Quan les cremacions en efígie eren de veritat
Setembre 24, 2007 on 8:15 pm | In Assumptes exteriors |Els tribunals de l’administració judicial, que no tenen massa pressa a resoldre els litigis dels ciutadans, ara van de bòlit empaitant una colla de “tope indepes” que cremen fotos del Rei i la Reina d’Espanya a Girona. No he parlat amb cap dels fogainers amateurs, però no em sembla gaire difícil d’endevinar que aquesta gent no pretén que la parella reial deixi de regnar per causes de força major, sinó que es conformarien amb que no regnés sobre els Països Catalans, i a Espanya els espanyols que facin el què vulguin.
En resum, que sembla que s’expressen amb l’encenedor, però tampoc pretenen fer cap acte sagramental laic. Això dels “autos sacramentales” ho deu tenir patentat la Santa Inquisición, un dicasteri eclesiàstic que judicava l’ortodòxia religiosa de la penya. Quan topava amb alguns hipotètics catòlics que havien seguit practicant clandestinament la seva religió jueva, per exemple, els lliurava al braç secular (les tropes reials, per dir-ho clar), per a què fossin aquestes qui els cremés. Si els reus havien estat jutjats en rebel·lia, eren cremats en efígie: un ninot fabricat per a l’ocasió. Però la cosa era força més bèstia si el cos del pobre judaïtzant era enxampat pel Santo Oficio (tenien la barra de dir-ne així). En alguns casos eren cremats de viu en viu; si havien abjurat de la seva fe, només els cremaven després de matar-los a la forca, que es veu que ja deu ser tot un detall; i si havien tingut la precaució involuntària de morir-se abans, llavors els desenterraven i cremaven els ossos. Tot plegat entre càntics litúrgics i grans alimares místico-religioses.
He tingut la curiositat de llegir algunes coses sobre allò que a Mallorca és conegut com “la cremadissa de jueus”, quatre actes sagramentals que es van dur a terme l’any 1691 a Ciutat. La Carme Riera n’ha fet una versió novel·lada que em sembla del tot fidedigna, salvades les llicències narratives: Dins el darrer blau. En total, al lloc que ara ocupa la plaça Gomila, més o menys, hi van cremar un centenar de mallorquins de religió jueva, amb el seu rabí Rafael Valls al front. Valls i els germans Caterina i Rafael Taronjí, que no van voler renunciar a la seva religió, de viu en viu. El relat més impressionant és contemporani, del jesuïta gironí Francesc Garau, SJ, sacerdot que va actuar, com a teòleg, de calificador , figura que vindria a ser –en termes judicials- el perit de l’acusació i del tribunal alhora, que tot quedava a casa (però que en realitat interrogava els pobres reus, a vegades mentre eren torturats). El llibre, publicat un any més tard, més o menys, portava el títol de «La Feé Triunfante». Triunfava en castellà, por supuesto. És d’efecte garantit per a qui vulgui deixar de creure.
Però ja se sap que les coses no són com abans, i ni els pollastres tenen gust de pollastre, ni la llet de gust de llet, ara. Pur succedani. Doncs les cremacions en efígie, igual. O a mi m’ho sembla. Als tribunals, es veu que no.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^