Blog d´en Toni Ferran

La pela és la pela

El nacionalisme català ha fonamentat tradicionalment la seva argumentació en el dret d’existència d’un poble que té una llengua pròpia, una cultura pròpia. La cultura, que ho abasta quasi tot en tant que és una manera de fer, es veu reflectida en la llengua que li dóna el codi comunicacional, inseparablement imbricades una i altra. Ni que sigui per això sol, ja resulta èticament insostenible voler sacrificar una cultura a una de forastera.

Però sense negar ni el més mínim la raó més absoluta en la defensa d’aquest dret, l’estratègia de simple apel·lació a l’ètica presenta un punt dèbil insalvable: l’arribada de gent d’altra cultura debilita demogràficament, en termes percentuals, la força electoral de la raó. Els nouvinguts – i més encara si pertanyen a la cultura ocupant- no senten cap mena d’amenaça; ans al contrari. Se’ls facilita la conservació de la que han dut amb ells i se’ls estalvia el cost d’esforç personal de transculturització inherent a tota emigració.

Davant d’aquest fet, hi ha la postura indefensable de la neteja cultural, del refús als que no s’hagin transculturitzat. Més indefensable, encara, quan resulta que no han vingut en formació militar, conscients d’envair un territori aliè, sinó expulsats de la seva terra nadiua pel pacte de la fam. Només val la integració, fenomen repetidament experimentat pel nostre país, al llarg de la Història. L’assimilació, si cal que es produeixi per un procediment quasi sense forçar-la, serà lenta, durarà generacions.

Però hi ha raons per a l’optimisme. Limitat, però optimisme al cap i a la fi: la pela és la pela, i aquest llenguatge l’entén –a la curta o a la llarga- fins i tot el més ruc. Em sembla, doncs, que fan bé tots aquells que proposen fonamentar també i principalment, el dret a l’existència d’una Catalunya lliure, en el mal negoci que representa per als catalans –parlin com parlin- ser espanyols. És evident que els trens de rodalies molts matins deixen tirats, quan van a treballar, als que es diuen Joan Bosch, Josepa Roca o Feliu Martí. Però també hi deixen –exactament en la mateixa mesura- als José Martínez, Dolores López o Maruja Gómez. Ni el nom, ni la llengua, ni votar un partit espanyolista els en salva. Quan s’adonin que fan el “primo” de la forma més estrepitosa votant-los, potser es repensaran. Cal que sàpiguen que Espanya ens compra menys del 40% de la nostra producció i ens subministra menys del 35% de les nostres compres a l’exterior. Que ja no hi ha mercat espanyol, sinó mercat europeu. Que Espanya, amb l’excusa de la solidaritat hispànica, ens “manga” pel morro un bon pessic de mils d’euros a tots i cada un de nosaltres, tant als que voten nacionalista i se n’adonen com els que voten espanyolista i estan a mània o, directament i interessada, ho neguen.

La pela és la pela, i és possible enganyar a tothom poc temps o a pocs molt temps; però a tothom i sempre, no es pot.