, però no havia donat cap mostra de l’activitat en la qual esmerço tantes hores. Aixà que penjo aquà la transcripció d’un contracte mallorquà d’amitges, entre el senyor i l’amo de Son Morlà , una possessió a les afores de Santanyà (anant cap a Es Llombarts, a l’esquerra de la carretera).
Aclareixo que en la terminologia local, el senyor és aquell que en dirÃem ara i aquÃ, el propietari, i l’amo és el pagès que treballa la finca).
La legge é uguale per tutti
Febrer 9, 2007 on 8:25 pm | In Calaix de sastre | No Comments
Estem acostumats a veure els futbolistes fent declaracions del tipus: «la pilota no va voler entrar», «el futbol és així» i tota la sèrie de tòpics suats que repeteixen com a lloros, extrets de la panòplia que en segrega el periodisme esportiu habitual. Sigui dit de pas, fora d’unes comptades excepcions com el mestre Puyal i pocs més que es compten amb els dits d’una mà, el nivell és força penós, una competició per enquibir com més castellanismes millor en un catanyol abominable.
Per això, quan futbolista bo opina, sigui de poesia, com Guardiola fa uns anys, sigui de política, com acaba de fer l’Oleguer, fins i tot sorprèn. Segurament, perquè el contrari és aclaparadorament habitual. En aquest cas, Oleguer assenyala allò que ell –i força gent més- considera contradiccions d’un Estat de Dret (si és que és gaire de Dret un Estat que constitucionalment encarregui a l’Exèrcit reprimir l’exercici de l’autodeterminació).
Només faltaria que no es pugui demanar l’excarceració d’un presidiari en base a la pura aplicació de la legislació, tot i ser culpable de grans crims, un cop complerta la condemna! Però se’l té en una prolongació de condemna poc dissimulada. Si estigués en arrest preventiu, tal com nominalment es troba, en aquest moment resultaria poc menys que impossible que fugís. Si el propi ministeri fiscal la demana, si els tres jutjadors ho anaven a proveir, no deu ser una cosa tan terrible.
No serà que només es pugui demanar l’excarceració d’innocents? En altres casos, la judicatura bé ha estat força més benvolent. Els exemples que dóna Oleguer són prou concloents. Als tribunals de justícia italians hi acostuma a haver una llegenda que diu: «La legge é uguale per tutti». Sembla que a Espanya però, com a la granja d’Orwell, uns són més iguals que altres.
I van uns fabricants de sabatilles blaveros i deixen de patrocinar-lo. Ells sabran. Llavors, des d’aquí es demana que es faci boicot a la marca, Kelme. Com que mai he comprat res d’aquesta marca, seguiré igual. I els blaveros, que vagin preguntant als Pascual de Burgos com és fa per recuperar el mercat català, després de palpar-li l’engonal. Ja els ho dic jo: envainant-se-la.
Que open ellos!
Febrer 8, 2007 on 11:43 am | In Calaix de sastre | No Comments
L’idioma castellà ha donat cabuda a expressions tan glorioses com el «que inventen ellos!» d’Unamuno. Aquest “que open ellos!” no és ben bé el mateix, però davant totes les reaccions al·lèrgiques que els va provocar als espanyols l’intent d’una empresa catalana, Gas Natural, d’entrar en una d’espanyola, Endesa, em sembla que no cal capficar-s’hi més. El món és molt gran i d’oportunitats de negoci n’hi ha arreu. A Espanya, que hi inverteixi la seva tia.
No vull dir amb això que calgui ignorar estupideses com les de n’Esperanceta Trinquis, presidenta de Madriz, esverant-se perquè el centre de decisió de l’elèctrica sortiria de “territorio nacional”. Tot i que en realitat li sabia greu perdre els impostos autonòmics de l’empresa, el lapsus linguæ freudià demostra que, en el fons, l’Espanya negra, de dretes i d’esquerres, està d’acord amb l’independentisme català: som un altre país. Senzillament, fem-ne l’anàlisi i guardem-nos-en les conclusions.
Així, ens adonarem que el govern socialista és una granja d’ineptes que no han sabut jugar les seves cartes per conservar el centre de decisió d’una empresa estratègica dins el seu territori, i que s’han pres la Generalitat com l’abocador controlat on llençar el rebuig ministerial que té la culpa directa del fracàs. I, davant d’això, el més sensat és que el capital català vagi a invertir en altres llocs on ens tractin com a tothom, en economies serioses, regides per gent preparada, on es guiïn només per la llei màxima dels negocis: el benefici propi.
I si hi ha inversors de fora que volen afegir la prima d’entrar en un mercat nou al valor comptable de l’empresa, doncs que en paguin gust i ganes. La bona gestió financera no obliga a entrar en tots els negocis previsiblement bons, sinó a evitar l’entrada en cap de dolent. Gas Natural ha fet bé de no “picar-se” i apujar l’oferiment per allò de “pa chulos, yo”. Si E·on guanya diners amb Endesa, i Gas Natural en un altre lloc, doncs tothom content; i si els alemanys en surten amb la cua entre cames, llavors, els catalans, un tip de riure. I amb els calés a la butxaca.
La Inquisició Espanyola
Febrer 6, 2007 on 11:26 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsEscut de la Inquisició Espanyola
La Santa Inquisición espanyola (no em refereixo a la Inquisició medieval a Espanya) era un tribunal eclesiàstic espanyol (és a dir, castellà i en mans de castellans, però que manava a tota la península) que jutjava l’ortodòxia dels actes i manifestacions dels catòlics. Els catòlics eren, per definició, tots els súbdits dels regnes de Castella i d’Aragó.
El pitjor crim, per al poderós tribunal, era la apostasia; és a dir: abandonar la fe catòlica, trencar el compromís baptismal. No hi feia res que es tractés, com en el cas dels judaïtzants, de gent que eren de religió jueva i que només havien simulat la conversió al cristianisme per eludir l’expulsió dictada per Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó. Se’ls condemnava per traïció a Déu; l’argument era que si la traïció a la Corona es pagava amb la mort, amb més raó si era al mateix Déu.
Com tot tribunal repressor, als Autos de Fe de la Inquisició, jutges, acusadors i defensa eren del mateix bàndol; és a dir, clergues. Per tant, les raons del reu no tenien cap valor, per definició. La feina de la defensa es reduïa a demanar clemència.
El centenar llarg de jueus mallorquins que van ser cremats el 1691, practicaven clandestinament –tampoc gaire d’amagat- la seva religió. El pare Francesc Garau, Calificador del Santo Oficio (perit del tribunal, en diríem ara) que actuà en els Autos de Fe i “examinà” la fe dels acusats, refutava els arguments en base als textos bíblics que li donava Rafael Valls, el rabí dels empresonats, amb un argument “de pes”: ves què en sap de Teologia, un botiguer de betes i fils! Cap raó interpretativa del llibre sagrat comú; la desqualificació pelada de l’oponent i prou. El propi teòleg gironí ho explica sense cap mena de pudor intel·lectual a La Feé Triunfante, llibre que va publicar l’any següent, el 1692, narrant els fets. Valls i quatre més, que no van voler renunciar a la fe jueva, van ser cremats vius prop d’on ara és la plaça Gomila, sota el castell de Bellver. Bastants més foren escanyats abans de cremar-los els cadàvers, altres desenterrats i cremats els seus ossos, i alguns, més afortunats, cremats en efígie.
Ara que l’Estatut de Catalunya serà sotmès al tribunal que en jutjarà l’ortodòxia espanyola, no sé perquè m’han vingut al cap aquests fets històrics.
Un sofisma
Febrer 5, 2007 on 6:11 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsTinc un cognom que no és dels més abundants. Potser per això, de tant en tant, miro què diu un subjecte que surt als diaris, anomenat Joan Ferran. És un sociata barceloní, que és com dir sociata amb contumàcia. No és parent meu, eh? A la meva família tots som fills de pares i mares casats entre si, i ens faria vergonya dir segons què. L’homenic acostuma a fer de gos petaner de la seva confraria, i borda i borda…
A elsingulardigital.cat, avui, publiquen una entrevista amb ell, que acaba literalment així:
P. I per què abans sí i ara no? Per què abans les decisions del consultiu eren gairebé sagrades i ara ja no?
R. Anem per pams, el consultiu com diu la seva mateixa paraula, és un òrgan de consulta el qual tu pots fer-li cas o no. En aquell moment, nosaltres vàrem optar per la postura del consultiu ja que crèiem que era l’encertada. Ara bé, davant la tessitura actual, prefereixo que envaeixi competències estatutàries però que el ciutadà tingui uns serveis assegurats que no el fet que es respectin les competències però no poder oferir aquests serveis al ciutadà.
P. Però…
R. Mira això és fals patriotisme. Ves i explica-li a aquell home gran que d’aquí una setmana podria estar catalogat i que d’aquí tres mesos podria tenir assistència personalitzada al seu domicili que no serà així perquè aquella competència és d’aquella altra administració. Jo, davant d’una qüestió pragmàtica com aquesta prefereixo discutir amb el Govern Central però que l’home estigui assistit.
És a dir que la tesi que aquest triler ens vol vendre com a bona, és que si el servei no el presta l’Estat, el ciutadà no el pot tenir; ergo, cal que la colònia claudiqui en favor de la metròpoli. Que l’Estat transfereixi els fons a la Generalitat per a què el doni qui en té estatutàriament la competència, ja deu ser una idea massa alambinada per al seu cervelló…
Perquè que ho discuteixin amb el Govern Central des de la franquícia local, no és una cosa gaire versemblant.
P. S. Els escolanets d’Esquerra també van votar-la favorablement a Madrid, la llei que l’entrevistador li retreu a aquest lamentable homònim que m’ha tocat.
Fer dissabte
Febrer 4, 2007 on 2:15 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
Llegeixo l’editorial d’avui d’en Vicent Sanchís, al seu diari. Com que ho posa entrecomillat, cal pensar que és una citació literal o quasi. Així doncs, els dirigents d’Esquerra ara diuen: “Si marquem diferències i compliquem la governabilitat, ens acusen d’extremistes; si acceptem la responsabilitat del govern i les dependències que se’n deriven, de venuts o traïdors: la qüestió sempre és atacar-nos i debilitar-nos”. Oh, meravella! Ara han descobert la injustícia del que se sentia dir CiU al Govern. I dit per ells mateixos, en això de venuts i traïdors.
En comptes d’unir esforços per fer el nacionalisme encara més majoritari, van voler impulsar la seva botigueta, fer la competència i prendre-li els vots a CiU. L’excusa és que quan es van oferir a Pujol, els feien començar escombrant el taller, com a tots els aprenents. Ara que han arribat, amb una sabata i una espardenya, al lloc on CiU era –al Govern- es troben que ni poden fer la mateixa demagògia gratuïta (independència instantània de sobre) ni se salven de retrets quan cedeixen (força més sovint i per menys, per cert). Alguns dels seus –els que se’ls creien quan prometien la independència en un tres i no res- ara els acusen de traïdors; però la immensa majoria del nacionalisme els acusa d’una cosa també força denigrant, des del punt de vista de l’honestedad: no de ser inconseqüents ara, sinó d’haver-se aprofitat de la trista situació del país per bescantar de traïdors als que lluitaven contra l’enemic per treure-l’in.
Si, en comptes de mirar de dividir el catalanisme en benefici propi, haguessin procurat ajuntar esforços, fer créixer dins el nacionalisme la convicció independentista (la vitamina I, en deia jo aleshores), però des de les mateixes files, ara no tindrien entre els seus una bona colla de ressentits que per res del món pactarien mai amb CiU, encara que sigui a costa –com ja han fet dos cops- de posar un anti-independentista al front de la primera institució política del país.
No diré que dins CiU no hi hagi qui no vulgui tampoc fer pactes amb Esquerra; la diferència rau en què no és per un odi irracional, sinó -em sembla a mi- per aquell mínim de prudència que reclama no voler ser apunyalat per l’esquena, com ho fou un senil Maragall. Però que –i aquí va fallar el càlcul d’Esquerra, encara era capaç de fotre’ls al carrer, primer a Carod, que en va sortir llepant-se la ferida, després a la resta.
En altres paraules, que a CiU no crec que no es vulguin fer tractes amb Esquerra, sinó que difícilment se’n poden fer amb els seus actuals capitostos, que han demostrat ser uns caragirats. Dins la militància d’Esquerra hi ha, com a CDC, com a UDC, molta gent que estima el país, que voldria veure’l un país normal. Amb aquests, segur que seria fàcil entendre-s’hi; primer, però, han de fer dissabte a casa seva. No és que jo mani gens dins CiU ni prometi res en nom seu, però si fos d’Esquerra i volgués treure el país del pou on és ara mateix, començaria per aquí.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^