Blog d´en Toni Ferran

La travessa del març

Falten molts dies per a les eleccions estatals. Poden passar moltes coses, encara, i alguna pot trasbalsar el panorama actual. Si ha de ser com la d’ara fa quatre anys, val més que no. Diu molt poc de la qualitat democràtica d’un país que un govern que havia posat l’Estat en guerra i que havia volgut fer el “puta” amb el «Prestige» estigués a punt de repetir majoria absoluta. I que la perdés només per una mala jugada més. Amb molta sang pel mig, però només una mala jugada més.

Se m’ha acudit, tot i el temps que falta encara, fer una travessa. No m’hi jugo res. Sé bé que em puc equivocar. Però la faig com un exercici de futurologia recreativa. Llavors veurem si he anat errat o no.

Em sembla que el PSOE traurà més diputats que el PP. Les acusacions a Zapatero de pactar amb els terroristes –l’artilleria pesada del PP- han fet mistos. Està ben clar que la cosa no ha acabat en pacte. Per postres, Zapatero reconeix que es va precipitar anunciant la fi del conflicte, cosa que l’humanitza. Ara s’acomiada posant el SMI en els mítics 600 €. I situant en Bono al luxós tanatori polític de presidir el Congreso, fa endreça a casa seva. Vist des d’Espanya, pot presentar un balanç relativament potable.

Aquí, ja és una altra cosa. La falsa promesa de l’Estatut, el caos de Rodalíes, l’ocultació dels balanços fiscals… Motius per no votar socialista en tenim per donar i per vendre. No obstant, em temo que a Catalunya el PSC traurà més escons que CiU, per anar a Madrid. L’electorat socialista d’aquest pobre país nostre és d’un gregarisme oví. Espero, també, que es produeixi el reflux del transvasament de vot convergent d’ara fa quatre anys, que va anar a parar al PSC (per derrotar al PP) i a Esquerra (per les raons sobradament conegudes).

En un panorama així, pot passar perfectament que Zapatero no tregui majoria suficient però sigui investit amb els vots de CiU i, potser, els del PNV. Els d’Esquerra no crec que els vulgui, pel conegut efecte recíprocament retroalimentador del binomi PP – Esquerra. Dels comunistes, chi se ne frega?

Aquesta és la meva travessa. Si no és demanar massa, proposaria que els vots catalans es venguin a preu fixat i no per promeses vagues, de compliment incert. A veure si per una vegada és veritat que som fenicis i tenim ben clar que no ens toca a nosaltres, arreglar Espanya. Amb la rucada aquesta de la governabilitat ja hem fet prou vegades el passarell. De fet, els catalans sempre en traiem les palles més llargues dels governs espanyols febles. Ah, i en l’intercanvi, la hipotètica assumpció d’algun ministeri l’hem de considerar un passiu: no pas una part del premi, sinó del cost.