Blog d´en Toni Ferran

La SGAE y su reverenda madre

Ara es comença a entendre la insaciable voracitat econòmica dels directius de l’entitat.

Fa uns mesos, es va parlar força de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), pels excessos recaptatoris –justificats per la ministra Sinde, una de los nuestros- que arribaven fins a l’extrem de fer pagar els humils negocis de barbers i pentinadores de barri, per tenir la ràdio engegada mentre treballen.

Amb unes formes que recorden els mètodes de la Geheime Staatspolizei de Göring, els seus saigs intimidaven la pobra gent, exigint-los que provessin que no escoltaven música dels seus associats, per estalviar-se de pagar. Una llista d’associats i música que, per altra part, només era indicativa; és a dir, que el fet de no figurar-hi no era cap garantia de no ser el pagament obligatori.

Ara s’entén. Alguns –encara no se sap quins exactament- capitostos de la SGAE derivaven cap a les seves butxaques una bona part del fruit de la rapinya. Altres, potser només ho consentien, encara que costa de creure: qui és tan beneit que veu robar i ni ho denuncia ni en treu partit? Sembla més versemblant que fossin més llestos, i que també en traguessin bona queixalada, però sense deixar rastres comptables. Això, quedava per als executors materials de la martingala. Els diners que la seva mediocritat musical mai hauria proporcionat a algunes velles glòries de via estreta, a l’abast de la mà…

Els tribunals potser ho diran. O potser no.