Blog d´en Toni Ferran

Tornem-hi

Porto molts díes sense escriure res aquí. Massa. Però tenir alguna responsabilitat política –tot i que modesta- provoca tenir menys temps i, per altra banda, no poder parlar d’algunes de les coses que es fan i que, sense discreció, no es podrien fer. És a dir, que no són secrets polítics inconfessables, sinó la mateixa prudència amb que un no diu que té pressa per vendre la finca per a què no el collin en el preu, per fer una comparació.

Ara que sembla una mica més aclarit l’assumpte de la subvenció del Teatre –auditori, en el qual hi ha hagut nombroses ocasions per callar prudentment, potser ja se’n pot dir alguna cosa. Ho pintaven com si una hipotètica devolució dels pressupostos generals al Govern de l’Estat fos una opció versemblant, si feies cas a les gàrgoles sociates. Per contra, cal reconèixer que fer-hi aprovar una esmena i després votar-los negativament, si no es coneix bé la mecànica parlamentària i hom hi aplica els criteris habituals dels negocis entre privats, també resulta poc entenedor. Pel què en sabem, està decidit que els calés sortiran de la pila, però no de quin calaix, per dir-ho planerament. De totes maneres, fins que la Secretària municipal no ens digui l’alea jacta est, no passarem el Rubicó de la despesa. Ben alerta!

En tot aquest afer dels Pressupostos s’ha pogut veure una vegada més com des de l’Estat el PSC només és la delegació local del PSOE i que els negocis amb Catalunya es fan amb CiU, governi o no. No és que CiU s’irrogui la representació del país, és que li donen per natural. I per al PSC, tenir el Govern de la Generalitat no és l’ocasió de defensar els interessos del país a Madrid (com per a CiU), sinó per allò que diu l’himne blavero: «per ofrenar noves glòries a Espanya…»

Ara que s’acosten les eleccions espanyoles, i que es presenten com una disjuntiva entre PP i PSOE, potser seria hora d’entendre que només si una força catalana té prou representació parlamentària com per encimbellar o tombar un govern espanyol, en podem treure alguna cosa. No és que ens preguntin si el PSOE o el PP ho faran anar millor per a Catalunya; prendre-s’ho en termes de bipartidisme és respondre a un «amb quina mà vols que te la foti?» I donar més força a qualsevol de les dues mans és una pura rucada. A qui cal donar representació –tota la que es pugui- és a qui té alguna possibilitat de parar-nos els cops. Que no és ningú més que CiU.

Hi va ser tothom qui hi havia de ser

És evident que a una manifestació mai hi pot anar tothom qui li dóna suport i, per tant, aquí parlo de col·lectius, no d’individus. Ves a saber quants n’hi va haver, ahir, però em fa l’efecte que no hi va faltar ningú. N’hi ha que no hi van anar, però no hi feien cap falta. Ningú se’ls hauria cregut.

El PP i la llúpia freaky que els ha sortit a les darreres nacionals no hi eren, però són pura curiositat estadística. No compten, són quatre arreplegats. La garrinada indígena del PSOE –que fa veure que és un partit català- tampoc. Per a que ningú es pensi que és ni una mica català, però, el Nadaló va deixar clar que si a Madrid governés el PP, sí que hi haurien anat. Els problemes del país al qual s’adscriuen se’ls passen per l’escrot, però a fer embalum contra els adversaris dels seus amos hi haurien anat, obedients com de costum.

Es podria fer sang amb la presència dels seus socis de govern, però no cal. Potser, només, destacar el patètic ridícul dels Comunistes Anònims. Porten molt temps sense tastar la defensa de la dictadura del proletariat, però encara se’ls veu el pèl moixí quan reparteixen patents de legitimitat per sortir a defensar el país. Tenen la neurona severament perjudicada per anys de comunisme. No s’adonen que retreure als governs catalans anteriors les mancances de Rodalíes, quan són els governs espanyols qui en té la plena responsabilitat, és una idiotesa. No és a petició del govern català, que Madrid les havia de tenir en bon funcionament, sinó perquè formen part de les seves obligacions.

Em pregunto, però, quants dels que ahir anaven a cridar que plegui la partía, tornaran a votar sociata o es quedaran a casa pel març, en comptes de votar un partit català, que pugui fer i desfer governs a Madrid. Em temo que seran una bona colla i el PSC serà el més votat. Al temps…

PS La ex-televisió del país va seguir les consignes del Göbbels montillero, no cal dir

La casa gran del catalanisme

No sé perquè, però no em sorprenen gaire les reaccions que ha despertat la proposta que el dia 20 Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Catalunya. La litúrgia de la presentació era per no ferir susceptibilitats: cap logo ni de CDC ni de CiU, cap pretensió de liderar la proposta… En una paraula, Mas va proposar unes idees per a bastir la posada al dia del catalanisme, sense pretendre que són dogma, acceptant explícitament que s’hi facin aportacions des d’altres camps i a adoptar-les si cal. També va convidar a reconèixer que la pedagogia com a mètode de seducció, amb Espanya no funciona: no ens neguen els drets col·lectius per lletjos o per excèntrics, sinó per interès material. I a tenir clar que els referèndums es convoquen per guanyar-los, tenint una esperança raonable de guanyar-los, si no es vol fer el ridícul. D’això, d’aquest conjunt d’idees i propostes que sobrepassa l’àmbit del programa d’un partit, Mas en diu la casa gran.

Abans de sortir de la sala, un cadell de can Ràbia que conec, ja exigia l’harakiri de l’orador, reu de lesa pàtria per haver salvat l’Estatut de la vergonya de debatre a Madrid les esmenes del PSC. Res: Convergència és el dimoni i com que el duet còmic Cadod i Putxi ja fan una fortor de cadaverina que tomba…

Els diaris van publicant nous retrets de la penya. A can sociata, troben nefasta la proposta (o sigui que bon senyal, mira!) Hi ha qui hi troba a faltar que no sigui un pla quinquenal a la soviètica –full de ruta, en diuen ara-, amb totes les previsions detallades minuciosament (o sigui que no han entès que la proposta era oberta al debat); que algú no pontifiqui els destrossa els esquemes, als pontificadors habituals.

També cal dir que dins Esquerra hi ha gent que veu relativament bé la proposta de Mas. Fins i tot, hi ha qui amb un nivell penós de decòrum ve a dir que Mas va a les seves. És igual. La proposta va adreçada al món polític i al que no ho és. El catalanisme que proposa Mas és per a tothom qui fa alguna cosa. Si són armaris de cuina catalans, que siguin uns armaris de cuina de primera qualitat. I recuperar l’eix sobiranista de la política catalana, com reclamen (reclamem) tants.

Evidentment, les propostes concretes davant un previsible grapeig de l’Estatut a mans del maccarthisme centralista que va fer Mas, són només això: propostes prèvies a conèixer el resultat. Finalment, la reacció dependrà molt dels detalls concrets de l’estupre. Allò que venia a dir, és que sense sortir al balcó a proclamar la república, Catalunya hauria de deixar ben clar a tothom que un Estatut encara més desmanegat de com va tornar de Madrid el primer cop, els espanyols se l’hauran de posar per via rectal.

La pela és la pela

El nacionalisme català ha fonamentat tradicionalment la seva argumentació en el dret d’existència d’un poble que té una llengua pròpia, una cultura pròpia. La cultura, que ho abasta quasi tot en tant que és una manera de fer, es veu reflectida en la llengua que li dóna el codi comunicacional, inseparablement imbricades una i altra. Ni que sigui per això sol, ja resulta èticament insostenible voler sacrificar una cultura a una de forastera.

Però sense negar ni el més mínim la raó més absoluta en la defensa d’aquest dret, l’estratègia de simple apel·lació a l’ètica presenta un punt dèbil insalvable: l’arribada de gent d’altra cultura debilita demogràficament, en termes percentuals, la força electoral de la raó. Els nouvinguts – i més encara si pertanyen a la cultura ocupant- no senten cap mena d’amenaça; ans al contrari. Se’ls facilita la conservació de la que han dut amb ells i se’ls estalvia el cost d’esforç personal de transculturització inherent a tota emigració.

Davant d’aquest fet, hi ha la postura indefensable de la neteja cultural, del refús als que no s’hagin transculturitzat. Més indefensable, encara, quan resulta que no han vingut en formació militar, conscients d’envair un territori aliè, sinó expulsats de la seva terra nadiua pel pacte de la fam. Només val la integració, fenomen repetidament experimentat pel nostre país, al llarg de la Història. L’assimilació, si cal que es produeixi per un procediment quasi sense forçar-la, serà lenta, durarà generacions.

Però hi ha raons per a l’optimisme. Limitat, però optimisme al cap i a la fi: la pela és la pela, i aquest llenguatge l’entén –a la curta o a la llarga- fins i tot el més ruc. Em sembla, doncs, que fan bé tots aquells que proposen fonamentar també i principalment, el dret a l’existència d’una Catalunya lliure, en el mal negoci que representa per als catalans –parlin com parlin- ser espanyols. És evident que els trens de rodalies molts matins deixen tirats, quan van a treballar, als que es diuen Joan Bosch, Josepa Roca o Feliu Martí. Però també hi deixen –exactament en la mateixa mesura- als José Martínez, Dolores López o Maruja Gómez. Ni el nom, ni la llengua, ni votar un partit espanyolista els en salva. Quan s’adonin que fan el “primo” de la forma més estrepitosa votant-los, potser es repensaran. Cal que sàpiguen que Espanya ens compra menys del 40% de la nostra producció i ens subministra menys del 35% de les nostres compres a l’exterior. Que ja no hi ha mercat espanyol, sinó mercat europeu. Que Espanya, amb l’excusa de la solidaritat hispànica, ens “manga” pel morro un bon pessic de mils d’euros a tots i cada un de nosaltres, tant als que voten nacionalista i se n’adonen com els que voten espanyolista i estan a mània o, directament i interessada, ho neguen.

La pela és la pela, i és possible enganyar a tothom poc temps o a pocs molt temps; però a tothom i sempre, no es pot.

Quin descans!

Un, és independentista. No sap del cert si n’hi ha molts més a Catalunya, encara que sospita que sí; no té gens clar que n’hi hagi els suficients per guanyar una votació de tot l’electorat del país, encara que opina que això no se sabrà segur mentre no es provi; tampoc té la tranquil·litat de saber que l’endemà de la independència –com va passar el dotze de setembre del 1714- tothom tornaria a la feina i el país seguiria funcionant, si abans no tenim ben definits els organismes que substituirien els de l’Estat foraster. Un mar de dubtes que no desencoratgen, però que es fa impossible menystenir, diria.

No obstant, avui diuen els diaris que ja tenim resolt el principal problema, el que treia la son a tot independentista català: Josep – Lluís Carod Rovira –ell tot solet i sense l’ajuda de ningú- ha escollit la data per al referèndum. Serà el dia onze de setembre del dos mil catorze. Laus Deo. El més difícil ja està resolt. No em vull ni imaginar el guirigall que es podria haver muntat en aquest país, amb una majoria aclaparadora de partidaris de la independència, amb els recanvis de tots els organismes estatals, perfectament greixats i pistonant regularment com un Diesel marí, només a la espera de l’ordre de posada en marxa, si llavors calgués discutir entre tothom quin dia seria millor per convocar el referèndum!

-No, el dia 10 no, que he promès a la canalla que aniríem de cap de setmana, dirien uns (i unes)…

Fixa’t quin descans, doncs. No hi haurà aquest greu problema. I tot gràcies només a l’ínclit, al mai prou lloat i sempre poc ponderat líder d’Esquerra, preclara figura, far intel·lectual del món mundial, que ens n’ha deslliurat com aquell qui no fa res. No sé pas si mai se li agrairà com es mereix, el seu titànic esforç…

Cadascú va per ell

Això és el que deien de nosaltres, dels sabadellencs: «A Sabadell, cadascú va per ell». No sé si es referien a la tendència dels «encarregats» de les fàbriques a establir-se pel seu compte i esdevenir amos així que podien (allò que en diuen «l’ascensor social») o a un suposat excés d’individualisme.

Ara resulta que el banyolí elevat a la glòria del “martiri” per haver sortit en una foto cremant una altra foto, no pot sofrir que altres s’apuntin al carro. Com un mataor, fa: «ea, ejarme zolo!». A dos significats republicans dissidents que s’han anat a autoinculpar del mateix davant els Mossos d’Esquadra, els retreu que ho fan per electoralisme! Que es pensava el quídam? Que si cap dirigent polític es posa del seu cantó ho farà per ell? És del tot evident que ho fa per fer créixer la importància de l’acció; ja és entrar en un judici d’intencions afirmar que ho fa en benefici propi –potser sí o potser no- però és ben clar que no ho fa per resoldre-li la papereta a ell. Si de passada li resol, doncs bé, però tampoc és l’objectiu principal.

Cal ser força egocèntric per creure que un mateix és el centre del món. Els Reis (ai, vull dir els presidents de les repúbliques, que la criatura és antimonàrquica) màgics son els pares i no cal fer-se il·lusions. La sort d’haver sortit de l’anonimat i aparèixer a la foto cremant una foto, la sort d’haver estat elevat a la glòria del “martiri” i esquitxat per la mesquita que defeca la garrinada de la «Brunete mediática», que en deia Xabier Arzallus, no dóna dret a crear divisió entre aquells que –en el fons- sembla que lluiten per a una mateixa cosa. O això és el què haurien de fer, en comptes de tenir atacs d’infantil gelosia.

Un ja comença a estar tip d’aquesta mena de passerells rebentaires, que objectivament són força més perjudicials per a la independència del país que diuen que propugnen, que les tones d’indiferència creada pel narcòtic mediàtic del socialisme triomfant.

On dic «dic», no dic «dic»; dic «Dídac»

El bolero aquest dels “cataplines” s’ha acabat. Mas ha parlat amb Duran i la “conllevancia” ha tornat. Fa de mal endevinar com va anar la conversa, però pel resultat dóna la impressió que aquesta vegada la cosa ha estat allò de «Roma locuta, causa soluta». Ja se sap que hi ha d’haver una determinada igualtat entre socis, però com deia Orwell, n’hi ha que són més “iguals” que altres. I qui mana, mana. I és que fora de la federació i deuria fer un fred que pela, i qui té menys roba d’abric…

No és que ningú pugui pensar raonablement que la bassa d’oli està garantida per a un llarg futur, però a mi em sembla que es comença a operar un canvi. El gen orfeònic de Convergència comença a ser recessiu. L’actitut va ser molt positiva –no ho dubto pas- en els vells temps fundacionals. Però ja ha plogut molt, des de llavors. Només fa quatre anys, un dels pares fundadors, seguint la tradició de la casa, encara proposava votar la investidura de Maragall de franc, per la simpatia, només per demostrar que érem els més “kumbes” que es fan i es desfan, i donant per suposat que el tristpartit correria a agrair-nos-ho i quedaríem com uns senyors davant de tothom.

L’avi patern d’Artur Mas tenia una empresa d’ascensors que duia el nom «Mas, Goberna i Mosso, SA». La denominació no devia enganyar a ningú, però. Els mossos no governen. No vaig conèixer l’avi Mas, però devia manar ell, tal com toca. I el nét, igual. Per cert, a l’altre avi, el senyor Antoni Gavarró, que era un fabricant de Sabadell, sí que el vaig conèixer. Com a jove administrador de finques que era llavors, vaig anar al seu despatx del carrer de la Indústria, per firmar amb ell el contracte d’arrendament d’un magatzem proper. Em va sorprendre agradablement la consideració i amabilitat amb què un senyor gran va rebre aquell joveníssim professional que tot just acabava de deixar l’adolescència. Al senyor Gavarró no li calia fer-se l’important: a la seva empresa ja manava ell. Fer el tifa, ni cal ni serveix de res; això –segurament sense proposar-s’ho- em va ensenyar l’avi Gavarró.

La refundació del catalanisme

Com és obvi, quan es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya, era un partit acabat de fundar. Els seus posicionaments polítics corresponien a aquell moment, i ben estranya hauria resultat cap altra cosa. No parlo de principis ideològics, sinó de posicionaments estratègics en front de la realitat circumdant. Es va formar a l’entorn d’un líder carismàtic, cosa que fou força útil, en un país on llavors només hi havia un partit que meresqués el nom –“el partit” en deien els psuqueros- i el teixit políticosocial de les ideologies democràtiques estava quasi del tot per fer.

Ara, han passat una trentena d’anys. Ni la realitat en la què està immersa CDC ni els seus dirigents màxims són ja els mateixos. Seria ben il·lús que els posicionaments polítics fossin immutables, com ho eren, per definició, “los principios del Movimento Nacional”.

Se’n vulgui dir refundació, se’n vulgui dir redefinició d’estratègies, cal fer una revisió del full de ruta polític. I mirar de captar aportacions des de fora. Diuen que el PSC també s’ho planteja –i bé que farà, perquè s’està quedant en un sindicat de càrrecs públics- i cap sociata voldrà sentir parlar de crisi del socialisme. Perquè es parla de “crisi de Convergència” i no del socialisme, doncs? Només cal mirar en direcció a les menjadores del periodisme del país, per saber el motiu.

També diuen els diaris que Unió potser no voldrà seguir en aquesta federació si els posicionaments polítics –que no els principis ideològics- de Convergència canvien. No ho sé, però posem que no vulgui, ni que sigui com a hipòtesi. I? És evident que una dissolució de la federació provocaria traumatismes a curt termini: no es pot fer una truita sense trencar un ou. Però, a qui en provocaria més? Potser algú no hi sobreviuria? Seria Convergència, la que no sobrevisqués?

Em sembla de lògica que no seria pas Convergència, que és el partit amb més militants del país (dins i fora del catalanisme), qui sucumbiria al trasbals. Si és que hi sucumbeix algú, que està per veure. Acabat de perdre el poder a la Generalitat, es podia dir sense por de veure’s contradit per la realitat, que bona part de la militància era producte de l’adhesió que genera una llarga estada al poder i que el trencament de la federació seria un cop insuperable. Es podia recomanar quietut, per allò de “en tiempo de tribulación, no hacer mudanza“. Avui ja és força més difícil de sostenir, sobre tot si es té en compte que s’han continuat fent militants nous i el partit ha seguit creixent.

Sobreviuria Unió? S’escindiria en sectors que passarien al PP, altres a CDC o encara alguns que, simplement, se’n tornarien a casa seva? No ho sé, però no és el meu partit i no em preocupa gaire. En tot cas, no crec que a Convergència se li pugui demanar que renunciï a refer la seva estratègia política segons la realitat circumdant, per si això pogués perjudicar a Unió. De moment, no he sentit dir als dirigents convergents que la refundació passi per trencar amb Unió; però, i si s’arribés a aquesta conclusió? Doncs tant de gust d’haver-los conegut i un dia d’aquests quedem per anar a sopar! I si Unió deixa la federació voluntàriament, serà perquè vol deixar-la; ells sabran, llavors.

Els nous Superlópez

Prenc en emprèstit el sobrenom d’aquell senyor que es deia López de Arriortúa i que va revolucionar el món de la empresa amb la seva teoria d’eliminar tota despesa que no produís valor afegit, però que en realitat venia a ser la reimplantació del capitalisme decimonònic o una cosa semblant, tancament de l’ètica en un calaix inclòs.

En el cognom acaben les coincidències amb els dos López –Tena i Bofill- que acaben d’endegar un centre d’estudis sobiranistes. Van dir que volien trobar la manera de tornar sobiranista d’una punyetera vegada a la gent d’aquest país, al marge de les “obligacions” a curt termini que cada quatre anys els vencen als partits polítics, compel·lits a subministrar quasi de manera permanent aquell grau d’electoralisme que el votant els reclama (a l’hora que els el retreu, que així d’esquizofrènic és el país).

I comencen bé, trobo. Després de treure el llibre de López Tena, un impecable anàlisi de la legislació amb què l’Estat espanyol “colla” Catalunya, no s’hi posen per poc: analitzen el tema de l’espoli fiscal i xifren en dinou mil milions d’euros anuals el robatori amb l’agreujant intimidació.

De promig, a cada espanyolista que viu a Catalunya, la broma de tenir DNI espanyol li costa quasi mig milió de peles a l’any. Ja deu ser dels gustos cars més bèsties que es pot tenir! Però la cosa greu, allò que fot, és que als que ni som espanyols ni en volem ser, també ens costa el mateix. És com si menges un modest cap-i-pota en un restaurant i, amb el pretext del preu del pinso d’importació per a gos que s’estan menjant a la taula del costat, pretenen cobrar-te el teu plat a preu de deconstrucció.

L’argument dels calés birlats indiscriminadament a tots els residents al país, pispada de la que no se’n salven pas si parlen en espanyol, hauria de ser prou contundent. Ara, amb tanta fauna que vota ZP perquè té els ulls blaus i no vota Mas perquè va massa ben pentinat i és “catalang”, la racionalitat hi té poc a fer…

Suposo, doncs, que els Superlópez faran que els emprenyats n’estem una mica més. I prou. Ara, això va bé si fa que clavem un cop de puny sobre la taula, entre tots. Entre tots els catalans emprenyats, vull dir. Els partits ja estan prou enfeinats produint la dosi d’electoralisme que l’electorat no els perdonaria (i que els retreu alhora, perquè a Sant Boi en tanquen és a fora que a dintre). I si també s’emprenya algun acoquinat dels que no volen sentir a parlar d’independència per por de moure res i que no prenguem mal (que no prengui mal el seu negociet, naturalment), millor.

La Confiança és al carrer de la Rosa

Aquesta és –era, més aviat- una dita popular sabadellenca. Al carrer de la Rosa, ara carrer d’en Rosa, tocant a la plaça, ara passeig de la Plaça Major, hi havia una botiga amb aquest nom, que va durar molts anys.

La dita, evidentment, era usada com a resposta quan algú poc de fiar, demanava confiança. És el què passa també amb el senyor encarregat. Diuen els diaris digitals que en el discurs institucional de la Diada, ha demanat als catalans confiança (me l’he perdut, perquè he sopat amb unes persones doctes i de conversa interessantíssima). Després de la tongada que portem de caos aeroportuari, a rodalies, burla sistemàtica dels pactes estatutaris sobre recursos econòmics i altres frusleries, que deia el baró de Maldà, demanar confiança als catalans sembla, si hom s’ho vol prendre bé, una burla macabra. Ni a algú greument afectat pel síndrome neurobloquejant del socialisme pesecer se li hauria de perdonar.

Compri’s una calavera i pentini-la, molt honorable! (que ja té bemolls haver-li de dir així a l’homenic).