La refundació del catalanisme
Setembre 16, 2007 on 6:41 pm | In Política catalana |Com és obvi, quan es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya, era un partit acabat de fundar. Els seus posicionaments polítics corresponien a aquell moment, i ben estranya hauria resultat cap altra cosa. No parlo de principis ideològics, sinó de posicionaments estratègics en front de la realitat circumdant. Es va formar a l’entorn d’un líder carismàtic, cosa que fou força útil, en un país on llavors només hi havia un partit que meresqués el nom –“el partit” en deien els psuqueros- i el teixit políticosocial de les ideologies democràtiques estava quasi del tot per fer.
Ara, han passat una trentena d’anys. Ni la realitat en la què està immersa CDC ni els seus dirigents màxims són ja els mateixos. Seria ben il·lús que els posicionaments polítics fossin immutables, com ho eren, per definició, “los principios del Movimento Nacional”.
Se’n vulgui dir refundació, se’n vulgui dir redefinició d’estratègies, cal fer una revisió del full de ruta polític. I mirar de captar aportacions des de fora. Diuen que el PSC també s’ho planteja –i bé que farà, perquè s’està quedant en un sindicat de càrrecs públics- i cap sociata voldrà sentir parlar de crisi del socialisme. Perquè es parla de “crisi de Convergència” i no del socialisme, doncs? Només cal mirar en direcció a les menjadores del periodisme del país, per saber el motiu.
També diuen els diaris que Unió potser no voldrà seguir en aquesta federació si els posicionaments polítics –que no els principis ideològics- de Convergència canvien. No ho sé, però posem que no vulgui, ni que sigui com a hipòtesi. I? És evident que una dissolució de la federació provocaria traumatismes a curt termini: no es pot fer una truita sense trencar un ou. Però, a qui en provocaria més? Potser algú no hi sobreviuria? Seria Convergència, la que no sobrevisqués?
Em sembla de lògica que no seria pas Convergència, que és el partit amb més militants del país (dins i fora del catalanisme), qui sucumbiria al trasbals. Si és que hi sucumbeix algú, que està per veure. Acabat de perdre el poder a la Generalitat, es podia dir sense por de veure’s contradit per la realitat, que bona part de la militància era producte de l’adhesió que genera una llarga estada al poder i que el trencament de la federació seria un cop insuperable. Es podia recomanar quietut, per allò de “en tiempo de tribulación, no hacer mudanza“. Avui ja és força més difícil de sostenir, sobre tot si es té en compte que s’han continuat fent militants nous i el partit ha seguit creixent.
Sobreviuria Unió? S’escindiria en sectors que passarien al PP, altres a CDC o encara alguns que, simplement, se’n tornarien a casa seva? No ho sé, però no és el meu partit i no em preocupa gaire. En tot cas, no crec que a Convergència se li pugui demanar que renunciï a refer la seva estratègia política segons la realitat circumdant, per si això pogués perjudicar a Unió. De moment, no he sentit dir als dirigents convergents que la refundació passi per trencar amb Unió; però, i si s’arribés a aquesta conclusió? Doncs tant de gust d’haver-los conegut i un dia d’aquests quedem per anar a sopar! I si Unió deixa la federació voluntàriament, serà perquè vol deixar-la; ells sabran, llavors.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^