Blog d´en Toni Ferran

Encara hi ha nazis

L’argument màxim que adduïen els nazis per explicar-se que els corresponia dominar el món, era la seva pretesa superioritat. No despenjaven de més amunt. Ara surt una indivídua que va deixar el PSOE basc, cosa que va provocar l’increment automàtic del nivell intel·lectual mig dels socialistes, pontificant que el castellà és més ric que el català. Se suposa que parla de l’idioma, i sense saber català, naturalment. I de filologia romànica, la que correspon a una administrativa (això és, segons el seu currículum). Més o menys el mateix nivell de coneixement que en antropologia tenia aquell pintor de parets que es deia Adolf, quan proclamava la supremacia de la raça ària.

Per completar la seva teoria, aquesta monja alférez nega l’existència de la nació catalana. És comprensible que una persona del seu nivell cultural no hagi sentit mai a parlar de la quantitat ingent de pergamins i altres documents que es conserven d’abans que Felip d’Anjou dissolgués les nostres institucions polítiques nacionals i que ens permeten conèixer-les força bé. Negar que sigui una nació si el poble català elabora, per mitjà dels seus representants democràticament elegits una llei que ho diu, i després l’aprova en un referèndum, ja costa més de creure que es degui a ignorància. Més aviat és pur nazisme.

Serà curiós veure quina repercussió electoral té aquest partit seu, fundat a mitges amb un filòsof famós… per portar ulleres extravagants. De moment, ja es van tirar els trastos pel cap amb un altre grup polític local que també ha arreplegat la terragada, el solatge, el detritus social del país. Pocs i mal avinguts. Llàstima que, com diu la saviesa popular, a vegades boigs fan bitlles… Mira Herr Adolf, sinó…

La travessa del març

Falten molts dies per a les eleccions estatals. Poden passar moltes coses, encara, i alguna pot trasbalsar el panorama actual. Si ha de ser com la d’ara fa quatre anys, val més que no. Diu molt poc de la qualitat democràtica d’un país que un govern que havia posat l’Estat en guerra i que havia volgut fer el “puta” amb el «Prestige» estigués a punt de repetir majoria absoluta. I que la perdés només per una mala jugada més. Amb molta sang pel mig, però només una mala jugada més.

Se m’ha acudit, tot i el temps que falta encara, fer una travessa. No m’hi jugo res. Sé bé que em puc equivocar. Però la faig com un exercici de futurologia recreativa. Llavors veurem si he anat errat o no.

Em sembla que el PSOE traurà més diputats que el PP. Les acusacions a Zapatero de pactar amb els terroristes –l’artilleria pesada del PP- han fet mistos. Està ben clar que la cosa no ha acabat en pacte. Per postres, Zapatero reconeix que es va precipitar anunciant la fi del conflicte, cosa que l’humanitza. Ara s’acomiada posant el SMI en els mítics 600 €. I situant en Bono al luxós tanatori polític de presidir el Congreso, fa endreça a casa seva. Vist des d’Espanya, pot presentar un balanç relativament potable.

Aquí, ja és una altra cosa. La falsa promesa de l’Estatut, el caos de Rodalíes, l’ocultació dels balanços fiscals… Motius per no votar socialista en tenim per donar i per vendre. No obstant, em temo que a Catalunya el PSC traurà més escons que CiU, per anar a Madrid. L’electorat socialista d’aquest pobre país nostre és d’un gregarisme oví. Espero, també, que es produeixi el reflux del transvasament de vot convergent d’ara fa quatre anys, que va anar a parar al PSC (per derrotar al PP) i a Esquerra (per les raons sobradament conegudes).

En un panorama així, pot passar perfectament que Zapatero no tregui majoria suficient però sigui investit amb els vots de CiU i, potser, els del PNV. Els d’Esquerra no crec que els vulgui, pel conegut efecte recíprocament retroalimentador del binomi PP – Esquerra. Dels comunistes, chi se ne frega?

Aquesta és la meva travessa. Si no és demanar massa, proposaria que els vots catalans es venguin a preu fixat i no per promeses vagues, de compliment incert. A veure si per una vegada és veritat que som fenicis i tenim ben clar que no ens toca a nosaltres, arreglar Espanya. Amb la rucada aquesta de la governabilitat ja hem fet prou vegades el passarell. De fet, els catalans sempre en traiem les palles més llargues dels governs espanyols febles. Ah, i en l’intercanvi, la hipotètica assumpció d’algun ministeri l’hem de considerar un passiu: no pas una part del premi, sinó del cost.

Tornem-hi

Porto molts díes sense escriure res aquí. Massa. Però tenir alguna responsabilitat política –tot i que modesta- provoca tenir menys temps i, per altra banda, no poder parlar d’algunes de les coses que es fan i que, sense discreció, no es podrien fer. És a dir, que no són secrets polítics inconfessables, sinó la mateixa prudència amb que un no diu que té pressa per vendre la finca per a què no el collin en el preu, per fer una comparació.

Ara que sembla una mica més aclarit l’assumpte de la subvenció del Teatre –auditori, en el qual hi ha hagut nombroses ocasions per callar prudentment, potser ja se’n pot dir alguna cosa. Ho pintaven com si una hipotètica devolució dels pressupostos generals al Govern de l’Estat fos una opció versemblant, si feies cas a les gàrgoles sociates. Per contra, cal reconèixer que fer-hi aprovar una esmena i després votar-los negativament, si no es coneix bé la mecànica parlamentària i hom hi aplica els criteris habituals dels negocis entre privats, també resulta poc entenedor. Pel què en sabem, està decidit que els calés sortiran de la pila, però no de quin calaix, per dir-ho planerament. De totes maneres, fins que la Secretària municipal no ens digui l’alea jacta est, no passarem el Rubicó de la despesa. Ben alerta!

En tot aquest afer dels Pressupostos s’ha pogut veure una vegada més com des de l’Estat el PSC només és la delegació local del PSOE i que els negocis amb Catalunya es fan amb CiU, governi o no. No és que CiU s’irrogui la representació del país, és que li donen per natural. I per al PSC, tenir el Govern de la Generalitat no és l’ocasió de defensar els interessos del país a Madrid (com per a CiU), sinó per allò que diu l’himne blavero: «per ofrenar noves glòries a Espanya…»

Ara que s’acosten les eleccions espanyoles, i que es presenten com una disjuntiva entre PP i PSOE, potser seria hora d’entendre que només si una força catalana té prou representació parlamentària com per encimbellar o tombar un govern espanyol, en podem treure alguna cosa. No és que ens preguntin si el PSOE o el PP ho faran anar millor per a Catalunya; prendre-s’ho en termes de bipartidisme és respondre a un «amb quina mà vols que te la foti?» I donar més força a qualsevol de les dues mans és una pura rucada. A qui cal donar representació –tota la que es pugui- és a qui té alguna possibilitat de parar-nos els cops. Que no és ningú més que CiU.

Dir-se Josep Lluís

El Sr. Carod va anar a un programa de la televisió espanyola on suposadament el públic pregunta a un personatge conegut allò que més li interessa en relació amb el dit preguntat. La garrinada mediàtica imperial l’ha convertit en el fetitx de totes les “maldats” independentistes i, per tant, el més lògic era esperar que li haguessin cantat els avantatges incommensurables de ser espanyol i li haguessin demanat les raons per les quals renuncia voluntàriament i incomprensible a una tan magnífica sinecura. Doncs no. Alguns preguntaires van esmerçar força temps en negar que es digués com es diu, cosa fàcilment comprovable, per altra part, només mirant-li el carnet.

Si s’hagués dit Giuseppe Luiggi, Josef Louis, Joseph Louis, Josef Ludwig, etc., cap problema. Fins i tot si es digués Joseba Luix, tant sospitosa com els resulta tota cosa que faci ferum basca, no n’hi hauria; no es veu pas que rebategin els Gorka, Antxon, Patxi… ni que surtin als seus diaris cap Jorge Bush o Condolencia Rice. El problema, sembla que sigui tenir noms catalans. Llavors, van i li inventen un fals cognom López, com si no hi hagués López independentistes. Precisament en tenim dos de ben coneguts: el magistrat López Tena i el professor López Bofill.

Un, que ja comença a ser una mica malpensat, sospita que la disgressió ve motivada per l’afany d’ocultar els veritables motius de l’animadversió castellana o espanyola cap a l’independentisme català. Que tots ja sabem quins són. Fa més de tres-cents anys que ho sabem. Des d’Olivares.

Foment

No hi ha res com llegir el diccionari per entendre les coses. Una prova:

Una colla d’infraestructures del país no van ni amb rodes. No cal fer sang enumerant prolixament les desgràcies, perquè tothom sap que els trens de rodalies són una ruleta russa, la xarxa elèctrica és una traca aleatòria, etc. En fi, els avantatges que tenim els catalans en ser súbdits de l’Estat espanyol.

Com que el Ponç Pilat ordinari de la plaça Palau ha demostrat manifesta inutilitat per resoldre les qüestions derivades de les infraestructures estatals, al Bambi de la Moncloa se li va acudir enviar a la colònia un legat extraordinari, amb l’esperança que la mesura fes efecte als natius.

L’homenet enviat es diu Víctor Morlán i és el secretari d’Estat d’infraestructures del Ministeri de Foment. Després d’aterrar a la colònia, constata (o sigui, que fins llavors ni ho sabia) que les infraestructures catalanes van com el cul. Torerament, com correspon als de la seva nació, es planta davant el brau, disposat a fer una “faena” amb quatre quartos i sortir aclamat de la plaça pels agraïts natius.

Però les infraestructures catalanes, com la vaca de la mala llet de Joan Oliver, tenen banyes i escometen com un brau. A pesar dels “desplantes toreros” del quídam, segueixen caient catenàries, esllavissant-se talussos… Les infraestructures, que només s’impressionen davant les inversions suficients, continuen anant com el cul, en una paraula.

Llavors, hom, que ja les acostuma a fer, aquestes coses, es pregunta què deu voler dir exactament “Foment”. I mira el diccionari. En segona accepció, el mot queda definit com al DIEC2 com: «Preparació tòpica que s’aplica en calent damunt la pell». En altres paraules, un pegat. El Ministeri de Foment és el Ministeri del Pegat. Llavors s’entén tot.

M’ho expliquen, sisplau?

Veig al diari que s’està a punt de tancar a Madrid l’acord sobre una llei espanyola que en diuen “de la memòria històrica”. Per parlar en plata, la llei sembla que dirà què cal recordar del franquisme i què no. L’objectiu, si això resulta cert, ja semblaria prou freakie, perquè va passar el què va passar i això no hi ha llei que ho canviï. Seria com voler derogar la llei de la gravitació universal; les coses seguirien caient cap avall igual.

Sembla que aquesta llei diria que els tribunals franquistes són declarats il·legítims, però els seus actes no. Curiosa aplicació de la filosofia del Dret, típica d’Espanya. Així, l’assassinat del President Companys, si no demana formalment l’anulació del judici (no va ser un judici, però per entendre’ns) algú a qui li sigui permès, seguirà formant part legalment de la producció jurídica del país.

I és que ni es va tractar pas d’un consell de guerra sumaríssim (tot i que diuen que la justícia militar és a la Justícia el mateix que la música militar és a la Música). Realment, va ser un assassinat comès per banda armada, precedit d’una sessió de tortura en forma de sinistra pantomima de judici. Si hom té la curiositat de llegir l’edició en facsímil del “apuntamiento” (terme amb el qual es designa l’equivalent militar als actes d’un judici) de Companys, veurà –amb totes les seves lletres- que allà el President legítim, democràticament i legal elegit, de Catalunya hi és acusat de rebel·lió militar (!!!) pels que, traint el seu jurament de defensar el seu país, s’han rebel·lat militarment contra l’ordre democràtic.

És evident que demanar l’anul·lació d’un acte que ja és nul de ple Dret, és com atorgar-li una presumpció de validesa que no pot tenir. No es pot demanar. Si el tribunal era il·legítim, ho eren tots els seus actes. Per definició, i no cal parlar-ne més.

I qui diu el del President Companys, diu els de totes les altres víctimes del franquisme i de tots els “paseos” muntats pels terrorismes comunistes o anarquistes de l’altre bàndol, exactament igual d’il·legítims que els del franquisme. Totes aquestes víctimes no van ser executades, sinó assassinades. I tampoc van ser jutjades: com a part de la tortura prèvia a la mort, se’ls va sotmetre a un acte de fe com els de la Inquisició. I això s’assembla tant a un judici com robar a cobrar el sou.

Barbacoes reials

Bona la va fer el jutge Grande Marlaska! Amb el seu potiner intent d’encobrir la censura a la dissidència sota l’aparença de persecució d’un imaginari delicte, ha posat de moda els saraus populars amb cremació participativa de fotocòpies! Com més va, més se’n fan. Si la cosa hagués començat fa mig any, els programes de les Festes Majors n’haurien anat plens. No hi haurà prou tribunals per jutjar a tanta gent.

Tothom qui no és monàrquic –que n’hi ha a palades, de no monàrquics- pot sentir ara la temptació de fer un foquet, amb els Borbons de protagonistes involuntaris. Una monarquia tan controvertida com la britànica, va donar una figura com Diana de Gales, a qui Elton John va dedicar Candle in the Wind; potser a l’espanyola, que fins ara anava tirant sense donar la nota més del compte, Georgie Dann li dedicarà una versió lleugerament adaptada de La barbacoa:

Este domingo, con todos los amigos
nos vamos para el campo a comer la barbacoa.
Y nos reunimos con un montón de gente,
hacemos nuestro ambiente y una linda barbacoa.

Nos llevamos muchas cosas, las bebidas, las gaseosas,
la salsita, las costillas, buena carne en la parrilla,
el carbón y el Borbón.

Com que els catalans acostumem a treure alguna pela de tot, i em sembla que els aplecs piro-recreatius d’aquesta mena tenen la continuïtat garantida, per ara, proposo als cansaladers la producció de botifarres amb la pell il·lustrada gràficament segons les seves preferències. Té diversos avantatges:

• cremar papers en públic no és una activitat habitual i les botifarrades populars, sí; per tant, l’associació –ja prou “pillada”- de l’activitat amb un delicte es dificulta; hom podria dir, per exemple, que tenia gana i havia trobat aquelles botifarres penjades d’un arbre, que deien menja’m.

• tota activitat col·lectiva que va associada amb la manduca, experimenta un increment de popularitat directament proporcional a la quantitat de proteïna que ofereix (principi apòcrif d’Arquímedes).

• resulta òpticament impossible que en una única fotografia s’hi pugui veure clarament i alhora, el dibuixet cansalader i el rostre del fogainer; i com que el corpus delicti acabarà destruït pels sucs gàstrics…

• tots els contraris a aquesta mena d’activitats es podran consolar pensant que els antimonàrquics s’han posat el colesterol pels núvols, i que el pecat els ha dut el càstig.

Quan les cremacions en efígie eren de veritat

Els tribunals de l’administració judicial, que no tenen massa pressa a resoldre els litigis dels ciutadans, ara van de bòlit empaitant una colla de “tope indepes” que cremen fotos del Rei i la Reina d’Espanya a Girona. No he parlat amb cap dels fogainers amateurs, però no em sembla gaire difícil d’endevinar que aquesta gent no pretén que la parella reial deixi de regnar per causes de força major, sinó que es conformarien amb que no regnés sobre els Països Catalans, i a Espanya els espanyols que facin el què vulguin.

En resum, que sembla que s’expressen amb l’encenedor, però tampoc pretenen fer cap acte sagramental laic. Això dels “autos sacramentales” ho deu tenir patentat la Santa Inquisición, un dicasteri eclesiàstic que judicava l’ortodòxia religiosa de la penya. Quan topava amb alguns hipotètics catòlics que havien seguit practicant clandestinament la seva religió jueva, per exemple, els lliurava al braç secular (les tropes reials, per dir-ho clar), per a què fossin aquestes qui els cremés. Si els reus havien estat jutjats en rebel·lia, eren cremats en efígie: un ninot fabricat per a l’ocasió. Però la cosa era força més bèstia si el cos del pobre judaïtzant era enxampat pel Santo Oficio (tenien la barra de dir-ne així). En alguns casos eren cremats de viu en viu; si havien abjurat de la seva fe, només els cremaven després de matar-los a la forca, que es veu que ja deu ser tot un detall; i si havien tingut la precaució involuntària de morir-se abans, llavors els desenterraven i cremaven els ossos. Tot plegat entre càntics litúrgics i grans alimares místico-religioses.

He tingut la curiositat de llegir algunes coses sobre allò que a Mallorca és conegut com “la cremadissa de jueus”, quatre actes sagramentals que es van dur a terme l’any 1691 a Ciutat. La Carme Riera n’ha fet una versió novel·lada que em sembla del tot fidedigna, salvades les llicències narratives: Dins el darrer blau. En total, al lloc que ara ocupa la plaça Gomila, més o menys, hi van cremar un centenar de mallorquins de religió jueva, amb el seu rabí Rafael Valls al front. Valls i els germans Caterina i Rafael Taronjí, que no van voler renunciar a la seva religió, de viu en viu. El relat més impressionant és contemporani, del jesuïta gironí Francesc Garau, SJ, sacerdot que va actuar, com a teòleg, de calificador , figura que vindria a ser –en termes judicials- el perit de l’acusació i del tribunal alhora, que tot quedava a casa (però que en realitat interrogava els pobres reus, a vegades mentre eren torturats). El llibre, publicat un any més tard, més o menys, portava el títol de «La Feé Triunfante». Triunfava en castellà, por supuesto. És d’efecte garantit per a qui vulgui deixar de creure.

Però ja se sap que les coses no són com abans, i ni els pollastres tenen gust de pollastre, ni la llet de gust de llet, ara. Pur succedani. Doncs les cremacions en efígie, igual. O a mi m’ho sembla. Als tribunals, es veu que no.

Jo interpreto, tu interpretes…

Qui els ha fotut, que els aguanti! El conseller –socialista- d’Hisenda de la Generalitat diu públicament que l’Estat no ha invertit a Catalunya tot el que marca l’Estatut (que és una llei espanyola, també cal recordar-ho). El ministre –socialista- d’Hisenda del Govern espanyol, diu que el que marca l’Estatut ha estat invertit. Inexorablement, un dels dos menteix, oi?

Doncs no. Són tantes i tan grans les meravelles del socialisme, que fan que tots dos diguin la veritat. La prova del nou: cap diu que l’altre menteix. El problema, per obra i gràcia del socialisme, rau en les diverses interpretacions del text estatutari que fan un i altre. «Hi ha diferents interpretacions i jo no els dono la raó. No dic que la tinguem nosaltres, però no els hi dono», diu el ministre. Per entendre’ns, un afirma que «sfwdogpnsfdgk» vol dir «sdkldbjksdv» i l’altre sosté que allò que vol dir és precisament «serjhwrgvb». Si les diferències d’interpretació persisteixen i cal anar als tribunals, uns jutges decidiran que allò significa exactament «hnrehjewvqelikbh», cosa que encara serà pitjor per als catalans que la interpretació del ministre. I si cal debatre-ho al Congreso, el lobby PPSOE acordarà que allò vol dir realment «una limosnita, por favor» (versió publicable de «que se jodan los catalanes»).

En realitat, als catalans ens caldria que l’Estatut –mentre no tinguem una constitució pròpia, com els països lliures- digués: «tornan’s els nostres calés, mangui!» Això ho entén tothom i no dóna marge a cap “interpretació” del concepte «infraestructures». Però després d’aquest anàlisi de la problemàtica, em sembla que el millor és que el conseller digui «fiat mihi secundum verbum tuum», que és allò que de veritat els demana el cos a totes les ancillæ Domini del PSC (PSC-PSOE), començant pel senyor encarregat. Tot i que comporta una minva que excedeix dels sis-cents milions d’euros, és del tot probable que encara hi perdem menys que si això s’allarga, fet i fotut.

Números canten

Del diari Avui

Les gràfiques comparatives tenen l’avantatge que són gràfiques; és a dir: fàcils d’entendre. No calen explicacions prolixes, ni matisacions tècniques. Presenten la realitat crua, sense maquillar. Avui, el diari «Avui» (sembla que estem pels jocs de paraules, aquest matí) en publica una que, per si sola, desmitifica d’una tacada l’eslògan sociata de les darreres eleccions al Congrés i Senat de Madrid (“si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, deien) i l’anatema dels montillans i els seus corifeus pel pacte del Majestic 2. No és que Aznar, quan ja no va haver de menester els vots de CiU, fos el súmmum de l’amabilitat amb Catalunya, però vaja, tot i deixar de banda el desplegament dels Mossos i el replegament de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, si es mira en el camp de les inversions en rodalies, el canvi de política que va representar Zapatero és dràstic. Contra el saldo lleugerament favorable a Barcelona (6 milions d’euros) de l’etapa 2002 – 2004, governant Aznar, els 143,2 milions d’euros més a Madrid que a Barcelona, durant l’hègira ZP.

No es tracta, doncs, de negar cap ni una de les coses que el PP va fer en contra de Catalunya un cop es va veure amb la majoria absoluta. Però com sap tothom qui ha superat el codi binari, els adversaris dels adversaris no són automàticament companys d’un. Tampoc cal, doncs, que el ramat de llepes de l’Entesa ens vinguin a vendre la moto ZP, que és igual o pitjor que l’altra.

I d’aquí ve el mal, que les dues opcions són pitjors, si es dóna el cas. En aquest camp concret de les rodalies, com en tants d’altres, i pel que fa als darrers sis anys, infinitament pitjor ha estat Zapatero amb el suport de republicanets fatxendes i comunistes vergonyants, que el amigo Ánsar amb majoria absoluta. Cent quaranta-nou milions dos-cents mil euros pitjor, concretament. Números canten.