Blog d´en Toni Ferran

Túnel de Vielha: a les dues!

Això d’ensorrar-se els túnels, ja s’està convertint en marca de fàbrica dels Nadalons. Tot i el desastre del Carmel, on es va demostrar que mentien per la gola, com diu el clàssic, que no tenen ni vergonya ni coneixement, tornen a remenar les cireres a la Conselleria del ram. Aquest país ensopega dos cops amb la mateixa pedra, a diferència dels rucs.

El pobre Síndic d’Aran, se’n va haver d’anar sol a Madrid, a reclamar que no li suspenguessin estúpidament l’obra del segon túnel, segurament perquè els midget brothers tenien feina a gratar-se l’escrot i no els “vagava” d’anar a importunar a la ministra del “gobierno amigo” amb peticions. Representant d’un petit territori i de diferent color polític, al Síndic no n’hi van fer ni cas, a Madrid: al enemigo, ni agua, diuen a Espanya.

Tenim ara una comarca, doncs, la Vall d’Aran, amb les comunicacions viàries i els subministraments que depenen de que no es tanqui el port de la Bonaigua per una nevada –en plena temporada de la neu i a alta muntanya-, en un fluixa temporada d’esquí, que ja els va prou magra pel clima, i amb els grans vehicles de transport obligats a fer una marrada immensa per territori francès. I tenim que només el Conseller d’Interior surt a tirar pilotes fora: els Nadalons, res. Perduts, perduts. Com que no és una obra d’ells! Com que tenen mentalitat de diputació provincial! Torna a haver-hi el mateix desinterès que durant el caos del Prat, i per les mateixes raons.

Davant d’aquests precedents, hom entén perfectament les suspicàcies dels veïns de l’Eixample de Barcelona i dels responsables de l’obra de la Sagrada Família: pur empirisme!

Si encara em quedés candor demanaria que, quan tornem a les urnes, tots aquells que no van votar CiU perquè el DVD els va semblar massa fort, perquè anar a cal notari ho van trobar massa contundent, perquè creien que les ulleres d’en Madí eren massa fashion, perquè Artur Mas és massa “guapo”, o per qualsevol altra raó tan de pes com aquestes, no ensopeguin per tercer cop amb la mateixa pedra. És que no els queda ni l’excusa de l’airejat sobiranisme “per un tubu” d’Esquerra, caram! Però resulta que ja sé que els nens no els porta la cigonya, i no hi perdré pas el temps.

Miraré d’evitar els túnels mentre manin aquests carallots, que és tot el què hi podré fer.

Ves al vàter, Meifrèn!

Tornen les flatulències verbals del vicepresidens interruptus. CiU no hauria de criticar el Govern, segons ell. Resulta que si es vol defensar el desenvolupament de l’Estatut és condició indispensable riure-li totes les gràcies, deixar passar com si res les intromissions d’una llei espanyola en les competències de la Generalitat i la mesella claudicació de la troika governamental. 

L’exemple que addueix és el del suport que tocaria que l’oposició donés al govern de Madrid en la qüestió d’ETA. És una comparació totalment impossible. El PP vol la derrota militar de l’abertzalisme basc i està disposada a sacrificar tota la carn de canó que faci falta, i Zapatero voldria que la pau li toqués de franc, amb el bidó de detergent: és a dir, sense pagar res.

Res més oposat. El suport de CiU el tindria el Govern, si anés a negociar amb Madrid amb l’americana ben cordada i disposat a no deixar-se birlar la cartera. El problema, és que més aviat sembla que anirà a què li llegeixin la cartilla, a que li introdueixin sense vaselina una nova loapa que el Constitucional ja té més de mig preparada, segons diuen els diaris. Davant d’això, la pregunta és, més aviat, si Esquerra estaria disposada a votar favorablement una moció de censura contra el senyor encarregat.

Si fos així, que d’entrada no resulta gaire versemblant, encara hi hauria alguna cosa a fer. Altrament, i com deia el xinès en blanc i negre, ves al vàter, Meifrèn! O a la via.

I que em perdonin la brometa amb el seu cognom tots els Meifrèn, començant pel senyor Eliseu, que pintava unes marines meravelloses!

La Inquisició Espanyola

Escut de la Inquisició Espanyola

La Santa Inquisición espanyola (no em refereixo a la Inquisició medieval a Espanya) era un tribunal eclesiàstic espanyol (és a dir, castellà i en mans de castellans, però que manava a tota la península) que jutjava l’ortodòxia dels actes i manifestacions dels catòlics. Els catòlics eren, per definició, tots els súbdits dels regnes de Castella i d’Aragó.

El pitjor crim, per al poderós tribunal, era la apostasia; és a dir: abandonar la fe catòlica, trencar el compromís baptismal. No hi feia res que es tractés, com en el cas dels judaïtzants, de gent que eren de religió jueva i que només havien simulat la conversió al cristianisme per eludir l’expulsió dictada per Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó. Se’ls condemnava per traïció a Déu; l’argument era que si la traïció a la Corona es pagava amb la mort, amb més raó si era al mateix Déu.

Com tot tribunal repressor, als Autos de Fe de la Inquisició, jutges, acusadors i defensa eren del mateix bàndol; és a dir, clergues. Per tant, les raons del reu no tenien cap valor, per definició. La feina de la defensa es reduïa a demanar clemència.

El centenar llarg de jueus mallorquins que van ser cremats el 1691, practicaven clandestinament –tampoc gaire d’amagat- la seva religió. El pare Francesc Garau, Calificador del Santo Oficio (perit del tribunal, en diríem ara) que actuà en els Autos de Fe i “examinà” la fe dels acusats, refutava els arguments en base als textos bíblics que li donava Rafael Valls, el rabí dels empresonats, amb un argument “de pes”: ves què en sap de Teologia, un botiguer de betes i fils! Cap raó interpretativa del llibre sagrat comú; la desqualificació pelada de l’oponent i prou. El propi teòleg gironí ho explica sense cap mena de pudor intel·lectual a La Feé Triunfante, llibre que va publicar l’any següent, el 1692, narrant els fets. Valls i quatre més, que no van voler renunciar a la fe jueva, van ser cremats vius prop d’on ara és la plaça Gomila, sota el castell de Bellver. Bastants més foren escanyats abans de cremar-los els cadàvers, altres desenterrats i cremats els seus ossos, i alguns, més afortunats, cremats en efígie.

Ara que l’Estatut de Catalunya serà sotmès al tribunal que en jutjarà l’ortodòxia espanyola, no sé perquè m’han vingut al cap aquests fets històrics.

Un sofisma

Tinc un cognom que no és dels més abundants. Potser per això, de tant en tant, miro què diu un subjecte que surt als diaris, anomenat Joan Ferran. És un sociata barceloní, que és com dir sociata amb contumàcia. No és parent meu, eh? A la meva família tots som fills de pares i mares casats entre si, i ens faria vergonya dir segons què. L’homenic acostuma a fer de gos petaner de la seva confraria, i borda i borda…

A elsingulardigital.cat, avui, publiquen una entrevista amb ell, que acaba literalment així:

P. I per què abans sí i ara no? Per què abans les decisions del consultiu eren gairebé sagrades i ara ja no?

R. Anem per pams, el consultiu com diu la seva mateixa paraula, és un òrgan de consulta el qual tu pots fer-li cas o no. En aquell moment, nosaltres vàrem optar per la postura del consultiu ja que crèiem que era l’encertada. Ara bé, davant la tessitura actual, prefereixo que envaeixi competències estatutàries però que el ciutadà tingui uns serveis assegurats que no el fet que es respectin les competències però no poder oferir aquests serveis al ciutadà.

P. Però…

R. Mira això és fals patriotisme. Ves i explica-li a aquell home gran que d’aquí una setmana podria estar catalogat i que d’aquí tres mesos podria tenir assistència personalitzada al seu domicili que no serà així perquè aquella competència és d’aquella altra administració. Jo, davant d’una qüestió pragmàtica com aquesta prefereixo discutir amb el Govern Central però que l’home estigui assistit.

És a dir que la tesi que aquest triler ens vol vendre com a bona, és que si el servei no el presta l’Estat, el ciutadà no el pot tenir; ergo, cal que la colònia claudiqui en favor de la metròpoli. Que l’Estat transfereixi els fons a la Generalitat per a què el doni qui en té estatutàriament la competència, ja deu ser una idea massa alambinada per al seu cervelló…

Perquè que ho discuteixin amb el Govern Central des de la franquícia local, no és una cosa gaire versemblant.

P. S. Els escolanets d’Esquerra també van votar-la favorablement a Madrid, la llei que l’entrevistador li retreu a aquest lamentable homònim que m’ha tocat.

Fer dissabte

Llegeixo l’editorial d’avui d’en Vicent Sanchís, al seu diari. Com que ho posa entrecomillat, cal pensar que és una citació literal o quasi. Així doncs, els dirigents d’Esquerra ara diuen: “Si marquem diferències i compliquem la governabilitat, ens acusen d’extremistes; si acceptem la responsabilitat del govern i les dependències que se’n deriven, de venuts o traïdors: la qüestió sempre és atacar-nos i debilitar-nos”. Oh, meravella! Ara han descobert la injustícia del que se sentia dir CiU al Govern. I dit per ells mateixos, en això de venuts i traïdors.

En comptes d’unir esforços per fer el nacionalisme encara més majoritari, van voler impulsar la seva botigueta, fer la competència i prendre-li els vots a CiU. L’excusa és que quan es van oferir a Pujol, els feien començar escombrant el taller, com a tots els aprenents. Ara que han arribat, amb una sabata i una espardenya, al lloc on CiU era –al Govern- es troben que ni poden fer la mateixa demagògia gratuïta (independència instantània de sobre) ni se salven de retrets quan cedeixen (força més sovint i per menys, per cert). Alguns dels seus –els que se’ls creien quan prometien la independència en un tres i no res- ara els acusen de traïdors; però la immensa majoria del nacionalisme els acusa d’una cosa també força denigrant, des del punt de vista de l’honestedad: no de ser inconseqüents ara, sinó d’haver-se aprofitat de la trista situació del país per bescantar de traïdors als que lluitaven contra l’enemic per treure-l’in.

Si, en comptes de mirar de dividir el catalanisme en benefici propi, haguessin procurat ajuntar esforços, fer créixer dins el nacionalisme la convicció independentista (la vitamina I, en deia jo aleshores), però des de les mateixes files, ara no tindrien entre els seus una bona colla de ressentits que per res del món pactarien mai amb CiU, encara que sigui a costa –com ja han fet dos cops- de posar un anti-independentista al front de la primera institució política del país.

No diré que dins CiU no hi hagi qui no vulgui tampoc fer pactes amb Esquerra; la diferència rau en què no és per un odi irracional, sinó -em sembla a mi- per aquell mínim de prudència que reclama no voler ser apunyalat per l’esquena, com ho fou un senil Maragall. Però que –i aquí va fallar el càlcul d’Esquerra, encara era capaç de fotre’ls al carrer, primer a Carod, que en va sortir llepant-se la ferida, després a la resta.

En altres paraules, que a CiU no crec que no es vulguin fer tractes amb Esquerra, sinó que difícilment se’n poden fer amb els seus actuals capitostos, que han demostrat ser uns caragirats. Dins la militància d’Esquerra hi ha, com a CDC, com a UDC, molta gent que estima el país, que voldria veure’l un país normal. Amb aquests, segur que seria fàcil entendre-s’hi; primer, però, han de fer dissabte a casa seva. No és que jo mani gens dins CiU ni prometi res en nom seu, però si fos d’Esquerra i volgués treure el país del pou on és ara mateix, començaria per aquí.

L’apagada de cinc minuts

No sé si ja ho he escrit alguna altra vegada aquí, però afirmo categòricament que un ecologista és a un ecòleg el mateix que un astròleg és a un astrònom. La relació radica en què sobre el coneixement científic dels segons, els primers hi han bastit una superstició que prediquen com a dogma.

Aquesta colla d’obtusos, secundats per altres no menys obtusos manaies del tripartit, havien programat per a avui una apagada general de cinc minuts sota el bonic lema «donem-li un respir al planeta». Primera observació: podem suposar que tot aquest bestiar de peu rodó no té ni la més mínima idea del què és el corrent reactiu, de la sotragada que representa tornar a posar en marxa d’una manera quasi simultània, a les vuit en punt del vespre, tots els llums apagats cinc minuts abans. Ja no parlo d’”estalvi energètic negatiu”, sinó del probable efecte sobre els limitadors de potència, que podien fer caure en cadena. Només cal recordar que el pet d’un gran interruptor a l’estació transformadora de Sentmenat va causar una fallada elèctrica general a mig Europa.

O potser era aquest l’objectiu? Potser comptaven amb la bona fe de la gent per provocar un caos d’escala planetària? Tampoc seria res d’estrany.

Per sort, la cosa no ha estat un èxit per a aquests carallots, i la meva modesta bombeta de 60 w no ha parat d’il·luminar-me l’escriptori en tot el vespre.

Els Mossos d’Esquadra

Una senyora (per un modo di dire) anomenada Nebrera –el “todo lo que tengo, traigo” del PP a Catalunya- proposava ahir a TV3 que els Mossos no tinguin por. Em sembla que mentre ella no sigui consellera d’Interior, no cal que en tinguin.

El seu gran argument per atribuir-los poca preparació professional, és que la seva formació és recent. Miri, doncs és gràcies a que la seva formació és recent i ha estat dissenyada en democràcia, que resulta impensable per a qualsevol que els Mossos prenguin mai per les armes el Parlament del seu país i segrestin la representació democràtica de la ciutadania.

I si la por els ve de no tenir un “credo” com aquell que diu «a la voz de “a mí la Legión”, sea donde sea, acudirán todos y con razón o sin ella defenderán al legionario …», i saben que abans d’usar la força, les armes, els cal tenir la convicció que actuen en justícia, doncs que la tinguin, aquesta por.

Sembla que insultar els Mossos, com insultar a la totalitat dels catalans, sigui gratuït. De fet, no ho és; qui els, ens, insulta queda com allò què és: un (una en el seu cas, senyora Nebrera) imbècil.

Per als que hem viscut la joventut amb la por certa i contrastada en la realitat, que qualsevol policia et podia clavar “un par de hostias” només per parlar en català pel carrer, no tan sols no tenim cap dubte que els Mossos no tenen por, sinó que tampoc ens cal tenir-ne d’ells. Cosa que no podem dir dels d’abans.

Són 21.900 i la voluntat

Diuen els diaris digitals d’avui, que el ministeri fiscal demana per a Pepe Rubianes la condemna a una multa de 21.900 euros, per haver-se cagat en Espanya. Molt bé (és a dir, molt bé no), ara ja sabem la tarifa: el senyor fiscal ja ens ha dit quant pretén cobrar-se’n Espanya d’aquest alleujament intestinal d’un ciutadà.

La sagnia econòmica –la balança fiscal que no tenen el coratge de publicar- que ens representa Espanya als catalans és d’uns 4.000 euros anuals per persona, números rodons. Als Ciudadanos també, encara que no se n’adonin. Si tenim en compte el què ja paguem, podríem alleujar-nos públicament com en Rubianes un cop cada sis anys, i encara deixaríem propina.

Ara em preguntava quant podríem reclamar nosaltres pels «puta Barça, puta Cataluña» dels camps de futbol, pels anuncis del PP a les emissores andaluses, per aguantar que els peristes de Salamanca ens acusessin de lladres… Ai no, que nosaltres no tenim justícia que els processi!

El rei va nu, hosanna!

La gent que tenim la perniciosa mania de pensar ja ens havíem acostumat, quasi, a veure a tota la premsa impresa, cibernètica i hertziana com el dogma universalment admès era que les esquerres-esquerres tenen sempre tota la raó (com il Duce) i la resta són –som- una colla d’egoistes, malbaratadors dels recursos naturals (i tots aquells penjaments que si vulgui afegir), descomptant els germans esgarriats de les esquerres toves, que de moment són útils.

Vaig poder parlar a fons fa pocs mesos, privadament, amb Francesc-Marc Álvaro. Una bona estona, durant el trajecte de casa seva fins a Matadepera i tornada; va venir a donar una conferència. CiU ha estat i és la bèstia negra dels progres de tot pèl. Quan li vaig manifestar que trobava que pel tractament que es feia (i es fa) al món periodístic en general a la federació nacionalista, semblava –i sembla- que estigui sempre sota sospita, m’ho va admetre, constatant-ho. Tot i que no ho deia precisament per ell, que mai, una mica veladament, s’ha estat de donar opinions contràries al dogma. No li vaig dir, però ho entenc que ningú es jugui les garrofes i es vulgui convertir en la nota discordant.

Ara sembla que comença a trencar-se la crosta de toix seguidisme, una de les herències del franquisme, purulència que va convertir el PSUC en “el partit” i el comicastre Boadella, paràsit d’una colla de gent de teatre boníssima, en un màrtir de la llibertat d’expressió. Potser per aquest trencament, Álvaro ja comença a parlar amb més claredat, prou per a què ho entenguin fins i tot els imbècils. Ja no és en Sostres –que sempre les aboca pel broc gros- tot sol. Déu n’hi do de la metrallada que els clava a Elsingulardigital (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=2235).

A mi –fora dels quinze dies que em va durar en l’adolescència la curiositat pel marxisme- el comunisme sempre m’ha semblat que només es distingia del nazisme per l’excusa invocada: el proletariat en comptes de la raça ària. Dos col·lectius, aquests, cada vegada una mica més diluïts, per cert. Si tinguessin el més mínim sentit de la decència intel·lectual, els feligresos d’ambdues religions laiques correrien a penjar-se o a clavar-se un tret. El sentit del ridícul els hauria d’aclaparar fins a extrems impossibles d’aguantar. Tenir raó sempre deu ser insuportable!

Els nazis, que van patir una derrota sense pal·liatius a mitjans del segle passat, ja van quedant reduïts només al grupúscul de deficients mentals que és avui. Els comunistes no. Tot i la derrota de l’enfonsada de la terra promesa, la URSS, –reconvertits lleugerament, vergonyants- encara segueixen fent la viu-viu. Potser perquè la seva derrota no va ser militar. Només que es comparessin a ells mateixos quan van començar la militància, durant el franquisme, amb el què són ara, ja veurien que allò que defensaven era una salvatjada i que ara només estan defensant la seva botigueta, per mantenir el vot de la minsa quota d’imbècils indocumentats que els va votant. Per què no els oferim la jubilació voluntària a tots plegats, amb el cent per cent de la pensió –a la Seguretat Social no li deurà venir d’aquí l’expoli- i deixen d’insultar la intel·ligència dels mortals amb la seva sola presència?

Nou euros diaris

Sembla ser que el comunisme (sector Armani) de la Generalitat ha secretat una altra brillant idea: penalitzar els habitatges sense utilitzar, amb una multa de nou euros diaris. Pel què he sentit, la mesura la copien dels seus correligionaris bascos. A les darreries de la meva vida professional ja vaig tenir ocasió d’assistir a la presentació pública d’una altra idea lluminosa per resoldre la manca d’oferta d’habitatge de lloguer, obra del conseller volador, aquell que passejava els nens amb l’helicòpter de la Generalitat. El resultat va ser com era d’esperar: res de res.

Perquè, a veure: qui determina que un habitatge no és utilitzat? Les actes dels funcionaris de la Generalitat tindran presumpció de veracitat? S’invertirà la càrrega de la prova? Hom el perdrà si la seva empresa l’envia a treballar lluny de casa uns anys?  Els jutges tractaran la Generalitat de manera diferent que als propietaris que intenten demostrar que el seu llogater no ocupa l’habitatge? Si un habitatge sense utilitzar està llogat, qui serà sancionat, el propietari, el llogater, tots dos o cap dels dos?

Sospito que aquesta és una altra francesilla per sortir als noticiaris. Ni es podrà posar en pràctica ni, si s’hi posés, serviria per a res. El remei ja el va trobar un amic meu, advocat, fill d’advocat, fa molts anys: s’agafa a tots els jutges de l’Estat i se’ls fa el ratio de sentències emeses / plets assignats, durant l’any. Al que tingui el més baix de tots, se’l fot al carrer, punta en blanc, sense indemnització ni atur (bé, ell proposava afusellar-lo/la, però no siguem tan dràstics).

Si tot jutge que rep una demanda de desnonament contra un llogater per manca de pagament del lloguer, senyalés el dia per al judici dins el termini d’una setmana, i llavors es fes la vista, dictés sentència i senyalés l’execució per al cap d’una altra setmana (tot el mateix dia), potser hi hauria molts més pisos per llogar. Que advocats i procuradors no hi fossin preceptius, també ajudaria.

La veritat és que poca cerimònia caldria. Els judicis es graven en imatge digital, oi? La demanda, la contesta i les proves  documentals es poden escanejar com aquell qui fa fotocòpies, o no? Doncs un judici per manca de pagament és ben senzill: només es tracta de saber si el llogater ha pagat el lloguer o no. Verificades les legitimacions de les parts, o blanc o negre. El veredicte no té cap mena de complicació interpretativa. Els litigis per l’import de la renda són un altre procediment.

La gent que té pisos com a inversió (que és un grup molt nombrós) perdria la por a llogar-los, a arriscar-se a estar més d’un any sense cobrar lloguers (uns quants milers d’euros), afegir-hi un parell de milers d’euros més de cost del desnonament, i el què li costi reparar els desperfectes i tornar a pintar (uns quants mils d’euros més, potser). I no caldria que a l’hora d’escandallar el preu hi comptés un any d’impagats, un desnonament i una rehabilitació de l’habitatge. Si ara es conforma amb la revalorització (que la tindria igual) i lloguer zero…