Fer dissabte
Febrer 4, 2007 on 2:15 pm | In PolÃtica catalana |
Llegeixo l’editorial d’avui d’en Vicent Sanchís, al seu diari. Com que ho posa entrecomillat, cal pensar que és una citació literal o quasi. Així doncs, els dirigents d’Esquerra ara diuen: “Si marquem diferències i compliquem la governabilitat, ens acusen d’extremistes; si acceptem la responsabilitat del govern i les dependències que se’n deriven, de venuts o traïdors: la qüestió sempre és atacar-nos i debilitar-nos”. Oh, meravella! Ara han descobert la injustícia del que se sentia dir CiU al Govern. I dit per ells mateixos, en això de venuts i traïdors.
En comptes d’unir esforços per fer el nacionalisme encara més majoritari, van voler impulsar la seva botigueta, fer la competència i prendre-li els vots a CiU. L’excusa és que quan es van oferir a Pujol, els feien començar escombrant el taller, com a tots els aprenents. Ara que han arribat, amb una sabata i una espardenya, al lloc on CiU era –al Govern- es troben que ni poden fer la mateixa demagògia gratuïta (independència instantània de sobre) ni se salven de retrets quan cedeixen (força més sovint i per menys, per cert). Alguns dels seus –els que se’ls creien quan prometien la independència en un tres i no res- ara els acusen de traïdors; però la immensa majoria del nacionalisme els acusa d’una cosa també força denigrant, des del punt de vista de l’honestedad: no de ser inconseqüents ara, sinó d’haver-se aprofitat de la trista situació del país per bescantar de traïdors als que lluitaven contra l’enemic per treure-l’in.
Si, en comptes de mirar de dividir el catalanisme en benefici propi, haguessin procurat ajuntar esforços, fer créixer dins el nacionalisme la convicció independentista (la vitamina I, en deia jo aleshores), però des de les mateixes files, ara no tindrien entre els seus una bona colla de ressentits que per res del món pactarien mai amb CiU, encara que sigui a costa –com ja han fet dos cops- de posar un anti-independentista al front de la primera institució política del país.
No diré que dins CiU no hi hagi qui no vulgui tampoc fer pactes amb Esquerra; la diferència rau en què no és per un odi irracional, sinó -em sembla a mi- per aquell mínim de prudència que reclama no voler ser apunyalat per l’esquena, com ho fou un senil Maragall. Però que –i aquí va fallar el càlcul d’Esquerra, encara era capaç de fotre’ls al carrer, primer a Carod, que en va sortir llepant-se la ferida, després a la resta.
En altres paraules, que a CiU no crec que no es vulguin fer tractes amb Esquerra, sinó que difícilment se’n poden fer amb els seus actuals capitostos, que han demostrat ser uns caragirats. Dins la militància d’Esquerra hi ha, com a CDC, com a UDC, molta gent que estima el país, que voldria veure’l un país normal. Amb aquests, segur que seria fàcil entendre-s’hi; primer, però, han de fer dissabte a casa seva. No és que jo mani gens dins CiU ni prometi res en nom seu, però si fos d’Esquerra i volgués treure el país del pou on és ara mateix, començaria per aquí.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^