CiU i PSC segellen l’acord per les lleis òmnibus
Juliol 18, 2011 on 8:15 pm | In ;-) | Comments OffQuants en cria el pa, i no en mata cap!
Juliol 16, 2011 on 11:39 am | In Llegit a la xarxa | Comments OffLlegeixo en un diari digital que una psicòloga sosté que als homes –així en general- ens agrada la pornografia i el futbol perquè som immadurs. I s’ha quedat descansada!…
Dedicar-se a fer de psicòleg/oga, sobretot si s’és de la secta freudiana, deu requerir un ego severament hipertrofiat, com el dels argentins. De fet, està generalment admès que escoltar un argentí parlar de psicologia freudiana és el súmmum de la comicitat.
No ho dic pel porno, una indústria que, com la de les begudes de cola o la de les “chuches” de pectina i coloraines, es dedica a fabricar porqueries que es venen bé. Ho dic per per l’afirmació sobre la primarietat dels aficionats al futbol. I les aficionades, que també n’hi ha, i cada vegada més. Hi deu haver éssers primaris amb afició al futbol, però per a molta gent, homes i dones intel·ligents, el més admirable d’aquest esport és la possibilitat que ofereix de mentalitzar un col·lectiu humà per a què adquireixi la convicció que podrà vèncer en el joc, i que aquesta convicció sigui precisament allò que el faci vèncer. Sensu contrario, si creuen que no podran vèncer, difícilment venceran.
Si psicòlegs /ogues volen aprendre una mica del funcionament de la psique humana, que facin un foc amb tots els llibres de psicologia freudiana que tinguin, i comencin a analitzar el què fa en Pep Guardiola amb els seus jugadors, a can Barça.
D’això, abans de la troballa de la collonada psicològica, se’n deia conèixer l’ànima humana. A la Grècia clàssica, fa alguns mil·lennis, ja en sabien un munt, mentre que psicòlegs/ogues d’avui, dels clàssics només n’han vist un reportage al National Geographic. Una mostra: de l’admiració per la mare en diuen «complex d’Èdip»; doncs bé, si ho haguessin llegit mínimament, sabrien que Èdip va jeure amb Iocasta després de matar el seu marit Laios, rei de Tebes, sense saber que ella era la seva mare i ell el seu pare. Després, quan ho va saber, es va arrencar els ulls…
Com que ja fa molts anys que vaig passar la pubertat –l’època en la qual segons la superstició psicològica tots els mascles passem el complex d’Èdip- i mai vaig jeure –en sentit bíblic- amb la meva mare, ni tan sols em va passar pel cap (si ho hagués provat, el clatellot que m’hauria emportat l’haurien sentit a les antípodes!) i, a més, conservo els dos ulls, alguna cosa li deu fallar, al catecisme psicològic. Que tingui la vista cansada i em calgui dur ulleres per llegir, és cosa de l’edat; Èdip no en deu tenir cap culpa, em temo.
Quants en cria el pa, i no en mata cap!
Objecció fiscal, encara
Juliol 13, 2011 on 10:26 am | In Política catalana | Comments OffCom en el títol del vodevil dels anys 30, «La reina ha relliscat!»
Al post anterior, deia que la Muriel Casals era economista i socialista utòpica. O ho havia estat, de socialista; perquè de utòpica, és indubtable que ho és. D’economista, en canvi, no hi ha dubte que ho segueix sent, però cal dir que n’ensenya a la universitat, aquesta campana de vidre on les atmosferes sempre fan allò que se’ls diu, en condicions de laboratori.
Perquè la realitat, fa el què vol. I la veritat és que l’estructuració de contribuents i d’impostos ha canviat radicalment, en aquests cent deu anys i escaig que han passat des del «tancament de caixes» del Dr. Robert.
En aquella època, pagaven «utilitats» (impost sobre rendiments empresarials) i la «cèdula» (un impost personal). Vindrien a ser els equivalents dels actuals impost de societats i IRPF, respectivament, amb diferències notables. L’IVA, en canvi, no existia. I –aquí està la mare dels ous- tampoc existien les retencions fiscals.
Les retencions fiscals fan que la majoria de declaracions d’IRPF resultin negatives; Hisenda torna al contribuent els diners que ha rebut de més, per les que li han anant descomptant al contribuent dels seus ingressos, durant tot l’any. És a dir, que qui ingressa no és qui paga; al retenidor (qui està obligat a ingressar les retencions a Hisenda), les opinions polítiques del contribuent (el subjecte de la retenció, com a acompte del seu IRPF) li importen més aviat poc. Almenys, no prou com per arriscar-se a la represàlia per quedar-se uns diners que no són seus. Si la gran massa d’assalariats decideix no presentar la declaració d’IRPF o presentar-la amb objeccions fiscals, Hisenda té el problema resolt no fent res.
I l’IVA? Doncs ve a ser com les retencions. L’ingressen les empreses, però el paguen els consumidors finals. Un cop més, resulta poc raonable pensar que qui està obligat a ingressar es jugarà res, per no lliurar a Hisenda un diner que tampoc és seu –fora dels casos de les factures impagades.
Queda l’impost de societats. Al final del XIX, botigues i indústries eren a Catalunya, majoritàriament, empreses individuals o familiars, regentades pels propis interessats. Avui, moltes –i especialment les grans empreses- estan regentades per directius professionals, que han de respondre davant els seus consells d’administració. És a dir, que tenen la resposabilitat d’ingressar a Hisenda uns diners que no són seus, sinó dels socis de la empresa.
El denominador comú de tots aquests impostos és, doncs, que qui està obligat a ingressar el seu import, mai el paga amb els seus diners. Els contribuents als qui l’IRPF els surt a pagar, o els empresaris individuals i societats unipersonals, son relativament pocs. Econòmicament poc mal li faran a Hisenda, si deixen de pagar, i el seu particular “tancament de caixes” no col·lapsaria l’Agència Tributària ni de bon tros: ergo, clatellada garantida.
La “revolucionària idea” estaria molt bé si fos factible, però té un petit defecte: no ser-ho. No pot tenir altre efecte pràctic que alegrar el cos una estona al sector més desnerit econòmicament del independentisme, amb un irrisori exercici d’onanisme intel·lectual. Si algú es pensava que al cap de més de cent deu anys, Hisenda encara seguiria mamant-se el dit, que s’ho faci mirar!
Com deia al post anterior: posats a fer-ne una de grossa, més val que la fem bé.
Objecció fiscal
Juliol 12, 2011 on 11:25 pm | In Política catalana | Comments OffNo és tan fàcil de fer com de dir, ai las!
La objecció de consciència era el motiu que adduïen aquells que discrepaven de les solucions militars, per no anar a fer el servei militar obligatori. Ara, això ja no cal, perquè ha deixat de ser-ho, d’obligatori: els soldats de lleva han estat substituïts per soldats professionals, assalariats.
Amb la democràcia, el dret a adduir objecció de consciència contra el servei militar es va regular. Quan jo vaig fer la “mili”, l’any 1968, la cosa era força pitjor. A la caserna on feia el soldat, hi havia un xicot –que havia participat a la caputxinada, segons deia- tancat al calabós per objecció de consciència, per no voler jurar bandera. Val a dir que jurar obligat no és com jurar lliurement: no obliga. Però ell –i d’altres com ell, en altres llocs- ni amb aquesta reserva moral juraven.
La conseqüència era que cada dos mesos –crec que eren dos mesos- li preguntaven si volia jurar bandera. Responia que no, i el tancaven fins al cap de dos mesos més. Nova pregunta, mateixa resposta, dos mesos més de calabós. Així, ad infinitum. No sé quan el devien deixar anar, perquè quan vaig tornar a casa ell es va quedar allà. És a dir, que tocar-li les parts sensibles a un Estat, comporta riscos amb els quals no es pot fer broma.
En matèria de vaga d’impostos, també hi ha un precedent: el «tancament de caixes», protesta de l’empresariat barceloní, feta l’any 1899, contra una llei del Gabinet Silvela i del seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde. En una situació de crisi a les finances de l’Estat, provocada per la pèrdua de les colònies del 1898, al Gobierno se li va acudir retallar pressupostos i augmentar la pressió fiscal, més a Barcelona que a Madrid. Oi que la tonada resulta coneguda? Botiguers i industrials barcelonins donaren de baixa els seus negocis i els tancaren, per no haver de pagar. La protesta s’escampà a altres ciutats, com ara Sabadell, i alguns botiguers anaren a la presó.
Algú s’ha preguntat quants catalans, dels d’avui, estarien disposats a anar a la presó, per haver participat en la objecció fiscal? Em temo que no i, encara pitjor, em temo que serien molt pocs o cap. La primera revisió de valors cadastrals que es va fer de l’IBI (Impost de Béns Immobles), fa quasi quaranta anys, va començar per Sabadell. Tothom estava esverat, perquè la pujada de l’impost rondava el 300%. Se’n parlava, de tancament de caixes… Però tothom va pagar l’IBI. Renegant, però tothom va pagar.
La idea de la Muriel Casals, que és economista i militava en el socialisme més o menys utòpic del PSUC, i d’Òmnium Cultural, tindria una força extraordinària, si es dugués a la practica amb èxit. Res entén tan clarament un govern com el missatge d’una vaga d’impostos, si es porta a terme. Si s’hi pot dur… That is the question.
Posats a fer-ne una de grossa, potser hi ha millors maneres de fer-la bé.
Vuelven las aguas por do solían ir
Juliol 8, 2011 on 12:36 pm | In Política catalana | Comments OffAhir mateix semblava que a can sociata començaven a posar seny, però no.
És que sembla que el patètic Quim Nadal hagi decidit fer versemblant, al preu que sigui, la magnífica caricatura que en fa l’actor Cesc Casanovas, al programa «Polònia»! Resulta que no tarda ni un dia a desdir-se del seu oferiment de pactar amb el Govern, amb una excusa que sempre seria ridícula, però que en la mala situació en què es troba el país, és quasi delicte de lesa pàtria.
Si ahir volien fer un pacte per buscar la unitat de les forces polítiques més nombroses, com pot ser que avui ja diguin que no volen la unitat, perquè no els ho han demanat? En primer lloc, fins ahir mateix s’omplien la boca de penjaments contra la filosofia dels pressupostos; com a estratègia per aconseguir que et proposin pactar, denota la indigència intel·lectual característica de can sociata. En segon lloc, està bé que ho declarin a la premsa, que han canviat d’opinió; però si es troben cada dia al Parlament amb els de CiU, no els ho han dit de paraula? Perquè si els ho han dit davant per davant, devien veure quina cara hi posaven, com a mínim!
De fet, l’explicació més plausible, segons el principi de la navalla d’Occam, és la que salta a la vista: es tracta d’un patètic atac de banyes, perquè s’ha anunciat un pacte del Govern amb el PP, el qual s’abstindrà a canvi de poder penjar-se alguna medalla, ni que sigui petitona. Com poden tenir atacs de banyes, encara, aquesta troupe de vedettes, que fan la fila de les de la desapareguda Bodega Bohemia? Que no s’han vist, ells mateixos?
Segons el vers del Romancero, “Vuelven las aguas por do solían ir”. Com deia ahir, cal que es perdin de vista en un cantó, aquests bóts de cadaverina. Com més aviat, millor.
Dame argo! Es triste de pedil, pero más triste es de robal…
Juliol 7, 2011 on 1:09 pm | In Política catalana | Comments OffQuim Nadal ofereix el PSC per a ser soci preferent del Govern, diuen els diaris.
El PSC, el dels fills de Regne, ara expulsats a fora, a les tenebres, hi ha torbat els plors i el cruixit de dents, com diu Mateu 8, 12. O, si ens posem menys elevats, allò que diu la ranxera titulada «Fallaste, corasón»:
-
A dónde está tu orgullo,
a dónde está el coraje,
por qué hoy que estás vensido
mendigas caridad.
El problema és que ara el pati no està com per a divertir-se anant a torna-jornals i deixant al PSC en l’ostracisme, tot i que les ganes serien ben comprensibles, en el govern de CiU.
Si no hi ha més remei, es pot deixar fora dels acords als grups residuals que difícilment canviaran la demagògia pel sentit de la responsabilitat, com ara els criptocomunistes, però aquells que aspirin a ser alternativa de govern en un futur a mig termini, cal que entrin en els acords que han de treure el país de la crisi, en matèria econòmica i social.
Tots ells han d’explicar clarament a la societat que sortir de la crisi comportarà sacrificis per a tothom i que no es pot aspirar a que la sortida la paguin uns altres. Cadascú en la seva mesura, però culpa en la crisi n’hi ha tingut tothom. I a més dels sacrificis, caldrà que hi hagi canvis. I dels grossos: l’enriquiment il·limitat d’una élite molt reduïda, mentre les classes mitges majoritàries són empeses a la pobresa cada vegada més rigorosa, no poden sortir mai bé. Ha estat una mostra d’onanisme mental dels neo-con, que han volgut imposar-nos l’american way of life a uns ciutadans que ja fa mil·lennis que vam perdre el candor cultural congènit dels nord-americans.
Per convèncer als qui s’hauran de sacrificar i renunciar a privilegis que en altres llocs són impensables, caldrà que les esquerres els ho expliquin de manera que s’entengui. Caldrà que la dreta també faci entendre als seus que el repartiment de la riquesa és com el set i mig, on tan dolent és passar-se com quedar-se curt. Per convèncer als qui hauran de renunciar a privilegis fiscals per a les SICAV i altres invents de la enginyeria tributària. I també, als qui hauran d’entendre que deixar diners només a qui ja en té, resulta tan perniciós com deixar-los sense mirar prim –les hipoteques escombraria-, i que no es poden repartir grans retribucions entre ells mentre descapitalitzen les entitats on manen, tot maquillant comptabilitats per a què no es conegui el disbarat.
El PP haurà de posar-se les ulleres de veure la realitat, i deixar les imperials collonades aznaristes tancades en l’armari del passat, que ja han fet prou el rídícul. En honor de la veritat, però, cal admetre que ho té més cru l’actual cúpula del carrer de Nicaragua, que regalima cadaverina per tots els seus orificis, i no pot aspirar a ser creïble ni per la seva clientela ni per les altres forces polítiques. És urgent, doncs, que facin el seu «Staroye i novoye», com el que l’any 1929 va retratar el film de Sergei M. Eisenstenin; i els pobres camarades que la van cagar, «tururut, tururut, a Sibéria els han fotut…», com diu la Trinca. Després, a anar per feina!
I Esquerra? Doncs, miri, per ara que faci llit i se’n prengui una d’aquestes després de cada àpat, i un dia d’aquests ja tornarem a auscultar-la!
La donació en pagament
Juliol 5, 2011 on 11:36 am | In Calaix de sastre | Comments OffAquesta figura jurídica ve a dir que si em fas una hipoteca per comprar un pis i no et puc pagar els terminis del préstec, et dono el pis i ja no et dec res.
Això dels deutes és un assumpte que, al llarg de la Història, ha tingut tractes diversos. Antigament, per garantir amb una finca els deutes, es constituïa una hipoteca amb escriptura de terç. Els béns immobles –com el seu nom indica- no es poden fer desaparèixer; la garantia, doncs, tampoc. Aquesta càrrega hipotecària s’inscrivia en un Registre d’Hipoteques –precedent dels Registres de la Propietat que es crearien en el XIX.
El terç era una clàusula de salvaguarda per al cas que el deutor no complís, una mena de comissió que el poder cobrava per donar la seva protecció al creditor que no cobrava. Llavors, començava a operar la maquinària judicial, i d’una manera ben contundent: a més del deute íntegre al creditor, el deutor passava a deure a la Hisenda reial, un terç de la xifra deguda al creditor. Amb la clàusula de terç, el deutor havia atorgat el seu consentiment per a què els oïdors i veedors de totes les Audiències poguessin vendre els seus béns i els del cònjuge, sense cap obligació de començar per la finca designada per la garantia hipotecària. En cas d’insolvència, el deutor anava a la presó, per no pagar a la Hisenda reial.
El sistema es va abandonar, perquè si ja és força difícil cobrar de ningú quan no té béns; tenint-lo empresonat, encara ho és més. A la pràctica, només era un element dissuasori per a qui tingués la temptació de fer passar amb raons el seu creditor. Avui, de la clàusula de terç només en queda el vestigi dels recàrrecs de constrenyiment, generalment d’un cinquè, que les Administracions públiques apliquen als seus morosos.
La responsabilitat personal il·limitada que avui caracteritza les execucions hipotecàries, ve a ser també una precaució inútil, que la pràctica ha demostrar que ni tan sols ho és, de dissuasòria. La donació en pagament, en cavi, tindria la virtualitat que el prestador seria molt més prudent que no han anat bancs i caixes durant aquests darrers anys, a l’hora de valorar les finques que garanteixen el préstec i, també, d’avaluar la capacitat a llarg termini d’endeutament del prestatari.
Després de tot, el creditor ha admès per actes propis que una determinada propietat era suficient per garantir el capital que ha prestat al deutor, més els interessos endarrerits i les despeses d’execució del crèdit. Per què se n’ha de poder desdir, si les circumstàncies del mercat varien aquest valor? Per què tota la minusvàlua se l’ha de “menjar” el deutor? I encara, quines probabilitats té de recuperar la part de deute que resti després de la despossessió del pis al deutor? Si el més probable és que prou feina tingui a viure, per haver de donar encara una part dels seus ingressos futurs, pel seu mal cap! No és ben lògic, doncs, que el límit exigible com a garantia, sigui el valor real d’aquesta garantia en el moment d’executar-la?
Ara caixes i bancs addueixen que la mesura, sobretot si és aplicada als préstecs hipotecaris preexistents i atorgats sense el pacte de donació en pagament, posaria en perill la salut econòmica d’aquestes institucions. Ja és barra! Qui la va posar en perill –i greu- van ser els qui des dels seus òrgans de decisió concediren, de forma insensata, hipoteques escombraria a tort i a dret!
La SGAE y su reverenda madre
Juliol 3, 2011 on 10:51 am | In Assumptes exteriors | Comments OffAra es comença a entendre la insaciable voracitat econòmica dels directius de l’entitat.
Fa uns mesos, es va parlar força de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), pels excessos recaptatoris –justificats per la ministra Sinde, una de los nuestros- que arribaven fins a l’extrem de fer pagar els humils negocis de barbers i pentinadores de barri, per tenir la ràdio engegada mentre treballen.
Amb unes formes que recorden els mètodes de la Geheime Staatspolizei de Göring, els seus saigs intimidaven la pobra gent, exigint-los que provessin que no escoltaven música dels seus associats, per estalviar-se de pagar. Una llista d’associats i música que, per altra part, només era indicativa; és a dir, que el fet de no figurar-hi no era cap garantia de no ser el pagament obligatori.
Ara s’entén. Alguns –encara no se sap quins exactament- capitostos de la SGAE derivaven cap a les seves butxaques una bona part del fruit de la rapinya. Altres, potser només ho consentien, encara que costa de creure: qui és tan beneit que veu robar i ni ho denuncia ni en treu partit? Sembla més versemblant que fossin més llestos, i que també en traguessin bona queixalada, però sense deixar rastres comptables. Això, quedava per als executors materials de la martingala. Els diners que la seva mediocritat musical mai hauria proporcionat a algunes velles glòries de via estreta, a l’abast de la mà…
Els tribunals potser ho diran. O potser no.
Juliol 2, 2011 on 10:39 pm | In ;-) | Comments Off
Montilla strikes again
Juliol 2, 2011 on 7:50 pm | In Política catalana | Comments OffHe sentit José Montilla aquest matí a les notícies del 3/24; encara es permet donar directrius per al proper congrés del seu partit, el pobre!
Postula que la renovació que surti del seu proper congrés no sigui total, a la cúpula del PSC. No el considero tan il·lús com per suposar que es salvarà de la crema, però sembla que vulgui salvar el cul d’alguns dels seus, que l’han seguit cegament, amb tossuderia bovina. Què els podran ensenyar, aquests de la vella guàrdia, als nous? Com ho han de fer per perdre eleccions, per enfonsar el partit? Són les úniques coses que han sabut fer amb eficàcia…
Des d’aquelles llunyanes primeres eleccions al Parlament després de la mort de Franco, el PSC –els dirigents del PSC- no han estat a l’alçada. Uns grisos Raventós, Obiols i Nadaló, un patètic Montilla (i en menor mesura l’excèntric Maragall) s’han guiat per l’antipujolisme com a objectiu central. Mai van tenir una estratègia de país; la de partit i gràcies. Els resultats al cinturó roig de Barcelona i a les eleccions municipals i les del Congreso, els han gaudit sempre per obra i gràcia del PSOE. Fins i tot quan rebien vots dels votants habituals de CiU, que així volien parar el PP a Madrid (suïcida estratègia, a fe!)
L’error de Raventós, emmurriat per una victòria de Pujol que considerava seva per dret, de refusar fer un primer govern de la Generalitat en coalició, va ser dels que fan època. La cúpula socialista, formada per nois “camacus”, de pis de l’Eixample barceloní, va veure CiU com una força de comarques, que no es podria imposar mai en un país amb la macrocefàlia barcelonina del nostre. Els vots del PSOE, del qual n’eren els franquiciaris al mercat electoral català, els havien de donar la victòria sistemàtica, al seu entendre. Un d’ells va arribar a afirmar en privat que si el PSC presentés un sofà com a candidat, el sofà guanyaria les eleccions. Fins que els fats els van castigar i, presentant un sofà rere l’altre, van guanyar les eleccions. Dos cops. Que ha sigut quan se’ls ha vist el llautó.
Encara que la ruïna del PSC facilita les victòries de CiU, no crec que al país li convingui que l’actual desfeta de les esquerres es perpetuï. Els indignats, són els orfes polítics que han deixat aquests morts; com estan ara, infiltrats d’antis de totes les llets, són un humus disposat a rebre i fer fructificar qualsevol llavor de demagògia, per descabellada que sigui. La granja d’Orwell a un pas, si se’ls prenen en broma…
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^